Anarcoefemèrides
del 14 de novembre
Esdeveniments
Capçalera
de Free Society
- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.
***
Capçalera
del primer número de La Cravache
- Surt La Cravache: El 14 de novembre
de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el primer número del setmanari anarquistaLa Cravache. Organe
International des Travailleurs. La tirada d'aquesta
publicació va anar dels
3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André
Philippe i Sauvage. La
major part dels articles no van ser signats, però van
col·laborar Jean
Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André
Philippe (Léon
Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial
seguiment de les
conferències que Sébastien Faure va realitzar a
Roubaix els dies 6, 9 i 14 de
desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher
et vénéré président
i Bruch
Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent,
André Philippe, va ser
condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes
de presó
i a 50 francs de multa per «difamació a
l'Ajuntament de Roubaix» i es va
refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant
amb el periòdic. En sortiren 11
números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898.
Va ser substituït per Le
Cravacheur (1898).
***
Primera
edició de La
société du spectacle (1967)
- La societat
de l'espectacle:
El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París
(França), editat per Buchet/Chatel,
l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista
francès Guy Debord La
société du spectacle. El llibre és
compost per nou capítols dividits en 221
paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer
capítol és una derivació
conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per
començar la
seva obra El
Capital: «La riquesa de les societats on domina el
sistema
de producció capitalista apareix com una"acumulació immensa de
mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la
vida de les societats
dominades per les condicions modernes de producció es
presenta com una immensa
acumulació d'espectacles.» (primera frase de
Debord). És essencialment una
crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que
l'autor veu com a
una forma particular d'«alienació» de la
societat de consum. El concepte
d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la
societat basada en
la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i
sempre més semblants en
la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb
la
cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una
crítica
oberta de la societat del seu temps. També conté
una crítica punyent del marxisme
leninisme en totes les seves variants i presenta un camí
comunista llibertari alternatiu
a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions
seguides del llibre
gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de«Maig del 68», abans de ser
novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ
Libre, de Gérard
Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una
pel·lícula del mateix nom basada en
els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb
altres obres. Aquesta
obra segueix mantenint actualment una gran influència en un
bon nombre de
moviments filosòfics i polítics d'allò
que s'ha anomenat «postmodernisme».
Naixements
Foto policíaca d'Edmond Bossaut (27 d'abril de 1894)
- Edmond Bossaut: El
14 de novembre de 1842 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut –algunes
font citen erròniament Bossant.
Sos pares es deien Léonard
François Joseph Bossaut, antic notari, i Marie Claire Joseph
Divuy. Sos pares vivien
a Saint-Amand-les-Eaux (Nord-Pas-de-Calais, França) i sa
mare va anar a parir a
la seva població natal. El juliol de 1893, amb sa companya i
sa filla, provinent
de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí
a París (França), al número 31
del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894
s'instal·là al número 15 del
carrer Tour-d'Auvergne. Sense treball fixe, deia que era un antic
notari que
tenia negocis en borsa. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir
l'anarquista Armand Matha al seu domicili on s'allotjava des de feia
uns dies a
instàncies de la seva companya. L'endemà la
policia va detenir sa companya,
qui, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres
(Anglaterra),
regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer
Jocquelet de París.
El 27 d'abril ell va ser detingut sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal», fitxat com a «anarquista» en
el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu
domicili escorcollat
sense cap resultat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)
- François
Hannedouche:
El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers
(Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista François Hannedouche. Sos
pares es
deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat
amb
Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es
guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció
i visqué a les
zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat
dels Drets
de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al
número
87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt
(Illa
de França, França). El 28 de juliol de 1892 el
seu domicili va ser escorcollat
i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol
anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a
conseqüència de les agafades d'anarquistes portades
a terme després de
l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu
domicili
va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista;
en aquest
escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le
Père Peinard, La
Révolte, etc.),
manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits
compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre–algunes font citen erròniament el 3 de
novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de
París (França).
