Anarcoefemèrides de l'11 de novembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'El Combate
- Surt El Combate: L'11 de novembre
de 1891
surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer
número de la publicació quinzenal
anarcocomunista El Combate.
Periódico
anarquista. La capçalera portava el
següent epígraf: «Los trabajadores
contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en
nuestro
conocimiento los que haremos públicos para
vergüenza de abusadores y
atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho
debidamente.
Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su
disposición
las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz,
mucha luz.» Va ser dirigit
per Vicente García i administrat per Mateo Díaz.
Trobem articles de Luis
Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el
número dos
s'anuncià la creació d'un grup de«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres
del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no
fossin
anarquistes». Per raons econòmiques
només en sortiren tres números,
l'últim el
12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació
només es conserven exemplars a
l'International Institute of Social History (IISH)
d'Àmsterdam.
***
Portada
del primer número de La Lucha
- Surt La Lucha: L'11 de novembre
de 1894 surt
a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico
comunista-anárquico. Defensor del obrero.
Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de
nuestro trabajo, la
expropiación es un derecho (para quedar en comun).
Condenados por esta socidad
mal organizada a ser explotados no explotadores, la
Revolución Social es una
necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo.
Només es coneix aquest número,
que publicà un dels seus articles en italià.
***
Portada
del primer número de La Voz de Ravachol
- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre
de
1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número iúnic número de la
publicació «anarcopetardista» La Voz de
Ravachol. Periódico comunista-anárquico.
Portava l'epígraf: «El único
contrario del bienestar social es la propiedad. El único
enemigo del obrero es
el rico.» El responsable de la publicació,
partidària de la «propaganda per
l'acció», va ser F. Vázquez. Realment
aquesta publicació és sobretot una
apologia de l'anarcoterrorista François Claudius
Koënigstein (Ravachol).
Trobem textos de José
Altafulla, J. Robert i Ravachol.
***
Portada
d'El Rebelde
- Surt El Rebelde: L'11 de novembre
de 1898
surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la
publicació de
periodicitat irregular El Rebelde.
Periódico anarquista. Alguns números
portaren l'epígraf: «La propietat és
un furt.». Estava
patrocinada pel grup
anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el
suport dels grups «Libertario»,«Juventud Anárquica», «Anti
Federativo» i «Los Ácratas».
Va ser dirigit primer
per J. Mayorka (Manuel Reguera),
després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G.
García i finalment per A. V.
Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes
amb major tirada d'aquells
anys, juntament amb La Protesta Humana
i L'Avvenire, amb els quals
polemitzà.
Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo
Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo
Aznar, Leopoldo Bonafulla,
Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao,
Juan C. Cazabat, G.
Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter,
Delafranca, V. Dessola, Alejandro
Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra,
Francisco Fonseca, Julia
P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra,
Soledad Gustavo, A.
Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin,
Braulio
Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec,
Errico
Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo
Nachón, Luis
Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista
Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José
Reguera, Manuel Reguera (Mayurka),
M.
J. Requena, L. Rémy, Ribera, María
Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano,
León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G.
Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya,
entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a
mínim, 104 números. Cal no
confondre amb el periòdic anarquista xilè del
mateix títol que es publicà en la
mateixa època.
***
Naixements
Saverio Friscia
- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.
***
Adriano
Ascensi (1892)
- Adriano Ascensi:
L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia)
l'anarquista Adriano
Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce.
Entre
1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de
Mònaco. L'11 de desembre de
1878 arribà a Niça (País
Niçard, Occitània) i cap el 1880
s'establí de sabater.
El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la
francesa d'origen italià Anne
Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph
Charles i Pascal
Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest
imprès per
l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero
Vanni Candide,
correspondente dell'Epoca...»,
fet
que sembla va fer que fos inscrit com a«anarquista» per les autoritats, encara
que com a «no perillós». En 1893
figurava en un llistat d'anarquistes
estrangers residents a Niça. En aquesta època
vivia al número 20 del carrer
Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco,
Pilade
Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les
autoritats en
un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11
d'agost de 1904 la gendarmeria
assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença,
Occitània). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Joan Mir i Mir
- Joan Mir i Mir:L'11 de novembre de 1871 neix
al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó
(Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual
anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i
maçó Joan Mir i Mir. Son
pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren
terratinents
maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de
Maó. Joan Mir
serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en
1881, va ser internat
al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa,
Catalunya) i va estar-hi fins al
1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i
1884 va
estudiar al col·legi barceloní de Vilar i
després al col·legi d'Oriola
(Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886).
