Anarcoefemèrides
del 22 de juliol
Esdeveniments
Carnet d'afiliat a l'FTRE
- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.
***
Primera pàgina de Sorgiamo
- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.
***
Cartell de les Jornades
Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977
- Jornades
Llibertàries
Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a
Barcelona (Catalunya)
es realitzen les «Jornades Llibertàries
Internacionals» organitzades per la
Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos
ateneus llibertaris
(Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant
Antoni, Barri Xino)
i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella
acràcia!». Les sessions es van realitzar al
Saló Diana del carrer Nou de la
Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels
debats
politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art,
cinema
alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme,
autogestió,
antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les
taules rodones,
dels mítings i de les assemblees llibertàries es
van realitzar tota classe
d'espectacles i de happenings
relacionats amb la música, el cinema, el
teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones,
la
majoria joves, i hi van prendre part infinitat
d'intel·lectuals
i d'artistes, com ara Daniel
Cohn-Bendit, José Luis García Rúa,
Antonio
López Campillo, Cipriano Damiano,
Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando
Fernán-Gómez, José
María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt,
Francesc Boldú, Ramon
Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario,
Ocaña, Ramon Muns,
Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso,
Pablo Guerrero,
José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana,
La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica
Dharma,
Secta Sònica, Orquestra
Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les,
etc. El
Col·lectiu
Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco,
va treure el diari
gratuït Barcelona Libertaria, que
ressenyava els debats, els actes i les
expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es
van editar tres
números.Les «Jornades
Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser
un dels actes més importants de la contracultura de
l'època.
Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)
Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)
David Castillo: «L'estiu
llibertari», en Avui
(23-07-2007)
Naixements
Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya
-
Jules Scarcériaux:
El 22 de juliol de 1873 neix a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut,
Valònia) l'escriptor,
escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules
Scarcériaux, també conegut
com Jules Fontaine. Sos pares es
deien Désiré Scarcériaux i Pauline
Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà
en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al
número 36 del
carrer Vandamme de París (França). En aquestaèpoca treballava en el mateix
taller del cançonetista anarquista François-Henri
Jolivet. En 1901 fou assidu
del restaurant cooperatiu«L'Émancipation», al número
38 del carrer de
l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca
Comunista del XV
Districte de París, antic grup «Les
Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser
expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de
febrer de 1904 el seu domicili
de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva
absència i es trobaren llibres
i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller,
va ser empresonat
unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga.
Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units.
Després de passar per Boston (Massachusetts,
EUA) i per Nova York (Nova York, EUA),
s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA).
Conegué Clément Duval, després de la
seva evasió de la colònia
penitenciària,
del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al
periòdic Man!.
Col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de
juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou
i L'Union des Travailleurs,
publicació en
la qual també col·laborava. Sembla que
també col·laborà en Volkszeietung
i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic
Library» de Trenton. A més de tot això,
s'encarregà de coordinar les
conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911
col·laborà en el
setmanari L'Insurgé.
Obrer
porcellaner en una fàbrica de sindicació
obligada, es va veure forçat a
afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser
elegit delegat de la
Unió Central de Trenton, en la secció de 45
obrers porcellaners. Partidari del
sindicalisme d'acció directa, ràpidament
entrà en conflicte amb la direcció de
l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i de fer
propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat
de
l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre
dels IWW
destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals
dels anys deu animà
un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova
Jersey, EUA). A finals de
la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond
(Califòrnia, EUA), on va ser
estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina
Federal
d'Investigació). A finals dels anys vint
s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia,
EUA). Amenaçat amb la deportació per les
autoritats nord-americanes, ben igual
que moltes d'altres militants, intentà, per
intervenció de l'anarquista Humbert
Rullière (Laurent Casas),
que la seva
prohibició de residència a França fos
revocada, però, malgrat les gestions de
la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la
interdicció; finalment, pogué
restar als EUA. Participà activament en les campanyes a
favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta,
formà part del «Grup
Kropotkin», del «Workman Circle», de Los
Angeles, del qual eren membres destacats
llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway,
Hans Rossner,
Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així
com de la «Walt
Whitman School». En aquests anys
col·laborà en nombroses revistes
llibertàries,
(L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International
Socialist Review, Le Libertaire,Man!, Mother
Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road
to Freedom, Why?, etc.),
per a les quals va fer traduccions. Durant els anys
cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué
contractes amb la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le
Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de
ceràmica
amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin,
Kropotkin,
Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També
treballà fent decorats de
pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres
directors de Hollywood, i finançà
l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de
març de 1963 va morir sa
companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va
morir el 2 de maig
de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà
tota la seva fortuna a la premsa
anarquista.
