Anarcoefemèrides del 19 de juliol
Esdeveniments
Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester
- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution del 19 de juliol de 1937
- Míting de
commemoració de la Revolució espanyola:
El 19 de juliol de 1937 se celebra a la
Union Square de Nova York (Nova York, EUA) un míting de
masses per a commemorar
el primer aniversari de la Revolució espanyola. L'acte,
organitzat per la
United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions
Llibertàries) de
Nova York, tingué com a oradors Harry Meyers, Liston Oak,
Robert Strong, Walter
Starret, Carlo Tresca i Sam Weiner, entre d'altres. El
míting va ser anunciat
en el periòdic de l'ULO Spanish
Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations.
***
Portada
del primer número d'impremta d'Exilio
- Surt Exilio: El 19 de juliol de
1944 surt a Aynes (Alvèrnia,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT.
Regional Nº 3. Aquesta publicació de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es
realitzaren
a l'exili francès. El primer número
s'edità en multicopista i el segon, que
també portà el número 1 de
numeració i sortí el 3 d'agost, ja
s'estampà amb
impremta i portà el subtítol «Editado
por la Regional Nº 3 afecta a la
Confederació Nacional del Trabajo de
España». Els vuit primers números van
ser
clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del
número 9 es publicà a
Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després
portà altres subtítols, com ara«Órgano
oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació
Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit
per Manuel Rico i
administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A
partir del Ple de Clarmont
d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació
prengué força importància i es
convertí en una publicació dirigida a orientar el
militant, defensar la CNT,
combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), fer costat el projecte
d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la
constitució de l'Aliança de
Forces Democràtiques. La seva línia editorial va
ser discutida i acusada d'«heterodoxa»
i «desviacionista» pel seu suport a les posicions
confederals«col·laboracionistes» de l'Interior.
Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel
Buenacasa, J. Juan Domènech, J.
Fernández Escobés, José
Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel),
Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver
Calle, Penido,
Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48
números
fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el
mateix nom va
sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand
(Algèria) de la
qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de
barraca en barraca
del camp, i en sortiren almenys quatre números.
***
Capçalera
del segon número de Jeunesse Anarchiste
- Surt Jeunesse Anarchiste: El 19 de juliol de
1946 surt a París (França) el primer
número del periòdic Jeunesse
Anarchiste. Organe de la Fédération
Française des Jeunesses
Libertaires. Aquest primer número va sortir com
suplement del número 38 del
periòdic Le Libertaire.
Charles
Durant va ser el gerent i Louis Laurent el tresorer. Un segon
número aparegué
el 25 d'abril de 1947, amb el subtítol «Organe
bi-mensuel de la Fédération des
Jeunesses Anarchistes (FJA)», amb Louis Fassier com a
redactor administrador i
Raymond Robic de gerent. Encara en sortí un altre
número, l'últim, l'1 de juny
de 1947. La major part dels articles no van ser signats,
però trobem els noms
de Guy Allaire, Paul Champs, Marc Charvin, F. Duchemin, Charles Durant,
Louis
Fassier, Raphael Fernandez, Georges Fontenis (sota diversos
pseudònims), Tomás Germinal
Gracia Ibars (Germen i Germinal Gracia), André Morel,
Orto,
Rach i Raymond Robic.
***
Un
moment de la conferència d'Albert Camus
- Acte de Camus i de
Paz: El 19 de juliol de 1951 se celebra als locals de la
Lliga Francesa de
l'Ensenyament, al carrer Récamier de París
(França), un acte commemoratiu del quinzè
aniversari de l'esclat de la Revolució espanyola. L'acte,
organitzat pel Casal
de Catalunya, comptà amb les conferències de
l'escriptor Albert Camus i del
poeta Octavio Paz, aleshores agregat cultural de l'Ambaixada de
Mèxic a París,
i la intervenció de Fernando Valera Aparicio, en aquellaèpoca vicepresident i
ministre d'Hisenda del govern de la II República espanyla en
l'exili. La
conferència d'Albert Camus, que s'engegava amb aquestes
paraules: «El 19 de
juliol de 1936 començà a Espanya la II Guerra
Mundial.», va ser publicada en el
número del 4 d'agost de 1951 de Solidaridad
Obrera de París.
