El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Un felí amagat a Bearn

La situació es complicava dia a dia. El coronell Tamarit esperava els meus informes sobre Emili Darder per adjuntar-los al procés que havia de condemnar a mort l’exbatle republicà. El bisbe Miralles feia arribar a Madrid l’acusació dient que jo era l’informant de l’escriptor francés. Una opinió que podria portar-me davant els tribunals si la història de la contesta a Bernanos progressava. Qualsevol atac contra l’autor de Les grands cimetières sous la lune podria accentuar la ràbia d’aquest contra nosaltres i obligar-lo a parlar més clarament.

L’ansietat em dominava. Tenia por. En alguns moments m’imaginava una roda de premsa, a París, amb Bernanos parlant, no solament del que ell deia “els crims franquistes”, sinó de les seves relacions amb Zayas i els germans Orlan. Em venien al cap les xerrades a l’Alhambra, a la Casa del libro, els dies de reunions preparant l’Alçament, quan els falangistes de Palma conspiraven a casa seva. Podia inventar el que volgués! Tenia una poderosa imaginació! Podria construir una novel•la amb mentides, transformant tot el que havíem parlat. Em podria comprometre dient que la majoria de les acusacions contra el nou règim que es podien trobar al pamflet eren producte dels meus informes.

Com sortir-ne, d’aquella trampa?

Hi havia dies en els quals la possibilitat d’un procés en contra meva em semblava real. Em preguntava si les relacions de Zayas amb Franco podrien salvar els germans Orlan. No ho sabia cert. Dubtava del poder que Zayas pogués tenir a Burgos. La preocupació em rosegava per dins. Aleshores, just en aquells moments, els meus articles per la ràdio accentuaven el to falangista. Defensava la doctrina del fundador de Falange al màxim, com si no hi hagués ningú més a Mallorca que entengués el pensament del Ausente. Els articles contra el catalanisme i l’esquerra d’abans de la guerra no tenien ni punt de comparació amb els que anava escrivint ara, després del nostre triomf a Mallorca. Malgrat els que criticaven els meus articles, altres, em felicitaven efusivament. Senyores de conegudes nissagues palmesanes em convidaven a menjar pastissos a casa seva. Record que va ser molt comentat l’article “Si nos hubiéramos rendido”. Explicava el que ens hauria succeït si ens haguéssim rendit a la xurma que enviava la Generalitat de Catalunya. Què era el que havia desembarcat a Portocristo el mes d’agost del trenta-sis? Calia recordar-ho. Els milicians que vengueren amb Bayo, amb la bandera de Catalunya i la roja dels marxistes eren l’escòria de tots els barris xinesos de la Mediterrània. Hordes d’assassins que ens haurien mort sense contemplacions.

L’article, publicat en El Día, recordava el que devíem al general Goded i els joves falangistes que ens salvaren.

A la por que tenia de veure el meu nom en relació al llibre de Bernanos s’hi podia afegir la necessitat urgent que sentia de deixar de banda els meus indrets acostumats, els cafès de Palma on escrivia els articles de suport al Moviment. El coronell Tamarit m’havia demanat un informe sobre el catalanisme d’Emili Darder. El procés estava en marxa. Si el tornava a trobar pel Born o per l’Alhambra, l’hauria de fer. No hi veia cap altra sortida. No podria negar-m’hi de cap de les maneres. Les autoritats romanien molt nervioses. Malgrat la retirada de Bayo, el cert és que arreu veien rojos, espies i conspiradors. Amb el reembarcament dels republicans no cessaren les venjances personals, les desaparicions. Ingenu, vaig arribar a pensar que la seguretat que donava la victòria disminuiria la necessitat de matar. Em vaig errar com de costum.

En aquelles circumstàncies, marxar a Bearn semblava l´única possibilitat de recobrar la calma perduda. En el fons, ho confés sincerament, no sabia on amagar-me. Comprenia que ja no podia fer res. Havia triat els blaus i això comportava uns deures i unes obligacions indefugibles. Tanmateix, malgrat marxàs a Bearn, hauria de continuar escrivint per al Moviment, fer les guàrdies que em pertocaven al manicomi i al Mercat Central. Però la distància podria ajudar a recuperar la calma perduda amb el soroll dels trets dels escamots d’execució.

