Anarcoefemèrides del 18 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera de Solidaridad Proletaria
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la
Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y
portavoz de la Confederación
Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad
Obrera que, per
enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles
van ser retallats per
la censura governativa. Destacà el component sindical de
l'organització
anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i
combaté els
partidaris de prevaler les essències anarquistes en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir
en la lluita
ideològica que s'entaulà en la CNT sota la
dictadura de Primo de Rivera entre
partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus
rivals. D'antuvi tenia
la redacció a Mataró, però s'imprimia
a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit
per Àngel Abella, comptava en la redacció figures
destacades, com ara Ángel
Pestaña, Joan Peiró, Arnó i
Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar
Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc.
Aquesta publicació es va
suspendre per decisió del Comitè de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies»,
que se suposa fruit de la
lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32
números, l'últim el 23 de maig
de 1925.
***
Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó
- Míting d'Emma
Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un
míting de
masses d'afirmació revolucionària organitzat per
les Joventuts Llibertàries, la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren
Sébastien Faure,
Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró,
Félix Martí
Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco
Asó, que el va presidir. El míting va
ser retransmès per «ECN1 –
Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes,
Goldman visitarà el front
d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre
el 20 i el 26 d'octubre, a
València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich
Kaminski, Goldman farà
excursions als pobles i granges col·lectivitzades.
Naixements
Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar
- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia)–el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.
***
Foto
policíaca de Jules Fabry (1894)
- Jules Fabry: El
18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry.
Sos
pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne.
Tipògraf de professió, a començament
dels anys noranta fou expulsat de França i es
refugià a Bèlgica. En 1894 va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Carlo
Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca.
1919)
- Carlo Wulz: El
18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo
Wulz. Sos pares es deien Giuseppe
Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de
1899 va ser empresonat quatre
dies després d'haver llançat al carrer des de la
finestra del seu taller
fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de
Triestre cartonets amb
la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament
detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una
reunió de cristians
socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la
seguretat pública després
d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats
irredemptistes, el maig de
1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena
(Imperi Austrohongarès)
a la policia de Trieste, el presentà com a un individu
relacionat amb els
anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de
Trieste,
prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada
nit el Caffè
Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la
propaganda
anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder
ser capturat a
l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En
1902 es casà amb la
modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda,
nascuda en 1903, i
Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran
vaga
general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver
participat en
una reunió anarquista clandestina i per haver
col·laborat en l'agressió d'un
espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys
freqüentà destacats
anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun,
Giovanni
Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus,
Ugo Lanzi,
Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich,
Giacomo
Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni
Zolia, etc. Participà
en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale,
amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i
ell com a tresorer; d'aquesta
publicació, que edità quatre números
entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de
1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser
segrestats per les
autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la
policia de
Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava,
basant-se en una carta anònima,
que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat
atemptar
contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz
(Estíria, Àustria,
Imperi Austrohongarès) durant la temperada de
caça i, no obstant l'escassa
fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta
vigilància. En 1906
formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico
Pagnacco, etc.) que
es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol.
En 1909 la ciutat de Trieste
respongué espontàniament a la vaga general de
protesta arran de l'afusellament
el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc
Ferrer
i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes
i ell com a
destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es
fundà l'Associació del Lliure
Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes
de l'Imperi
Austrohongarès, i que estava adherida a la
Federació Internacional del Lliure
Pensament fundada en 1880 a Brussel·les
(Bèlgica); en aquesta associació
s'adheriren membres de totes les tendències
polítiques (liberals, mazzinians,
socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius
figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb
la mort
de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller
Wulz» de fotografia, establert des
de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el
més important de Trieste i assíduament
freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat.
Conreà diferents gèneres
fotogràfics, des del retrat –molts de sa
família, però sobretot d'artistes
contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar
Hofer, Bruno
Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio
Silvestri, etc.)–
al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers
(forners,
hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters,
picapedrers, paletes, infermers,
cosidores, bandes de música, obrers de
l'automòbil, etc.), fotografies que
prenia al seu estudi al llocs de treball. També
retratà paisatges i imatges de
la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses
exposicions
fotogràfiques nacionals i internacionals amb
excel·lents resultats. En 1925
aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza
(Llombardia, Itàlia) el Gran
Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional
de les Arts
Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz
va morir el 14 de
març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia). Les seves
filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del
cèlebre taller fotogràfic fins
el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres
generacions de la
família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari
de Florència
(Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.
***
Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)
- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
- José Rasal
Río: El
18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament
gener– de 1908
neix a Biscarrués (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas
Rasal Río, conegut com Casildo.
