Anarcoefemèrides del 22 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma
- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treballés la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.
***
Cartell
del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar
- Concert de Ferré
per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a
l'Auditori Paul-Émile Janson
de la Universitat Lliure de Brussel·les
(Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo
Ferré en solidaritat amb el
militant llibertari Roger Noël (Babar),
aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i
reclòs pel règim
comunista polonès per haver introduït
clandestinament un emissor radiofònic destinat
al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar
va ser jutjat
aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un
tribunal militar
polonès i condemnat a tres anys de presó, pena
convertible en una fiança de
400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores
gràcies als
beneficis del concert de Léo Ferré i d'una
subscripció pública en la qual
participaren més d'un miliar de donants privats i tots els
partits polítics francòfons,
exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB).
Després de 143 dies de
detenció en règim d'aïllament, Babar va
ser alliberat. El 13 de maig de 1992,
10 anys més tard i tres anys després de la
caiguda dels règims comunistes
europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué,
estimant que la seva acció va
ser més «solidària» que«criminal».
Naixements
Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)
- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Sos pares es deien Pierre Joseph Camet, teixidor, i Thérèse Fontaine. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Ettore Bonometti
-
Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix
a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una
família
obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup
anarquista «La
Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el
portaran en diverses
ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar
cançons anarquistes i exposar
les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en
novembre de 1893, en
febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a
Suïssa i,
després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el
26 de juliol de 1896, amb
Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista
de Brescia «La
Comuna» al Congrés Internacional Socialista.
Més tard tornarà a Brescia on
participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de
l'empresonament, es
refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà
fins a 1912. Tornat a Itàlia,
participarà en la fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI) i en les lluites
antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto
Masetti
(empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport
dels
soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en
l'aventura
imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la
Setmana Roja de
1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el
congrés de fundació de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un
congrés a Brescia, va
amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar
la
ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà
expulsat, passant a
França i després a Suïssa. Retornat
clandestinament a Itàlia, va ser detingut a
Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca
seva i el seu
taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre
de resistència i de
reunió contra el règim. Després de la
guerra, va engegar la reconstrucció del
moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50
persones. Ettore
Bonometti va mantenir-se
militantment actiu a la seva
ciutat fins que morí d'un accident de circulació,
el 22 de març de 1961 a
Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar
els seus
papers a la Fundació Luigi
Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de
Brescia.
***
D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, un històric company de Limoges i Adrien Perrissaguet
-
René Darsouze:El
22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
militant i propagandista anarquista Michel Darsouze, més
conegut com René
Darsouze. Sos pares es deien Pierre
Darsouze, esclopaire, i Anne Gagnier. Va
exercir de tipògraf a Llemotges, on va fer tasques
sindicals. Acomiadat per vaguista, va
treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». El 3 de maig de 1902 es casà
a Llemotges amb Madeleine Parot. Partidari dels milieux
libres (medis o ambients lliures, comunes
llibertàries), va fundar amb L.
Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la
Clos-des-Brunes,
que va durar tres anys. Va pertànyer a
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa
anarquista, va
fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la
Unió Anarquista Comunista,
entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus
amics –16
grups i 67 individualitats– rebutjaren no tan sols els nous
estatuts
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
sinó pertànyer a una
organització que els assimila a un partit. Darsouze,
secretari de l'AFA en
1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix
Libertaire
(París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer
de 1929, i després a Llemotges,
394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de
1939), òrgan de l'AFA, que en
maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union
libertaire (París,
quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb
el qual també havia
col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut
per un oficial de Le
Mans que es considerava difamat per un article del periòdic
que havia escrit un
altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a
dos mesos
de presó sense fiança, 300 francs de multa i
5.000 francs per danys i
perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre
estava disposat a
debatre amb militants de tendència diferent a la
seva, especialment amb
els militants comunistes del periòdic L'Écho
du Centre. Durant els
darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta
jubilació, va fer feina
de caixer en un cinema. René Darsouze va morir
el 21 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 26
de maig– de 1962 a
Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
Edmundo Bianchi
- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Sos pares es deien Antonio Bianchi i Ángela Frizzera.La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
***
Làpida
de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan
- Norbert Blot:
El 22 de novembre de 1886 neix a Dollon
(País del Loira, França) el mestre
anarquista Norbert-Lucien Blot. Era fill de Constant
Jules Eugène Blot, baster, i de
Marie Alexandrine Anne Chauvin. Actiu militant llibertari, fou mestre
d'escola
a Château-du-Loir i a Aubigné-Racan. Amb Camille
Letourneau fundà la Secció de
Mestres del departament de Sarthe (País del Loira) i
publicà articles en Le Bulletin
des Instituteurs de la Sarthe,
treballant especialment en la renovació de l'ensenyament i
en l'acció
corporativa i social. També col·laborà
en L'ÉcoleÉmancipée i participà en
nombrosos congressos de la Federació de Mestres.