I, el més important: no trobar-me de bon matí amb els ulls inquisidors del coronell Tamarit.

La realitat que sempre havia volgut defugir em desbordava. La vida era com una novel•la de Zola, de Gorki, de Tolstoi! Tan contrari de la descripció dels problemes quotidians i ara romania immers en una situació que podia haver interessat qualsevol escriptor socialista francès. Mai no m’hauria imaginat el cost que s’havia de pagar per sortir del caos republicà, la Mallorca que jo volia salvar... seria sempre la dels judicis sumaríssims com els d’Emili Darder i Alexandre Jaume? Sabent tot el que sabia... per quins motius escrivia poesies als falangistes?

Just feia uns mesos que m’havia casat quan ens instal•làrem a Bearn, a casa de Maria Antònia. El vell casalot que acollia la nostra fugida s’obria al meu davant com un castell d’encanteri, un màgic indret curull de possibilitats.

Podria trobar en aquell refugi la calma necessària per escriure, per poder llegir, lluny del terratrèmol que sacsejava el nostre món?

De cop i volta el passat tornava a la memòria, talment una onada gegantina, inabastable. Com si, fins aquell moment, la meva vida només hagués estat un parèntesi, una bogeria de jovenot. Les portes del casal, gruixudes, d’una fusta de nord antiquíssima, obscurida pel pas dels anys, s’obrien grinyolant, malgrat l’oli que Joana, la criada, li posava per evitar el soroll.

Només feia uns anys que havia demanat a Eleonor Sackett si volia casar-se amb mi. No trobava un indret sòlid on aferrar-me, un lloc segur on pogués refugiar-me de la marea que s’apropava, densa, temible. El temporal que pronosticaven Alfonso Zayas i el meu germà Miquel...

Ives, el fill de Bernanos, que feia pràctiques amb pistoles per les pinedes de La Vileta, s’exaltava i l’havíem de fer callar.

Un dia que havia begut massa començà a cridar mentre sopàvem. Deia que la situació no s’arreglaria fins que la fossa comuna del cementiri de Palma no estigués curulla de cadàvers republicans.

A casa nostra ningú no cridava. El vaig obligar a guardar silenci.

-Si et vols espaiar –li vaig dir-, ho fas en el bar o a les reunions amb els teus companys de partit. Dins casa meva no vull suportar comportaments tavernaris. Aquí parlam com a persones assenyades, discutim de llibres i de política. Però els crits i les converses improcedents no són admeses en aquesta casa.

Ives, aquell jovenot malcriat, exaltat, i que sempre havia fet el que havia volgut, callà. Al cap d’una estona marxà no sense fer-nos saber l'opinió que tenia de nosaltres.

-Pare, ja no et conec. I tu eres membre dels Camelots du Roi i apallissaves els esquerrans francesos? Com has canviat! Fas empegueir! Aquests petit-burgesos mallorquins t’han fet trabucar el cap, t’han acovardit. Alfonso Zayas és l’únic que té les idees clares sobre el que s’ha de fer amb la xurma marxista.

Ens mirà amb menysteniment des de la gosadia que permet la joventut.

-Me’n vaig a caminar, a veure les estrelles, a sentir sobre la pell l’aire humit de la nit. Aquí quedau, parlant de llibres. Com si fóssiu dos vells de vuitanta anys. La literatura vos ha enterbolit l’enteniment. No sabeu fer res més que escriure, llegir. És la decadència dels intel•lectuals i de la cultura occidental. Ara la poesia és al carrer, amb els feixistes italians, el renaixement d’Alemanya que encapçala Hitler i el nacionalsocialisme. Tota la resta, les vostres tertúlies, les novel•les decadents que heu escrit, les ambicions literàries que us tenen drogats, seran escombrades per la marxa implacable de la història. I, la història, no ho oblideu, sempre s’ha escrit amb sang.

Bernanos em mirà com si em demanàs perdó. Li vaig contestar amb una altra mirada, dient-li, sense necessitat de pronunciar cap paraula, que ja sabia el que era el jovent.

Continuàrem la conversa en sentir la portada d’Ives. Els vidres del menjador, el cristall venecià del llum que presidia el menjador, dringaren uns instants.

Després tornà la calma.

Des del carrer ens arribaven les estrofes d’una estranya cançó, un himne que no havia sentit mai.

