Anarcoefemèrides del 23 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Guerre Sociale
- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886).
***
Senyera de la Secció
de Carrara de l'USI-AIT
- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.
***
Portada
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 23 de novembre
de 1961
surt a París (França) el primer número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad.
Semanario sindicalista y de
información. Órgano de la
Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales
zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad
Obrera i Boletín
Confederal, periòdics
anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses.
Dirigit
per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de
Santillán, José Alberola
Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal
Esgleas, Julián Floristán,
Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel
Hernández, Juana Humbert, J. Jové y
Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo,
Volga Marcos, Fulgencio
Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán,
Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel
Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i
Juan Lazarte,
entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim
el 21 de desembre de 1961, i
va ser substituït per Le Combat
Syndicaliste.
***
Portada
del número 0 de La
Pilule
- Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors–Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes–Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902
- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
- Théo van
Rysselberghe: El 23
de novembre–algunes fonts citen el 28 de
novembre i el certificat de defunció cita
erròniament el
13 de desembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental,
Flandes) el pintor
anarquista Theophilius
Vanrysselberghe, més conegut com Théophile
van Rysselberghe o Théo
van
Rysselberghe. Era
fill d'una família burgesa
francòfona atreta pel món artístic i
literari. Fou el cinquè fill del ric
empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes
Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania).
Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes.
Théo van
Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia
de Belles Arts de Gand i a
l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica),
sota la direcció del pintor orientalista
Jean-François Portaels, en 1881 participà per
primera vegada en una exposició
al Saló de Brussel·les. El març de
1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus,
Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art
Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i
1883 viatjà, seguint
l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya
i pel Marroc amb sos
amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya)
visità
les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia,
Espanya)
trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a
Espanya realitzà
el retrats Femme espagnole (1881) iLa Sévillane (1882).
Durant la seva
estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos
i pintures de la casba i dels
socs, com ara Cordonnier de la rue arabe
(1882), Garçon arabe
(1882), Repos de garde (1883). Al
Marroc retornà
en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888.
De bell nou a
Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades
durant el seu viatge al Cercle
Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que
tingueren un èxit instantani. Amic
de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels
fundadors del grup
avantguardista «Les Vingt» de
Brussel·les, en defensa d'un «art
intransigent» i
en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883
exposà escenes de la
vida quotidiana mediterrània a la galeria
brussel·lesa L'Essor. En aquestaèpoca va fer amistat amb el poeta Émile
Verhaeren, que el va introduir en els
cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem
(Holanda
Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la
llum de les obres
de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor
nord-americà William Merritt
Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile
Verhaeren, en la VIII
Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista
Georges Seurat Un dimanche
après-midi à l'Île de la Grande Jatte,
que el marcà profundament. En 1889 es casà amb
Maria
Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i
després a
Bretanya. L'any següent la parella tingué una
filla, Élisabeth, que anys
després mantingué una relació amb
André Gide i amb qui tingué Catherine,únic
infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe
trobà a París Theo Van Gogh i va
aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició
del grup «Les Vingt»
en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La
vigne rouge, l'únic quadre que el pintor
holandès va poder vendre durant sa
vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i
Félix Fénéon el portà
a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats
en la premsa
llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891,
s'encarregà de gestionar els
problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants
de la subscripció
organitzada pel periòdic anarquista L'En
Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol
empresonat. En 1894
entrà a formar part del grup «La Libre
Esthétique», l'objectiu del qual fou
promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell
dos anys després.
Després del breu període d'atemptats anarquistes
de 1894, acollí nombrosos llibertaris
que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la
repressió. En aquesta època va
fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va
viatjar per
Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i
va fer
cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En
1897 s'instal·là a París i
freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i
1911 col·laborà habitualment
amb el periòdic anarquista Les
Temps
Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del
geògraf anarquista Élisée Reclus
i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà
la portada del
llibre La moral anarchiste de Pietr
Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres,
realitzà
les il·lustracions per al llibre Aventures
de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà
amb obres en diverses tómboles
per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle
trobà que les
pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat«Període blau», eren«lletges i poc interessants». En 1905
col·laborà en l'Album
des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX
s'establí a Saint-Clair,
on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica
pictòrica puntillista i
divisionista donà lloc a composicions de formes
més clàssiques i de llargues
pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el
puntillisme i realitzà
nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul
Signac,
realitzà nombrosos paisatges marins de caire
postimpressionista. També realitzà
gravats i il·lustracions de llibres i de
catàlegs, i s'interessa força pel
modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa
companya fou Marie Monnon.
Théo van
Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair
(Lo Lavandor, Provença,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a
prop de la tomba
del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.
