Anarcoefemèrides
del 29 de novembre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Acte sobre els
fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la
Sala Samso de
Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte
públic sobre la Guerra Civil
espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi
van intervenir René
Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne
Frémont i Louis Mercier Vega (Charles
Ridel), de la Unió Anarquista
(UA) de París; i diversos redactors del periòdic
anarquista Le Libertaire de tornada
d'Espanya. En
aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els
feixistes francesos i
els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin
el seu punt de
vista en el debat.
Naixements
Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)
- Jules Martineau:
El 29 de novembre de 1863 neix al III Districte d'Angers
(País del Loira,
França) l'anarquista Jules Martineau –el segon nomLouis que se cita en alguns
registres policíacs no apareix en la
seva partida de naixement. Sos pares es deien René
Martineau, missatger, i
Valérie-Marie-Olimpe Viot, empleada al
Château-Gontier d'Angers. Instal·lat a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França),
treballà de pintor en la construcció. Vivia
al número 32 de la carretera de Vitry amb son
germà Edmond Martineau, també
anarquista. Segons la policia, treballava en poques ocasions i vivia
sobretot
de tripijocs, mantenint son germà, la companya d'aquest i
els seus quatre
infants. El 28 de juliol de 1890 un dels germans Martineau
prengué la paraula
en una conferència contradictòria celebrada a la
Sala de l'Hermitage de París
entre anarquistes, entre ells Sébastien Faure, i l'abat
Théodore Garnier, on
insultà l'almirall Amédée Courbet,
responsable de l'expedició militar de
Tonkin. Va freqüentar els grups anarquistes de Vitry i d'Evry,
especialment amb
Agati, un anarquista italià amb qui segons la policia havia
aferrat cartells en
1892. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el
seu arrest i
l'escorcoll del seu domicili i l'endemà el comissari d'Ivry
perquirí la seva
habitació sense cap resultat. Portat a comissaria, el 3 de
juliol de 1894 va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. L'endemà d'això, va ser
tancat a la presó de Mazas, però fou
alliberat l'endemà. Aquest mateix dia, son germà
va transmetre al jutge
d'instrucció una nota, signada per 80 persones de Vitry, on
s'afirmava que mai
no havia estat anarquista. Finalment el seu cas va ser sobresegut. El
31
d'octubre de 1896 els germans Martineau figuraven un registre
d'anarquistes de
la regió parisenca i encara vivien plegats. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció.
***
![Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/teresamanye2.jpg "Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]")
Soledad Gustavo, fotografiada
per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de
desembre de 1929) [IISH]
- Teresa Mañé Miravet: El 29 de novembre de 1865 –el certificat de defunció cita erròniament el 30 de novembre de 1874– neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú– la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Paula Antònia Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Sos pares es deien Llorenç Mañé Cruset i Antònia Miravet Vidal. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres–Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia) i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'Hospital de Sant Louis de l'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morirà sola l'1 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.
***
Foto
antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)
- Domenico
Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio
(Imperia, Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es
deien Ignazio Aicardi
i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a
França, on va ser fitxat com a
anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de
1899 se li va decretar a
Marsella (Provença, Occitània)
l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell
any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de
reclusió de Niça (País
Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el
mateix cotxe, portat fins a la
frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El
febrer de 1905 va ser interceptat
a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa
família, i en els primers
dies de març retornà a Porto Maurizio via
Niça. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Louis Noury (1913)
- Louis Noury:
El 29 de novembre de 1889 neix al IV Districte de
París (França) l'anarquista individualista i
il·legalista
Alexandre Louis Noury,
també citat erròniament com a Nourry–ell
signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert.
Sos pares es deien François Anastase Noury, camioner,
i Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de
mecànic i de venedor
ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte
de París amb la
parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui
tingué un infant. En aquesta època
treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja
vídua i que treballava de
revenedora, al número 10 del carrer Brosse de
París. Un any més tard es va
separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta
Denise Simart. Aleshores
freqüentava els cercles anarquistes individualistes i
il·legalistes parisencs.
Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin,
participà en
desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als
domicilis d'un rendista
i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la
carretera de París
a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot»
Octave Garnier i René Valet van
ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un
atracament a l'oficina de
correus de Bezons (Illa de França, França),
juntament amb els anarquistes
Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el
qual resultà mort el marit de la
recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i
en l'escorcoll del
seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos
estris de
desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de
març de 1914 va ser
jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs
forçats a perpetuïtat,
ben igual que son còmplice Indalecio
Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le
Breton. Durant el procés afirmà que era
anarquista, però negà la seva
participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de
desembre de 1918 a les
Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip
espanyola.
Necrològica
d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de desembre de 1978
- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin,Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir el 24 de novembre 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Portada
de l'edició catalana del llibre de Kaminski
- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) –actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)– el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski–no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky– i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir–deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona– i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).
