Anarcoefemèrides del 18 de març
Esdeveniments
- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.
***
- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder-- i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.
***
- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.
***
- Surt L'Anarchia: El 18 de
març de 1890 surt a
Marsella (Provença, Occitània) el primer
número del periòdic en llengua
italiana L'Anarchia. Esce quando può
(L'Anarquia. Surt quan pot). El
periòdic va ser fundat per la colònia anarquista
italiana exiliada a Marsella,
força nombrosa aleshores, i que es reunia
diàriament al «Bar de la
Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els
militants d'aquesta colònia destacaven
Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini,
Salvatore,
Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest
periòdic. La
publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir
amb total llibertat
la forma de participar-hi en el finançament.
Només va sortir un altre número,
l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser
condemnat a un mes
de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent
del primer número,
consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles
Mercier i el del segon
Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la
portà Victor Villagi. Publicà
alguns textos en francès. Només un article va ser
signat, el poema Justice,
de Théodore Jean.
***
- Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia.
***
- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»
***
- Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola.
***
- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.
***
- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
Naixements
- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Pierre Le Flaouter:
El 18 de març de
1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i
sindicalista
revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter.
Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí
nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del
Treball d'An
Oriant i participà en la creació de les Joventuts
Sindicalistes. Un cop
llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin
(Cantó de Ploudalmézeau,
Bretanya), on era considerat com un «republicà
avançat». A finals de 1909 entrà
com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de
guerra) i
s'instal·là en aquesta població. Cap
el 1911 esdevingué secretari del Sindicat
de la Construcció i, segons la policia, fomentà
totes les vagues de la
construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells
anys. El febrer de
1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair,
a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig
de 1910 es va casar a Brest
amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser
inscrit per les
autoritats franceses en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. Durant la Gran
Guerra, sota el nom de Flotter,
col·laborà en Le
Libertaire. El març
de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa
Social (CDS), que
ràpidament es va transformar en el Comitè General
per l'Amnistia (CGA). El
desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En
aquesta època regentà una
llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de
París (França) i esdevingué
confident de la policia, tenint com a enllaç de la
Prefectura de Policia
l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond
Poincaré, aleshores
president del Consell de Ministres francès. Implicat en
l'«Afer Daudet», molts
consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell
qui havia denunciat
Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925
publicà
la seva versió dels fets en el llibre Comment
j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un
jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis
mesos de presó i
a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes
obscens i ultratge a les bones
costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva
llibreria parisenca una
col·lecció d'obres i gravats considerats
pornogràfics. Un mes després, abandonà
París i marxà cap a Nantes (País del
Loira, França). Cap el 1927 va fer de
pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una
llista
d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor
ambulat i
vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es
relacionà amb
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li
publicà el llibre Pour vivre
très vieux en bonne santé! Pierre Le
Flaouter va morir
l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira,
França). Segons May Picqueray, va
morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».
***
- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).
***
- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.
Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)
***
- Rafael Ruiz
Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant
anarquista, i després comunista,
Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el
setembre de 1962 va
ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina,
a Saragossa (Aragó,
Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan
d'expressió clandestí Juventud
Libre. Els tres detinguts van
ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana
de Barcelona
(Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de
1962 va
ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres
anys de
presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser
condemnats en el mateix judici a 11
anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos
(Castella, Espanya),
s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista
d'Espanya (PCE). El 22
de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional.
Quan va sortir, continuà
militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO)
a
Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats
clandestines va ser
detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i
condemnat.
Defuncions
- Dagoberto Lami:
El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894
a
Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos
pares es deien
Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i
de tintoreria, i
Gemma Masi. Començà a militar en la
Federació de Joves Socialistes (FJS) de
Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino),
acabà esdevenint
anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a
fuster a les
drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La
Spezia, i
prengué part activa en l'agitació
anarcosindicalista i en les vagues de la
zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la
Cambra de Treball de Pisa, sota el
nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un
míting on son germà Mario fou l'orador
celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut,
juntament amb Antonio,
i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un
policia de
paisà que es trobava entre els assistents. Son
germà Mario, considerat
l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que
Ottorino. El 4 de maig
de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son
germà Antonio fou
absolt, però així que va sortir del tribunal fou
apallissat per un escamot
feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va
ser enviat a la
penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la
presó política de
Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18
de març de 1924 en estranyes
circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i
Spartaco.
***
- Mikhael Guerdjikov:El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer«heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.
Mikhael Guerdjikov (1877-1947)
***
- Salvador Pla Paula:
El 18 de març de 1981 mor a Albi (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Havia
nascut en 1907 a Ontinyent (Vall
d'Albaida, País Valencià). De ben jovenet
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts
Llibertàries a València. En 1933
intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer
i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys
republicans
col·laborà en El Libertario, Solidaridad
Obrera i La Voz de
las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a
formar part, per les
Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de
l'Ajuntament d'Ontinyent,
però el 29 de gener de 1937 dimití per«necessitats internes de
l'organització». L'1 de desembre de 1937
entrà a formar part d'un nou Consell
Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor
el 8 d'abril de
1938. Després lluità enquadrat en la Columna
Ibèria al País Valencià i a Terol.
En acabar la contesa s'exilià a França, on
patí els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es
desencadenà la II Guerra
Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva
evasió amb un
altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de
Cotlliure, on l'abril de
1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril
de 1941 fou
deportat a Algèria amb el vaixell «Djebel
Amour». Just arribar a Orà, fou
enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa.
Després, aconseguí
fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Amb
l'Alliberament, treballà a
la comarca de Tarn i ocupà càrrecs
orgànics en la Federació Local de la CNT
ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la
reorganització de la CNT
d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT
de París. Entre
1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la
Regional de Llevant
de la CNT en l'Exili.
***
- Pilar Grangel:El 18 de març de 1987 mor a
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) la pedagoga racionalista i militant
anarcosindicalista Maria del Pilar
Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel
i Arrufas. Havia
nascut el 19 d'octubre de 1893 a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País
Valencià). Instal·lada a Barcelona (Catalunya),
va afiliar-se a la Secció de
Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable
amb son
company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato
Llull) de la racionalista Escola
Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del
Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar
amb Solidaridad Obrera de
València. Fundà
amb altres companyes el grup «Brises
Llibertàries», creat també a Sants dins
del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones
obreres, i en
1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural
Femení, que es reunia
al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936
assistí al Congrés
de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la
vaga
general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta).
Durant
la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint
en el seu òrgan d'expressió
del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar
de la
Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les
fundadores --amb
Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i
Palmira Puntes, entre d'altres-- del
Comitè Femení de Solidaritat
Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de
muntar un taller de confecció de roba per al front, fer
cursets d'infermeria i
de puericultura, impartir conferències
propagandístiques, etc. En aquesta època
va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de
1937 no va fer costat
el grup de «Mujeres Libres» que va demanar
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un
míting de dones antifeixistes
per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona,
juntament amb
Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat
Mercadé, Isabel Azuara
i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT).
Va substituir Áurea
Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona
com a directora
pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar
per evacuar el juny de 1938
un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar
la contesa va marxa
a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se
a Clarmont d'Erau.
En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van
fracassar, es va
instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va
col·laborar en la
premsa de l'exili (Cenit,Espoir,
etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la
família d'editors
catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós
Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i
va exercir com a representant a França de les seves
Ediciones Vértice. En 1973
va fer una conferència a París. L'actriu,
cantant, especialista lorquiana i
llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.
Actualització: 18-03-14