Escoltava amb atenció.

-Cara al sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer...

Era Ives, que s’esplaiava enmig del carrer, sense por de ser denunciat per pertorbar la tranquil•litat de la nit palmesana.

Bernanos digué:

-És l’himne del partit de José Antonio Primo de Rivera. Canta el “Cara al sol”. Un dia el tancaran. Amb la victòria del Front Popular el Govern persegueix els falangistes, no els deixen tranquils. Ningú no diu res als incendiaris, els que ocupen les finques dels senyors i desfilen demanant la creació d’una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Però cantar el “Cara al sol” et pot portar molts problemes.

El “Cara al sol”. No, no l’havia sentit mai. I en aquells moments, sopant amb Georges Bernanos, tampoc no podia imaginar que jo mateix escriuria versos en honor dels falangistes.

Amb un any el temps s’havia accelerat. Mallorca, les persones, la situació política mudaven tan aviat que, en pocs mesos trobava canviat, irreconeixible, tot el que m’envoltava.

Senties que la terra tremolava sota els peus. Talment el teu cos fos un sismògraf, notaves la palpitació del monstre que era engendrat a les fondàries. Què passaria quan sortís la lava llargament acumulada?

No ho volia pensar.

Si ho pensava amb deteniment, el futur que hom podia preveure significaria el final de tot el que havíem viscut fins aleshores. Què s’hauria de fer per servar el que nosaltres consideràvem bellesa, l’antiga felicitat, les hores meravelloses d’aquella infantesa esvanida?

No ho sabia. Potser escriure amb més passió que mai.

Però ara era a Bearn. Quan hi arribàrem em vaig quedar un moment al portal, dret damunt la pedra viva de l’esglaó de l’entrada. Els ulls, acostumats a la llum del dia, no distingien res encara. Davant meu tot era fosc, misteriós.

Maria Antònia havia avançat unes passes, en direcció a les cambres interiors. Ja no la podia distingir. Des de l’obscuritat que amenaçava engolir-me m’arribava la seva veu preocupada.

-Salvador,,, em vols dir què fas? Per què no vens amb mi? M’has d’ajudar amb aquest bolic de roba. Jo sola no el puc pujar allà dalt. Estam sols. Que no ho veus? Francina encara no ha comparegut i ens haurem d’arreglar com puguem.

Sí, era veritat. La veu de Maria Antònia m’arribava llunyana, talment un eco provinent d’un altre món, d’una altra dimensió del temps. Com la veu de la mare quan venia a despertar-me d’una besada i em deia que tenia el berenar parat a la taula de la cuina.

El pare renyava la mare. No volia que ens aviciàs massa.

-No seran res de profit si els tens tant d’esment. Han de saber anar per la vida sols. Són homes, no unes senyoretes de col•legi de monges. I aquests tres perden massa temps amb els llibres. Fins i tot els he trobat escrivint! Mal camí. En Guillem, el gran, els ha donat mals costums. Un dia cremaré tots els llibres, no en deixaré cap ni un. Només s’ha de llegir el material necessari per a poder acabar una carrera. La resta és perdre el temps. A no ser El Quixot, l’única obra literària i important que cal llegir. El Quixot i la Bíblia, i para de contar.

Ens mirava com aquell que s’enfronta a un problema irresoluble.

-Què faran quan nosaltres no hi siguem? O et penses que algú els anirà a despertar, els besarà al front, els dirà que tenen el berenar preparat, la roba planxada, la cartera d’escola a punt?

S’aturava uns instants per agafar aire i, com si tengués un resort intern que no el deixàs aturar, continuava:

-Militars, tots militars. En Guillem, en Miquel i més que cap aquest, en Salvador, que és el que sembla més inútil.

Aquesta era l’opinió que tenia formada de mi el meu pare. Un inútil i un perdut si no era militar.

La veu de Maria Antònia em treia dels meus pensaments.

-Salvador... on ets? No veus que et necessit?

Era possible que haguéssim deixat enrere Palma, el perill dels bombardeigs, les tertúlies a l’Alhambra?

No ho podia creure. Maria Antònia havia estat la meva salvació. Ara ho copsava a la perfecció. El meu futur, si és que després de la guerra hi havia futur, anava lligat a Bearn, a la presència tranquil•litzadora de Maria Antònia resant, passant la novena cada dia.

