Anarcoefemèrides
del 15 de juny
Esdeveniments
- Surt L’Éducation
Libertaire:
El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el
primer
número de L’Éducation
Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des
bibliothèques d’éducation libertaire.
D’antuvi impresa i després realitzada
en autocòpia i bimestral, es van publicar 10
números fins a març de 1902.
Aquesta publicació és de fet els
prolegòmens d’una temptativa de creació
d’una
escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de
1899, a París, a
l’Hôtel des Sociétés Savantes
(Palau de les Sàvies Societats); el projecte
inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola
llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir
encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els
redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps
Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard,
C. Papillon, Étienne Lariviere,
Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles
Malato), però
també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul
Delesalle. Domela
Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation
libertaire, el número 12 de la
col·lecció de fullets de Le
Temps Nouveaux (1900), autèntic
manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a
mínim, quatre
fullets: Le coopératisme et le
néo-coopératisme: rapport
présenté au Congrès ouvrier
révolutionnaire
international, dels Étudiants Socialistes
Révolutionnaires
Internationalistes de Paris (1900); Contre
la nature, de Paul Robin (1901); Ce
que j’entends par l’individualisme anarchique,
de Georges Butaud; i L’éducation
pacifique: conférence,
d’André Girard.
***
- Surt Le Réveil des
Travailleurs:
El 15 de juny de 1900 surt a
Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual, i
després setmanal, Le
Réveil des Travailleurs, que va tenir dos
subtítols: «Periòdic
d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de
propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i
l’anarquista belga Georges
Thonar en serà un dels responsables. El periòdic
arribarà a tirar 1.700
exemplars, però deixarà de publicar-se
l’abril de 1903, editant fullets de
diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil,
Eugénie Potonié-Pierre, Johann
Most, etc.).
***
- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.
***
- Surt Humanidad: El 15 de juny de
1912 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la publicació racionalista
anarquista Humanidad. Revista quincenal
de educación y cultura social. Era
continuació del setmanari racionalista Escuela
Moderna (1910-1911), dirigit per
Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van
col·laborar, entre
d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A.
Lefevre, Amadeu Pau,
Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números,
l'últim el 15 de
setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats
econòmiques.
***
- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres
***
- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.
***
- Surt Libre Examen: El 15
de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic Libre
Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment
gràcies al suport
voluntari. En aquest primer número publicà una
carta de Simón Radowitzky, que
havia estat alliberat l'abril passat de la colònia
penitenciària d'Ushuaia i
vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només
sortí aquest número.
***
- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.
***
- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.
***
- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958
surt a
Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic
número del periòdic anarquista La
Nostra Lotta. Numero unico a cura del
Gruppo «Iniziativa Anarchica». La
publicació anava dirigida a fer costat el
Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a
la Cambra de
Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig
anterior. A Modica
Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).
***
- Surt Adarga: Pel juny de 1980
surt a Madrid (Espanya) el primer
número de la revista cultural anarquista Adarga.
La idea d'editar aquesta
publicació sorgí en el V Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de
Madrid.
L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan
Gómez Casas i hi trobem articles de
nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José
L. González
Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero,
Pep
Castells, Dolores Domingo, José Luis González
Coronado, Gerard Jacas, Luciano
Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli,
Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón,
Sara Guillén, Frederica Montseny,
Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost,
Emma González, Santos Amestoy,
García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama,
Fernando Sabater, etc. Els temes
que tracta van ser d'allò més variat: CNT,
anarcosindicalisme, urbanisme,
terrorisme, educació llibertària, literatura,
art, «Cas Scala», rock, clàssics
de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per
problemes
econòmics, només sortiren cinc números
d'aquesta revista, l'últim el setembre
de 1981.
***
- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997
surt a París (França)
el primer número de Le Temps Maudits. Revue
syndicaliste révolutionnaire et
anarcho-syndicaliste éditée par la
Confédération Nationale du Travail. La
decisió d'editar aquesta revista fou presa al
Congrés de la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i
sorgí com a un suplement
de teoria anarcosindicalista del periòdic Le
Combat Syndicaliste. Els
temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme,
antifeixisme,
literatura proletària, autors llibertaris, economia,
antiparlamentarisme,
antiglobalització, ecologia, educació,
història anarquista, antimilitarisme,
terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel
Adamovsky, Claudio
Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie
Astolfi, Rachid
Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain
Bihr, Frédéric Blanchet, Luc
Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron,
François Chesnais,
Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc,
Philippe
Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández
Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre
Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman,
Tomás Ibáñez, Louis
Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa
Lamarca, L.
Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir,
Gaëtan Le Porho, Anthony
Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín
Bellido, G. Mandrin, Christine
Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz,
Agustín
Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier,
José Pérez, David Peterson, Larry
Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini
Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano,
Carlos Taibo, M. Tauro,
Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon,
Soumaly Vongsavanh,
Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En
sortiren 27 números,
l'últim d'octubre de 2008.
***
- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.
Naixements
- Léon
Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a
Lió (Arpitània)
l'anarquista expropiador Léon Pélissard,
també conegut com Edme. Sos
pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux.
Després de realitzar el servei
militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels
anys noranta, retornà
a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor
ambulant. Entre el març
de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a
Lió i a Valença
per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar
armes, cops, ferides, pesca
furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari
expropiador «Els
Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de
juny de 1901 amb
Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau
Hulot a Le Mans
que raportà un botí d'aproximadament 12.000
francs. El 22 d'abril de 1903,
després d'un desvalisament frustrat al domicili de la
senyora Tilloloy a
Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a
l'estació de
Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En
la refrega originada, l'agent
Pruvost caigué mort i Pélissard pogué
fugir abans de ser detingut el mateix dia
més tard, però finalment caigueren tots els
membres del grup expropiador. Durat
el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es
perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a
Amiens, reivindicà les seves
activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el
furt per ell només
era una «llegítima recuperació de la
propietat amb total menyspreu dels
anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses
cançons (La Diane du
prolétaire, Conseils à un
pègre, La Bistouille, etc.)
que es
van publicar en el periòdic anarquista Germinal
d'Amiens i en altres
diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de
treballs forçats i,
després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin
de Ré esperant la
deportació, enviat a la colònia
penitenciària de les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula
número 34.441. Des del primer dia
va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al
governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides
als
vigilats» i altres violacions de la disciplina
carcerària. En 1911 va ser
alliberat, però obligat a residir perpètuament a
la Guaiana Francesa com a desterrat.
A finals de 1912 o començaments de gener de 1913
aconseguí fugir i recalar a
Panamà on morirà pocs dies després de
la seva arribada. Va escriure unes memòries
sobre la seva estada a la colònia penitenciària,
però no ens han arribat.
***
-
Gérard Duvergé: El 15 de juny de
1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània)
el
mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista
Gérard Duvergé,
també anomenat Fred Durtain i Chevalier.
Fill d'un gerdarme, es
va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir
mestre. En 1935 va
descobrir l'anarquisme i va començar a
col·laborar en la premsa llibertària
sota el pseudònim de Fred Durtain (Le
Libertaire, L'Espagne
Antifasciste, La Révolte, Terre
Libre, etc.). En 1936 va
militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar
en les activitats de
la «Libre Pensée» i de la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau. Dins
en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb
sa companya
Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a
estimar la natura
--Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939),
Martigues (1941), Izaourt
(1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya
republicana omplen els camps de concentració del sud de
França, la parella
Duvergé n'albergarà a casa seva. En
col·laboració amb Aristide Lapeyre, va
muntar una escola llibertària
(«L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a
l'estil de «La Ruche» de Sébastien
Faure, per al nou curs sota la direcció de
Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana;
però la
guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot
estigués
enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de
l'ensenyament en 1940 i
restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la
resistència antifeixista. En 1942 va
adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a
mesura d'eficàcia per a la
lluita clandestina que per adhesió ideològica al
comunisme. En 1943 va prendre
part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i
Garona. Detingut per
la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener
de 1944 va ser
detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va
morir l'endemà, 29 de gener de
1944, a la presó d'Agen (Aquitània,
Occitània), sense haver parlat, arran de
les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de
febrer de
1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una
biografia: L'instituteur,
le campeur, le résistant. Gérard
Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen
porta el seu nom.