Fill d'una família pagesa, sos
pares es deien José Rasal Borau i María
Río
Torralba, i era el quart de cinc
germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT),
quan feia el
servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de
Jaca (Osca,
Aragó, Espanya),
participà en l'aixecament republicà engegat el 12
de
desembre de 1930 pels
capitans Fermín Galán Rodríguez iÁngel
García Hernández; després del
fracàs de
la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan
(Protectorat
Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra
civil va ser
milicià en la «Columna Durruti» i
després en
la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser
capturat per l'exèrcit alemany i, després d'un
temps a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat
al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), sota la matrícula 3.405.
A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols
(Ramón
Bargueño i José
Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels
nazis a les
cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les
tropes aliades el 5
de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero
Domínguez, salva la vida
de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren
desemparades després de
l'alliberament del camp. De bell nou a França,
s'instal·là primer a Auloron
(Aquitània, Occitània) i després a
Pou, on
treballà en la construcció. Milità
en la Federació Local de Pau de la CNT i en la
Federació
Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta
fou
secretari de la
Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus
Atlàntics). A França
es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué
descendència. José Rasal Río va
morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau
(Aquitània,
Occitània).
***
Enric Vañó Nicomedes
- Enric Vañó Nicomedes: El 18 d'octubre de 1910 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista«Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu.
Enric Vañó Nicomedes (1911-1939)
***
JuliánÁngel Aransáez Caicedo
- JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la«Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc).
Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009)
Jesús
del Olmo Sáez (Malatesta)
- Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.
Jesús del Olmo Sáez (1924-1958)
***
Nicolás
Villafranca Terribas
- Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat.
***
Emili
Cortavitarte Carral
- Emili
Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras
(Medio Cudeyo,
Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant
anarquista i
anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat
com Emilio Cortavitarte Carral. En
1969
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya). Després de llicenciar-se en
Història Moderna i Contemporània per la
Universitat de Barcelona, treballà de
mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya),
ciutat en la qual s'establí.
Posteriorment va fer de professor de secundària a
Montmeló i a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en
Estudiants Llibertaris, en
les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes
Anticapitalistes,
afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre
1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè
Nacional de CNT amb seu a Barcelona.
Intervingué en polèmiques internes, participant
en els Grups d'Afinitat
Anarcosindicalista, i quan la línia«ortodoxa» guanyà la partida,
abandonà la
CNT. Més tard participà en els moviments de
renovació pedagògica i ecologista.
En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en
la Confederació General del Treball
(CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació
d'Ensenyament de la
CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i
2014. Entre 1989 i 1998 ocupà
la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va
fer la
conferència a Lleida (Segrià, Catalunya)«Ideologies i qüestió
nacional». En
2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la
Barcelona revolucionària de
1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una
guerra») per a les biblioteques
de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i
jornades, com ara «La
revolució Llibertària» (2006-2007),«Pedagogies llibertàries» (2008-2009),«100
anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia»
(2009), «Altres protagonistes
de la Transició: l'esquerra radical i els moviments
socials» (2017). Ha fet
conferències sobre diversos temes: Ferrer i
Guàrdia, Pedagogia llibertària,
Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan
Peiró, Camillo Berneri,
Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha
participat en
diversos documentals (El tiempo de las
cerezas, Valentín. La
otra Transición,
etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés
Embat» de Catalunya per a
l'organització de moviments socials. Des de 2014és president de la «Fundació
Salvador Seguí». En 2015 signà el
manifest llibertari «Construir un pueblo
fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com ara Anuario de
Movimentos Sociales, Aula Libre,Catalunya, Cooperació
Catalana, Debat Nacionalista,Debates, Directa,L'Esquerda, Informativo
Sindical, Libre Pensamiento,Mientras Tanto, Muerte
de
Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El
Viejo Topo, Viento Sur,La Voz Confederal de Rubí,
etc. És
autor de El sindicalisme revolucionari:
auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria
de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb
altres), Sense memòria no hi ha
futur (2004), La pedagogia
llibertària (2006), entre
d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa«La visió del dia» de Ràdio
Klara.
Defuncions
Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922
- Jaume Rubinat
Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus.
Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya).
Sos
pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze
barcelonins al Congrés Metal·lúrgic
Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de
1918 fou orador en un míting dels
metal·lúrgics a Barcelona. Membre del
Comitè del
Sindicat Únic del Ram de la
Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28
de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al
I
Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat a
Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va
ser empresonat
governativament, amb Ángel Pestaña
Núñez, Josep Gardeñas
Sabaté i altres, a
Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins
abril de 1922, quan
el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922
va ser
detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán
acusat de participar en un
tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del
Sindicat Lliure, a la foneria
d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres.
Jaume
Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de
1922 al barceloní
carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital
Clínic de Barcelona
(Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de
sa companya,
Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí
fou Blas
Marín Pérez, amb el suport de
Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era
cosí germà de Salvador Seguí
Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat
de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas
Marín Pérez també atemptà
sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de
Salvador Seguí Rubinat.
Blas Marín Pérez i Julián
Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de
1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de
Loreto Escolà Filella, que els
identificà perfectament com a autors de l'atemptat,
ambdós van ser absolts.
***
Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912
- Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.
---