Acte de Camus i de
Paz (19 de juliol de 1951)
***
Cartell
de l'acte
- 40 aniversari de
la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976
se celebrà a la Community
Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la
Revolució
espanyola sota el títol «40 years of struggle
Spanish workers still resist (1936-1976)».
L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF,
Fons
Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el
suport de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic
Peace Fellowship (CPF,
Associació Catòlica Pacifista), del
periòdic Freie Arbeiter Stimme,
del General Defense Comittee (GDC, Comitè
General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club
(LBC, Club del
Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de
diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de
Santillán, Eugenio
Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.
***
Spencer
Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la
rehabilitació de mans de Michael Dukakis
- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»
***
Cartell
del concert d'Azagra
- Barricada Rock: El
19 de juliol de 1986 se celebra al camp de futbol municipal del barri
de la
Guineueta de Barcelona (Catalunya) el concert «Barricada
Rock», en commemoració
del cinquantè aniversari de la Revolució
espanyola. L'acte va ser organitzat
per la Confederació Nacional del Treball (CNT)–CNT renovada, Congrés de
València– i comptà amb la
col·laboració de diverses entitats, com ara
l'Ateneu
Llibertari de Gràcia, Prat Ràdio o la revista NDF.
En aquest concert, de
música ska i punk,
actuaren els grups Anti/Dogmatikss, BAP!!, L'Odi
Social, Monstruación, Pisando Fuerte i Tijuana in Blue. El
cartell del concert
el realitzà el dibuixant Juan Carlos Azagra
García (Azagra).
Naixements
Foto policíaca d'Isidore Guillemard (28 de febrer de 1894)
- Isidore
Guillemard: El 19 de juliol de 1847 neix a
L'Être Delangle (Saint-Michel-des-Andaines,
Normandia, França; actualment Bagnoles-de-l'Orne-Normandie,
Normandia, França)
l'anarquista Isidore François Gervais Guillemard–també citat erròniament Guilmard–,
que va fer servir els
pseudònims de Santras i Sans Trace. Sos pares es deien Isidor
Guillemard, teixidor, i Anne Bassé. Es guanyava la vida
treballant d'obrer
fuster. El 12 de novembre de 1868 es casà a Couterne
(Normandia, França;
actualment Rives-d'Andaine, Normandia, França) amb la
modista anarquista
Armande Victorine Marie Colombert, amb qui tingué tres
infants. En 1887 vivia
al carrer Stephenson de París (França) i va ser
l'organitzador de diverses
reunions contra les oficines de col·locació que
se celebraren a la Sala Petrelle.
En 1892 vivia al número 56 de carrer Belleville de
París. El 20 de juliol de
1892 un confident de la policia denuncià que era l'autor
d'un alfabet codificat
per a correspondència secreta i segons aquest mateix
delator, en un informe del
13 de setembre d'aquell any, va fer saber que volia organitzar un nou
grup
anarquista que s'havia de reunir en una taberna situada al
número 66 del carrer
Vieille du Temple. El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de
companys (Baudelot,
Bouttet, Bruneau, Charbot, Guillot, Pichon, Porret, Quince, Rigollet,
etc.),
boicotejà un míting boulangista celebrat a la
Sala Favié. En aquesta època
freqüentava les reunions del Cercle Anarquista Internacional
(CAI), que es
reunia a la Sala Georget. Durant 1893 va ser assidu de les reunions
anarquistes, el seu nom va ser citat almenys en 54 ocasions en diversos
informes de confidents policíacs. En aquest any
també participà en trobades
dels antics membres de la Lliga dels Antipatriotes i en les del grup
anarquista
de Montmartre. Entre 1893 i 1894 va estar especialment lligat a
l'anarquista
Raymond Boutté. El 29 de gener de 1893 assistí,
amb altres seixanta persones, a
la reunió celebrada a la Sala Georget, al número
35 del carrer Aumaire, on un
tal Renard (Georges) va fer una
conferència sobre individualisme i comunisme. El 4 de
març de 1893, assistí amb
altes 150 anarquistes d'un grup de 500 persones, a la reunió
celebrada a la
Sala Commerce, organitzada pels anarquistes del XX Districte de
París, sota el
lema «La misère et ses conséquences.
