[03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Robin - Turtós - Brescancin - Borràs Casanova - Hans - Faro - Flourens - Popov - Daudé - Calvo Sahún

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

- Míting dels«obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

Naixements

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània), en una família burgesa, catòlica i patriòtica, el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité (1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès --sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1900-1965)

***

***

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) --no pogué aconseguí la beca de Roma-- per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural«Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de«Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a València (País Valencià). El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

***

- Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al movimentàcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti --ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

- Antonio Faro: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)-- l'anarcosindicalista Antonio Faro. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro va morir el 6 de novembre de 2003 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

- Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 es assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir«general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

***

- Achille Daudé:El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc.

***

- Sebastián Calvo Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. Havia nascut en 1909 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) i sembla que lluità en la guerra civil als fronts d'Aragó i de Catalunya. Exiliat a França, i després de patí diverses penalitats de tota casta, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats i adoptà la ciutadania britànica, cosa que la facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model --segons alguns, fou alliberat en una operació organitzada pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. Des del 1952 treballarà com a empleat en el cinema California de Súria i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. A partir de gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 fou de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà a Madrid el 5 de febrer de 1954 i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial (Sindicat Vertical) i implicat en el cincpuntisme, aquest mateix fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Poc després acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seusúltims anys desenvolupà una intensa tasca associativa a la Guineueta i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica.

Actualització: 03-04-14