Anarcoefemèrides del 22 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Ravachol
- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.
***
Capçalera
de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de
1893
surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Libertaire. Organe
socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode.
Portava els
epígrafs: «El patriotisme és
l'últim refugi del covard», d'August Spies–realmentés una frase de Samuel Johnson–, i «El
nostre enemic és el nostre
amo», de La Fontaine. L'administració la portava
Henri Willems i s'estampava a
la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri
brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode.
Era continuació de L'Antipatriote
(1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats.
Hi havia
poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu
del periòdic patí
diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11
números, l'últim el 10 de març de
1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la
denúncia d'Henri Willens i
de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte
de premsa» a
resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut
en L'Antipatriote; aquests van ser
condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i
a 1.000 francs de multa per
l'Audiència de Brabant. Es conserva una
col·lecció completa a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears
- Confederació
Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de
1922 se celebra a Palma
(Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la
Confederació Regional
del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats:
de
Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de
la
Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics
xocolaters); i dels pobles,
els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i
els
paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des
Castell.
El congrés féu una reafirmació dels
principis i de les tàctiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà
la constitució de la nova
organització regional. També tractà la
qüestió dels presos, l'organització dels
pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització
dels sindicats únics
de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo,
que havia
substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix
càrrec a la Federació Regional del
Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i
Anglada i
Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i
Bartomeu Llinàs, a més
d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan
d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la
dictadura de Primo de
Rivera il·legalitzà aquesta
organització anarcosindicalista.
Naixements
José
Sánchez Rosa
- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola–només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).
***
-Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Renato Siglich
- Renato Siglich: El
22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich,
que va fer servir
diversos pseudònims (Renato
Souvarine,Dott. Kibaltchich, Erres,Promoteo, Siglinde,Sire, Renato
Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria
Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor.
El 21 de setembre
de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a
la força pública». En 1901
formà part dels promotors de l'edició del
periòdic anarquista L'Internazionale,
on des de les seves
pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla
teòric i passar a l'acció
pràctica –sempre acabava els seus
mítings amb l'eslògan «La
Revolución serà
anarquista o no serà». Enquadrat en el sector«antiorganitzador» del moviment
anarquista, fou partidari de l'acció individual, de
l'insurreccionalisme i de
l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que
sovint el portà a enfrontaments
violents no només amb els enemics sinó amb els
companys mateixos. El maig de
1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia
(Friül), amb un altre company,
a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure,
reprengué les seves
activitats, especialment col·laborant en la premsa
llibertària. Quan esclatà la
Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire
Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de
1915, després d'haver
desertat, creuà la frontera il·legalment i es
refugià a Venècia (Vèneto,
Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà
estranger», les autoritats el van enviar
a Nàpols (Campània, Itàlia) sota
vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a
més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir
diversos pseudònims (Dott.
Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.).
Com a corresponsal, en 1915 mantingué una
polèmica amb Pasquale Binazzi sobre
la Conferència de Zimmerwald. Després de
Nàpols, cridat pels companys, es va
traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire
Anarchico. Per la seva intensa activitat
propagandística, l'abril de 1916
va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer
efectiu fins la seva
detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va
ser deportat a
l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició
física i a les pressions de
determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué
retornar a Pisa, on
prengué la direcció de L'Avvenire
Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore
Mazzoni. Durant aquests
anys mantingué bones relacions d'amistat i
col·laboració amb destacats llibertaris,
com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa
s'uní
lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista«Germinal!»,
amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el«Bienni Roig» (1919-1920), es
mantingué força actiu en totes les iniciatives
que tingueren lloc a Pisa, des
dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a
les agitacions
obreres, especialment al motí que tingué lloc a
Viareggio (Toscana, Itàlia) al
voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà
incitant a la revolta i a la
revolució, alhora que criticà durament la
involució de la Revolució russa
aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les
organitzacions
anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI),
creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels
grups i per la
seva acció voluntària dels companys i
l'espontània de les masses. Quan retornà
Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva
iniciativa, s'esforçà a
conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la
insurrecció, però després del
moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions
estatal i feixista,
expressà posicions cada vegada més
crítiques no només amb el Partit Socialista
Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL,
Confederació
General del Treball), sinó també amb la
Unió Anarquista Italiana (UAI),
esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment«organitzador»
anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de
l'anarquisme.