Théo van Rysselberghe (1862-1926)
***
Amedeo Bragantini
- Amedeo
Bragantini: El 23 de novembre de 1869 neix a
Verona
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Amedo Francesco Bragantini. Sos pares es deien Giovanni
Bragantini i Giovanna Mazzola. Es
guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser,
fuster, etc.). A
començament de la dècada dels noranta va ser
fitxat per la policia per les
seves «tendències clarament
subversives». El setembre de 1891 entrà a formar
part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire»,
primer que es va crear a
Verona, del qual va ser el seu caixer, però que
acabà dissolt. L'octubre de
1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli,
Annibale
Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació
de pertinença a«associació criminal», per haver danyat
l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo
Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara«Visca l'anarquia!». El
tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891
sortí de la presó, però
el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo
Zanella,
per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats
d'haver decapitat l'estàtua de
San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto,
Itàlia) i d'haver fet
inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la
propietat,
tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser
alliberats per manca de
proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto
Annibale Danen
i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a
funcionari públic»; jutjat, va
ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894
va ser detingut,
juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota
l'acusació d'haver
preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de
1894, any de creació
del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre
Polític Central), va ser
fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes
més, l'última en territori
austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la
residència obligada durant dos
anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un
dels signants del
manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys
(«Al popolo
italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un
suplement de L'Agitazione. A finals
d'abril de 1898
va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió
de periòdics i
fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors
més, el juliol de
1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria,
Itàlia) cap al Brasil. Sembla que
retornà a Itàlia aviat, perquè 1901
figurava en un llistat d'anarquistes
perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de
bell nou a Verona i
en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu
amic Paolo Zanella, on va
treballar en un establiment mecànic. Segons informes
policíacs, mantingué durant
tres anys «bona conducta moral i
política». En 1909 retornà a Verona, on
va
treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes
policíacs,
encara conservava les seves idees, però no militava a causa
de la seva avançada
edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual
va ser esborrat
dels registres de subversius. Amedeo Bragantini va morir el 4
de març de 1942 a Verona
(Vèneto, Itàlia).
Charles-Albert
retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour
del 27 de novembre 1909
- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angèle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).
***
Notícia
sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de febrer de 1925
- Paul Thant:
El 23 de novembre de
1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien CamilleÉmile Thant, filador, i Clara
Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) i fou subscriptor regular de Le
Libertaire, diari el qual va sostenir
econòmicament. En el Congrés Regional
de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat el juny de
1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en
substitució d'Albert
Perrier i al final del congrés va interpretar la
cançó Le Premier Mai.
En el Congrés Regional de la Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens
(Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de
redacció del periòdic
anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat
(1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador
Achille Vigneron
i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres,
membres de
la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista
de Lille feia els
actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de
Lilla. Posteriorment visque a Hellemmes, actualment Lilla. Sa companya
fou Marie Eugénie Gabet. Paul Thant va
morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
- Nanò De
Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri
(Piemont, Itàlia) l'enginyer,
industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto
De Bartolomeis,
conegut com Nonio De Bartolomeis, i
que sovint signava els articles NDB.
Sos
pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i
anarquista, amic
personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família
anarquista, fou un
dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi,
Pietro Ferrero,
Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna«Francisco Ferrer», al
barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Il Libertario,L'Avvenire Anarchico, Volontà,Umanità Nova, etc. El 12
de març de 1914 va fer una conferència sobreLa conquista del pane, de Pietr
Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca,
Umberto Terracini
i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei,
Maurizio
Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del
Comitè d'Estudi dels
Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà,
en representació dels
anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut
com a «sospitós de
complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de
Milà», en referència a
l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de
1928, però va ser
posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que
acabà la II Guerra
Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i
col·laborà en Il
Libertario, de Milà, i en Era
Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20
de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch,
Umberto Tommasini i Libero Vigna,
en representació de la Federació Anarquista de
Trieste, al II Congrés Nacional de
la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya. Nanò De
Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual
Eslovènia).
***
Foto policíaca de Ferdinando Franchi
- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Pepita Not amb son fill Floreal
- Pepita Not: El 23 de novembre de 1897 neix a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938–erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García.
***
Ginés
Camarasa García
- Ginés Camarasa
García: El 23
de novembre –el certificat de defunció
cita
erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a
Villena (Alt
Vinalopó,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Ginés Camarasa García,
conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez.
Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i
Virtudes García Navarro. Fill
d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan
tenia nou anys
començà a treballar de cadiraire al taller d'un
oncle seu i amb 14 anys
s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta
agrupació conegué l'anarquista Enrique
Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari.
En 1913 Guardiola
farà que la societat «La Prosperidad»,
en la qual militava Camarasa, es decanti
pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions
laborals i
econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any
següent passà a un altre
taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual
esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a
Barcelona (Catalunya) –segons alguns
després d'agredir amb una maça el propietari de
l'empresa on treballava per
haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat
de la Fusta de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919
en la vaga de «La
Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920
va ser cridat a
files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta
illa contactà amb
nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons,
Joaquim
Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com
pogué els companys llibertaris
(Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín
Simó, etc.) que es trobaven desterrats
a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué
en la creació de l'Ateneu
Racionalista i, l'any següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós
tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys
(Enrique
Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro
Pujalte,
etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es
casà a
Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop
vidu,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En
1927 assistí a la reunió fundacional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de
Rivera, marxà a Elda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una
subscripció
pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar
lleugerament al front
en una disputa José Cañizares, president de la
Casa del Poble de Villena. Després,
a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent
Romero, membre destacat dels
comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la II República
espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i
l'abril de 1934 ocupà
la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop
feixista de juliol de
1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins
i l'agost d'aquell
any retornà a Villena, on s'encarregà
d'importants tasques confederals:
president de la CNT (1936), president de la Comissió
d'Assistència Social del
Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la
Indústria del Moble
Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament de
Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa del
Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València.
En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Sempre es mostrà contrari a
l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat. Ginés
Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi
cardíaca al
seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de la ciutat.
Ginés Camarasa García (1898-1972)
---