Arran de les seves activitats sindicalistes, va ser traslladat
oficialment i
amonestat en diverses ocasions. El 10 d'abril de 1909 es
casà a Barbezieux (Poitou-Charentes,
França) amb Angèle Pré. La
pròrroga d'incorporació al servei militar no va
ser
renovada amb l'esclat de la Gran Guerra, i, després de caure
malalt a la
caserna, va ser incorporat al servei auxiliar i finalment llicenciat.
Norbert
Blot va morir de tuberculosi el 17 de març de 1917 a
Aubigné-Racan (País del
Loira, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Deixà vídua i
un fill de tres anys, Jean Norbert Blot, que va ser adoptat, arran d'un
sentència del Tribunal de Barbezières del 30 de
juny de 1920, per l'Estat francès.
***
René
Guéna
- René
Guéna: El
22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista,
antimilitarista i
sindicalista René Yves Guéna –a vegades
el llinatge citat erròniament com Quéna.
Sos pares es deien Claude Guéna, dependent, i Marie Anne
Coreuff. El desembre de 1905 s'enrolà
voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos
càstigs, va ser
degradat del seu grau d'artiller, però, així i
tot, aconseguí un certificat de
bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar
d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra),
on, a
partir de 1913, començà a militar activament. En
aquesta època participà en manifestacions
antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys»,
que instaurava un servei
militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per una
guerra amb Alemanya. L'11 de desembre de 1912 es casà a
Lambézellec (Bretanya) amb Anna Marie Girareh. Segons un
informe
policíac de juliol de
1914, havia
declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb
alguns companys,
podia simular un accident i deixar sense llum i sense força
motriu tots els
tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes,
quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost
de 1914 i enviat com
a electricista a Toló (Provença,
Occitània), destinat als cuirassats France
i Bretagne, i posteriorment al Lorraine
a Saint Nazaire (País del Loira, França). El
març de 1916 va ser destinat com a
electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys,
analitzà
les conclusions de la conferència antibel·licista
que se celebrà entre el 24 i
el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna,
Suïssa). En
aquesta època era el secretari de grup pacifista i al
domicili de François
Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen
de Brest, se li enviaren
fullets i manifests de tota casta. També en aquestaèpoca distribuïa el
periòdic de Sébastien Faure Ce
qu'il faut
diré i estava en contacte amb el doctor Georges
Schklowsky de Berna (Berna,
Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al
número 82 del carrer Luis Pasteur
de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i
secretari
de la Unió Departamental de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell
n'esdevingué
tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de
la CGT al Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una
salutació fraternal
als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada
prematura
pel caràcter «massa confús»
de la revolució. A resultes de la seva
participació
en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser
acomiadat de
l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de
descarregadors del moll i
d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual
fou membre del seu primer consell
d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i
Mézeu, jugà un paper central en
el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga
d'abril a maig de 1918.
En 1920, arran d'un congrés de la Unió
Departamental de la CGT que se celebrà a
Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta
directiva, al
costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de
1920
participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal
de Brest Victor
Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran
míting de protesta contra
la repressió governamental i a favor de l'amnistia general
per als mariners amotinats
al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell
d'administració
de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells
anarquistes (Hervé
Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris,
Paul Gourmelon, René Martin i
Jean Tréguer). Estibador des de 1919,
reemplaçà Jean Tréguer en la
direcció del
seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el
seu càrrec. A
començament dels anys vint fou delegat del Sindicat
d'Inscrits Marítims en el «Comitè
Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet
B» l'1 d'octubre de 1922. Fou
secretari de la UD-CGT en el «Comitè de
Vigilància i Acció» contra les
maquinacions
d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de
juliol de 1923 per René Martin i
en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre
comunistes. Casat i
amb dos infants, a partir de 1923 visqué al
número 49 del carrer Poulic al Lor
de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser
inscrit en el«Carnet B» del departament del Loira Inferior. En
aquesta època treballava a
les obres de finalització del creuen Jeanne
d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire.
El 23 de setembre de
1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament
de Finisterre. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963
- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.
***
Notícia
sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari
parisenc La
Dépêche del 15 de gener de 1931
- Jean Braman: El
22 de novembre de 1894 neix a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarquista i sindicalista,
després comunista i finalment col·laboracionista
filofeixista, Jean François
Braman, conegut com Fribourg. Sos
pares es deien Joseph Braman, guardià de la Pau, i
Thérèse Delserre. Treballava
d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de
París a Lió i al
Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça. En
1912 va ser
destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran
Guerra
lluità voluntari com a contramestre mecànic. En
1919 prengué part, juntament
amb André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura
el va inscriure en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. Fou membre de
l'Associació Republicana
d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal,
i
secretari de la secció de Niça dels«Alliberats de la Gran Guerra»,
col·laborant en Le
Libéré, el seuòrgan d'expressió. El 7 de desembre de 1920 es va
casar a Niça amb Cécile
Felicité Eliotrofe. Segons un informe policíac
del 31 d'octubre de 1925 formà
un Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb
François Laura i Fredéric
Stackelberg, contra les maniobres comunistes. Aquest mateix any
animà el Comitè
Local de Lluita contra la Guerra del Marroc. En 1926, amb
François Laura i
Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de
creació d'una Universitat
Proletària de Niça. En 1927
col·laborà en La
Provence ouvrière et paysanne. En 1930 fou
responsable de la redacció de À
toute vapour, òrgan del Sindicat
Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les
directrius comunistes.