***
Notícia
de la condecoració d'Henri Brûlé
aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme
del 29 de novembre de 1921
-
Henri Brûlé: El
22 de juliol de 1876 neix a Amiens (Picardia, França)
l'anarquista Henri
Georges Brûlé. Era fill natural no reconegut de
Pamelle Brûlé, obrera fabril, i
de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major,
també no reconeguda, Gabrielle
Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant
de tallador de sabates. En
1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on
s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el
15 de novembre
de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148
Regiment
d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb
la teixidora
alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella
legitimà una
filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de
setembre de 1896.
En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al
número 24 del carrer
Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la
Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i
enviat al
front. Henri Brûlé va morir en acció de
guerra el 10 de febrer de 1916 a
Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes).
Pòstumament,
en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.
***
Foto policíaca de
José Oiticica (1924)
- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicara l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.
***
Foto
policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de
1914)
-
Joan Blanch
Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a
Bítem (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista
Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i
Manuela Salvadó. Des de
Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el
novembre de 1911 passà
a França. D'antuvi s'instal·là a Lo
Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a
partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de
juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse
Desprès de la
ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà
treballà regularment en la
construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a«anarquista perillós i
propagandista de caràcter sorneguer». El juny de
1915, son germà Manuel, barber
i també insubmís a l'exèrcit i
anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Emilio
Uriondo
- Emilio Uriondo:
El 22 de juliol de 1901 neix a Magdalena
(Buenos Aires, Argentina)
l'anarquista
il·legalista Emilio Adelmo Uriondo Ferreyra, que va fer
servir el pseudònim d'Eduardo Atrio.
Sos pares es deien Emilio Uriondo Zamudio i
María Ferreyra. Es guanyava la vida com a paleta. Membre del
grup
anarquista
il·legalista de Miguel Arcángel Roscigna, fou un
dels responsables del
Comitè
de Solidaritat amb els Presos Socials. Ajudà
logísticament, amb Andrés
Vázquez
Paredes, a l'anarquista Kurt Gustav Wilckens a preparar l'atemptat
mortal
contra el tinent coronel Héctor Benigno Varela realitzat el
25 de gener
de
1923. El gener de 1926 participà, juntament amb Miguel
Arcángel
Roscigna i
Andrés Vázquez Paredes, en un atracament al Banco
San Martín de Buenos
Aires
efectuat pel grup «Los Errantes» (Buenaventura
Durruti Domínguez,
Gregorio
Jover Cortés i els germans Alejandro i Francisco Ascaso
Abadía). Quan
la
campanya d'agitació a favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, va ser acusat d'haver realitzat un atemptat amb
bomba a la
legació nord-americana a Montevideo (Uruguai) i va ser
tancat a la
presó de
Punta Carretas. L'11 de febrer de 1928 va ser alliberat i es va
retrobar amb
Roscigna, que aleshores s'havia refugiat a Montevideo
després de
realitzar un
atracament l'1 d'octubre anterior a l'Hospital Rawson de Buenos Aires.
