...què hi fan aquestes flors aquí?

Avui matí la meua amiga Xelo Miralles feia una sèrie de tuits on agraïa moltes coses a certa gent. A mi m'ha fet l'efecte que allò sonava a comiat, però ella m'ha dit que estem en un final d'etapa i ha volgut posar en una mena de llista les persones que ens farem costat en la que comença. Un bon amic, membre del comitè d'empresa, m'ha confessat que avui se n'ha adonat de la presència d'unes flors a casa seua. Això no tindria cap importància si no fos perquè ja fa deu dies que la seua dona les va portar. Un altre membre del comitè d'empresa es preguntava a twitter si seria capaç de tornar a la "vida real" després de vora tres anys de viure dins una olla a pressió. Alguns companys estan satisfets perquè l'aprovació de l'ERO els allibera per a iniciar noves aventures lluny d'aquesta casa que projecta un perfil tan allargat dins la nostra memòria.

Supòs que aquests sentiments, o molt semblants, els estem vivint bona part dels 1600 treballadors de Radiotelevisió Valenciana que, ara ja sí, des de les dotze de la nit passada, estem desvinculats de la casa. És una sensació molt dolorosa, una molèstia, com l'arena dins les sabates o una ungla mal tallada. Alguns estem en una mena d'estat de xoc reincident. Aquella sensació de buit que provoca que quan et penses que tot s'acaba, tot torna a començar. El que hem viscut durant el mes que ha durat la negociació de l'ERO ha representat una mena de regressió en el "tractament de cura i rehabilitació" que havíem iniciat després del tancament de Canal 9. I el tancament va trencar el ritme de la la rehabilitació a que ens havíem sotmès els despatxats ara fa un any. Així és que ara els nostres cossos i els nostres esperits tornen a ser fràgils. I tot i aquesta fragilitat hem d'estar alerta, perquè després del sainet que es va viure ahir a Burjassot, ens hem d'esperar el pitjor a l'hora de la comunicació personal del nostre comiat. Haurem d'estar pendents de l'arribada d'un burofax amb la carta. La segona, per a mil de nosaltres.

Durant prop de tres anys hem estat sotmesos a tortures psicològiques i vexacions de tot tipus. Ens hem sentit incompresos, hem estat baquetejats, ens han pegat. Uns, per unes coses i altres, per les contràries. Hem fet tot el possible per explicar als valencians què estava passant i per què, qui són els culpables de la desfeta, etcétera. I no sé si ho hem aconseguit gaire. Potser si, perquè molts ciutadans van sortir al carrer a demanar que no es tanqués Canal 9. Gràcies, de tot cor. Aquí estem, encara, arreplegant les restes del naufragi, intentant reconstruir una nova nau amb el que es pugui aprofitar de l'antiga. Aquí estem preguntant-nos cap a on enfilar la proa i amb quins companys de viatge volem fer la travessia. Bé, jo en tenc cap dubte. A mi m'agrada el vermell.

El "roig jupetí" que és tendència i que queda tan bé a les fotos quan el llueixen aquest grup incansable de companys que han fet visible la nostra reivindicació. Anit també eren a Burjassot, sostenint el salvavides perquè els membres del comitè d'empresa no s'ofegassin de dolor després de signar aquest ERO. El segon ERO.

Aquests som nosaltres. Som els 1600 treballadors de Radiotelevisió valenciana. Som els que ens repartirem prop de cent milions d'euros a canvi de deixar de treballar en un mitjà de comunicació públic que era perfectament viable. Ens pagaran en dos terminis més de setze mil milions de pessetes que no han anat ni a l'ensenyament ni als hospitals, com va dir el president Fabra el cinc de novembre del 2013. No n'hi havia de causes econòmiques en el tancament de Canal 9. No n'hi havia.