Denuncià durament les «febles» posicions
que adoptà la Comissió de
Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de
Milà (Llombardia,
Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general
convocada per l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves
crítiques encara es
tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué
d'intervenir des del periòdic Umanità
Nova per intentar apaivagar el
debat. El seu atac als «organitzadors» no
minvà, especialment amb Temistocle
Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a
qui considerava un«provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos
números únics de publicacions
sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a
publicar la revista teòrica Anarchismo,
amb la finalitat d'arreplegar
totes les forces «antiorganitzadores» i on
col·laboraren destacats anarquistes,
com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo
Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola),
entre d'altres, i on els tres números publicats es
mantingué una dura polèmica
amb Carlo Molaschi. Després de l'última
destrucció de la impremta «Germinal!» a
mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a
començament de 1923 es
refugià a Trieste, des d'on pogué
passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre
juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il
Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo,
gairebé tot
redactat per ell i que tingué el suport dels companys
nord-americans de L'Adunata dei Refrattari
de Nova York, i
que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire
Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio
1900-1923», publicat en Il
Messaggero della Riscossa, va ser
condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de
presó per «apologia
del regicidi, incitació a la desobediència a les
lleis i a l'odi entre
classes». En els primers mesos de 1924 retornà a
Itàlia i l'abril d'aquell any va
ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on
retrobà son amic Paolo Schicchi,
per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de
1925 va sortir
de la presó gràcies a una amnistia i a finals
d'aquell any emigrà
clandestinament a França. A París, juntament amb
Paolo Schicchi, entre juny de
1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La
Diana. En aquesta època francesa
col·laborà en Le
Libertaire i mantingué la corresponsalia amb
diferent periòdics
anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo
Berneri i els «organitzadors»,
sovint utilitzant els pseudònims Souvarine
i Sieglinde. El febrer de 1929 va
ser
expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo
Diotallevi, Luigi Fabbri,
Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà
Bèlgica. A París, en 1929, sota el
pseudònim Sieglinde
edità el fullet Anteo Zamboni
assassinato due volte, on
reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove
Zamboni contra
Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les
autoritats feixistes
italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i
espies dins del
moviment anarquista de l'exili i engegà una dura
polèmica amb Tintino Rasi (Auro
D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb
acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la
policia. Després de
l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930
desembarcà a Sicília amb
l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va
ser buscat per la
policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el
nom de Renato Zanini i a partir
d'aquí es va
perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys
trenta, en
1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial,
la policia italiana
demanà a l'homòloga alemany la
detenció de 23 anarquistes perillosos residents
a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom.
Després de la II
Guerra Mundial residia a París, on prengué
contacte amb Paolo Schicchi i altres
anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns
fullets
anticlericals –La leggenda di
Gesù
(1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto.
Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor
individualista napolità
Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo
Schicchi (1957).
Entre gener i març de 1958
mantingué una polèmica en Previsioni
sobre el problema de la socialització i el
col·lectivisme amb Bruno Rizzi.
També en 1958 publicà en Previsioni
l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista».
Renato Siglich va morir en
1958, sembla, a París (França).
***
![D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg "D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]")
D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]
- Louis Laurent:El 22 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França).
***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi
- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.
***
Necrològica
de Juan González Campoy apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de novembre de 1974
- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).
***
Eghilberto
Caruso
- Eghilberto Caruso:
El 22 d'octubre de 1898 neix
a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert
Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori.
Treballà, com
molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es
formà
políticament en el Cercle Llibertari «Pietro
Gori». El juliol de 1918 va ser
detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En
acabar la Gran
Guerra, participà en nombroses manifestacions i
esdevingué membre d'un dels
grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia,
participant en enfrontaments
amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una
denúncia, va ser
jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a
vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926
el seu domicili va ser
escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista
anarquista Pensiero e Volontà
i el fullet L'intermezzo dei senza patria.
