Anarcoefemèrides del 21 d'octubre
Naixements
Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul
- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic ukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj ukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic ukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.
***
Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)
- Eugène
Cottée: El 21
d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI
Districte de París (França), el
dibuixant, artista pintor, marxant
d'art i anarquista Édouard Eugène
Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien
Pierre Édouard Cottée,
daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta.
Marxant
d'art, el 10 de
setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de
Comerç de París. El
19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de
París amb Rose Marie Baille;
aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i
treballava de marxant i
expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le
Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de
1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era
secretari de la
XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut,
juntament amb altres
companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener,
Eugène Hamburger,
Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,)
després d'haver protagonitzat un
incident en una reunió privada del comitè de
l'Aliança Republicana, celebrat al
Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador
republicà Henri Tolain, on
aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple
que contenia un article força violent contra el president de
la reunió, i el 15
de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena
per un
delicte de «cops, ultratges i
rebel·lió» contra els agents que
intentaren sufocar
el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de
1887 va ser detingut,
juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota
l'acusació d'«abús de
confiança» després d'haver intentat
estafar a un tal Beaufils, repartidor del
mercat central de París, per al qui treballava Oscar de
Witte. En aquesta època
vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era
secretari de redacció del periòdic
anarquista Insurgé i
membre del grup anarquista «Les Égaux»,
del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en
una
llista policíaca d'anarquistes i vivia al número
5 del carrer Ormesson. L'abril
de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista
Internacional (GAI) que ce
celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del
carrer Au Maire. El
6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de«complicitat en robatori»
i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de
1893, amb
altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al
número 144 del bulevard
de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una
corona roja de la
Coalició Revolucionària, marxaren cap el
cementiri de Père Lachaise. El 29 de
maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes
(Amédée Denéchère, Gillot,
Rodolphe
Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la
Bastille», a la plaça de la
Bastille, lloc de reunió habitual de la
militància llibertària, amb la
finalitat d'establir una correspondència activa amb certes
personalitats
anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893
assistí al míting de
protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a
la Sala
Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de
juliol de 1893
assistí, amb quatre-centes persones, a una
conferència organitzada per Dufour i
Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin,
un míting a la Sala
Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura
de la Borsa del
Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron,
Georges Deherme,
Amédée Denéchère, etc.),
plantejà la creació d'un diari en aquell mes
d'eleccions legislatives i tingué la intenció de
visitar personalitats per a
trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat de
recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era
desconegut. L'11 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del
carrer Letort, que va
ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i
correspondència. En
aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com
assegurava, en el
periòdic Gazette des Assurances.
El
30 de març de 1894 va ser posat en llibertat
després d'haver enviat la policia
el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de
desembre de 1894
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i
encara vivia al carrer
Letort. El seu últim domicili fou al número 147
del carrer Université i al
final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène
Cottée va morir el 3
d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París
(França).
Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni
- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per«desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per«manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdicLa Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire,El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març
de 1894)
- Hercule Bedéi:
El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule
Bedéi. Sos pares es deien Pierre
Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va
ser identificat per la policia francesa
com a membre del grup anarquista italià («Cercle
Internacional») de París (França),
juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a
sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne.
A finals de febrer
de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de
març va ser fitxat
per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser
expulsat
de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom
figura en el registre
d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària
de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)
- Louis Aubin: El 21
d'octubre de 1873 neix a l'Hospital
Beaujon del VIII Districte de París (França)
l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes
fonts policíaques citen erròniament Alexandre
com tercer nom–, conegut com Petit
Louis.
Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut.
Es
guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892
freqüentà el
Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia
estat fundat en 1888
i era el principal lloc de reunió anarquista de
l'època. En aquesta època vivia
al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII
Districte de París. El març de
1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna
parisenca de Lobau del
15 de març d'aquell any, que només
causà danys materials. Un cop lliure, es
refugià a Londres (Anglaterra), on
freqüentà els cercles anarquistes
francòfons.
En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres.
En els anys noranta
figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària francesa. Estava
casat amb dos infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de
maig de 1903
- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).
***
Foto
policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)
- Mina Schrader: El
21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París
(França) la model i escultora
Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres
noms (Mina de Nyzot, Mina
Schrader
de Nysold, Mina Schrader de Wegt de
Nizeau, Ysolde Vouillard,
etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer
paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista.
Treballà
de model a Montmartre i visqué al número 11 del
carrer Berthe. Fou una de les
dames d'honor de la model Royer (Sarah
Brown), que esdevingué cèlebre en el
ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual
organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb
una
simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades
per
artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es
va negar
a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del
braç per portar-la
a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata
a les mans i ella
completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i
fou inculpada de
pertànyer a «associació de
malfactors». Estigué relacionada amb els
anarquistes
Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de
model de
l'heroïna principal de la novel·la, Monna
Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors
(Gabriel-Albert
Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va
escriure el negre Henri Gautier
Villars) publicà el llibre Maîtresse
d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a«wagneriana, esotèrica,
neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva,
baudelariana, mòrbida,
nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb
l'escultor
Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau).
