Anarcoefemèrides del 12 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Drapeau Noir
- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre
de
1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el
primer número de Le Drapeau Noir.
Organe communiste
anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els
articles són
anònims llevat de la crònica «Mots de
Combats» que conté citacions d'Edmond
About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de
Sant-Just,
etc. En el número segon, únic que es coneix i el
qual no està datat, però
sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments
de 1889, s'informa
sobre el procés que Sébastien Faure va patir el
20 de desembre de 1888. Sembla
ser que es publicaren tres números d'aquesta
publicació.
***
Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche
- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.
***
Capçalera de Le Cyclone
- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.
***
El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació
- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol«Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
Cartell
d'aquest míting commemoratiu
- Míting commemoratiu«Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.
***
Cartell
dels mítings pro Radowitzky
- Mítings per
Radowitzky:
Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires
(Argentina)
tres mítings consecutius per exigir la llibertat de
l'activista anarquista Szymon
Radowicki, més conegut com Simón
Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del
seu «gest de venjança social»,és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos
Aires, del coronel
Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols
de la repressió contra el moviment
anarquista argentí. Aquests mítings van ser
organitzats pels sindicats
autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per
diverses agrupacions i
publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre)
se celebrà a la
Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza
Once i el tercer (14
de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo
González
Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel
A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en
italià).
***
Capçalera
del primer número de Despertar
- Surt Despertar: El 12 de novembre
de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista no venal Despertar.
Boletín interno de la Confederación Nacional del
Trabajo de España en el
Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de
redacció fou
Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos,
Marcelino García,
Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir
provisionalment quan
el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Exili CNTfou
suspès pel Ministeri d'Informació
francès aquell mateix mes de novembre de
1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou
substituït a partir del 7 de
gener de 1962 per Espoir (1962-1982).
Naixements
Josep Aparisi Ivars
- Josep Aparisi
Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el
certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Sos pares
es deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar.
Teixidor de
professió, entre
1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana,
el grup anarquista«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i
més tard formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta.
Va ser tancat arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la
tendència trentista,
entre 1935 i 1936 dirigí la
revista alcoiana Boletín CNT-AIT
Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la
Industria Textil y Fabril de
Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament
de la caserna
confiscada a Alcoi i més tard
encapçalà el departament de fabricació
tèxtil del
Comitè de Confiscació de la Indústria
Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa
per
a la fàbrica de pólvora de Múrcia.
Lluità contra la centralització que els
comunistes volien imposar a les col·lectivitats i
aconseguí del Govern central
el permís perquè les fàbriques d'oli i
vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin
armes per a l'exèrcit republicà.
Participà en gires propagandístiques fent
conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,Énguera, l'Alcúdia
de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament
d'Alcoi fins al final
de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell
Econòmic Polític i Social
(CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer
costat la Junta
Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels
feixistes
i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de
1941 va ser enviat al
Reformatori d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) esperant judici. El 27 de
setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de
presó
menor per «auxili a la
rebel·lió». El 22 de desembre de 1943
obtingué la
llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès
Occidental,
Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de
1944. El 19 de novembre de 1946
se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels
quaranta rebutjà la invitació
de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser
detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada
contra la CNT
clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser
enviat
pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de
1948.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la
seva avançada
edat, participà en la reconstrucció de la CNT.
Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1
de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil
també va ser militant anarcosindicalista.
Josep Aparisi
Ivars (1893-1993)
***
Necrològica
de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1977
- Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell,Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills.
***
Necrològica
de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà CNT de l'1 de
febrer de 1959
- Benigno Cabanas
Sánchez: El 12 de novembre de 1900 neix a la
Corunya (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Sos pares es
deien Jesús Cabanas
Pérez, destacat militant confederal, i Francisca
Sánchez. Paleta d'ofici, treballava
en la construcció de nínxols al cementiri de la
Corunya. El 5 de novembre de
1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat.
En 1936
era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop
militar feixista de
juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un
grup de companys.
