Anarcoefemèrides
del 30 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire
- Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883).
***
Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)
- Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)–alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues,
etc.)–
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques.
***
Palais de la
Mutualité (París)
- Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.
***
Portada
del número d'Umanità
Nova dedicat a Errico Malatesta
- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada de Souchy:
El 30 de juliol de 1976 se celebra al Saint Mark's Community Center de
Nova
Orleans (Louisiana, EUA) la conferència«Revolutionary Spain then & now» (L'Espanya
revolucionària, aleshores i ara) del periodista anarquista
Augustin Souchy. Aquest
acte de celebració del quarantè aniversari de la
Revolució espanyola va ser organitzat
per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional
Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT).
Naixements
Adolphe Willette
- Adolphe Willette:
El 30 de
juliol –algunes
fonts citen erròniament el 31 de juliol– de
1857 neix a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant,
caricaturista i escriptor
llibertari Léon-Adolphe Willette. Sos pares es
deien Henri-Léon Willette,
capità de
l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença,
Occitània)
i després coronel ajudant de camp
del mariscal François Achille Bazaine,
i Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys,
després d'estudiar a Dijon,
va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en
1881
debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va
instal·lar al barri parisenc de
Montmartre i llogà amb son germà, el doctor
Willette, un taller al número 20
del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a
la litografia i a la
pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo,
pintures al fresc,
vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i
menús de
cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de
Pierrot i de
Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886
s'allunyarà
progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals,
per
consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau
va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va
exposar una pintura que havia
estat rebutjada al Saló, a més de diversos
plafons i el seu famós Parce
Domine (1884),
avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret
freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri
Rivière, Maurice Donnay, Maurice
Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro,
Vincent Van
Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després
decorarà nombrosos cabarets
i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del
Ball
Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de
l'Ajuntament de París.
Apassionat polemista, va col·laborar en diversos
periòdics llibertaris i
humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole
Illustrée,
i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au
Beurre. A
més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que
serà denunciat per ultratge a
l'Exèrcit–, La
Vache
Enragée (1896-1897),Le
Pied de Nez (1901),Les
Humoristes (1901,
amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer
Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les
eleccions legislatives del 22 de setembre, per
a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va
realitzar la decoració
de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre
de 1889, del Moulin-Rouge, i
creà el famós molí que va pintar en
magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de
París amb
la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb
el
pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels
testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de
1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de
París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el
Museu
de les Arts
Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any
següent va ser nomenat cavaller
de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un
grup de joves artistes de
Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui
grimpe», que volia renovar
l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot,
molt
admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va
fundar
en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer
president fins al
1923. Aquest últim any posà la primer pedra del
dispensari dels Petits Paulbots
a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu
domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte
de
París (França)
i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest
autor de
dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar
a la
religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per
als artistes finats.
El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant
del Sacré-Coeur
van ser rebatejats amb el nom de la també
llibertària Louise Michel.
Aristide
Delannoy
- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Grégoire Joseph Delannoy. Era fill d'Arthur Delanoy, rellotger i joier, i de Joséphine Gruppe, rendista. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. El 30 de desembre de 1905 es casà al XIV Districte de París amb la belga Marie Durant. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 al seu domicili del XIV Districte de París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.
***
Retrat
de Nino Samaja (Ginebra, 1900)
- Nino Samaja: El
30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i propagandista anarquista,
i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el
pseudònim Kristen Larsen.
Fill d'una família
jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals
del segle
XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats
del moviment
anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per
haver organitzat una
manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la
policia de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar,
el va definir com a «un noi
influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En
1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser
jutjat i
condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la
deportació fugí a
Trieste (Friül), però va ser detingut per la
policia austríaca, lliurat a la
italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el
14 de
març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la
Federació Anarquista de
Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat
sota
arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només
va estar uns mesos
gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys
de màxima activitat política,
va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i
amb el
grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A
començaments de 1898 es
trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit,
hagué de canviar d'identitat i
passar a la clandestinitat. El març de 1898
signà, amb Vivaldo Lacchini i
Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis
Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com
a suplement en L'Agitazione.
Després de la detenció
dels redactors del periòdic L'Agitazione,
es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres
joves companys, de
l'edició i difusió clandestina de la
publicació, on col·laborà sota el
pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898
llançà l'últim número
d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i,
sempre buscat
per la policia, s'exilià, després d'una curta
estada clandestina a Florència
(Toscana), a França. A París visqué
fent traduccions i treballant en diverses
feinetes, però sense abandonar el seu compromís
polític. En 1898 publicà el
fullet Les émeutes de la faim en
Italie
i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le
militarisme et la société moderne. Fou
un dels organitzadors del Congrés
Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19
i el 22
de setembre de 1899 a París, però que va ser
prohibit per les autoritats
franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899
col·laborà en Les Temps
Nouveaux. Com a delegat de
Suïssa per al Congrés Antiparlamentari
Internacional de París, en 1900 va ser
expulsat de França i marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la
publicació de l'Almanacco
socialista
anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900
va estar
empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i
redactà, amb altres companys
(Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic
bilingüe Il Risveglio Socialista
Anarchico / Le
Réveil Socialista Anarchiste, que
esdevingué un de les publicacions
anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es
llicencià en medicina
a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys
després. En 1901 va ser
detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves
activitats
polítiques i restà empresonat alguns mesos. En
1902 es casà amb la romanesa
Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La
législation ouvrière, résponse a M.
Jaurès, publicat en italià
per l'editorial d'Il Pensiero en
1906.
Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències,
amb Charles Fulpius i
Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la
religió o també en defensa de
l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del
cantó de Ginebra
en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i
s'establí a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i exercí la seva professió
mèdica sense abandonar les seves tasques
polítiques. Durant molt de temps formà part del
grup anarquista encapçalat per
Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es
relacionà amb els
redactors de L'Agitazione, tot i
que
el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou
partidari d'un moviment
anarquista orgànicament federalista, socialista i no
individualista. Durant la
Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i
s'acostà al socialista, però
sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser
nomenat metge
numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya,
però aquest càrrec va ser
revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al
feixisme». En aquesta època, el prefecte
dissolgué l'Institut Bolonyès de
Protecció i Assistència per a les Assegurances
Socials que havia promogut des
del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del
Partit
Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a
càrrecs públics i visqué
exercitant la seva professió de manera privada. El novembre
de 1926 va ser
detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat
durant una
curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim
feixista, va ser
privat del seu càrrec de docent universitari en patologia
especial mèdica
demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de
les lleis racials,
va ser exclòs de la pràctica mèdica
per la seva condició de jueu. Durant la
lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943
va ser
detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella
(Emília-Romanya, Itàlia) i
alliberat el 3 de desembre –evità la
deportació com a jueu a un camp
d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la
seva edat. Després de
la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i
restituït per a la docència.
En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys
d'exili als Estats Units,
Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut
personalment i políticament
pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a
les files
del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària
(PSIUP). El març de 1946 i el
maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant
una dècada
assessorà sanitàriament el consistori
bolonyès i gràcies a ell la ciutat
aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i
sanitari, nivell que s'havia
perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit
tinent d'alcalde i
mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En
1953, amb els seus companys
maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El
juliol de 1954
reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb
textos del poeta Giosuè Carducci,
en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un
enfrontament
polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el
PSI no el presentà
com a candidat, fet que li va causar una gran
desil·lusió. Es retirà de la vida
pública i reprengué els seus estudis i assaigs
sobre el Risorgimento, el
moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna
Mensile d'Israele, Revue Medicale
de la Suisse Romande, Riviste di
Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes
toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina
de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista
critica
(1915), I tumori dell'esofago
(1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della
chirurgia conservatrice (1919), Emboli
polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz
pseudoleucemico (1920), L'eventratrio
diaphagmatica (1920), Le malattie
professionali dei ferrovieri
(1922), Studi di medicina sociale in
rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione
(1924) i Bologna giacobina (1959),
entre d'altres.
Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Armando Borghi en publicà una
necrològica en Umanità
Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla
Mimì
Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles
de caràcter
històric, econòmic, social i polític a
la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi»
de Lugo.
***
Frans Masereel (1925)
- Frans Masereel:El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Flandes) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel. Sos pares es deien Frans Jaak Masereel i Louise Adelaïde Ernestina Vandekerckhove. Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Sa companya fou Laure Joséphine Louise Malclès. Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.
***
Joan
Puig i Elías
- Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Climent Jaume Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, sos pares es deien Ramon Puig Carrera, obrer, i Magdalena Elías Pagès. Va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.
***
Necrològica
de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 d'octubre de 1987
- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).
***
Dino
Fontana
- Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme–fou
seguidor
d'Émile Armand–, el neomaltusianisme–partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut–, el
naturisme –era vegetarià i ni fumava ni
bevia–
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Necrològica
de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25 de
març de 1986
- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Notícia
orgànica d'Émile Brière apareguda en
el periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de maig de 1933
- Émile
Brière: El
30 de juliol de 1906 neix a Maisons-Laffitte (Illa de
França, França)
l'anarquista i sindicalista Émile François
Brière. Sos pares, no casats, es
deien Aimé François Brière,
cavallerís, i Mathilde Alexandrine Grosmann,
bugadera; la mare reconegué l'infant el 14 de juny de 1907 a
Argenteuil (Illa
de França, França) i l'infant va ser legitimat
pel matrimoni de la parella
celebrat el 20 de desembre de 1910 al IV Districte de París
(França). Es guanyava
la vida treballant de muntador d'equips de calefacció i
estava sindicat. L'11
de setembre de 1926 es casà al IV Districte de
París (França) amb la domèstica
polonesa Anna Mostova i en aquesta època vivia amb sa mare
ja vídua al número 7
del carrer Étuves Saint-Martin de París. Va ser
un dels fundadors, el novembre
de 1933, del Grup Anarquista de Les Lilas (Illa de França,
França), adherit a
la Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), del qual va ser secretari, que
es reunia al seu domicili, al número 45 de Sente desÉpinettes, i posteriorment
a la Sala Maillot, al número 82 de l'avinguda Pasteur. Entre
el 20 i el 21 de
maig de 1934 participà en el Congrés de la
Unió Anarquista (UA) celebrat a París.
També va assistir als Congressos de l'UA celebrats a
París entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 i entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1937. En
tots
aquests congressos va ser nomenat membre de la comissió
administrativa de l'UA,
a la qual pertanyia encara en 1939. Entre 1935 i 1937 va
col·laborar en Le Libertaire.
L'abril de 1936 va ser candidat abstencionista a les eleccions
legislatives. Durant
l'Ocupació, un informe policíac assenyalava que
estava absent des de principis
de 1941 del seu domicili, al número 37 del carrer
Floréal, de Les Lilas. En
1950 habitava al número 5 del carrer Pasteur del XI
Districte de París, que va
ser el seu últim domicili, i estava en la llista de llars
anarquistes a vigilar
per la policia. Émile Brière va morir l'11 de
maig de 1951 a l'Hospital Tenon
del XX Districte de París (França).
***
Alfonso
Failla
- Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. Sos pares es deien Angelo Failla i Maria
Anna Valentino. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents,
pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974– a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI.
***
Necrològica
de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de març de 1974
- Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).
---
