Anarcoefemèrides de l'1 d'agost
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Federación
- SurtLa Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación.Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la sevaèpoca el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.
***
Capçalera
de La
Tête de Mort
- Surt La Tête de Mort: Per l'agost de
1885
surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número
i únic número conegut de La
Tête de Mort. Journal communiste,
anarchiste et révolutionnaire paraissant à
Saint-Imier. D'antuvi es pensà
que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la
lluita armada –venjança,
mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc.,
era el
llenguatge que usava–, es tractava d'una invenció
de la
policia o d'agents
provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota
el
pseudònim de N. Engelmann,
del
periodista Numa Langel, redactor del Cancan
Jurassien, com el número 6, imprès en
paper roig, d'aquesta publicació.
Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna,
Suïssa) el setembre
d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el
periòdic
anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan
Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa
publicació, també van
ser condemnats a la mateixa pena.
***
Capçalera de Der Anarchist
- SurtDer Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.
***
Calçalera de L'Ami des Ouvriers
- Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).
***
Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle
- SurtLa Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensualLa Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Jules Bariol, Honoré Bigot, René Chaughi,Henri Gauche i Henri Zisly, entre altres col·laboradors.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 29 de juliol de 1905
- Xerrada de
Gravelle: L'1 d'agost de 1905 se celebra a la Sala de
l'École del XII Districte
de París (França) una conferència del
pintor, dibuixant i militant anarconaturistaÉmile Gravelle sota el títol «Aspect du
naturisme libertaire» (Aspecte del
naturisme llibertari). La xerrada va ser organitzada pel Grup
d'Educació
Llibertària del XII Districte de París.
***
Capçalera del primer número de Tramontana
- Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que«la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)
-Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones –214 en rebel·lia– en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna«Maura no!».
***
Portada
del primer número d'Avante!
- Surt Ávante!: L'1 d'agost de 1921 surt aÉvora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic bimensual anarquista Ávante! Precursor da sociedade igualitaria. Portà diversos epígrafs, com ara «O trabalho é a essencia da Vida» (El treballés l'essència de la vida), «Povo que dorme, tirania que desperta» (Poble que dorm, tirana que desperta) i «Una vida de indolenciaé peor que a morte» (Una vida d'indolència és pitjor que la mort). Capçalera propietat del Grup«Ávante!», l'editor responsable fou Amando Pratas, el secretari de la redacció Fernando Silva Junior, el redactor principal Manuel Ramos i l'administrador Joaquim Nogueira. La redacció es trobava a la seu de la Unió de Sindicats Obrers d'Évora, al número 14 de la plaça Joaquim António d'Aguiar. En el número 2, del 14 d'agost de 1921, es publicà un manifest dels anarquistes russos («Pela Liberdade contra a Ditadura: um apelo dos anarquistas russos ao proletariado de todos os paises»). La majoria dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos de José Bacelar, Gonçalves Correa, Antonio Gonçalves Dias, Claudio Moreno, Joaquim Nogueira, Joaquim A. d'Oliveira, A. Silva, Carlos José de Sousa, entre d'altres. En sortiren només tres números, l'últim el 29 d'agost de 1921. En 1909 ja havia sortit la mateixa capçalera, òrgan de la «Bibliotheca do Grupo de Propaganda Livre» d'Évora.
***
Cartell
del míting
- Míting
antimilitarista: L'1 d'agost de 1924 se celebra a la Gran
Sala del Sophiensaele
de Berlín (República de Weimar, Imperi Alemany;
actualment Alemanya) un míting antimilitarista
sota el títol «Der grosse
völkermord» (El gran genocidi). En aquest acte,
organitzat
per la Borsa del Treball del Gran Berlín de
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys), van
intervenir els anarquistes Rudolf Rocker i Augustin Souchy, i, en
francès, Pierre
Besnard.
***
- Surt Culmine: L'1 d'agost de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica»,«Pubblicazione Anarchica Bimensile» i«Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita –llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)–, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).
***
Convocatòria
del càmping publicada en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de juliol de 1961
- Càmping de la
FIJL: Entre l'1 i el 31 d'agost de 1961 se celebra a
Remolins (Llenguadoc,
Occitània) una concentració internacional juvenil
anarquista. Aquest càmping va
ser organitzat per la Comissió de Relacions de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i un grup
de joves anarquistes búlgars.
***
Capçalera
de Revolución
Social
- Surt Revolución Social: L'1 d'agost de
2015
surt a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Revolucion Social,òrgan de la Societat de Resistència d'Oficis
Diversos de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) d'aquesta població. Els articles,
de caire sindical,
es publicaren sense signar. Només en sortí un
altre número, el novembre de
2015.