El juliol de 1930 presidí una conferència de
Sébastien Faure. Durant els anys
trenta participà en nombrosos mítings i reunions
contra l'expulsió de militants
italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va
ser apallissat per partidaris
del feixisme italià i acabà a l'hospital. El 14
de gener de 1931 va ser jutjat
pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la
desobediència i al crim amb
la finalitat de propaganda anarquista», però va
ser absolt. En 1934 va ser
nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC. Partidari de la
reunificació sindical,
fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM.
En un informe de la
Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita
erròniament la seva
pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i
precisa que va fer
un viatge d'informació a Barcelona (Catalunya) on va ser
rebut pel Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
tornar d'aquest viatge, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al
Savoy de
Niça on declarà que la destrucció
d'esglésies per part dels revolucionaris
espanyols era un «benefici social», fet pel qual va
ser processat i inculpat
d'«apologia del crim», però finalment,
en el judici del 17 de desembre d'aquell
any, el cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1936
dirigí una operació de
contraban d'armes per al suport de la República espanyola al
port de Niça en
conxorxa amb els mariners del vapor espanyol Turia.
En 1937 esdevingué president de la Federació
Departamental
de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any
va ser criticat
pels comunistes per haver acceptat cartells del POUM en una
exposició de l'ARAC
sobre la Revolució espanyola. El maig de 1938 era a Espanya
i entrevistà a
València (València, País
Valencià) al premi Nobel de literatura espanyol
Jacinto Benavente Martínez per al periòdic Petit
Niçois. Fitxat per la policia com a llibertari,
també va ser considerat per
aquesta com a «favorable a la Unió
Soviètica», de fet va participar en els anys
trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front
Popular i en 1935 va fer
una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse.
Després de la mort d'un dels seus
fills de 18 anys, abandonà la militància. Durant
la II Guerra Mundial milità en
el Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el Govern de
Vichy,
posicionant-se contra l'imperialisme soviètic, el comunisme,
l'URSS i el
capitalisme nord-americà. En aquesta època va ser
integrat en el cos diplomàtic
i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt
(Baden-Württemberg,
Alemanya). De tota manera, pel seu suport als insubmisos, va ser
detingut pels
nazis. Després de la guerra va ser depurat. Acostat a
Charles de Gaulle,
esdevingué, a proposta de André Malraux,
propagandista del Reagrupament del
Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es
presentà en 1951 a les
eleccions legislatives. En 1952 abandonà l'RPF per
dedicar-se a fer més de
vuit-centes conferències anticomunistes entre aquest any i
1956 enquadrat en«Paix et Liberté». Es
presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de
gener de 1956 pel departament del Gers; sense cap èxit,
abandonà definitivament
la carrera política. Jean Braman va morir el 14 de novembre
de 1987 a
Bourron-Marlotte (Illa de França, França) i va
ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1963
***
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca
- Francisco
Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el
mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i
anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Fill d'una família acomodada,
son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i
sa mare María
Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la
carrera de medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)
***
Foto
policíaca de Giovanni Camillò
- Giovanni
Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a
Maropati (Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio
Camillò i Carmela De
Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí
als tres primers anys de
primària alhora que aprengué l'ofici de sabater.
Sembla que mentre visqué al
seu poble no s'interessà per la política. Quan la
Gran Guerra, en 1915, es
presentà com a voluntari i lluità als fronts de
Gorizia (Friül) i en l'ofensiva
de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona
(Marques, Itàlia)
Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es
vinculà al moviment
anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà
primer a Buenos
Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer
propagandista del
moviment llibertari i milità en el grup editor del
periòdic Il Martello, al
voltant de Carlo Tresca.
El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a
Roma (Itàlia), les
autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al
número 8
de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York
(Nova
York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat
a
Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva
militància
llibertària. L'octubre de 1931, sota la
influència de Vittorio Paolo Blotto i
Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup
editor de L'Adunata dei Refrattari
i va ser inscrit
per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre
d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la
de
detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la
seva companya Elena
Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament
del cos. Visqué amb
una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933,
la fam i la misèria
mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la
manifestació del Primer de
Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint
correspondència amb els
cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro
Spagna» a Itàlia, al qual
estava inscrit. En aquesta època també rebia des
de Ginebra (Ginebra, Suïssa)
els periòdics Sorgiamo iIl Risveglio, i li arribaven les
edicions
impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres
publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el
periòdic Il Proletario
l'article «Buffoni!», en
el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de
l'Esperó
d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Benigno
Bejarano Domínguez
- Benigno Bejarano Domínguez: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.
***
Alexandre
Breffort
- Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Sos pares es deien François Breffort, mecànic ajustador, i Catherine Perret, modista. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Els seusúltims anys visqué a Vevey (Vaud, Suïssa). Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 al VII Districte de París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.
---