Em preguntava què feia a l’entrada del casal, dret, sense moure’m. Per quins motius em feia por la fosca de l’interior? El record de quan el pare em feia pujar a les golfes, a Fontnova, i em deixaven a la cambra, sol fins al matí, sense cap espelma per poder veure què hi havia al meu costat?

A les golfes de la casa de la senyoràvia no hi havia electricitat. En aquells anys de la meva infantesa l’electricitat era un luxe. En teníem a l’entrada, a la cuina, a les cambres de la planta baixa. Però tenir-ne a les golfes era considerat un caprici sense sentit. Fins i tot per anar al corral, a la cuineta que teníem al jardí, empràvem el llum d’oli.

La foscor de l’interior d’una casa quan hi arribes des de l’encegadora claror del dia! Hauria d’haver sabut que era un fenomen ben normal. Els ulls s’hi havien d’acostumar. Després, a poc a poc, els objectes i les persones es farien presents. Les cadires de bova, els balancins, l’un al costat de l’altre, davall l’arc de l’entrada, anirien fent-se presents regressant de l’obscuritat. La taula, amb la capelleta de la Mare de Déu. Els quadres, negríssims pel pas dels anys i les continuades capes d’oli de lli mesclat amb petroli que les criades empraven per a netejar-los. Tot tornaria a fer-se visible. Els quadres netejats amb oli de lli i petroli. No entenia aquell sistema de neteja. Mai no ho vaig entendre. També ho emprava la senyoràvia, a Fontnova. D’infant sempre pensava: “Oli i més oli damunt la pols. Més brutor”. A Robines feien el mateix. Flaire de petroli pertot arreu el dia de la neteja. Res no podies distingir del quadre original. Era un Sant Sebastià travessat per multitud de fletxes o un Sant Miquel d’espasa venjativa, esclafant el dimoni?

Amb els anys em vaig anar familiaritzant en la lectura d’aquelles pintures irreconeixibles i, a poc a poc, mirant amb atenció, acabava per veure insospitades esquadres de vaixells borbònics davant el port de Palma, processons religioses amb penitents emmanillats i amb sambenets que eren portats al fogueró. La creu de fusta de la Inquisició a un costat del quadre! I, també, com a Fontnova, inversemblants retrats de cavallers amb cuirassa i espasa a la cintura, senyores enjoiades que encara mostraven, en uns ulls que només podies intuir en aquella tela feta malbé pels segles, tot el poderiu de la noblesa mallorquina.

La casa de Maria Antònia em recordava la de la senyoràvia, dona Catalina, i la seva filla fadrina –tante Gloire, com l’anomena en Miquel a la seva Autobiografía-. Casa nostra no era tan senyorívola com la de Maria Antònia, però l’ambient que s’hi respirava era idèntic. Com si un bruixot les hagués bastit alhora. La pedra viva de les parets semblava tallada per les mateixes mans; la fusta de les bigues de nord, d’una amplària i llargària semblant... L’empedrat de l’entrada, amb la mateixa lluentor produïda per desenes d’anys de fregadís de passes. Fins i tot els dos moixos que teníem a Bearn semblaven bessons dels de dona Catalina. Negres, mostatxuts, indiferents al cas que els poguessis fer, romanien sota l’emparrat a l’estiu, a un racó de la foganya a l’hivern, quan xiulava el vent de tramuntana fent trontollar les portes de les golfes.

Sempre m’he estimat més la companyia dels moixos que la dels cans. L’aristocratisme dels felins em sedueix. Els cans són massa vulgars, servils. La docilitat dels esclaus. Els dónes de menjar i no se’n van del teu costat. Talment els criats de les possessions, que es llevaven el capell i acotaven el cap quan passaven els senyors. Quina diferència amb el posat altiu, noble, d’un felí! Et mira de lluny estant, com si fos el teu igual o un superior. Potser s’apropi, si vol, si en té ganes, però mai no tendrà aquest posat empalagós dels cans.

En Miquel m’ho digué més d’una vegada:

-Salvador. Ets com els moixos. Mai no saps per on t’han agafar, què penses, on aniràs, què fas..

Li contestava amb un somriure. Li hauria d’haver dit que tenia raó, que encertava a les totes.