Malgrat
la seva oposició i la de Roscigna, alguns membres del grup
(els germans
Antonio
i Vicente Moretti i els catalans Pere Boada Rivas, Joan
Agustí García
Capdevila
i Jaume Tadeo Peña) organitzaren un assalt contra
l'agència de canvi de
Messina
de Montevideo en el qual moriren tres persones i tres van ser ferides,
resultant
detinguts el novembre els membres de la banda. Roscigna
retornà a
l'Argentina i
ell marxà cap el Brasil i d'allà passà
a l'Argentina, on amb Roscigna
organitzà
l'evasió dels seus companys de la presó de Punta
Carretas, la qual es
va fer
efectiva el març de 1931. En 1930 participà amb
altres companys en el
rescat de
l'anarquista José Manuel Paz d'un hospital penitenciari de
La Plata. El
20 de
juny de 1930 participà en l'assalt a Buenos Aires de
l'estació de la
companyia
d'òmnibus «La Central», organitzat per
Severino Di Giovanni. Dies
després, el
23 de juny de 1930, va ser detingut al restaurant Vesuvio amb Umberto
Lanciotti
i Juan López Dumpiérrez. Durament torturat en els
interrogatoris, va
ser
jutjat, condemnat a cinc anys de presó i enviat a la
penitenciaria
d'Ushuaia a
la Tierra del Fuego, d'on va aconseguir evadir-se en 1932. En els anys
seixanta
formà part del grup anarquista de La Plata (María
Esther Biscayard de
Tello, Humberto
Correale, Carlos Kristof, Rodolfo González Pacheco, Manuel
Palanca,
etc.). Sa companya fou Petrona Aguilera, amb qui tingué un
fill, Emilio
Uriondo Aguilera.
Emilio Uriondo va morir el 14 d'agost de 1990 a La Plata (Buenos Aires,
Argentina). Segons el seu testimoni, Severino Di Giovanni va ser
l'autor
material de l'assassinat de l'anarquista Emilio López Arango.
***
Raffaele
Catti
-
Raffaele Catti: El
22 de juliol de 1906 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Raffaele Catti. Sos pares es deien Armando Catti i Maria Gilli. Paleta
de
professió, va ser fitxat com a anarquista durant el«Bienni Roig» (1919-1920). En
1929 s'exilià clandestinament al Marroc. A França
va ser inscrit en el registre
de fronteres de la policia com a «anarquista
perillós» i sotmès a estricta
vigilància. Quan la Guerra Civil espanyola, el 5 de febrer
de 1937, després de
renunciar a la ciutadania italiana, sortí de Casablanca
(Marroc), amb altres
companys (Amedeo Angelini, Luigi Checchi, Natalino Mattucci i Lebo
Piagnoli),
rumb a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà com a voluntari en
la Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» (Grup«Pisacane») de la Confederació Nacional
del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i destinat al front
d'Aragó. Lluità a Almudébar i va ser
ferit a l'esquena en combat a Osca. Després
de la dissolució de la seva columna l'abril de 1937,
entrà a formar part de la 26
Divisió (Columna Italiana «Rosselli») de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Cap el desembre de 1937 es donà de baixa de
l'Exèrcit Popular i
demanà suport a la Secció de Trefilatge del
Sindicat Metal·lúrgic de Barcelona
perquè li busqués feina, ja que no podia retornar
al seu país, i de fet en
trobà. El novembre de 1938 retornà a
França i quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser internat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Presentació Gauchola Puchol apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1991
-
Presentació
Gauchola Puchol: El 22 de juliol de 1906 neix a la Torre
del Compte (Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Presentació Gauchola
Puchol, també
coneguda com Presentació
Falgàs, pel
llinatge de son company. Sos pares es deien Manuel Gauchola i Dominga
Puchol.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
els anys republicans,
durant la Revolució participà activament en les
col·lectivitats del seu poble
natal, rebatejat com Torre Lliure. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, i des de Bordeus (Aquitània,
Occitània) va ser reenviada a l'Espanya
franquista. En arribar al seu poble va ser rapada, apallissada i
traslladada a
Saragossa (Aragó, Espanya), on va ser empresonada 15 mesos.
Un cop lliure marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on, amb un grup de companys aragonesos
anarcosindicalistes, participà en la CNT clandestina. En
aquesta època
s'encarregà especialment de visitar i de portar ajuda i
informació als companys
i companyes confederals empresonats. En 1947, fugint de la
repressió, passà
clandestinament a França i s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on
residia son company Samuel Falgàs Aguilar, també
militant anarcosindicalista, i
formà part de la Federació Local de la CNT fins
el seu final. Els seus últims
anys visqué a Peròus (Llenguadoc,
Occitània). Víctima d'Alzheimer,
Presentació
Gauchola Puchol va morir el 23 de desembre de 1990 a la llar de
jubilats «L'Oustal»
de Pinhan (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Tomás Tolosana Félez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 3 de
setembre de 1991
- Tomás Tolosana
Félez: El 22 de juliol de 1911 neix a
Saragossa (Aragó,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Tomás Tolosana Félez –el segon llinatge
a vegades citat erròniament com Fernández.
