Anarcoefemèrides del 24 de novembre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Míting de la Lliga
dels Antipatriotes: El 24 de novembre de 1886 se celebra a
la Sala Simonot del
carrer Pigalle del IX Districte de París (França)
un gran míting contradictori
a benefici de damnificats per les inundacions del Migdia organitzat per
la
Secció dels IX i XVIII Districtes de París de
l'anarquista Lliga dels
Antipatriotes. L'acte se centrà sobre la solidaritat social
i el paper jugat
per la burgesia i l'Estat en les catàstrofes naturals. Hi
van parlar destacats
anarquistes, com ara Louis François Duprat, Alain Gouzien,
Junius, Leclerc,
Louise Michel, Adhémar Schwitzguébel, Alexandre
Thénevin i Joseph Tortelier.
Míting de la Lliga
dels Antipatriotes (24 de novembre de 1886)
***
El pamflet Foglio di Propaganda
-
Surt Foglio di
Propaganda: El 24 de novembre
de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di
Propaganda socialista-anarchica
(Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat
per
l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia
Cavallazzi» de Castel
Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació
anarquista romana L'Agitazione
contra la introducció en la
legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del
treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de
bé») eren una
mena d'àrbitres investits d'«autoritat
moral» per mitjançar en conflictes
interns de diferents institucions. Aquesta figura es va
institucionalitzar a
Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar
l'oportunitat a
les empreses per establir col·legis de probi-viris
per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els
empleats i
els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va
estar en contra d'aquesta
institució jurídica.
***
Portada del llibre d'Eduard
Borràs El Proceso
Ferrer. Drama en tres actos (1931)
- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.
***
Propaganda
del míting publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de novembre de 1946
- Míting contra la
repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946
se celebra a la Gran Sala del
Palais de la Mutualité de París
(França) un gran míting contra la
repressió a
Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista
Francesa (FAF), el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), la Confederació Nacional del Treball de
França (CNTF) i la Federació
Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població
parisenca per a
manifestar la seva indignació contra els governs de
Bulgària, Espanya, Itàlia i
Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i
assassinats, la
dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i
hi intervingueren Joan Sans
Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny
Mañé; Georges
Fontenis (Fontaine), secretari
general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió
Provisional de la
Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la
CNTF; i Santamaría, en
representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi
assistiren unes 3.000
persones.
Naixements
Prosper-Olivier Lissagaray
- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.
***
Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)
- François Blay:
El 24 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant
Gervais (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos
pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés.
Sastre de professió, en 1875
s'establí a París (França). A partir
de 1880 visqué al número 22 bis del carrer
Clignancourt. A començament dels anys vuitanta
assistí a reunions de diversos
grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire
de Montmartre», «La Panthère
des Batignoles», «La Drapeau Noir») i
d'un grup anarquista italià i estava
subscrit al periòdic Terre et
Liberté.
Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de
Sébastien Faure, quan
aquest partí cap a Marsella (Provença,
Occitània) li va confiar a ell i a sa
companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant
de qui
era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894,
la
policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de
Sébastien Faure,
exemplars de La Révolte
i d'El Père Peinard i
novel·les de Louise
Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les
reunions anarquistes i
participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de
març de
1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va
requisar un
cartell de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel
Comitè Independent
dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris
i el manifest «Aux jeunes gens»
del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu
interrogatori
reivindicà el seu anarquisme, però es
distancià de l'ús dels mitjans d'acció
violents.
