No és habitual viure a Inca una nit d’òpera, gens, fins al punt que el títol se’m fa estrany. El miracle novament l’ha obrat l’Harpa: enhorabona i gràcies als orfeonistes, a la directora Margalida Aguiló i al president, Domingo Mestre.
En aquesta ocasió, bona part del pes del concert requeia en la soprano solista, i Irene Naegelin ens regalà una actuació dramatitzada, emotiva i dolça, plagada de pregàries: dues a la deessa Diana de la molt desgraciada Ifigènia, la de Maria Stuarda de Donizetti, l’autor que tant estimen les sopranos (i nosaltres, gràcies a elles), un prec de Moisès (Rossini) o la incommensurable Vissi d’Arte, on gemegava: Si jo he dedicat tota la meva vida a l’art, a l’amor (...) per què, Senyor, per què em torturau amb tant de dolor? (Que Déu beneeixi Puccini!).
El clam s’adequa al que viu avui el món de la música, sense suport, amb un IVA hostil del 21%, amb institucions en perill, inclosa la Simfònica o el conservatori superior; la llei de règim local que amenaça la continuïtat de les escoles de música municipals; la LOMQE de Wert tractant de prescindibles els estudis musicals (i artístics) a primària i secundària, que poden deixar de ser part de la formació integral dels individus, etc. La música necessita professionals, però també d’un públic, d’una sensibilitat i formació ciutadana, del reconeixement social, i tots els objectius són atacats. Per cert, potser caldria lligar més a les entitats musicals, programadors i escoles: com costa que els alumnes compareguin als concerts...
Però tornem a l’Harpa, i a Verdi, en el seu dos cents aniversari (potser s’hagués pogut fer un gest amb Wagner, tot i que és especial en les exigències a les sopranos). Un Verdi festiu, perquè la nostra devota Naegelin també ens dedicà una rialla brillant i fresca a I Vespri Siciliani, i bé l’Harpa i l’orfeó de Sóller en l’agraït Chi del gitano.
I el Va Pensiero: “Oh mia patria si bella e perduta”. Ja he escrit sobre la coincidència entre la imatge de l’arpa del poema de Costa i Llobera, que Miquel Duran trià, amb tota la intenció, per dar nom a l’orfeó, i la referència a l’arpa d’aquesta peça arxiconeguda. La nostàlgia romàntica com a esperó per a l’acció, pel compromís patriòtic. Verdi, Costa i Duran feren tornar sonar aquella arpa oblidada. L’Harpa també ho fa... i ens hi convida.