***
![Liberto Sarrau a Tolosa de Llenguadoc (c. 1945) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/sarrau/sarrau01.jpg "Liberto Sarrau a Tolosa de Llenguadoc (c. 1945) [IISH]")
- Liberto Sarrau Royes:
El 15 de juny de 1920 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
el militant i resistent anarquista Liberto Sarrau Royes. Son pare,
Antonio
Sarrau (1893-1939), era un miner que arran d’un accident
laboral es va
traslladar amb la família a Barcelona, on
participarà en la CNT, fet que li
implicarà l’acomiadament de la feina i
l’establiment d’un quiosc de diaris per
subsistir. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15
d’abril de 1932 va
publicar un article en la secció «Tribuna
Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad
Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l’escola
racionalista Natura de Joan
Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i
va escriure dos fullets
publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo
el abandonado iRebeldía vivida. En 1936 es va fer de les
Joventuts Llibertàries de
Gràcia i va escriure en el seu òrgan
d’expressió, Ruta. A
l’any següent
va participar en el grup «Quijotes del Ideal».
Durant els primers anys de la
guerra va treballar en una col·lectivitat
agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel
Paz i Víctor García, fins que va tenir edat
suficient per ingressar en la 26
Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la
República va fugir a França,
on va passar per diversos camps de concentració (Sant
Ciprià, Barcarès, Agde)
fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a
Montjuïc (Barcelona).
Va gaudir d’un breu període de llibertat, fins que
en 1941 va ser reclutat com
a treballador forçat per a
l’organització Todt, on participaven molts
exiliats
estrangers que vivien a França, que va construir la muralla
defensiva
atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb
Abel Paz en 1942 i aconseguí
arribar a Casablanca via Portugal. Al nord
d’Àfrica va escriure per a diverses
publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias iLibre Examen,
que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera,
d’Alger. També hi va
circular la seva revista manuscrita La Bestia
(Der-Beida, Marroc, 1944).
Amb l’Alliberament, a França, va reprendre la
col·laboració amb diverses
publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i
va ocuparne càrrecs
importants en el seu comitè nacional. L’agost de
1946 va tornar a Espanya amb
sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de
resistència,
formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb
Raúl Carballeira. En Madrid, en
1946, va participar en la reestructuració del
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Després d’una breu estada a França,
va torna a la península l’1 de març
1947 per publicar clandestinament Ruta
i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR).
Durant el Segon Congrés
de la CNT en l’Exili, a Tolosa de Llenguadoc
l’octubre de 1947, va ser revocat
del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de
l’exili, arran de les
divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a
l’interior. El 24 de
febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i
surt en llibertat
per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí
cap a França són
detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l’agost de 1952, va ser
condemnat a 20 anys i
un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir
del penal de Burgos
en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i
marxà a França. En 1959 va
assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el
Moviment de
Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la
pèrdua de força
revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava
per a la UNESCO com
a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa
llibertària (Ideas-Orto;Solidaridad Obrera; Umbral, de
París; A Batalha, de
Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys
80 va
fundar l’Associació Cultural i Ecologista Natura
(ACEN), amb la intenció de
crear un centre d’educació llibertària,
intentant comprar inútilment per això
una masia de 30
hectàrees als Pirineus
catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va
participar en el Debat
Internacional d’Anarquisme de Barcelona en les
ponències d’educació. En 1997 va
participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir
la utopía. Liberto
Sarrau Royes va morir el 27 d’octubre de 2001 a
París (França) i per exprés desig seu
va
voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la
intimitat: sis persones
el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d’Emilienne
Morin i de
Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca,
manuscrits,
correspondència, circulars, fullets, fotografies,
pel·lícules...) va ser donat
a l’International Institut of Social History (IISH)
d’Amsterdam. La seva
companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre
la seva
correspondència en 2002.
Liberto Sarrau Royes (1920-2001)
***
- Isidre Guàrdia
Abella: El 15 de juny de 1921 neix a València
(País Valencià) l'escriptor i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia
Abella, que va fer
servir nombrosos pseudònims (Leopoldo
Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato,Juan Ibérico, Isigual). En 1931 quedà orfe
de pare i
quan tenia 10 anys hagué de posar-se a treballar en diverses
feines (grum,
ajudant de cambrer, aprenent de barber, dependent, peó,
caixer, etc.), essent
la seva formació intel·lectual de
caràcter autodidacta. En 1935 s'afilià al
Sindicat Gastronòmic de la Confederació Nacional
de Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, a més de militar en
la CNT, formava
part de les Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de
València. El 2
d'agost de 1936 participa en l'assalt de la caserna del Regiment de
Cavalleria
Lleuger Cuirassat «Lusitania» Núm. 8,
ubicat al passeig d'Àlbers de València.