François Hannedouche (1861-1901)
***
Foto
policíaca de Louis Barbier (27 de febrer de 1894)
- Louis Barbier: El
14 de novembre de 1862 neix a Jussecourt-Minecourt (Xampanya-Ardenes,
França)
l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Sos pares es deien Louis Julien
Barbier,
conreador, i Marie Céline Piat. Antic estudiant i batxiller
en lletres, es
guanyà la vida treballant de comptable a París
(França). El 27 de febrer de
1894, en un escorcoll policíac a l'establiment de
l'anarquista Ernesta Forti (Mère
Martin), companya del també
militant Constant Martin, va ser detingut juntament amb Ernesta Forti i
el fill
d'aquesta, Alfred Forti. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i l'endemà
va ser interrogat pel comissari. Tenia llogada una
habitació, al número 79 del
carrer Jeanne d'Arc, que ocupava un dels seus amics. La policia
sospitava que
fos un dels còmplices de l'anarquista Émile Henry
i a l'escorcoll de seu
domicili es trobaren nombrosos documents anarquistes. Inculpat de«pertinença a
associació criminal», el 2 de març de
1894 va ser posat en llibertat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
-
Avelino Fóscolo:
El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais,
Brasil) el químic, farmacèutic,
periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino
da Silva, més
conegut com Avelino Fóscolo.
Segons
alguns descendia, per part de la seva besàvia, de
l'escriptor Ugo Foscolo, però
això no és cert, ja que adoptà
posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu
admirat escriptor italià. Era fill natural
d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José
Caetano de Paula
Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia
11 anys quedà orfe. Després
de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a
la mina d'or de
Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima,
Minas Gerais, Brasil).
En una ocasió assistí a un espectacle de la«Companhia de Quadros Vivos
Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat
per la vida de la faràndula,
i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la
mina, va dir
als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer
d'actor circense,
recorrent diversos països llatinoamericans i representant
espectacles escrits
per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i
decidí quedar-se i a partir d'aquest
moment començà la seva carrera
periodística i literària en aquesta
població,
involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint
vincles
amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A
partir de 1887
col·laborà en el periòdic local Folha
Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís
Cassiano Martins Pereira, la novel·la A
Mulher. A començament de segle
s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de
Taboleiro Grande (actualment
Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant
de magisteri de la
zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha),
filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son
sogre, Manuel
Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i
aprofità
l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural
i del pensament llibertari, realitzant
debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a
preus mòdics,
especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée
Reclus. El 6 de gener de 1893
començà a publicar a Taboleiro Grande amb una
impremta manual que comprà el
periòdic quinzenal A Vida,
que fou
substituït en 1896 pel periòdic obrerista O
Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la
fàbrica tèxtil Cedro,
propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per
l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als
quals ell ajudava fent costat
les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels
medicaments que
necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O
mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la
trista realitat
dels esclaus, i A capital, primera
novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la
construcció de la ciutat,
inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la
distribució
dels lots de terra. En aquests anys fundà
periòdics, biblioteques i grups
teatrals («O Clube Dramático e
Literário»). Investigador químic–inventà
nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es
comercialitzà força
a Europa–, en una ocasió viatjà a
Alemanya per fer cursos d'especialització
farmacèutica
a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà
a Taboleiro Grande la notícia
que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps
després, natural consternació
quan retornà a la població i trobà de
dol sa nombrosa família. La seva
literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del
naturalisme tardà» de la
literatura brasilera, amb una forta preocupació per la
denúncia d'una «societat
retrògrada i injusta», motivada per les
desigualtats socials, l'esclavitud, el
conservadorisme de l'Església catòlica, la
discriminació sexual de la dona i
els casos derivats de l'empobriment de la població
(orfandat, suïcidi,
prostitució, violació, castració, joc,
etc.). El seu estil literari es va veure
molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor
Hugo,
Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev
Tolstoi, Élisée Reclus,
George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus
leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un
drama social en tres actes (O semeador).
Entre juliol de 1906 i
desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el
periòdic anarquista A Nova Era.
El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia
Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a
Juiz de Fora (Minas
Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira
número 7 amb el patrocini del seu
amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor,
en representació
de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais,
Brasil),
sense adscripció a cap partit polític, i quan en
1912 es creà el municipi de
Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu
primer consistori. En aquests
anys col·laborà en el periòdic
anarquista A Lanterna, de São Paulo, on
entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments
la seva obra No circo. En 1915 es
traslladà a Belo
Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que
havia fundat. Els
seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A
més de les obres citades
podem destacar O caboclo. Novela de
costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo.