En
1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a
publicar l'any següent,
sota el nom de Wilhelmine Schrader de
Nyzot, els llibres  la
recherche de
Dieu i Les lois de
l'électricité,
i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les
sources de l'électricité),
però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment
editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital
d'Évreux (Normandia, França).
***
Luigi
Branchi
- Luigi Branchi: El
21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i
propagandista anarquista Luigi
Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le
Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i
Albertina Zanichelli. En
1906 s'instal·là amb sa família a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa
mare
regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple
barri proletari de la ciutat. En
1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril
d'aquest any passà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el
grup anarquista «Germinal». Posteriorment
es traslladà a Llombardia, primer a Milà i
després a Luino, on fou corresponsal
del periòdic anarquista La
Protesta Umana,
signant els articles sota el pseudònim Il
Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser
condemnat, en
llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i
una multa per«insults a l'exèrcit comesos mitjançant
la premsa». Immediatament després del
judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa
passà a Metz (Lorena, França), però va
ser
expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista.
Retornà a Itàlia
i visqué a Milà amb son pare. Poc
després passà a Suïssa (Ginebra,
Saint-Imier,
Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i
Milà) a la recerca de feina estable,
mantenint, això sí, contactes amb els cercles
anarquistes. En aquesta època
col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria, els articles del qual signava com Espotador.
El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on
sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta
ciutat emiliana es casà
i obrí una barberia. En 1912, segons la policia,
abandonà la política activa.
El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el
VI
Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la
sol·licitud d'adhesió
a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics
Italians Antifeixistes
(ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat
perseguit pels feixistes,
apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que
no havia
desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet,
en 1933, les
autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius,
mesura que
només va ser ratificada en 1938, ja què«havia demostrat alts sentiments
patriòtics en la seva assistència i
distinció en les manifestacions que
s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933».
Després de la II Guerra
Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista,
col·laborant ocasionalment
en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat
vicepresident de la secció local de
l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi
Branchi va morir el 20 de
maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Ramón Domínguez Basco
- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.
***
Necrològica
d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de desembre de 1973
-
Anselm Roldós
Planas:
El 21 d'octubre
de 1887 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es
deien Martí
Roldós i Francesca
Planas. Quan era molt jove s'afilià,
ben igual que son germà petit
Lluís, a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1932 era membre de la
comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de
la CNT. El
novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el
desembre
presidí l'assemblea que establí les bases
organitzatives de la col·lectivitat
local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas
(Aquitània, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT. Fou
delegat per Aisinas al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se
celebrà en 1947 a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar
s'instal·là a Tuïr, on
continuà militant, juntament amb son germà
Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat
Moliné. Anselm Roldós
Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de
Tuïr
(Rosselló, Catalunya Nord).
***
Isidoro
Parodi
- Isidoro Parodi: El
21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos
pares,
pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet
s'acostà
al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista,
especialment entre
els treballadors del port de Savona (Ligúria,
Itàlia), on treballava de
descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig
de 1915
i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era
caporal del 118
Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de
juliol
de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué
la lluita obrera.
Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà,Libero Accordo, etc.) entre els
treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions.
Fitxat per la
policia com a «anarquista federalista», va ser
definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves
idees» i «element perillós».
Amb
l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques
propagandístiques i
d'oposició al règim, i fou un dels promotors de
la campanya en suport dels
activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Mantingué correspondència amb companys de la seva
ciutat natal en l'exili, com
ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la
premsa anarquista.
L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia
i se li
va confiscar material propagandístic i
correspondència clandestina, sobretot dirigida
a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja,
Valònia); quatre dies
després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi,
anarquista com ell i
companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també
va ser escorcollat.
Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va
ser
confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de
Ponça. El 26 de
febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any
d'amonestació
i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant
els anys següents treballà a
l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i
en 1934 va ser
advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les
forces armades
aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de
l'activitat conspiradora
i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada
de l'Squadre
d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del
3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional
Republicana (GNR) feixista envoltaren
casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de
fugir, va ser ferit
mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro
Parodi va morir el
4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona
(Ligúria, Itàlia). Deixà
companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.
***
Pia
Zanolli amb son company Bruno Misèfari
- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980.
***
Necrològica
de Francisco Isabal Begué apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979
- Francisco Isabal Begué: El 21 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.
***
Necrològica
de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976
- Manuel Cartié Ponte:
El 21 d'octubre de 1900 neix a Alcoleja
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel
Cartié Ponte –algunes fonts
citen erròniament el primer llinatge com Cartier.
Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
passà pels camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers
(CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra
Hernández a Carpentràs
(Provença, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Manuel Cartié
Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen
erròniament el 24
d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Francesc Pedret Serres apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16
d'octubre de 1978
- Francesc Pedret Serres: El 21 d'octubre de 1909 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serres. Sos pares es deien Domènec Pedret Solé i Sofia Serres Pastor. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza oEl Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret Serres va morir el 17 de juliol de 1978 al seu domicili de Trentèus (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Josefina Llusada.
---