Sos pares es deien Mariano Tolosana Marimaña, jornaler, i
Trinidad
Félez Aguilar.
Era
fill d'una família llibertària on son
germà Enrique i ses germanes Bernardina i
Trinidad militaven en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa.
El 14 d'abril de 1932 va ser detingut amb Ángel Grau
Díaz per aferrar pasquins
subversius als carrers de Saragossa. El 9 d'octubre de 1932 va ser
destinat al
Protectorat Espanyol al Marroc per fer el servei militar. El 8 de gener
de 1935
el seu domicili de Saragossa va ser escorcollat i se li trobaren
fullets
revolucionaris, munició i una bandera de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
fet pel qual va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí amb una part de sa família passar a
zona republicana. Sa germana
Bernardina Tolosana Félez (Nieves)
no
va tenir tanta sort i va ser afusellada pels franquistes.
S'enrolà com a
guerriller en el grup encapçalat per Manuel Sancho de la 25
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
participant en l'evasió i l'evacuació
de nombrosos companys i companyes de Saragossa. Després de
la caiguda d'Aragó a
mans franquistes, entrà a formar part del grup guerriller
encapçalat per
Agustín Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació alemanya participà en diferents
missions dins l'interior de
la Península en estreta relació amb els serveis
secrets aliats dins del marc de
la xarxa dirigida per Francisco Ponzán Vidal, al costat de
Saturnino Carod
Lerín i Victorio Castán Guillén (Reyes).
Durant els anys cinquanta emigrà amb sa família a
Xile, però finalment retornà
a Saragossa, on fou membre del Sindicat de Jubilats de la CNT. El 23 de
juny de 1976 es casà a Saragossa amb Dorotea
Fernández Amo.
Tomás Tolosana
Félez va morir el 26 de maig de 1991 a l'Hospital
Clínic Universitari de Saragossa
(Aragó, Espanya); incinerat al
cementiri saragossà de Torrero, les seves cendres van ser
escampades al riu
Ebre.
***
Fabián
Moro Esteban
-
Fabián Moro
Esteban: El 22 de juliol de 1912 neix a Bilbao (Biscaia,
País Basc)–erròniament en algunes fonts citen Burgos
(Castella, Espanya)– el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro
Esteban. Era fill
d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove
començà a militar en els
moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts
Socialistes i poc
després passà a les Joventuts
Llibertàries. En aquesta època patí
diverses
detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de
maig de 1932
resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez,
pels guàrdies d'assalt que
reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a
resultes de les seves
activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos,
va ser
perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà
del Comitè Pro-Presos de Santa
Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es
refugià a Palma
(Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i
Julián Floristán Urrecho.
Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera,
Catalunya) i a
Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable
d'un
periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí
com a delegat de l'Hospitalet
de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió
extraordinària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquesta època militava
en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor».
Després lluità al front
d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou redactor del
periòdic Acracia. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
internat durant un
any als camps de concentració d'Argelers,
Barcarès i Bram; després va ser
enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya,
França) en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la
Resistència.
Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el
Servei de Treball
Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mâcon
(Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de
refugiat polític i s'establí
a París (França), on treballà en
diversos oficis. Gran admirador del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia
inèdita d'Abel Ramírez
Romeo Doctor Isaac Puente.
Biografía,
ideario y polémica. Donà moltes
conferències, especialment sobre el tema«Federalisme i centralisme a Espanya», i
col·laborà en molts de títols de la
premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,Espoir, Ruta,Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre
(1965), Temas esenciales del anarquismo.
Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las
Juventudes Libertarias en España. Análisis
espectral (1970). A partir de
1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a
Barcelona, on va fer costat
la reconstrucció de la CNT, especialment la
Federació Local de Barcelona,
col·laborant en l'equip de redacció de la revistaIdeas-Orto. En 1986
caigué greument malalt i començà a
redactar les
seves memòries que restaren inacabades. Fabián
Moro Esteban va morir el 27
d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri Nord d'aquesta localitat.