Romance social (1920).
Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo
Horizonte (Minas Gerais,
Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987
Letícia
Malard publicà l'assaig Hoje tem
espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance
i 1992 Regina Horta Duarte la
biografia A Imagen rebelde. A
trajetória
libertária de Avelino Fóscolo. En 1999
Letícia Malard i José Américo
Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro
velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo.
En 2013 el Coletivo
Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a
Belo Horizonte amb el
nom «Livraria Anarquista Avelino
Fóscolo».
***
Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín
- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion)Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.
Adolf Brand (1874-1945)
***
Amilcare Bertini
- Amilcare
Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del
Bravo. Va
créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan
encara era molt jove,
entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de
Putignano (Pulla,
Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista
perillós» de Riglione (Pisa,
Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida
fent de mecànic, es
caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i
esdevingué un dels
militants més actius i compromesos en la
distribució de la premsa llibertària.
El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare,
Pilade
Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori,
Angelo
Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle
Anarquista «Demolizione»,
que desenvolupà una contínua i eficaç
acció de propaganda i de lluita. L'agost
de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic
mensual antireligiós Il Prete
i entre el 27 de setembre i el
3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire
Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical,
organitzà i intervingué
sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que
arreplegà unes
dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador
Virgilio Salvatore Mazzoni.
Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el«Bienni Roig»
(1919-1920) i després de l'arribada del feixisme
patí tota casta de
persecucions com a «anarquista
perillós». En 1925, durant un escorcoll
domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb
el
temps, el seu compromís polític a Riglione va
anar minvant i durant els anys
següents treballà al seu petit taller
mecànic portant una vida retirada, fins
al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era
perillós –son pare
havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els
primers anys
quaranta fou president de la Secció de Riglione de
l'Assistència Pública i es
va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que
seguiren al bombardeig
de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare
Bertini va
morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les
tropes
angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou
enterrat al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Notícia
sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 8 de desembre de 1912
- Umberto
Pedruzzi: El 14 de
novembre de 1884 neix a
Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos
pares es deien Giuseppe
Pedruzzi i Antonio
Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove
començà a freqüentar els
cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc
dies de
presó per «lesions». Enviat a fer el
servei militar, el juliol de 1905 desertà
de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino,
Suïssa), on entrà a formar
part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric,
Suïssa), on l'agost
de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a
tres mesos
de reclusió per «violència a la
llibertat laboral i lesions a agents de la
força pública» –havia clavat
una
ganivetada a un oficial de policia. Expulsat
de Suïssa, s'instal·là a
França. En 1909 entrà a formar part del grup
anarquista italià «Germinal» de Marsella
(Provença, Occitània). Establert a
París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser
detingut, juntament amb el
mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una
conferència anarquista;
jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va
ser condemnat a
quatre mesos de reclusió per«violència, resistència i ultratge als
agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos
de presó.
Purgada la pena, se li
va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil
(Illa de França, França), on
visqué fins al 1915 sota una documentació falsa
que li havien proporcionat els
companys del grup editor de L'Anarchie.
Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920
marxà, juntament amb sa companya
suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué
secretari de la Lliga de Paletes
de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del
Treball de Carrara
(Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en
el Congrés de la
Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva
Comissió
Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials
dels treballadors de
la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió
Anarquista de Lunigiana.
El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de
Carrara
i al mes següent organitzà un grup dels«Arditi del Popolo», participant en
diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la
plana de
Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels«Arditi del Popolo» es
dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a
Roma i portat a la
presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres
mesos de reclusió.
El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia
i s'establí a Roma amb
sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel
(Berna, Suïssa).
Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de
revòlver el 27 de maig de 1931 després
d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia
separat, de
tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).
Necrològica
de José Pérez César apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 8 de març de 1947
- José
Pérez César: El 14 de
novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista
José Ramón Pérez
César –el segon
llinatge a vegades citat erròniament com Tesar.