***
Germà
Riera Condal, comandant de la 28 Divisió de
l'Exèrcit republicà
- Germà
Riera Condal:
El 29 de novembre de 1905 –encara que es va
inscriure el 16 de desembre– neix a Barcelona (Catalunya) el
republicà i
simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son
pare, Pere Riera, era un jornaler
d'Arbúcies i sa mare, Rosa Condal, havia nascut a Sant
Andreu. Va fer
feina de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), alhora que era soci del
Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i
tingué una filla. El gener de 1934
es presentà pel Partit Republicà Radical a les
eleccions municipals. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les
casernes de la
Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost
sortí cap al front de
Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en
la Columna «Los
Aguiluchos». Al front se li encarregà el
comandament de la 14 Centúria
confederal. Amb la militarització s'encarregà de
la I Companyia de la 28
Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i
després passà al I Batalló,
assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937
marxà cap a Vivel del Río
(Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit
republicà el 8 de gener de
1938, la seva divisió s'instal·là a 20
quilòmetres al sud de la capital en previsió
de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a
mans dels
insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les
Companyies núm. 1, 2 i 3.
Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes
companyies reberen
la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser
ascendit a comandant
de Batalló i se li volia enviar a un batalló del
Cos de l'Exèrcit de Llevant de
filiació comunista, però s'entrevistà
amb Jover i aconseguí ser destinat al II
Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió–antiga «Roja i Negra»–, on va
romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat
contrarestà l'ofensiva
franquista del Llevant. El 5 de març de 1939
sortí cap a Madrid per a socórrer
el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà
una companyia de guerrillers
comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV
Cos de l'Exèrcit
del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75
combats. El 28 de
març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin
a Madrid, abandonà el
front i pogué arribar a València. En
l'últim Boletín Oficial de la
República
española es pot llegir el seu ascens a tinent
coronel. Com que no pogué
embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939
va ser
tancat a la plaça de Toros i hores després al
camp de concentració de Soneixa
(Alt Palància, País Valencià). Un any
més tard va ser enviat al Palau de les
Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat
en consell de guerra
i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la
presó Model de Barcelona,
d'on sortí 15 mesos després per a treballar
quatre mesos en una colònia
penitenciària de la caserna de Sant Agustí.
Després durant un any va fer feina
a la colònia penitenciària de Roda de Ter i
posteriorment va ser enviat a Lleida
per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va
ser tancat a la presó
del Seminari de Lleida durant tres mesos i després
retornà a la Model i de bell
nou marxà a les obres de la caserna de Sant
Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser
amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de
residir a Barcelona.
Després de la mort del dictador Franco, milità en
la CNT i col·laborà
econòmicament i moralment amb la premsa
llibertària. Després s'afilià a
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
col·laborà en La Humanitat.
En
1979 publicà les seves memòries sota el
títol Habla un «vencido»,
amb un
pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986
impartí la conferència La
llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer
de Barcelona. En 1988 es
va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la
República en les
eleccions al Parlament de Catalunya. Germà
Riera Condal va
morir el 30 de
març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de
Barcelona (Catalunya), a
conseqüència d'una hemorràgia digestiva,
i fou enterrat al cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya).
Germà Riera Condal (1905-1990)
***
Demetrio
García Pérez
- Demetrio García Pérez: El 29 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1906 neix a La Pobla de Valverde (Terol, Aragón, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Moscardón (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Sos pares es deien Vicente García i Carmen Pérez. Emigrat a Barcelona des de la infància, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano, amb qui tingue dos infants (Vicente i Durita). Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 23 de juny de 1976 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Demetrio García Pérez (1906-1976)
***
Necrològica
de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de
gener de 1992
- Manuel Edo Edo:
El 29 de novembre de 1910 neix a Fanzara (Alt
Millars, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista
Manuel Edo Edo. Sos pares es deien Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a
Barcelona
(Catalunya), des
de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris
del
Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista«Rebeldes», demanà l'ingrés
en la Federació de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la
guerra civil, s'establí amb sa
companya Vicenta de los Ángeles Pradas a
Peliçana, on son fill
morí tràgicament durant
l'alliberament de la població per les tropes
nord-americanes. Mantingué amb sa
companya la Federació Local de Peliçana de
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona,
mítings
commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt,
Manuel Edo va
morir, malgrat haver patit una intervenció
quirúrgica, el 21 de novembre de
1991 al seu domicili de Peliçana (Provença,
Occitània);
incinerat a Aurenja (Provença,
Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament
amb les restes de sa
companya al cementiri de Peliçana.
***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Sa mare, Isabel Tamayo, era mare fadrina. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 20 d'abril– de 1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.
***
Necrològica,
amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1981
- Josep Saurina
Fabregat: El 29 de novembre de 1913 neix a
Tortosa (Baix
Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també
citat erròniament de
diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña,
etc.). Inscrit al registre civil com a José
Fabregat Cid, era el fill natural
de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de
juliol de
1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità
contra l'aixecament feixista a
Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i
a finals de 1936 va
perdre un braç al front. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí les
mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva
discapacitat.
Després de la II Guerra Mundial residí en una
col·lectivitat creada per
companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment
s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, Occitània), on formà part
d'una col·lectivitat d'obrers sabaters
fins que hagué de tancar a causa de la
competència amb les grans fàbriques del
calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep
Saurina
Fabregat va morir el 10 d'agost de 1981 a Bombannes (Carcan,
Aquitània,
Occitània) en una
gira propagandística.
***
Volga
Marcos Calvo
- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. Sos pares es deien Justo Marcos i Victoria Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Sa companya fou Maria Verges Adell, pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Catalunya), i son fill Ludovic Marcos (Ludo) també va ser militant llibertari. Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 al seu domicili de Rueil-Malmaison (Illa de França, França).
Defuncions
Notícia
sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 14 de juny de 1874
- Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).
---