Naixements
Necrològica
de Pierre Le Blavec apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de
febrer de 1921
- Pierre Le Blavec:
L'1 d'agost de 1869 neix a An Alre
(Bro-Gwened,
Bretanya)
l'anarquista i sindicalista Pierre
Marie Le Blavec. Sos pares es deien Jean Marie Le Blavec, terrelloner,
i
Mathurine
Rival. Es guanyava la vida treballant d'obrer carreter a
París (França). Entre
el 12 i el 20 de setembre de 1904, com a secretari federal, fou delegat
de la
Federació Nacional de Sindicats i Grups Obrers del Cotxe al
XIV Congrés
Nacional Corporatiu –VIII Congrés de la
Confederació General del Treball (CGT)–
i a la Conferència de les Borses del Treball celebrats
ambdós a Bourges. El 25
d'octubre de 1904 parlà, juntament amb altres companys
(Arnold Bontemps,
Ansbert Frimat i Georges Régnier), en un míting
antimilitarista organitzat per
la Joventut Sindicalista de París celebrat a la Salle de la
Justice de Paix de
Levallois-Perret. En 1905 era tresorer de la Unió Sindical
d'Obrers i Obreres
del Cotxe del departament del Sena. Participà activament en
la vaga del cotxe
de febrer i març de 1905 a París. El maig de
1905, com a delegat de la Borsa
del Treball de París, viatjà a Gwened
(Bro-Gwened, Bretanya) per fer costat els
obrers carreters en vaga. El 31 de desembre de 1905 va ser condemnat a
un any
de presó i a 100 francs de multa per haver signat, juntament
amb 30 anarquistes
més, l'Appel aux conscrits (Crida als
reclutes) de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat aferrat a
principis d'octubre
de 1905 a París –un cop condemnat va declara que
agraïa el jurat per la bona
propaganda antimilitarista que havia fet. El febrer de 1906 es trobava
en ordre
de busca i cerca i es va refugiar un temps a Brussel·les
(Bèlgica). Després
visqué al número 8 del carrer Ernest-Cognacq de
Levollois-Perret, que va ser el
seu domicili definitiu. L'1 de maig de 1911 va fer, com a delegat de la
CGT,
una conferència pública al
Palmarium-Séraucourt de Bourges. Amb Jean Breton (Constant),
va ser fins a la Gran Guerra un dels màxims representants de
la Corporació del
Cotxe. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser llicenciat el 20
de febrer de 1915. Sa companya fou Marie Perrine Jégo. Al
final de sa vida
treballà de representant comercial. Turberculós,
Pierre Le Blavec va morir el
21 de febrer de 1921 al seu domicili de Levallois-Perret (Illa de
França,
França) i el seu seguici fúnebre va ser
acompanyat per mil cinc-centes persones.
***
François-Henri
Jolivet
- François-Henri
Jolivet:L'1 d'agost de 1875 neix al IV Districte de
París (França) el poeta obrer,
cantautor pacifista i llibertari
François-Henri Jolivet. Sos pares, no casats, es deien
Joseph Jolivet, llauner, i
Jeanne Amélie Gauteur, armillera. Treballà en una
impremta, en un taller i com
a repartidor. Apassionat per la cançó, a partir
dels 17 anys cantava les seves
composicions als cafès concerts del bulevard parisenc de
Sébastopol. Participa
en l'associació de cançonetistes amateurs«La Bellevilloise» i en 1901 va ser
un dels membres del Grup de Poetes i Cançonetistes
Revolucionaris (Sébastien Faure,
Frédéric Mouret, Paul Paillette, Le Père
Lapurge, etc.). Va fer de repartidor
tirant d'un carro i fou recorrent els carrers parisencs quan va
compondre les
primeres cançons. Durant la Gran Guerra entra a formar part
del grup de
cantautors revolucionaris «La Muse Rouge», on per
irrisió cantava vestit de
soldat. Va fer actuacions en les festes obreres de «La Vache
Enragée» de
Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic
llibertari La Patrie
Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar«Le Musée du Soir», creat
per Henry Poulaille. El maig de 1930 va ser nomenat membre del
comitè de
direcció de «La Muse Rouge» i l'any
següent, ben igual que la majoria de
cançonetistes llibertaris de «La Muse
Rouge», s'oposà a l'adhesió del grup a
la
Federació del Teatre Obre de França (FTOF),
fundada i controlada pels
comunistes. Aquest rebuig implicà la censura i el boicot de«La Muse Rouge» per
part de les organitzacions properes al comunisme. Va escriure unes
set-centes
cançons i monòlegs, moltes vegades popularitzats
per cantants molt coneguts
(Marguerite Greyval, Musidora, Édith Piaf, etc.).
Gairebé invàlid al final dels
seus dies, Édith Piat l'encoratjà a actuar als
cabarets de Montmartre i ajudà a
la publicació d'un recull de la seva obra sota el
títol Chansons sociales et
satíriques (1956), amb un prefaci de Henri
Poulaille. Moltes cançons seves van ser publicades en
diferents revistes, com
ara La Muse Rouge i Nos
Chansons, i també col·laborà
en Le Combat Syndicaliste. El seuúltim
domicili va ser al número 13 del carrer Falguière
de París. François-Henri
Jolivet va morir el 31 d'octubre de 1955 a l'Hospital Boucicaut del XV
Districte de París (França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise, acompanyat de nombrosos amics anarquistes.
