Anarcoefemèrides
del 25 d'octubre
Esdeveniments
L'atemptat
d'Oliva segons La
Ilustración Española y Americana del
30 d'octubre de 1878
- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí–citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud,és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.
Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)
***
Intervenció
de Marianet
en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936
- Míting pro unitat
d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a
la
plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Míting pro
unitat d'acció del proletariat», organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), la Unió General del
Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El
míting
tenia per finalitat donar a conèixer públicament
el «pacte d'intel·ligència»
signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a
Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els
nivells (militar,
econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control
dels «incontrolats»,
etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la
unitat revolucionària
va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael
Vidiella, per
la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT),
Frederica Montseny
(FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez
Vázquez (CNT). A més, dirigí al
públic unes paraules des de la llotja Vladímir
Antónov-Ovsèienko, cònsol
general de la Unió Soviètica a Barcelona–també era present el cònsol de
Mèxic.
L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo
i de La
Internacional. Hi assistirem més de 60.000
persones i un número semblant es
congregà als voltants de la Monumental on es pogueren
escoltar les
intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la
gran
desfilada que es realitzà a la sortida del
míting. L'acte va ser retransmès per
la ràdio a tot l'Estat.
Míting
pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)
Naixements
Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels
- Max Stirner:El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigsDas unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.
***
Foto
policíaca de Charles Castallou (16 de març de
1894)
- Charles
Castallou: El 25 d'octubre de 1840–algunes fonts citen
erròniament el 4
d'octubre de 1841– neix al II Districte de París
(França) l'anarquista Charles
Castallou, conegut com Fernand Castallou.
Sos pares es deien
Fréderic Castallou –Jean
Castallou
segons el certificat de defunció–, sabater, i
Agathe Schmidt. Es guanyava la
vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb
Mathilde Tavernier.
El seu nom figurava en el llistat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de
desembre de 1893. En aquesta època vivia al
número 72 del carrer Bois de
Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16
de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu
domicili, al
número 25 del carrer Frères-Hebert de
Levallois-Perret va ser escorcollat.
Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894
va ser posat en
llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al
número 66 del carrer
Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix
Castallou que es va
presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les
eleccions
municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a
Levallois-Perret, però
no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la
comissió de la Cambra
Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la
sessió de la Unió
Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la
comissió d'organització
del Congrés Regional d'aquest partit per la
secció de Levallois-Perret. Ja
vidu, el seu últim domicili va ser al número 55
del carrer Vallier de
Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a
l'Hospital
Beaujon de París (França).
Joseph
Gay (Spirus-Gay)
- Spirus-Gay: El
25 d'octubre de 1865 neix al VI Districte de París
(França) l'equilibrista,
malabarista, naturista, eugenista, maçó,
sindicalista i anarquista Joseph Jean
Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay.
Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a
Torí (Piemont,
Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste
Wilhelmine Pieper,
prussiana. Equilibrista i acròbata de professió,
vivia del simple catxet de les
seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres
esportius, i
va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal,
Regne Unit, etc.).
En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme
atlètic del Folies-Bergère de
París. Posteriorment va fundar i dirigir el
gimnàs «Vegetarium», on feia
classes d'educació física, atletisme i
tècniques de defensa, i posava en
pràctica un mètode de guariment creat per ell
basat en la utilització del
magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894,
malgrat militar en el
grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande
del XI
Districte de París i col·laborar en el seuòrgan d'expressió Le
Parti Ouvrier, reivindicà les seves
simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè
Francès de Cuba Lliure
(CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre
de 1894
vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer
Pierre-Nys de París.
Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes
(CESA), on
va fer apologia de l'assassinat del president de la
República francesa Sadi
Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà
l'anarquista Henri Étiévant.
També milità en el Sindicat Federatiu de
l'Espectacle (SFE), on reivindicava la
línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895
patí un incendi en el qual resultà
cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de
1896 es
va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva
restauració. En
1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV
Districte de París. En
1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes»
(Naturians Propagandistes),
juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert
Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.),
i participà en
nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al«Cafè des
Artistes», al número 11 del carrer Lepic de
Montmartre. Presidí el grup «Les
Harmoniens»
(Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère,
Victor Henry,
Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent, Sarrazin, etc.).
També era membre de la Unió
Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La
Luxiale». En 1897 participà,
amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan
Rictus, etc.), en
les activitats i festes familiars del grup «L'Art
Libre», celebrades a la Casa
del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys
col·laborà en diverses publicacions
anarquistes i naturistes (À travers
chants, L'Almanach du Monde Nouveau,Le Cri du Peuple, Germinal,Le Naturien, La
Nouvelle
Humanité, Les Temps
Nouveaux, etc.).
En 1898 era secretari de la Unió Artística de
l'Escena, de l'Orquestra i del
Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de
1898 va ser hospitalitzat per a
ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una
subscripció al seu favor;
també els diaris L'Aurore
i Le Parti Ouvrier van organitzar
recol·lectes
populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900
vivia al
número 20 del carrer Avron de París i aquest
mateix any estava inscrit en un
llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena.