Supression des bureaux de placement, les
grands financiers du Panama» (La misèria i les
seves conseqüències. Supressió
de les oficines de col·locació, els grans
financers de Panamà). El 9 de març de
1893 participà, amb sa companya i una cinquantena de
companys, en l'anomenada «Corredisses
anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades
per Eugénie Collot i Marie
Paul Constant (Le Père La Purge)
a la
plaça de la République de París–portaven orelles d'ases de cartró negre amb la
inscripció «Candidats abstencionistes».
El 23 d'abril de 1893 de la II Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotava que seguia vivint
al
número 56 del carrer Belleville i era definit com a«militant anarquista». El 6
de maig de 1893 participà, amb sa companya, en el
míting celebrat a la Sala
Commerce que arreplegà unes quatre-centes persones on els
oradors jutjaren els
diversos partits socialistes. El 23 de maig de 1893 formà
part del centenar
d'assistents a la reunió organitzada pels anarquistes
individualistes celebrada
a la Sala Octobre, al carrer de la Montagne
Sainte-Geneviève. El 14 d'octubre
de 1893, segons un confident policíac, hauria participat en
la prova d'un
prototipus de petita bomba de plom. A partir del 3 de gener de 1894
vivia al
número 8 del carrer Lombards, on el 28 de febrer d'aquell
any va ser detingut
sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i aquest mateix
dia va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; va ser posat en llibertat el 5 de març
d'aquell any. El
seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894,
així
com els dels anys 1896 i 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Zelmira Peroni
- Zelmira Peroni: El
19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana,
Itàlia) la modista i
propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més
coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien
Giovanni Peroni i Lucia
Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on assistí a les escoles
primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament
llibertari. De sa mare
aprengué l'ofici de modista, contribuint
econòmicament al sosteniment de sa
família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat
econòmica permeté que
pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a
través de la lectura d'obres de
tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A
principis dels anys
noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys
més jove, que comença a
destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de
març de 1901, després
d'anys de convivència, la parella es casà a La
Spezia i sempre es mantingué
unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué
un dels
periòdics anarquistes més populars de la
península, i en el qual ella
col·laborà sobretot amb articles culturals i amb
poesies. Amb son company va
fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que
va publicar, entre altres
coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia
llibertària que portava
com a títol Pagine d'oro.
Quan
Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades
entre 1906 i 1911, o
a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció
del setmanari Il Libertario, que
patí censures,
segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va
assistir a
Florència (Toscana, Itàlia) al congrés
semiclandestí que va donar lloc a un
Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a
coordinar l'acció
antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les
autoritats militars prohibiren la publicació d'Il
Libertario, aquestes la consideraren «un perill
permanent tan
greu per a la resistència interna i per a l'ordre
públic» que la mantingueren
en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser
confinada amb son
company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos
després la parella
recuperà la llibertat, reprengué immediatament
l'activitat editorial, malgrat
els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran
de la
destrucció de la seu d'Il Libertario
el
29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada
amb son
company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat
atemptat de
l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito
Mussolini a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la
seva perillositat vers el règim i per formar part del
moviment revolucionari»,
va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació
per cinc anys i
enviada a les colònies penitenciàries de les
illes, primer, de Tremiti i,
després, de Lipari, on purgava condemna son company.
Obtingué una reducció de
la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a
Caprigliola, on
esgotada i gairebé cega s'establí definitivament.
En la primavera de 1930
acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista
Luigi Galleani, on
visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5
d'octubre de 1934 les
autoritats consideraren que com que «portava una vida
retiradíssima i per la
seva edat avançada», podia ser esborrada de la
llista de subversius establerta
per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons,
Zelmira Peroni va
morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia
(Ligúria,
Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al
cementiri d'aquesta ciutat.
