Anarcoefemèrides
del 23 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Liberté
- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.
***
Cartell
de l'exposició
- Arte & Anarchia
(1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se
celebra a Pontedera
(Toscana, Itàlia) l'exposició
pictòrica «Arte & Anarchia
(1910-1980)»
organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco
Serantini» de Pisa (Toscana,
Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor
Alberto Ciampi va fer la
conferència-debat, amb projecció de diapositives,«Futurismo e anachismo».
Naixements
Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)
- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista«exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per«activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per«infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicacióL'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels«anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.
***
Severino
Rappa (1938)
- Severino Rappa:
El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont,
Itàlia; actual
Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf
i litògraf
anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin
Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio.
Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De
Regis a l'Escola
Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en
ebenisteria amb vint
anys, emigrà a Suïssa, on milità
activament en el moviment anarquista de Lugano
(Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la
repressió, passà a França.
Establert a Lió (Arpitània), el 28 de
març de 1892 va ser detingut en una
agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint
Antoine de París, on
tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo
Guzzina, Dionigi
Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar
la seva expulsió de
França, juntament amb molts altres companys, i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
amb sa companya Clémence Maréchal, militant
anarquista parisenca, residint al
número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en
un llistat d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener
de 1894, a Londres,
a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina
Sidonie, filla de
l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però
finalment Sébastien Faure
restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898
col·laborà amb il·lustracions
en el periòdic anarquista L'Anonymat,
publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894,
segons
un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves
distàncies a les
idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a
cops de bastó perÉmile Pouget. En 1895 tenia com a companya
Clémentine Salvant (Clémentine
Gaillard), antiga amant de Jean
Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El
21 de
desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de
França va ser suspès i revocat el
20 de novembre de 1903. A començament de segle
començà a estudiar amb
l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època
entrà en contacte amb el
crític artístic anarquista Félix
Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li
va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures
i retrats, en
diverses galeries artístiques i en el Saló dels
Independents. A finals de març
de 1908, després d'exposar al Saló dels
Independents, marxà cap a Biella, on
exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser
ressenyat en la publicació
anarquista Il Risveglio. El
març de
1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste
Renoir, Théo van
Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre
Esthétique» de Brussel·les
(Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes
obres al Saló de la Societat
Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari
associat
en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912
publicà dibuixos en la
revista Dessins et Bois Gravés.
Entre
el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats
(René Bazin, Richard
Bloos, Pierre Christophe, Félix
Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert
Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i
estudis a la galeria «J. Chaîne
et Simonson» de París, mostra que va ser molt
lloada per la premsa. Entre 1923
i 1925 il·lustrà Le
Bulletin de la Vie
Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet,
Gustave Geffroy,
Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a
l'Hospital Cochin de París (França).
***
Lorulot
- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deienÉtienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).
***
Foto
antropomètrica de Salvador Cordón
Avellán (ca. 1919)
- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo,Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la«Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva,Los Nuestros, Prometeo,La Revista Blanca,Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915),Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924),¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.
***
Camillo
Mazzoleni
- Camillo
Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a
Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni
Mazzoleni. Sos
pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser
llicenciat
del servei militar per insuficiència toràcica,
però posteriorment va ser
novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment
d'Infanteria. Sindicalista
actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del
novembre de 1911,
després de la qual va ser denunciat per les autoritats
judicials per lesions i
amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer
de 1912
pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb
Egidio Corti, Gaetano Ghirardi,
Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup
Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou
gerent responsable del
periòdic Libertà.
Quindicinale di
propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que
només pogué treure dos
números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any.