***
L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921
- Pierre Mualdès:L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis-Joseph Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Sos pares es deien Jules-Joseph Bouchet, propietari, i Julie Appoline Vauthier. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). Divorciat de Lucie Victorine Marfin, el 16 de novembre de 1935 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Andrée Marie Louise Lemaine. A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu’il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves«Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson, es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).
***
Necrològica
d'Antonia León Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 d'abril
de 1958
- Antonia León Rodríguez: L'1 d'agost de 1892 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez. Sos pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez. Modista de professió, milità en el Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser bibliotecària. En 1928 s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la primera comissió fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1939, amb el triomf franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a França i ella es va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena de tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a França i ajuntar-se amb son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia mental, que finalment la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles (Conflent, Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir el 12 de març de 1958 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Lola Iturbe
- Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín,Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista«Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als«liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de«Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera,España Libre, Espoir,Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a la Creu Roja de Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.
***
Antonio
Ramos Herrero (ca. 1932)
- Antonio Ramos Herrero:
L'1 d'agost de 1904 neix a Gabia Grande
(Las
Gabias, Granada, Andalusia, Espanya) el
mestre i milicià llibertari
Antonio Ramos Herrero. Sos pares es deien Francisco
Ramos, metge
cirurgià, i Purificación Herrera. Orfe de ben
jove, treballà d'escrivent i a
partir de 1925 va començar i acabar en quatre anys les
carreres de Magisteri a l'Escola
Normal i de Dret a la Universitat de Granada (Granada, Andalusia,
Espanya), on
tingué com a company de classe Federico García
Lorca. Gràcies a una herència, i
obligat per qüestions polítiques, a partir de 1930
va fer viatges arreu del
món, com ara Filipines –on va fundar un
periòdic a Manila i mantingué contactes
amb grups republicans–, Vietnam, Alemanya, França,
etc. En 1933 retornà a la
Península i s'establí a Madrid, on
treballà de professor de llatí i
conegué sa
futura companya, Sara Conde López, amb qui es
casà i tingué dos infants,
Sigfrido i Libertad –la nina emmalaltí i
morí poc temps després de néixer i de
finar
son pare. El 21 de juny de 1935 va ser nomenat secretari tercer de la
Secció de
Ciències Morals i Polítiques de l'Ateneu de
Madrid, presidida per Manuel Azaña
Díaz, i estava afiliat a la Federació Espanyola
de Treballadors de l'Ensenyança
(FETE), adscrita a la Unió General de Treballadors (UGT).
Mantingué estrets
contactes amb polítics i intel·lectuals
d'aleshores, com ara Julián Besteiro
Fernández, Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador, Frederica
Montseny Mañé,
Margarita Nelken Mansberger, etc., als quals assessorà
jurídicament. El 10 de
febrer de 1936 signà el manifest «A todos los
maestros de España», publicat en El
Heraldo de Madrid dos dies després. Arran
de l'aixecament feixista de 1936, l'11 d'octubre d'aquell any
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en les milícies
confederals, encapçalant la columna«España Libre» al front de Madrid.
Gràcies
als seus estudis, ingressà directament com a sergent
d'Artilleria (13 d'octubre
de 1936) i nou dies després, el 20 d'octubre, va ser nomenat
capità i
posteriorment, el 3 de novembre, comandant. L'endemà, 4 de
novembre de 1936, Antonio
Ramos Herrero va ser metrallat per un tanc al sector de
Leganés (Madrid, Espanya)–algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre.
Antonio
Ramos Herrero
(1904-1936)
***
Necrològica
de Joaquín Regales Montull apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
desembre de 1978
-
Joaquín Regales
Montull: L'1
d'agost de 1904 neix
a Sena (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Joaquín
Pedro Regales Montull–el segon llinatge a vegades citat erròniament Montuba. Sos pares es deien Joaquín Regales
Vilanova, ferrer, i Marcelina
Montull Novel.
Emigrà a
Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), el febrer de
1932 intervingué en l'assalt a l'Ajuntament de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), fet pel qual va ser detingut el 14 de gener de 1933,
empresonat, jutjat
en consell de guerra amb una quarantena de companys el 30 de juliol de
1933 i
condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor, amb
inhabilitació, pel delicte de«rebel·lió militar». El 9 de
setembre de 1932 va ser detingut acusat d'haver
assistit amb una quarantena de companys a una reunió
clandestina al carrer
Escudé de Terrassa per tractar, segons els detinguts, sobre
la creació d'una
escola racionalista. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Instal·lat a Bourg-de-Thizy, milità en la
Federació Local de Roanne
(Roine-Alps, França) de la CNT. Sa companya fou Salvadora
Maria Peropadre
Soldevila. Joaquín Regales Montull va morir el 10 d'octubre
de 1978 al seu
domicili de Les Esserts de Bourg-de-Thizy (Roine-Alps,
França; actualment
Thizy-les-Bourgs) i fou enterrat dos dies després en aquesta
localitat.
***
Necrològica
d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de febrer de 1972
- Enric Marcobal Bringuet:L'1 d'agost de 1907 neix a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
---