Detingut, va ser processat per «associació
criminal» i tancat a la presó
parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26
de maig
de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat
sense cap
resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en
llibertat
provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe
policíac del 12 de
juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer
propaganda i de
freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el
seu cas va ser
sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava
assíduament la seu de Le Libertaire,
però segons aquesta no
representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb
altres companys, entre ells
P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual
del cementiri Père-Lachaise.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Notícia
de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el
periòdic parisenc Journal dels Débats
del 30 de juny de 1894
- Aaron Bandler: El
24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de
1866 neix a Mourmelon-le-Grand
(Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista
Aaron Joseph Bandler –citat
a vegades com Baudelaire–,
conegut
com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel
Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en
el grup
anarquista «Les Résolus» (Achille
Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne
Leprêtre,
etc.) de
Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser
jutjat, amb Joseph
Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le
Père Peinard au
Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de
Reims. La
policia el qualificà de «violent i
perillós» i figurava en la llista
d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel
prefecte de policia
i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de
1894. El 21 de novembre de 1893,
ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili
patí un escorcoll,
però la policia només va trobar el fullet La
Société mourante et l'anarchie, de Jean
Grave. Segons la policia,
s'encarregava de la correspondència amb els grups
anarquistes estrangers
mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com
altres companys de
Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat.
Segons un informe policíac de març de 1894 era
sospitós de pertànyer,
amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup
anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El
15
d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap
resultat. El
29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la
memòria del
president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat
per l'anarquista
Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi
voluntari i
per participació en «associació
criminal». Acomiadat del treball, no troba
feina i deixà Reims per establir-se a Marsella
(Provença, Occitània), on vivia
un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella
amb
Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs
- Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
Notícia
sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda
en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 13 de setembre de 1902
- Augustin
Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) el
propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris,
conegut
com Boulogne. Sos pares es deien
Joseph Antoine Sartoris (Boulogne)
i Justine Dupland. Amic del poeta
anarquista
Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de
sabater i milità especialment a
Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En
1897 formava part de la Joventut
Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan,
Marius
Escartefigue, Frédéric Gros, François
Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile
Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia
a Avinyó
i sembla que després retornà a Marsella. En
aquest any col·laborà en el
setmanari parisenc L'Homme Libre,
publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà
el llibre Contes amers. Soir d'ivresse,
narracions
sobre el món de la prostitució que havien estat
publicades en Le Libertaire. En
1902 viva al número 12
del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de
1902 va
ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera
categoria
de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A
partir d'octubre d'aquell any
va fer una gira de conferències antireligioses,
antiparlamentàries i
antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i
el Gard.
En aquesta època era membre del grup anarquista del barri
marsellès de La
Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un
congrés regional.
Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les
Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou
un dels signataris
del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i
fou un dels fundadors de la
secció de suport a Marsella de «L'Avenir
Social», projecte educatiu popular
fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de
França, França). També en aquests
anys fou un dels militants més actius de
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan,
Eugène Merle
i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action
Antimilitariste (1904-1905).
En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de
Marsella i era un
dels militants més destacats del Comitè de
Defensa Social (CDS). Publicà la
sèrie d'articles «Autres temps, autres
moyens» en el periòdic L'Ouvrier
Syndiqué. Entre 1910 i 1911
assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis
Durant (secretari)
i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939,
vivia al
número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava
inscrit en una llista d'«anarquistes
perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser
posat sota
vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida
col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries, com ara
L'Ouvrier Syndiqué
(1887-1914), Régénération
(París, 1896-1908), L'Agitateur
(Marsella, 1897), Le Cri de Révolte
(Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme
Libre
(Paris, 1899), L'Ere Nouvelle
(París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau
(Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste
(Marsella, 1904-1905), Le
Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps
Nouveaux (París,
1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par
dela la Mêlée
(Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de
juliol de
1958 al Centre Hospitalari Universitari de Nimes (Llenguadoc,
Occitània).
***
Manuel
Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT
- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.
Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)
***
Foto
antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30
d'abril de 1914)
- Josep Cuyàs
Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista
Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep
Cuyàs i Paula
Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona,
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina
de jornaler al Mas Anglada.
Amb son germà major Vicenç Cuyàs
Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en
1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de
Bonpàs (Rosselló, Catalunya
Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de
Perpinyà, la qual el
qualificà de «reputat anarquista
perillós de caràcter exaltat».
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1974
- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).
***
Notícia
necrològica de María Remedios Bernat Brune
apareguda en
el periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979
- María Remedios
Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva
(Serrans,
País Valencià)
l'anarcosindicalista María Remedios Bernat
Brune –moltes fonts citen erròniament el
primer llinatge com Beruat.
Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta
emigrà a França on
conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb
qui es casà. Posteriorment la
parella retornà a la Península i
s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja
de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard
s'establí a Castelldefels (Baix
Llobregat, Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la Revolució i la guerra, mentre son company
participava en els grups
guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero,
ella es posà al servei de la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en
la CNT de l'exili
a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
María Remedios Bernat Brune va morir
el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà
al cementiri
de
Peròus (Llenguadoc, Occitània),
població on residia.
***
Foto
policíaca d'Italo Cristofoli
- Italo Cristofoli:
El 24 de novembre de 1901
neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i
resistent antifeixista
Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i
després com Comandante
Aso. Sos pares es deien Antonio Cristofoli i Teresa Petris.
Paleta de
professió, començà molt jove a militar
en el moviment llibertari i va ser
qualificat per la policia com «fervent subversiu».
Quan acabà la Gran Guerra,
s'exilià a França fugint del servei militar i va
fer contactes amb l'anarquista
il·legalista Sante Pollastri. Després
passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona
de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i
sindicalista. En
1930 marxà cap a Itàlia, però va ser
detingut a la frontera. Jutja, va ser
condemnat a dos anys de presó per deserció. Un
cop lliure retornà a Prato
Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els
funerals
del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren
l'1 de juny i que
acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny,
va ser condemnat a
cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el
juny de 1938 fou alliberat.
Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de
setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a
Càrnia.
Sota el nom d'Aso, organitzà i
comandà la «Brigada Càrnia»,
enquadrada
en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli
caigué abatut el 26 de
juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de
l'exèrcit nazi a Sappada
(Belluno, Friül); fou l'únic partisà
mort en aquesta acció.
***
Mario
Girotti
-
Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti.
Sos pares es deien
Alberto Girotti i Adelina Tacconi. Es guanyà la vida
treballant de paleta.
Després de la Gran Guerra milità activament en el
moviment anarquista de
Bolonya, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions. En 1927 va
ser
detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies).
Un cop lliure, en
maig de 1930 passà clandestinament a França. En
1932 va ser membre del «Comitè
a favor de les víctimes polítiques» i
participà en la fundació del periòdic
anarquista Umanità Nova (1932-1933), que
s'editava a Puteaux (Illa de
França, França) i els responsables del qual eren
Camillo Berneri i Antonio
Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya,
formà part
del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Giuseppe
Bifolchi, Ernesto
Bonomini, Michele Centrone, Enzo Fantozzi, Vincenzo Perrone, etc.) que
arribaren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord),
on Giuseppe Pasotti organitzà
el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà
part del Grup
Italià de la «Columna Ascaso» i
marxà a lluitar cap al front d'Aragó. El 28
d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de
Monte
Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de
l'hospital
s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista
italià «Circolo
Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El
febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà els Pirineus i
s'instal·là amb sa
família a Marsella (Provença,
Occitània). El setembre de 1939 passà a
Itàlia.
El feixisme italià el condemnà a cinc anys de
deportació a la colònia
penitenciària de l'illa de Ventotene. L'abril de 1940 la
pena va ser commutada
a la de residència vigilada en una colònia
agrícola de la província de Bolonya.
Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29
de juny
de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de juliol de 1978
- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 24 de novembre de 1901 neix a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. Sos pares es deien Rudesindo Salvo Gros, jornaler, Consuelo Tisaire Castellar. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a«perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.
***
Jean Meckert
- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix al X Districte de París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Sos pares es deien Auguste François Meckert, empleat de comerç, i Justine Jeanne Marie Duret. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. El 23 d'octubre de 1932 es casà al XX Districte de París amb Marie Louise Leonie Mallion. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre, Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. L'11 de març de 1954 es casà al VI Districte de París amb Simonne Thérèse Gabrielle Clemence Lepourry. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 6 de març de 1995 a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.
---