Durant la guerra civil lluità com a voluntari en la«I Columna Confederal de
Llevant» i, després de la
militarització de les milícies, amb 17 anys, al
front
de Terol va ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquestaèpoca
col·laborà, sota el pseudònim d'Isigual
en el periòdic mural del II Batalló d'aquesta
brigada. Amb el triomf franquista
va ser apressat i fou tancat al camp de concentració d'Utiel
(Plana d'Utiel,
País Valencià). Un cop lliure,
s'integrà en la lluita clandestina. Fou membre
del Comitè Provincial del Moviment Llibertari de
València i, des de novembre de
1939, responsable d'Organització del Comitè
Provincial de l'Agrupació
Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les
Joventuts Llibertàries. Com a
participant en la distribució del manifest de
l'Aliança Democràtica Espanyola
(ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França
per Francisco Ponzán Vidal i
introduïts a la Península per Agustín
Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el
mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia
franquista. El 8
de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser
jutjat en consell de guerra i
condemnat a mort per «conspiració contra el
règim» i pertànyer a
l'Agrupació
Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la
de 30 anys de presó.
Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà
tancat a la valenciana Presó
Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà
a escriure per al moviment
llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la
presó per altres quatre
anys. En aquest període, a més de ampliar els
seus coneixements de francès i
d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT,
dirigí el periòdic de les Joventuts
Llibertàries i
fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili,
gràcies al suport del
funcionari de la presó Castor García Rojo, que
treia els articles. En 1974 seu
testimoni (Juan Lorenzo) va ser
recollit en el número especial de Cuadernos
de Ruedo Ibérico«El movimiento
libertario español». Després de la mort
del
dictador Francisco Franco, participà e la
reconstrucció de la CNT. A partir de
1976 dirigí una empresa química i aquest mateix
any quedà entre els 10 finalistes
del Premi Planeta amb la seva novel·la
autobiogràfica Saca, que
no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer«alguns
canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro
la publicà sota el
nom d'Otoño de 1941. El
22 de
setembre de 1977 impartí als locals de
l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la
conferència La CNT ante el
presente,
pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses
agrícoles
cítriques i membre del Comitè de
Gestió de Cítrics i de diferents
organitzacions agràries, a més d'un gran
coneixedor del món de l'economia
valenciana i de l'exportació de cítrics–viatjà arreu d'Europa i del nord
d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure
al voltant d'aquesta
problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En
1999 va fer una
conferència sobre sindicalisme a la Universitat de
València. En 2004 participà
en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El
Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per
al documentalZona Roja, de Felip Solé.
Fou soci de
la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves
realitzades per Juan Navarro
van ser mostrades a València en l'exposició Los
no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions
llibertàries, moltes
vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España
Libre, Espoir, Frente Libertario, La
Hora de Mañana, Levante,El Noi, Nosotros,Noticia Confederal,Pentagrama, Polémica,Las Provincias,Revista Iberoamericana de
Autogestión y
Acción Comunal, Rumbos,Sindicalismo, Umbral,La Verdad, entre
d'altres. És autor d'Otoño
de 1941. Entre
el ensayo y la historia (1976 i 2007), La
CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero.
Entrevistas con militantes
de la CNT (1978), Tras las
elecciones
sindicales. Análisis de una situación
(1978), Consideraciones sobre los derechos
humanos (1979), Escritos del
silencio (2005, articles
escrits al penal), Entre muros y sombras
(2006), Desde San Miguel seguimos en
lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia
Abella va morir el 28
d'agost de 2012 a l'Hospital General de València
(País Valencià) com a
conseqüència d'una aturada
cardiorespiratòria i fou incinerat dos dies
després
al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo
Cortés Arribas.
Isidre Guàrdia
Abella (1921-2012)
Defuncions
- Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 15 de juny de 1901 mor a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Havia nascut el 12 de maig de 1842 a Barcelona (Catalunya) i fou oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica,L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie«La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquistaEl Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré iThe Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona.
***
- Pompeo Barbieri: El 15 de juny de 1928 mor a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Havia nascut el 8 d'octubre de 1881 a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).
---