Sos pares es deien Jesús
Pérez Fernández, carrabiner
d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a
França,
es guanyà la vida com a manobre i milità en la
Federació Local de
Bilhom de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). José Pérez César va morir el 13
de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom
(Alvèrnia, Occitània).
***
Stolpersteine al
número 61 del carrer Fray Luis de León de
Mataró on Camil Quintana Bassas va viure
-
Camil Quintana
Bassas: El 14
de novembre de
1906 neix a Mataró (Maresme, Catalunya)
l'anarcosindicalista Camil Quintana Bassas –el segon llinatge
citat en la partida de naixement com Basas.
Sos pares es deien
Joaquim Quintana Ruiz, vidrier, i Teresa Bassas Tubet.
Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En
1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En 1940 va ser
enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) o en un Batalló de Marxa i
quan l'Ocupació va caure
presoner a mans de les tropes alemanyes i enviat a Magdeburg
(Saxònia,
Alemanya). El 6 d'agost de 1940 a ser deportat, sota la
matrícula 9.601, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i destinat al camp
auxiliar de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Camil
Quintana Bassas va ser
assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el
22 de setembre de 1941 al castell
de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu
extermini. El 20 de setembre de 2020 es va col·locar una stolpersteine al número 61 del
carrer Fray Luis de León de Mataró,
on va viure.
***
Necrològica
de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1966
- Manuel Torner Bosqué:
El 14 de novembre de
1914 neix a Alcolea
de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i
Francisca Bosqué. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser
detingut i
empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez,
aconseguí fugir de la companyia
disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella,
Espanya) i passà a
França, on demanà asil polític.
Visqué a París (França) i
milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de
la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir
el 15 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital
Laennec de París (França).
***
Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)
- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis –a qui conegué personalment i traduí obres seves–, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit,Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario, Marcha, Reconstruir,Ruta, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967),Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antologíaácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín), Barrett(1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).
***
Agustín Rueda Sierra
- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix en una barraca de les colònies de «Potasas Ibéricas» del poble miner de Sallent (Bages, Catalunya), a prop de Barcelona i amb un gran percentatge d'immigració el militant anarquista, Agustín Juan Bonifacio Rueda Sierra. Sos pares, granadins, es deien Agustín Rueda Martínez, miner, i Soledad Sierra Valenzuela, teixidora. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes,és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.
Defuncions
Necrològica
de Martial Teillet apareguda en el periòdic de
Llemotges La
Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933
- Martial Teillet: El14 de novembre de 1933 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
Josep
Belloví Jamàs
- Josep Belloví Jamàs: El 14 de novembre de 1940 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el republicà federal, anarquista i anarcosindicalista Josep Belloví i Jamàs –el segon llinatge citat de diverses maneres (Jamas, Jamens,James, etc.)–, conegut comEl Belloví. Havia nascut en 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Es guanyava la vida treballant de torner mecànic. Vidu amb dues filles, vivia al número 22 del carrer de Francesc Macià de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). A partir de 1931 milità en Esquerra Republicana Federal (ERF), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Sadurní d'Anoia. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i per la qual cosa va ser detingut i tancat al vaixell-presó Uruguay, fondejat al port de Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes. Durant la guerra treballà a la«Fàbrica Z» (Cal Benach), dedicada a la construcció de carros d'assalt i a la reparació de tancs i de camions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan les tropes franquistes s'acostaven a Catalunya, traslladà la maquinària de la «Fàbrica Z» a Bescanó (Gironès, Catalunya). El 28 de gener de 1939 creuà els Pirineus pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Procedent de França, el 4 d'abril de 1939 es va presentar a les autoritats franquistes de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). El 21 de juny de 1939 va ser detingut a casa seva de Sant Sadurní d'Anoia i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l'Hospital Comarcal a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) afectat de nefritis. Durant els interrogatoris mai delatà ningú i sempre va negar qualsevol relació amb els fets que se li imputaven (instigador de col·lectivitzacions, escorcolls, robatoris de maquinària i d'eines d'un taller, cobrament de diners a famílies benestants, participació en assassinats, etc.). Posteriorment va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. El 16 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra pel III Tribunal Militar Territorial de Barcelona i condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Belloví Jamàs va ser afusellat el 14 de novembre de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de la ciutat.
---