***
Eugène Lanti
- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti. Sos pares, pagesos pobres i analfabets, es deien Jean Anténor Adam, fuster escloper, i Henriette Céleste Clémentine Laniepce, domèstica. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. L'1 de desembre de 1908 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Marie Pélagie Adéle Cornière; en aquesta època vivia al número 31 del carrer Bagnolet de París. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. El 6 d'abril de 1933 es va divorciar del seu primer matrimoni i el 13 de setembre de 1934 es casà al XII Districte de París amb l'escriptora i sufragista nascuda a Birmània Ellen Kate Limouzin (Hélène Kate Limouzin), tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal –Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de Corbera de París i treballava de mestre tècnic de les Escoles de París, a més de fer feina en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.
***
Vincenzo
Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys
- Vincenzo
Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i
Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins
a la segona classe de primària.
De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i
quant tenia 20
anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a
Faenza. En
la seva formació política tingué molta
influència l'internacionalista Serafino
Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué
correspondència amb
altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione
d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire
Sociale de Messina. També va rebre
còpies de periòdics anarquistes
publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per
l'autoritat
judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei
militar
al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). El
maig de 1904 promogué una manifestació no
autoritzada a Faenza per protestar
contra la matança de vaguistes que tingué lloc a
Cerignola (Pulla, Itàlia);
denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i
condemnat
pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia)
a 20 dies de reclusió i a una
multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió
executiva de la
Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i
anarquistes.
El 23 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Emília-Romanya
que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en
1914 en una carta segrestada
per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb
possessió d'una bomba. L'autor
de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista
de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als
companys de Romanya, fent menció
de militants considerats especialment actius i de confiança,
Castellari entre
ells. El 2 de maig de 1915 participà en la
manifestació a Forlì contra la
guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però
l'abril de 1916
retornà a Faenza després de ser llicenciat de la
mili per una hèrnia. En contacte
amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment
estès a la Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre
de 1917 prengué part en el
congrés clandestí de la Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la
seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs
del qual es
prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda
contra la
guerra. En aquest congrés conegué nombrosos
companys altres localitats, entre
ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que
esdevingué un gran
amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de
passar la revisió
general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al
servei i enquadrat en
l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a
Faenza amb una llicència
especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el
llicenciament definitiu.
Després de la Gran Guerra freqüentà la
fonda del Gioco del Pallone de Porta
Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la
ciutat (Renato
Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo
Resta,
etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots
i
cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí
tenint les mateixes
idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el
27 de novembre de
1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)
- Joan Font
Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper.
Assistí com a
delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la
Conferència Extraordinària
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
de tots els
sindicats catalans («Conferència de
Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de
juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de
desembre de
1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple
Comarcal de
Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i aconseguí
el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb
sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del
vapor Ipanema cap al port de
Veracruz (Veracruz,
Mèxic). Al país asteca milità
activament i en 1945 era membre del Comitè de la
Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego
Crespo. Quan
l'escissió s'integrà en la
Subdelegació de la CNT de la tendència«ortodoxa» i
fou membre del grup editor del periòdic Tierra
y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat
secretari de la
Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume
Rosquillas Magrinyà
(tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet
Vidal
(correspondència), Jaume Carbó, Gabriel
Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals).
En 1971 formava part del Comitè de la CNT de
Mèxic. Joan Font Alberti va morir
el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.
***
Jesús
Pose García
- Jesús Pose García: El 19 de juliol de 1892 neix Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Pose García –el primer llinatge a vegades citat erròniament com a Posse– i que va fer servir el pseudònim Esop. Sos pares es deien Julián Pose Vázquez, empleat, i Andrea García Andújar. Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de«Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Sa companya fou Ramona Vidal Segade, amb qui tingué cinc infants (Carmen, Blanca, Mercedes, Ricardo i Luis). Jesús Pose García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri General de la ciutat.
***
- Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a«perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista«Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, elsúltims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada restà més malalt. Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'Hospital de La Spezia (Ligúria, Itàlia).
---