Posteriorment, després del triomf franquista,
pogué creuar els Pirineus amb sa companya
i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona
(Lapurdi, País Basc) i després a
Agen (Aquitània, Occitània), on
treballà de paleta i milità en la
Federació Local
de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948
secretari. En
1957 impulsà una temptativa de reorganització en
l'exili de la Confederació
Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes
després de ser operat, Benigno
Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu
domicili d'Agen
(Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
***
- Josep Saleta
Pla: El 12 de novembre –algunes
fonts citen
erròniament el 15 de novembre–
de 1900 neix al
barri
de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Miquel
Vicenç Saleta i Pla,
conegut com El
Nano de Sants. Sos pares es deien Josep Saleta
Cuní, forner, i
Maria Pla Baila. Torner de metalls, milità
en el Sindicat de
Metal·lúrgica de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Des
de 1919 formava part dels seguidors de l'«anarquisme
pur» dins de la CNT i es
mostrava contrari als anarcosindicalistes«reformistes» partidaris de l'acció
purament sindical. En 1919 sembla que amenaçà
Salvador Seguí Rubinat si traïa
el moviment. En 1920 encapçalà un dels grups
d'acció de la CNT de Barcelona,
format per Llorens i Vicenç Cervera, Ramon Company,
Francisco García (El Pastillas),
Joan Gussí, Bartomeu
Llabrés, Juan López, Andreu Masdeu Bautista (El Llarg), Gener Minguet, Joan
Tarragó Janer (El Menta)
i altres. Segons la policia, el 8 de setembre de 1920
atemptà
contra els caixistes del diari barceloní La
Publicidad José Román, que
morí als pocs dies, i José Villalta, que
restà
greument ferit, ambdós membres del Sindicat Lliure;
també resultà ferit Emilio
Azorín, administrador de la Presó Model de
Barcelona que casualment passava per
allà. Membre del grup format per Vicenç Sales,
participà el 18 de gener de 1921
en l'atemptat contra l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar i el
17 de maig
de 1921 pogué fugir de l'ona de detencions que es
desencadenà arran de
l'explosió accidental d'un taller de fabricació
de bombes al carrer Toledo de
Barcelona. El 30 de juny de 1921, per venjar la mort de Ramon Archs
Serra i de Pere
Vandellós Romero, secretari de la Federació Local
de Barcelona de la CNT,
organitzà, amb Andreu Masdeu Bautista, Llorens i
Vicenç Cervera, Francisco
García i Joan Tarragó Janer, un atemptat contra
el Cercle de Caçadors de
Barcelona, lloc de reunió dels pistolers del Sindicat Lliure
i de la burgesia
catalana que els contractava per assassinar sindicalistes. El 24 de
juliol de
1921 va ser detingut, amb Andre Masdeu Bautista, a la casa de camp La
Farinera,
als voltants del riu Llobregat, però el 2 d'abril de 1922 va
ser alliberat per
manca de proves. El 20 de setembre de 1923 participà en
l'atracament d'una
sucursal de la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), on
resultà mort el membre de sometent Joan Castellà
España, i va ser detingut amb
Joaquín de Marco Martínez i Jesús
Pascual Aguirre. Jutjats en consell de guerra
el 21 de setembre a Terrassa per atracament a mà armada,
Saleta i Pascual van
ser condemnats a mort, mentre que De Marco va se absolt. Josep Saleta
Pla,
juntament amb Jesús Pascual Aguirre, va ser garrotat el 23
de setembre de 1923,
pocs dies després de l'arribada al poder de Primo de Rivera,
al pati de la
presó de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya);
les seves últimes paraules
foren: «Així moren els homes per l'anarquia! Visca
l'anarquia!».
Josep Saleta Pla (1900-1923)
***
Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934
- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió–el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia– visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Laureano
Cerrada Santos (1951)
- Laureano
Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903–algunes
fonts citen erròniament altres dates– neix a
Miedes de Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos.
Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i
Robustiana Santos
Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou
alumne de l'escola
racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro.
Peó de vies de
professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i
formà part dels grups
de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant
els anys
republicans la seva militància s'accentuà molt.
El juliol de 1936 intervingué
en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa
de la
caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la
Generalitat. El 29 de
juliol de 1938, en representació de la Federació
Nacional d'Indústries
Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari
del Comitè Regional
d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional
Ferroviari (SNF) de la
Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la
seva companya Rosario
Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista
passà a França i
s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos –havia aconseguit
planxes d'impressió de bitllets
espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions estratègiques el
règim franquista imprimia a Itàlia– i
proveí de papers nombrosos perseguits.
Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses
d'importació-exportació («Empresa
de Transports Galícia») que servien de tapadores
per activitats clandestines
confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat
econòmica dels
companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en
la propaganda, finançant Solidaridad
Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i
setembre de
1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José
Pérez Ibáñez (El
Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez Gómez,
organitzà un atemptat aeri a la badia de la
Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) contra el dictador Francisco
Franco, que no reeixí. També va estar darrera
d'altres intents d'atemptat
contra el dictador («Pla 1001», «Pla
Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a
Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació
i acusat de tràfic de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos.
El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976 al
bulevard Bellville de París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou
Ramón Benichó Canuda (Leriles
o El Caid del Pigalle),
exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia
francesa i el
proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de
manera que
semblés un «ajust de comptes» entre
delinqüents. En 2009 César Galiano Royo
publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario anarquista.
Laureano
Cerrada Santos (1902-1976)
***
Secundino
Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo
- Secundino Pruñonosa
Ferreres:
El 12 de
novembre
de 1905 neix a Santa
Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Juan
Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien
Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un
nin
emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al
Prat de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de
professió,
s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució, com a
tècnic,
formà part del Comitè de la
col·lectivitat agrícola del Prat de
Llobregat,
administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors
(UGT), i
després va
ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració.
Posteriorment va
ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc
i de
Varilhas
(Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb
l'anarcosindicalista José
Borràs
Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en
l'avituallament de la
guerrilla
local. Després de la II Guerra Mundial continuà
militant en la CNT i el
juny de
1946 aconseguí portar clandestinament a França sa
companya Magdalena
Palomo i
sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a
l'Espanya
franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir,
sobtadament, el 29
d'abril
de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitania) i
va ser enterrat l'1 de
maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.
Secundino Pruñonosa Ferreres
(1905-1974)
***
Necrològica
d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de setembre de 1989
- Antonio León Rubio:
El 12 de noviembre –algunes fonts
citen erròniament el 12 de febrer– de 1909 neix a
Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista
Antonio León Rubio.
Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio.
Obrer
impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques
d'Amposta
(Montsià,
Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
estava casat
amb un fill.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
les milícies
confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis
especials de
Mines i
Contramines. Participà en els combats a Terol i
Sabiñánigo i en 1938 va
ser
nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, passà
a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) amb la
seva
unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de
concentració de
Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el
qual va ser
enviat
a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània).
Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser
detingut i reinternat al
camp de
Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de
concentració alemany.
Després
d'alliberament del camp per part de les tropes aliades,
s'allistà en
l'exèrcit nord-americà
fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la
Grand
Comba, on
treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva
jubilació amb 55
anys.
Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de
responsabilitat en la
Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la
Comissió de
Relacions
Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta
i
setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat
Intercontinental
(SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament dels anys setanta
fou l'administrador del
setmanari Espoir, dirigit per
Antoine
Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el
23 d'agost de 1967
a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat
membre del SI, juntament amb
Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari
adjunt). Va ser
delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili,
com ara
el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens,
com els
intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi,
es va
veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio
León Rubio va morir
l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània) i va ser incinerat
dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja
(Provença, Occitània). Sa companya fou
María Lourdes Almo.
***
Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà
- Ismael Viadiu
Ródenas:
El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill
dels destacats
militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas
Domínguez. Quan la
Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i
Hèctor), a
l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946,
unint-se amb sa família que
s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Heretà les idees llibertàries
familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents
editorials
mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions
anarquistes.
Milità en les Joventuts Llibertàries de
Mèxic. En 1963 fou administrador i
col·laborador del periòdic Solidaridad
Obrera, especialment en el «Suplemento
Literario». Casat amb Rosita
Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i
Héctor (1967). Entre 1970
i 1983 col·laborà en la traducció
castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
A partir de 1971 fou membre del grup«Tierra y Libertad». Amb Salvador
García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo
Rojas i Marcos Alcón, participà activament en
campanyes de solidaritat amb el
Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE).