Un felí amagat a Bearn fins que escampàs el temporal de la guerra. Un moix envoltat d’altres moixos.

Al jardí del casal només li mancava aquella gruta artificial que hi havia en el corral de la dida Tonina, a Fontnova. Era una gruta feta davall els magraners, gran, o almanco així ens ho semblava als infants que ens delíem per perdre'ns entre falses estalactites, copinyes, esponeroses plantes d’ombra que hi havia posat la dida. A la infantesa era el meu amagatall més estimat. M’hi amagava quan no volia estudiar ni que ningú sapigués què feia. A l’ombra, al racó més allunyat de l’entrada, dins una capsa de cartró dissimulada rere unes plantes hi tenia alguns llibres. Als quinze anys ja no llegia rondalles d’infant petit. Tampoc no volia fer els deures de francés que em posava la nostra professora particular, madame Albarat.

Madame Albarat! Un altre record de la infantesa, compareixent de les fondàries de la memòria. Una dona lletja, hieràtica. La record amb els seus guants de pell, el velito al capell, l’écharpe i bossa a la mà. Qui sap! De ser no per les seves avorrides lliçons no hauria pogut llegir Anatole France, Marcel Proust, Valery, Voltaire en edicions franceses, mai en cap traducció a l’espanyol.

Però a Fontnova no volia saber res dels deures que ens posava madame Albarat. En Guillem, el germà gran, em deixava alguns llibres seriosos. En aquella cova del corral de la dida vaig llegir Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Salvador Galmés...

La lectura! Sempre aquestes ganes esbojarrades de llegir el que volia; mai el que m’imposaven per obligació. I el pare volia que fos militar!

Mai no he sabut amb certitud què volia ser. Militar? Hi vaig renunciar decididament. Sacerdot? Ni parlar-ne! La lectura de Voltaire em deixà un posat d’incredulitat que mai no m’he pogut llevar del damunt malgrat que he acompanyat Maria Antònia a totes les seves novenes i rosaris. Metge? Era un forma de ser alguna cosa, de provar de guanyar uns diners, sobretot després de la mort del pare, quan semblava que l’economia familiar faria fallida. Vaig acabar medicina per fer feliç ma mare, a qui estimava per damunt totes les coses.

Crec que només la literatura m’ha interessat de debò. Inventar una nova realitat, un món distint del que m’envoltava. El meu univers particular, una societat inexistent. Provar de salvar, mitjançant l’escriptura, els moments bells de l’existència. Endolcir la vida. Preservar el passat, el record mitificat de les persones que has estimat. Ironitzar sobre el destí de la humanitat. Jugar amb els esdeveniments. Confondre el lector. Profetitzar la societat futura.

Escriure, fabular, rememorar els anys feliços del passat.

Algú podria dir que les rendes de les quals vivien la senyoràvia i tante Gloire eren poques. Però bastaren per donar carrera al meu pare, per contribuir a les despeses de l’església, per ajudar a qui trucava a casa seva demanant una almoina, un favor especial. La possessió dels Cocons, que pertanyia a l’oncle Joan, no donava per a més.

Sí, segurament dona Catalina i tante Gloire no tenien els diners de Maria Antònia, però el silenci de les amples cambres endomassades, la calma del jardí, els emparrats sota els quals llegia d’infant, a Fontnova, i ara, als quaranta, a Bearn, eren idèntics. Es podria dir que la flaire dels tarongers i llimoners de la clasta era ben iguals. I les veus dels veïns que venien a contar els darrers fets del poble no es diferenciaven gaire.

Em preguntava què cercava, de què fugia quan vaig decidir deixar Palma.

Anava a la recerca del temps perdut, dels anys de la infantesa, dels dies que mai no tornarien quan jugava amb na Colometa? Què era el que em feia retrocedir en el temps i em feia emprendre les imaginàries aventures descrites a les meves novel•les? La calma que es respirava per cambres i passadissos, en el racó de la clasta on, sota l’emparrat, prop dels tarongers, teníem els balancins on llegíem els horabaixes d’estiu? Les cançons pageses de les criades que em transportaven a la felicitat perduda?

No ho podia esbrinar. Però el cert és que em sentia cridat a començar a escriure els records del que havia estat la meva vida.