En 1901
creà la «universitat i biblioteca
llibertària» «L'Idée Libre du
XXème», al
número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es
feien matinals
literàries i col·laboraven diversos escriptors i
poetes (Georges Bargas, Paul
Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges
Régnier, Laurent Tailhade, etc.).
En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité
Riverin, estava vigilat per la
policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà
una casa al solar
d'un antic forn de calç a
Brières-les-Scellés (Illa de França,
França), on es
visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i
on ell cultivà
plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquestaèpoca
col·laborava en la revista naturista L'Ordre
Naturel.
Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV
Congrés
Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del
Treball) i a la
Conferència de Borses del Treball que se celebrà
entre el
12 i el 20 de
setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es
mostrà
contrari a l'adopció
d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin
Villeval
seguint
l'exemple nord-americà, i reivindicà
l'antimilitarisme.
Entre el 3 i el 6 de
setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de«La Libre Pensée» que se
celebrà al Palais du Trocadéro de
París. El 13 de
juny de 1904 havia estat
iniciat en la lògia francmaçònica«Art et
Travail» de París i el 15 de novembre
de 1909 esdevingué «Company» i«Mestre
Maçó» el mateix dia. Membre de la
lògia
maçònica «Anatole France» del
Gran Orient de
França, en 1910 va ser criticat
per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per
intentar
per apologia de
la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20
de
març de 1913 presentà
una comunicació sobre la influència dels esports
atlètics als òrgans femenins
al Congrés Internacional d'Educació
Física que se
celebrà a París. En 1916
col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de
1917 sa companya Louise Cary va
morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la
lògia «Anatole
France», al carrer Cadet de París, formada per
alguns artistes i membres
esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la
lògica, però el 12 de maig de
1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la
conferència «Le tabagisme,
au point de vue hygiénique, pathologique et
social». En 1930 participà, amb una
ponència sobre antropotècnica i
eugenèsia, en el XV Congrés Internacional
d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a
Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal).
El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en
el Congrés d'Antropologia
celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre
de la Lliga Antialcohòlica, de
la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de
Propaganda de
l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat
d'Antropologia, de la
Societat Prehistòrica i de la Societat
Astronòmica, de l'Associació Francesa
per a l'Avançament de les Ciències, entre altres
organitzacions. El seu últim
domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10
de Cité Riverin de
París, on feia de professor de gimnàstica i era
secretari general de la
Societat Antropotècnica de França. El maig de
1938, malalt des de feia dos
anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand
organitzà a
través de Le Libertaire
una
subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine
Pelletier, qui es trobava en
situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de
1938 a l'Hospital
Lariboisière de París (França).
Spirus-Gay
(1865-1938)
***
Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894
-
Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista Mathias Edouard Unterwald. Sos pares es
deien Martin
Unterwald, filador, i Cécile Bourger. Treballà
com a
ajustador mecànic. El 10 de novembre
de 1885 es casà amb Marie Amélie Levasseur amb
qui tingué un infant, Charles
Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut
per «ultratges a
l'exèrcit i rebel·lió contra els
agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any
va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la
gran batuda
antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant
l'escorcoll
del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat
d'«afiliació a una associació
criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de
gener de 1894 sense càrrecs.
Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de
Sainte-Savine
(Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a
Sainte-Savine, on vivia al número
1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896
retornà a Troyes. El 18 de
gener de 1897 organitzà un gran míting per«reprovar els botxins espanyols», en
el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes
del grup llibertari
de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per
condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges
barcelonins,
i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al
clericalisme;
Martinet declarà que calia començar la lluita
contra els capellans rebutjant el
baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat
com a «anarquista
perillós». El 14 de març de 1897
abandonà Troyes i s'instal·là a
Romilly
(Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i
400 francs de deutes abans de
partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de
1898, on treballà
d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett
- Warren S. Van Valkenburgh:El 25 d'octubre de 1884 neix
a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor
anarcocomunista Warren
Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter
Starrett o simplement Van.
A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i
secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els
problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un
accident va perdre una
cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911
conegué Emma Goldman a
Schenectady, on li organitzà conferències sobre
anarquisme. Després va fer de
comptable en una empresa de Wall Street, però li van
acomiadar de la feina en
saber la seva militància anarquista. Destacat orador,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Mother Earth
(1906-1917), d'Emma Goldman; The
Revolutionary Almanac (1914); The Blast
(1916-1917), d'Alexander
Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel.
Prengué part en els debats
del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra
destacà en
els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els
seus articles la
feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el
control de
la natalitat. També participà en les campanyes
contra l'execució de Sacco i de
Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el
càrrec de tresorer
del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre
1928 i 1932 dirigí la prestigiosa
revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of
anarchist
thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924
per Hippolyte
Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes,
com ara Rose
Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup
editor–, Jack Frager,
Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte
Havel,
etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li
valgué
l'aversió del grup editor de L'Adunata dei
Refrattari, que li van fer la
vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució
espanyola, fou l'editor
del periòdic Spanish Revolution
(1936-1937), publicat per les United
Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides).
Tingué
problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es
va
separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però
tenia problemes per
a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista
novaiorquès
Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la
finca. Ross, després de
pagar els seus deutes, li va lliurà els diners,
però en un bar del carrer
Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa,
Warren S.
Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions
diuen que morí d'un atac de cor–,
era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser
incinerat dos
dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village
(Comtat de Queens,
Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery
de
Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare.
Mantingué
correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D.
Abbott, Stella
Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg,
Hippolyte
Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca,
Emma
Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie
Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de novembre de 1963
- Juan Borrás
Laguna: El 25 d'octubre de 1888 neix a Monegrillo
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Sos pares es deien
Gregorio Borrás i Gustava
Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans
i quan aparegué la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal,
cap els anys vint,
s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936, formà
part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt
actiu en
la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou María
Cascarosa i els fills de la
parella, César i José Borrás
Cascarosa, també van ser destacats
anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el
17 d'octubre de
1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i
dos dies després va
ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Friedrich
Liebling
- Friedrich Liebling:
El 25 d'octubre
de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi
austrohongarès; actualment
Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en
una família jueva, el
psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon
Liebling, més
conegut com Friedrich Liebling. Fou
el primogènit d'un administrador de la propietat de
Galítsia. Quan tenia cinc
anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver
d'encarregar
dels seus germans menors. Després de fer
l'educació secundària, en 1912 marxà a
Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra
s'allistà voluntari i
lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres
de la guerra el
convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra
canvia
el seu nom jueu de Salomon
pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí
el llibre de
l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre
Ramus) Friedenskrieger des
Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege,
que el
decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va
introduir en el Gruppe
Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar
els fonaments psicològics
profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era,
com el aleshores
comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la
seva escola de
psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava
encapçalada
per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb
l'annexió d'Àustria al III
Reich, fugí a Suïssa i
s'instal·là amb sa família a
Schaffhausen. Visqué
precàriament i de manera insegura sense asil
polític fins al 1950 quan va ser
acceptat el seu permís de residència. En aquests
anys col·laborà en la revista
anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung
i en altres publicacions llibertàries i
científiques, arribant a fer servir una
cinquantena de pseudònims. En 1951
s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef
Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus
treballs cap a la «Psicologia
de l'ensenyament i de l'assessorament», que més
tard va ser batejada com Escola
de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en
l'educació no violenta i en
desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric
creà la Universitat Popular
de Psicologia. La seva psicologia està fortament
influenciada per diversos
pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin o
Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la
religió,
posant l'educació com a peça clau per al bon
desenvolupament de la societat. Està
considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia
llibertària».
Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric,
Suïssa). Després
de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus
seguidors fundaren
en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen
Menschenkenntnis (VPM, Associació
per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets
Humans), una mena
de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda
Fellay
publicà la biografia Friedrich
Liebling,
psychologue libertaire.
Friedrich Liebling (1893-1982)
***
Necrològica
de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de novembre de 1983
- Miquel Vidiella Borrull: El 25 d'octubre de 1896 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França).
***
Vicent
Yvorra Fuster
- Vicent Yvorra Fuster:
El 25
d'octubre de 1907 neix a
Benidorm (Marina Baixa, País Valencià)l'anarquista
i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el
primer llinatge citat erròniament de diverses
maneres (Iborra, Ivorra,Yborra).Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i
Josefa Fuster. Es va
criar a La Nucia (Marina Baixa, País
Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys
marxà amb sos germans a fer la
verema francesa i rodà per França fent altres
feines, fet pel qual va ser
detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per
vagabunderia. Estudià durant
les nits i es va treure cap el 1933 el títol de
pèrit mercantil, guanyant-se la
vida com a comptable. Des de molt jove milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant
(Alacantí, País Valencià),
on també formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935
a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la
mà dreta per una
explosió. Durant la Revolució fou un breu
període de temps (setembre de 1936)
regidor en representació de la CNT, dirigí una
escola racionalista i administrà
l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari
polític de
batalló i inspector –no prengué
possessió– del Cos d'Alfabetització de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, pogué embarcar a bord de l'últim
vaixell, l'Stanbrook, i
arribà a Orà (Algèria). A
l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos
infants, treballà de calderer i milità en la
Federació Local de Boufarik
(Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en
els anys cinquanta.
Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de
l'Organització
Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat
a
França i milità a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir
el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu
(Roine-Alps,
Arpitània).
Vicent
Yvorra Fuster (1907-1976)
***
Necrològica
de Fructuoso González Caro apareguda en el
periòdic granadí CNT de la primera
quinzena de maig de 1995
- Fructuoso González Caro: El 25 d'octubre de 1908 neix a Ribafrecha (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un any i mig es traslladà amb sa mare i sos tres germans a Logronyo. Sabater de professió, començà a militar molt jove en el Sindicat de Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el franquisme, la seva sabateria va servir de punt de distribució de propaganda clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que ocupà l'històric local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i posteriorment confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui tingué tres infants (Segundo, Lidia y María Pilar). Fructuoso González Caro va morir el 26 de març –algunes fonts citen erròniament el 27 de març– de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat.
***
Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977)
- Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família humils pescadors, quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i«La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita –l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys– que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica,Espoir,Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción,La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).
Antonio Vargas Rivas (1917-2009)
---