En 1886
tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut
d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En
1892 va mantenir un duel amb pistola sense
conseqüències amb Josep Mercadal. En
1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i
religiosa i s'inscriu a
l'Institut de Maó. Va participar en la creació de
l'Escola Nocturna d'Es
Castell promoguda per la Conferència de Sant
Vicenç de Paül de caràcter
religiós. En 1896 comença a escriure en la
revista espiritista La Estrella
Polar i se separa de l'Església
catòlica. L'1 de setembre de 1898 es
comença a publicar el periòdic mensual El
Porvenir del Obrero, dirigit
pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega
un moviment de
solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe
Castellote. Comença
a participar activament amb la maçoneria i manté
correspondència amb coneguts
intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos,
Pablo Iglesias, etc.). En 1899
llançarà un projecte d'Escola
d'Educació Integral de caire llibertari a Maó,
però aquesta primera temptativa fracassarà.
Aquest mateix any, El Porvenir
del Obrero esdevindrà l'òrgan de la
societat llibertària Agrupació Germinal
i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta
del periòdic
començarà a publicar fullets anarquistes
(Kropotkin, etc.) i el mes de desembre
es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article«A El Grano de
Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero
(20-10-1899). En 1901 marxa
una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la
creació de la Federació
Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari,
i va impartir
nombroses conferències sobre qüestions socials i
anticlericals. En aquest any
també va participar en la constitució de l'Escola
Laica de la Societat
Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent
en el Col·legi Germinal de
la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article
contra Weyler va
sortir sense càrrecs; també en aquest anys va
participar en mítings
sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva
participació en les vagues
de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de
l'Angloespanyola a Maó i
l'octubre escriurà el pròleg de Vía
Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28
d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de
Maó, dirigida per Esteve
Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any
mantindrà
una polèmica periodística amb J. J.
Rodríguez, cap del Partit republicà
maonès,
per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les
vagues recents. El
febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per
l'article «Amor
Divino», sobre la corrupció del clergat i la
falsedat de la religió, i l'altre
per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es
crearan escoles lliures a
Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de
professor a la primera. En 1907 va ser
empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de
l'alliberament de
Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l
jutjà el 24 de juny i, tot
i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de
presó, sortí absolt.El Porvenir del Obrero serà
suspès i no tornarà aparèixer fins al
5
d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui
es casarà civilment
l'any següent, i participa en la fundació de
l'Ateneu Popular. L'agost de 1909
el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és
escorcollat per ordre del delegat del
Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa
en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic i
escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà
en l'elaboració i
la correcció d'«El Pacte de
Maó», que establia una treva electoral entre els
partits polítics; la seva posició, favorable al
pacte i la seva participació en
l'elaboració, motivarà dures crítiques
d'alguns membres de l'anarquisme maonès.
En 1912 redactarà les bases per a la constitució
de la Casa del Poble i l'any
següent participa en la creació de l'Escola
Racionalista de Ciutadella. L'abril
de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en
el setmanari El
Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la
tardor llança una Biblioteca
de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita
Cerebral. Los cuentos
anarquistas más famosos. Aquest mateix any
l'anarcosindicalista catalana
Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en
l'edició d'El Porvenir del
Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els
primers problemes greus.
En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre
governativa. En 1915
Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara
postura aliadòfila i El
Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament.
La revista Cultura
Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el
paper d'aquesta
publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la
Federació Obrera
Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de
recent creació, i
anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el
refús a aquest moviment
sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença
a publicar en La
Veu de Menorca, nou diari republicà del qual
serà després copropietari, i
entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i
Industrial. En 1920
mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i
es casarà per l'Església, com
a culminació del seu procés de«revisió» i com a ruptura total amb
l'anarquisme
menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu
Científic, Literari i
Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la
intenció de romandre-hi
i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès,
treballa als tallers d'El
Día Gráfico, publica en La
Veu de Catalunya; però el març de 1923
tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la
secretaria de
l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació
de la societat cultural
regionalista La Nostra Parla i escriurà
en l'òrgan d'expressió del
mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i
Música de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic, i
treballarà en una ponència sobre l'Autonomia
de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de
Rivera, però
abandonarà la comissió davant la seva
desconfiança en el concepte de «regió
balear». A partir de 1925 passarà llargues
temporades retirat a Bini-Umaia (Es
Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La
Veu de Menorca,
sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya.
L'any següent escriurà una
llarga sèrie d'articles, La paz del mundo,
considerats el seu testament
polític; l'últim «Una veu
amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies
abans de morir,el
21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca,
Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es
va proclamar la II
República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de
Maó in memoriam,
i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El
15 de
desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar
menorquí il·lustre.