En 1917 regentava
la «Tipografia Mazzoleni» al número 29
de la Piazza Pontida de Bèrgam. El
febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia
Cattaneo de Bèrgam i
la policia el definí com a «subversiu
audaç i enemic del Govern i del Estat» i
que «en cas de motí, seria
perillosíssim». Després del
descobriment, el 8 de
febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels
militants anarquistes més actius de Bèrgam i
company seu en el GLB, l'endemà la
seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser
escorcollada i es van
trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger
caducat, alguns fullets (Ai Giovani,Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi
Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti
Serrati, Federalismo e
Libertà, Francesco Nitti,L'Università Libera, L'Italia
tra due Crispi, Fra contadini)
i
números d'algunes revistes (Germinal
i Pensiero e Volontà).
Després d'aquest
escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa
anarquista i
els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926
patí un segon escorcoll i se li
va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a
Milà
(Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al
barri milanès de Crescenzago.
El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF)
com a
excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i
treballava de tipògraf
en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser
esborrat del registre
de subversius fitxats, però no del de subversius comuns.
Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció.
***
Marcel
Body
- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista–especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine.És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 a Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.
***
- Joaquín
Cortés
Olivares:
El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén,
Andalusia,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés
Olivares. Sos pares es deien
Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de
la
dècada dels deu s'integrà
en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i
conegué les
presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant
la vaga
general de setembre
de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En
aquestaèpoca formava part, amb Manuel Villegas i altres companys,
del
grup anarquista
sevillà «Pro Ensenyament Racionalista»,
que va ser
dissolt per les autoritats
arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a
l'Argentina, en 1914
retornà a la Península. Instal·lat a
Catalunya, en
1916 va ser empresonat a
Barcelona i en 1918 participà en una gira
propagandística
a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí,
Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio
Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap
a
l'Argentina i
residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat
d'aquest país a
resultes de la seva militància llibertària.
Arribà
a París (França), on trobà Francisco
Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez,
amb els
que havia estat lligat
en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb
una
trentena de
militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura
Durruti,
etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del
departament del Sena amb la intenció de preparar un
congrés nacional que
s'havia de celebrar el 19 de febrer següent.
Amenaçat
d'expulsió, amb altres
companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti,
etc.), es
refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi
restà fins a la proclamació de la II
República espanyola en 1931. Representà Espanya
en el
Comitè Internacional de
Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre
altres membres
comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor
Makhnò i Pierre Perrin (Pierre
Odéon). De bell nou a Barcelona,
amb la resta de companys exiliats a Brussel·les,
participà l'1 de maig de 1931 al
gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc
després s'allunyà de les
tesis defensades per la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després d'haver
estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de
Barcelona en el III
Congrés Confederal (Extraordinari) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya),
el
juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art
Tèxtil i Fabril,
reivindicant les posicions més radicals, demanà
l'ocupació obrera de les
fàbriques per a forçar les negociacions amb la
patronal. No obstant això, poc
després, participà en la reunió
preparatòria de l'anomenat «Manifest dels
Trenta»,
que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època
participà en
nombrosos mítings de presentació d'aquest
manifest i, a finals de 1931, en una
gira propagandística per la comarca de les Garrigues
(Vinaixa, el Vilosell,
Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per
pressions dels sectors
de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes,
va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i
Fabril confederal. Aleshores
s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO),
fent conferències
i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
considerat com a
un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en
nombrosos mítings
arreu Catalunya i el País Valencià (Vic,
Castelló, Reus, etc.) i l'any següent
a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní
d'Anoia, Caldes de
Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer
del
Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937
entrà a formar part del Comitè
d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió
General de Treballadors (UGT) i el
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar
l'esforç de
guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè
Nacional confederal
per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI,
de la
qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín
Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la
publicació de periòdics,
fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea
celebrada pels milicians
d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938
i fins el final de la contesa fou
conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la
Infància Evacuada
(CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció
Pública i Belles Arts. El febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser
detingut
quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França;
jutjat, va ser
condemnat a 10 mesos de presó per «manca de
visat». Finalment aconseguí
embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940
arribà, a bord del vaixell De la
Salle, a la República Dominicana i
s'instal·là a la colònia
agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez
(El
Seibo, República Dominicana), on treballà de
pintor. A principis d'abril de
1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest
país fou un dels
principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i
representà la CNT als país
caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics.