Fabián Moro Esteban
(1912-1987)
***
André
Bösiger
- André
Bösiger: El
22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa)
l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista André Boesiger,
més conegut com André
Bösiger. En 1927 assistí a Moutier
a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat.
Amb 13
anys abandonà l'escola i, després de treballar a
diverses granges del Jura i de
barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928
s'instal·là a
Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a
l'estació del ferrocarril de
la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la
construcció. S'afilià a
la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de
la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de
tendència anarcosindicalista, la
Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de
la Construcció), on va fer
amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La
LAB,
una mena de «braç armat» o de«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el
mètodes
del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge,
l'acció directa,
l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els
desocupats acomiadats
de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva.
També milità en el
grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que
aleshores agrupava nombrosos
militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En
aquestaèpoca col·laborà en Le
Réveil Anarchiste
i participà en les activitats de la Libre Pensée,
de la qual arribà a ser president.
El 9 de novembre de 1932 prengué part en la
manifestació que aplegà al voltant
de 6.000 persones per protestar contra la celebració a
Ginebra d'un míting
feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En
aquesta
manifestació la policia es va veure desbordada i
cridà l'Exèrcit suís el qual
obrí foc davant la multitud. Segons el balanç
oficial 13 persones moriren i 65
resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son
millor amic, resultà
mortalment ferit d'un tret
a la cara. En
1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per
al Consell d'Estat; va ser la
primera i última vegada que ho va fer, completament decebut
de la gestió del
polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es
declarà antimilitarista i quan
va ser cridat a files es declarà insubmís a
l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser
condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15
mesos d'empresonament,
a cinc anys de privació dels drets civils i a
l'expulsió de l'Exèrcit, pena que
purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de
1937 i que li ajudà a formar-se
intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del
cantó de Ginebra i,
després d'una temporada a Annemasse (Arpitània),
marxà a fer costat la
Revolució espanyola. Portà armes de contraban
amagades als camions de
subministrament per a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Catalunya,
es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la
colònia italiana de Saint-Cergue
i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que
escapaven de la
repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una
crida a la mobilització
general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de
presó a
Berna. En 1940 entrà a treballar en la
construcció de fortificacions fronteres
davant el perill nazi i lluità contra les condicions
laborals particularment
difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de
1942 va ser novament
expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat
sindicals» i inscrit
en les llistes negres de la patronal, esdevingué
caçador furtiu i
contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de
queviures i
d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa
durant l'ocupació alemanya.
Durant la postguerra ajudà la resistència
antifranquista. En aquests anys es
distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar
molts sindicalistes
i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís
(PSS). En 1957
participà en la fundació del Centre Internacional
de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza
i
altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el
gener de 1957 i el
desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de
publicació bilingüe Le
Réveil Anarchiste / Il Risveglio
Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra
d'Algèria, amagà
independentistes del Front de Libération Nationale (FLN,
Front d'Alliberament
Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit
francès. En 1970 publicà el
periòdic Offensive, del
qual només
sortiren dos números. En els anys setanta
col·laborà en la nova etapa de Il
Réveil Anarchiste i en la revista
anarquista italiana Ma! En aquests
anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els
anys vuitanta assumí
la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a
Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb
Eugène Prono L'LAB, la Ligue
d'Action du
Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de
juliol de 1990 va morí la
seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou),
també militant llibertària. En els seusúltims anys fou gerent de L'Affranchi,òrgan de la Secció Suïssa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i
col·laborà en la Lliga
Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la
seva autobiografia sota el
títol Souvenirs d'un rebelle. 60
ans de
luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el
cineasta Bernard
Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda,
que havia ajudat Bösiger en
l'escriptura de les seves memòries, estrenà el
documental André Bösiger.
Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva
sèrie Écoutez...
El novembre de 2004
participà en el seu últim acte públic,
una commemoració de la insurrecció
algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el
seu anarquisme. André
Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i fou
incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el
realitzador Daniel Künzi
estrenà Anarchisme, mode d'emploi.
André
Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).
André Bösiger (1913-2005)
***
Emilio Loriente Vidosa
- Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de 1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants aragonesos, sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»
***
Albert Meister
- Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui«L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.
---