***
Notícia
de la condemna de René Gendot publicada en el diari
parisenc La
Petite République del 8 de març de
1902
- René Gendot:
L'11
de novembre de 1881 neix a Brion (Borgonya, França)
l'anarquista René Gendot,
conegut com Gendoz. Es guanyava la
vida com a ajustador mecànic. A principis de 1901 vivia al
número 116 del
carrer Chemin Vert de París (França) i la policia
el tenia fitxat com a actiu
propagandista antimilitarista i membre del grup anarquista«Le Pot à Colle». El
9 de febrer de 1902 va ser detingut, juntament amb Albert Ganssen, per
haver
amenaçat de mort la filla d'una portera durant uns
aldarulls. El 7 de març de
1902 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París
a tres mesos de
presó per «violències», per
haver ferit un agent anomenat Massot a la sortida
d'un míting dels desocupats celebrat a la Borsa del Treball
el 2 de març
anterior. En aquesta època vivia al número 75 del
Faubourg Saint-Antoine. El
maig de 1903 la policia no el tenia controlat i va ser inscrit en el
registre
d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. En 1904 vivia a
Londres (Anglaterra) i mantingué
correspondència amb el periòdic Le
Libertaire, solidaritzant-se amb l'obrer ajustador Victor
Pivoteau, amb qui
havia treballat i que havia estat condemnat per la mort a trets i a
cops de
punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a
contractar després d'haver-lo
acomiadat, i va fer una crida per obrir una subscripció al
seu favor per ajudar
la mare de l'empresonat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
antropomètrica de Vittorio Puffich
- Vittorio
Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste
(Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich,
també conegut com Viktor Puffich.
Sos pares es deien
Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys
patí la seva
primera condemna per robatori, causat per la necessitat de
supervivència.
L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes,
especialment els
companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro,
Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf
Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la
carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a
quatre mesos
de arrest per «accions prohibides per la llei»–durant una manifestació
anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara«Visca l'anarquia!» i «Fora
capellans i frares!». El seu procés va ser seguit
pel setmanari anarquista de
Trieste Germinal, dirigit per
Marcello Andreani, amb el qual col·laborava
assíduament. El juliol de 1909 es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia)
buscant una feina estable i, segons
informes de la Prefectura de Policia milanesa,
freqüentà Giovanni Galmozzi,
redactor de La Protesta Umana. En
una
nota publicada el març de 1911 en Il
Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà
la seva presència a
Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les
drassanes navals que feia poc
s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més
tard es passà al
comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb
l'anarquista de
Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar
en el quinzenal
revolucionari local La Gioventù
Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de
la Gran Guerra treballà a les
drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de
colla, encara que
no es mostrà com a anarquista a la nova direcció.
Va estar present, en
concomitància amb els obrers, durant la ocupació
de dos dies de la fàbrica, però
la direcció considerà que havia intentat salvar
els seus interessos i li va
lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de
1925 va
ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista
Unió
Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb
un grup
de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè
Union, lloc de
reunions llibertàries diàries al centre de la
ciutat. Se li segrestaren
nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de
llargària» i va
ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs
al funeral laic
il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de
l'anarquista Umberto
Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste
assenyalà que en elsúltims anys el seu comportament polític no havia
donat problemes, però que no
era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En
1937 participà en
un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale
Elettricità Gas
Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua
i
Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la
seva
companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de
veure's
obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva
readmissió
laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938
a Trieste (Friül).
***
Attilio Bulzamini
- Attilio
Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després
de fer els estudis primaris, durant l'adolescència
s'acostà al moviment
anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a
Milà on treballà com a maquinista
dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la
capital llombarda. En
1920 participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i la policia
el qualificà de «destacat propagandista
revolucionari». En aquests anys
esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui
mantindrà correspondència
durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana
del 23 de març de
1921, formà part dels grups de suport als companys
detinguts. Constantment
vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els
militants
cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de
ser violentament
agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i
es va
veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda»
a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però
continuant amb la militància.
L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat,
emigrà clandestinament a
Suïssa, on treballà com a mecànic en la
indústria metal·lúrgica. D'antuvi
s'instal·là a Ginebra i al cantó de
Valais i després a Zuric. A Suïssa
s'assabentà que son germà Pasquale,
també militant anarquista, havia resultat
mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia)
arran de l'agressió
que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans.