S'integrà com a
assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari
Cubà (Autèntic),
mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i
sostingué posicions
anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de
crear Comissió
Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de
l'Havana i va ser elegit
secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí
a Mèxic, on va fer
costat les tesis de Joan García Olivar de la«Ponència» i de la seva «Nova
FAI».
En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona
María Lombardi Baldinoti,
que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari
dels ministres
anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili
encapçalat per José
Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de
l'Agrupació «Estudios Sociales»
de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de
Correspondència de l'«Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic i
s'encarregà de les relacions amb l'organització
confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953
representà la CNT en
l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura
franquista
celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també
parlaren Indalecio Prieto Tuero,
per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar
Catalán per la UGT. En 1956 fou
l'administrador del periòdic mexicà CNT
(1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,òrgan de la tendència«col·laboracionista». En 1956
també publicà el fullet La
Confederación Nacional del Trabajo de España de
España y la política.
En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per
assessorar els seus
companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por
el sindicalismo hacia una España libre.
També publicà, amb M.
González, Cartas libres.
Després de
la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a
començament dels anys
seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966
fundà una nova «Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria
general de la qual assumí,
secundat per José Margelí Naudín
(vicesecretari), Francisco Escolano
(tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta
nova«Agrupació de Militants de la CNT» de
Mèxic defensà les posicions
col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya
entre antics militants
confederals i la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical»)
franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el
30 d'agost de 1979 al Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Joaquín Cortés
Olivares (1895-1979)
***
Arthur
Lehning (1927)
- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la«Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda«Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial«Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions–va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el«PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979),Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.
***
Voluntaris
italians de la Columna Ascaso
- Giuseppe Tinti: El
23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Tinti, conegut com Peppino.
Sos
pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el
cinquè de sis germans
(Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants
anarquistes. En
acabar els estudis primaris començà a treballar
com a paleta. Arran de les
seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran
Oreste va ser confinat, i
ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a
exiliar-se a Bèlgica.
D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa
germana Augusta i son
cunyat, s'instal·là més tard a
Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents
de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i laRepressió
de l'Antifeixisme). En 1928
passà a França i es mostrà
força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en
una reunió d'antifeixistes italians proposà la
formació de colles de
treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments
d'estiu antifeixistes.
A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i
Randolfo Vella, formà
part del grup que intentà posar fi a la polèmica
sorgida en el periòdic
estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició
política dels
germans Vella. El juny de 1931 participà en la
commemoració de Giacomo Matteotti
celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i
desocupació, residí a
diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i
Saint-Cerques), però mantingué
contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril
de 1935
participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una
reunió (Frigerio, Omobono
Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver
malversat una
part de les subscripcions en favor de les víctimes
polítiques i dels presos. El
30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido
Polidori, Randolfo
Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés
Anarquista organitzat
per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions
d'acció conjuntes
amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit
Comunista
d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista
a Itàlia. El juliol de 1936
marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà
en la «Columna Ascaso»,
lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà
a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937
marxà a Suïssa amb Ciro
Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil
farcit de llibres
i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A
Annmasse caigué
greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la
Península. Després d'un
temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains,
s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia,
on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de
concentració
francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a
requeriment del consolat
italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi
va ser tancat a la
presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de
desembre confinat a
Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943
va ser alliberat i
retornà a Imola. Després de l'Alliberament
continuà militant i fou un dels
distribuïdors regulars del setmanari Umanità
Nova. Sense domicili fix ni treball estable,
visqué gràcies a petites
feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos
al
local
del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) on residia després de morir
d'un infart.
***
Nikola Txorbadieff
- Nikola Txorbadieff:El 23 d'octubre de 1900 –encara que oficialment l'1 de març de 1900– neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la«Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona enScum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdicNotre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.
---