En 1927
va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a
l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de
1927 arribà a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
però el 22 de desembre d'aquell any
va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia.
De bell nou a
Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i
restà sota
vigilància policíaca fins la caiguda del
règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre
del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia.
Estava casat amb Elena
Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso
va morir el 9 de
febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
***
Necrològica
de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1980
- Miquel Ballvé Palau:
El 22 d'octubre de 1899 neix a
Cervià
de les Garrigues (Garrigues,
Catalunya)
l'anarcosindicalista
Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep
Ballvé i Assumpta
Palau. Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Cervià de
les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de
la col·lectivitat
local fins l'evacuació del poble davant la imminent
conquesta de la població per
les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en
l'evacuació de part
els béns de la cooperativa de la col·lectivitat
amb una carreta tirada per una
mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista,
aconseguiren arribar a la
frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració
d'Argelers, on
participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els
quals organitzaren
dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira
Gil
i la parella s'instal·là a
Albi. En aquesta població ocupà
càrrecs de responsabilitat en la Federació
Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de
1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va
ser enterrat dos dies després.
***
Benigno
Andrade García
- Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Mesía, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Sos pares es deien Andrés Andrade i Francisca García. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez Mellid, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Amaro. El certificat de defunció anota com a causa de la mort «angina de pit». La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble –entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments–, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.
***
Necrològica
de Cándida Martínez González apareguda
en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
gener de 1988
- Cándida Martínez González: El 22 d'octubre de de 1908 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cándida Martínez González. Sos pares es deien Domingo Martínez i Margarita González. A començament dels anys trenta treballava d'infermera a la Clínica «La Alianza» de Barcelona (Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat va conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo Bravo, que havia ajudat les infermeres en l'organització d'una vaga. Després de la guerra, amb son fill Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà clandestinament a França. Pogué reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i treballava en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar internada a diversos camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i Montelaimar). Posteriorment la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Libós (Montsempron e Libós, Agenès, Gascunya, Occitània), on continuaren militant en la CNT de l'exili. Cándida Martínez González va morir el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1987 Fumel (Aquitània, Occitània).
***
Juan
Arnedo Calvo (Barcelona, 1936)
- Juan Arnedo
Calvo: El 22 d'octubre de 1912 neix a Tarassona
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Arnedo Calvo. Tipògraf de professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia
el
servei militar a Saragossa i, després d'aconseguir fugir-ne,
arribà a zona
republicana pels pinars de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya)
i s'integrà en la«Columna Durruti». Després de la
militarització de les milícies, formà
par de
la 125 Brigada Mixta («Divisió Ascaso»)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola, creada l'abril de 1937 i els responsables de la qual van ser
Miguel
García Vivancos i Germán Ruera Condal. En 1939,
amb el triomf franquista, va
caure presoner i va ser reclòs a la presó de les
Caputxines de Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya) i a Saragossa fins el desembre de 1941, quan
va ser posat en
llibertat provisional. El 28 de desembre de 1942 va ser condemnat en
consell de
guerra a Saragossa a 30 anys de reclusió major per«adhesió a la
rebel·lió».
Anys després se li donà permís per a
viure a Barcelona (Catalunya), on en els
anys quaranta participà en la clandestinitat militant en el
Sindicat d'Arts
Gràfiques de la CNT. En 1947 ajudà
Félix Carrasquer Launed a crear una impremta
clandestina de propaganda. Posteriorment passà a
França. A finals dels anys
cinquanta passà a residir a Arés
(Aquitània, Occitània). Després de la
mort del
dictador Francisco Franco retornà a Saragossa i
milità en el Sindicat de
Jubilats de la CNT. Juan Arnedo Calvo va morir en 2004 a Tarassona
(Saragossa,
Aragó, Espanya).
---