Col·laborà en Ruta
i Tierra y Libertad,
publicació que dirigí una temporada. En 1977
edità el llibre de Peter G. Earle
i Robert G. Mead Historia del ensayo
hispanoamericano, per a «Ediciones de
Andrea», i treballà en diferents
edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz,
Mèxic). En
1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad
(URSS) en el llibre
d'Eduard Pons Prades Las guerras de los
niños republicanos (1936-1955). Amb
Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución
española. Ismael Viadiu Ródenas va
morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic).
***
Jacky Toublet
- Jacky Toublet: El
12 de novembre de 1940 neix al X Districte de París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
Julien Jacques Toublet, més conegut com Jacky
Toublet. Sos pares es
deien Julien Gabriel François Toublet (Jean Thersant),
joier, corrector
d'impremta i destacat anarcosindicalista, i Denise Émilie
Boutiller, joiera. Entre
1954 i 1960 visqué a Fontenay-le-Fleury (Illa de
França, França). Després
d'estudiar als instituts Chaptal de París i Hoche de
Versailles (Illa de
França, França), amb 17 anys
començà cursos de tipografia a l'EscolaÉstienne
de París i va ser contractat com a corrector a la impremta
Georges-Lang. En
1960 va ser cridat a files i enviat a Algèria durant dos
anys, experiència que
el marcà profundament, esdevenint un anticolonialista
militant. En retornar
s'instal·là a Saint-Cyr-l'École (Illa
de França, França), on visqué amb sa
primera companya fins a 1975, i continuà treballant a la
impremta Georges-Lang.
Posteriorment treballà a la Impremta Municipal de
París i com a corrector de
premsa en Le Figaro.
S'afilià al Sindicat
de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i
entre 1973 i 1975
jugà un paper important en la vaga del periòdic Le Parisien Libéré.
A partir de 1966 freqüentà el Cercle de
Sociologia Llibertària (CSL) animat per Roger Hagnauer i
Gaston Leval, on va
conèixer René Berthier, que esdevingué
un bon amic, i participà en els debats
de La Révolution
Prolétarienne. En
1971 fou un dels fundadors de l'Aliança Sindicalista
Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS) i entre 1971 i 1981 publicà
nombrosos articles sense
signar en el seu òrgan d'expressió Solidarité
Ouvrière. En aquesta època va fer
estrets contactes solidaris amb militants
sindicalistes de diversos països (Espanya, Polònia,
Suècia, etc.), ajudant a
les víctimes de la repressió. Entre 1975 i 1995
fou secretari delegat del
Sindicat de Correctors de la CGT. En 1980
s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França), amb sa segona companya
Jeanne-Marie Laurant, correctora i militant
de la CGT, i amb qui tingué un fill, Marc Toublet. En 1981
formà part de la
Coordinació de Solidaritat de la CGT amb«Solidarnosc», participant en diversos
congressos confederals. Després de la dissolució
de l'ASRAS, i d'una curta
experiència en la Coordinació Nacional dels
Anarco-Sindicalistes (CNAS), en
1981 creà, amb altres companys, el Grup«Pierre-Besnard», adherit a la Federació
Anarquista (FA). A partir de 1981, també,
començà a col·laborar en«Radio Libertaire»,
especialment en el programa Chroniques
syndicales. En els anys posteriors participà en
nombrosos congressos federals
de la FA. Sempre va ser un gran defensor de la unitat sindical contra
el
sistema capitalista, l'1 de maig de 1988 signà una crida per
a manifestar-se
unitàriament contra el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le
Pen. A mitjans dels
anys noranta fou membre del comitè de redacció deLe Monde Libertaire, on va escriure
regularment. A partir de 1995,
quan la renovació de la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), participà
en les activitats del seu Sindicat de Comunicació i
s'integrà en el comitè de
redacció de la seva revista teòrica Les
Temps Maudits. També col·labora en la
revista Réfractions. A partir de març de 2001
es distancià
de la CNTF arran de ser reprotxat per la seva doble
militància en una CGT plena
d'estalinistes. En 2001 fou un dels signataris de la crida del 22 de
març a la
unitat del moviment llibertari. El febrer de 2002 s'afilià a
Alternativa
Llibertària (AL). Malat durant anys, Jacky Toublet va morir
el 14 de juny de
2002 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França,
França).
---