Malgrat les condicions
penoses que patí a Suïssa (llargs
períodes de desocupació, problemes de salut
causats per la seva úlcera duodenal, amenaça
permanent d'expulsió, etc.),
continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el
suport de sa
companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb
el grup de Luigi
Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le
Réveil, i continuà
amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena
Melli. Entre l'11 i el
12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i
Guido Rusconi, els
anarquistes italians refugiats a Suïssa en el
Congrés Anarquista dels Refugiats
Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de
França, França) i que donà lloc a
la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians
(FAPI). Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés
Anarquista Italià
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
promogut per Camillo Berneri
i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol
de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya,
abandonà Suïssa
i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona
(Catalunya), on
s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna
Ascaso. Responsable d'una bateria
al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en
els combats de Monte Pelado. El
setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri,
s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va
ser membre del grup «Michele Angiolillo». El
novembre de 1936 marxà a Suïssa
per veure sa companya i renovar el seu permís de
residència, però va ser
immediatament detingut i expulsat amb sa parella per«violació de la
neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren
a França i ell després passà a
Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i
altres companys, presentà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte
d'atemptat contra Benito
Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat
organitzativa. Retornà al
front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener
de 1937 va ser hospitalitzat a
Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El
març d'aquell any,
acabada la convalescència, retornà als fronts. El
setembre de 1937 obtingué una
llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb
sa companya i
després de bell al camp de batalla. Molt dèbil
físicament, al front va
contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1
de juny
de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
***
Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)
- Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 23 de maig de 1953
-
Cristóbal
Rodríguez Pérez:L'11 de
novembre de 1894 neix a Igualeja
(Málaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez
Pérez. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball
(CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va
ser
adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de
l'Exèrcit Popular de
la II
República espanyola. Exiliat, treballà de
llenyataire a Sacy (Borgonya,
França). Desesperat per la malaltia que patia,
Cristóbal Rodríguez
Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953
llançant-se a les vies del
tren a l'indret anomenat «Le
Champ du Noyer»
de Vermenton (Borgonya, França).
***
Fotografia
policíaca de Vairoleto
- Juan Bautista Vairoleto:
L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez
(Santa Fe, Argentina) el bandejat
anarquista Juan Bautista Vairoleto –citat també
com Bairoletto–, que va
ser nomenat amb un
gran nombre de pseudònims (Gaucho
Bairoletto, Juancito Bairoletto,José
Ortega Bairoletto, Marcelino
Sánchez,Martín Mirando, El Pampeano, El
Atila de La
Pampa, San Bautista Bairoleto,
etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio
Vairoleto i
Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família
s'establí a la
província de La Pampa, a la zona bladera situada entre
Castex i Monte Nueva, on
arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent
i es posà a
treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant,
etc.) per
ajudar sa família. Des de jove tingué problemes
amb la policia. Treballà fent
de gautxo i com a militant llibertari representà els
treballadors en diversos
comitès. El 4 de novembre de 1919, després de
matar Elías Farach (El Turco),
caporal de policia de la ciutat
Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una
disputa
amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat,
fugí de la justícia
i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre
de 1919 morí son
pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia
esperà amagada
l'arribada de fill fugitiu; només després els
agents van saber que el proscrit
havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una
delació, el 14
d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa
Rosa fins l'1 de
juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després
de ser exculpat de
l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia
hagut provocació. Després
va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de
furtar en una botiga
de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament
a la
clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades
ajudat per Eusebio
Espíndola, Vicente Gazcón (ElÑato) i
pel també anarquista i maçó Segundo
David Peralta (Mate Cosido), la gent
acabalada de diverses províncies argentines
(Córdoba,
San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent
humil i a
fer «justícia popular» contra els
terratinents explotadors; per aquest motiu va
ser anomenat Robin Hood Argentí
o Robin Hood Criollo. Especialment
lluità
contra l'empori britànic «La Forestal»,
indústria d'extracció de taní
caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i
pobladors. Va rebre el
suport de la població, que li ajudava a fugir, li
proporcionava queviures i
l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A
més de les activitats
expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista.
Durant
un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos
Aires fugint de la
persecució policíaca. En la dècada
dels trenta si li va fer responsable de tots
els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments
de la següent dècada
les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una
persecució sistemàtica contra ell.
Entaulà una relació sentimental amb Telma
Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla,
Juana. Arran
d'aquest fet decidí abandonar la vida errant,
prengué el nom de Francisco Bravo
i començà a construir un
ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca
regalada
pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a
determinats favors
rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla,
Elsa. La detenció de Vicente
Gazcón (El Ñato)
l'agost de 1941 posà
sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats.
Encerclat per
la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de
fugida, Juan
Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de
setembre de 1941
a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel
(Carmensa, Mendoza,
Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular
Sarmiento de la
ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i
assistiren
més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de
Mendoza. Un seguici de
3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de
General Alvear (Mendoza,
Argentina) on fou sepultat. Mesos després el
cadàver de Gazcón, el seu delator,
aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de
Vairoleto creà una
gran admiració popular i la seva figura es
mitificà durant la seva vida i
després de mort. Convertit en un personatge de culte, els
dies del seu
naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu
mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot
(treball, salut,
amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li
nombrosos miracles. La
seva vida ha estat inspiració per a novel·les,
obres de teatre, pel·lícules i
sobretot cançons populars.
***
D'esquerra
a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel
García
Vivancos i Olegario Pachón Muñez
(París, 1957)
- Martín Alandí Pomer:L'11 de novembre de 1895 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)– l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer–a vegades el seu nom citat erròniament com José.Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i María Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia«Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT«política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència«col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França).
---
