Anarcoefemèrides
del 17 d'octubre
Esdeveniments
Mikhail Bakunin a l'època de Die Reaction in Deutschland
-«Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destruccióés també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.
***
La manifestació
passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17
d'octubre de 1909)
- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.
***
- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.
Pueblo Libre (1936-1938)
***
Capçalera
del primer número de Ruta
- Surt Ruta: El 17 d'octubre de
1936 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarquista Ruta. Órgano de las
Juventudes Libertarias
de Cataluña. Era continuació de Libre
Juventud. Aquest primer número portava la cita:«Aprèn a autodeterminar-te.És la millor arma contra els tirans.». Va estar
dirigit per Manuel Pérez, Fidel
Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero,
Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz.
La redacció de la publicació radicava a la«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de
Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les
posicions reformistes i a la
política col·laboracionista amb els governs
republicans de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè
Nacional, i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la
guerra civil. Trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís
Baró, Joan Bes, José Blanco,
Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano
Ruiz, Soldedad
Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García,
Ginés García, Pepe García,
García Cristóbal, Miguel García
Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet,
Félix Martí Ibáñez,
Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso
de
Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix,
Antonio Ocaña, Josep
Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau,
Pipán, Manuel
Rodríguez, Vicente Rodríguez García,
Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez
Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto
Sarrau, Germinal
Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel
Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents
ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83
números, l'últim el 5
de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la
Delegació d'Ordre
Públic. però va tenir molts errors en la
numeració –el número 64 (29 d'abril de
1938) apareix erròniament com el número 39 i
així continua la numeració fins el
número 83 que apareix en realitat com el número
58, per aquest motiu alguns
números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura
franquista, la
capçalera es publicà clandestinament a Barcelona
en diverses ocasions: entre
1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A
França (Marsella,
Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953,
sortí la mateixa capçalera
com a òrgan de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), però
finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i
sortí posteriorment
entre 1964 i 1966 a Brussel·lès
(Bèlgica). Després de la mort del dictador
Francisco
Franco, Ruta es tornà a
editar a
Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.
***
Publicitat
de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del
15 d'octubre de 1937
- Homenatge a
Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu
Juvenil Llibertari
(AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la
plaça de Catalunya,
una «sessió necrològica»
d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari
Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb
aquest acte,
organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL,
es pretenia que
l'escriptor servís com a exemple a imitar per la«joventut catalanista» i
l'«element femení».
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)
- Eugène Daguenet:
El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França)
l'anarquista
Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet,
fuster, i Hortense
Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria«Boule», on aconseguí diversos
premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand
Chapin, Henri
D'Auby, Amédée Denéchère,
Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les
reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al
número 21-23 del carrer
Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud
escorcollà
el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de
París (França), on vivia amb
sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia
temps, havia fet
desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi
pogué haver-hi i els
agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat
en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat a disposició del jutge d'instrucció Henri
Meyer després de ser
interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista,
sinó
socialista, i que formava part d'un dels Comitès
Revolucionaris del XX
Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista
Jacques Mérigeau, que
havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina
al seu taller, al
número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia
alguns obradors d'ebenisteria, i
on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes
(Claudius
Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a
la vesprada. L'anarquista
Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu
a les reunions. El
31 de desembre de 1896 figurava, com a«perillós», en un llistat de
recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i
aleshores vivia al número
20 del passatge Saint-Bernard de París. També
figurà en llistats d'anarquistes
entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un
diploma
en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16
de març de 1920 es casà al XII
Districte de París amb la bugadera Marie
Stéphanie Marchal i aleshores vivia al
número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc
de la seva
defunció.
***
Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini
***
Notícia
d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de
Bordeus La
Petite Gironde del 4 de maig de 1874
- Louis Claeys: El
17 d'octubre de 1857 neix a Nieppe (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Louis Séraphin Claeys –a vegades citat
erròniament Clays. Sos
pares es deien Cletus Claeys, belga, i Marie
Thérèse
Joséphine Defive, domèstica. De vida errant, es
guanyava la vida treballant de
teixidor i de venedor de diaris. El maig de 1874 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis
mesos de presó per uns
aldarulls en un cabaret on va amotinar la gent contra els agents. En
1884 va
ser condemnat per «ultratge a agent» i aquell
mateix any pel Tribunal de Lilla a
quatre mesos de presó per «violació de
domicili amb banda armada». En aquests
anys va ser un dels animadors del grup anarquista
d'Armentières (Nord-Pas-de-Calais,
França), que comptava una unes 35 membres. En 1887, venent
d'Armentières,
arribà a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).
Durant la primavera de 1888 va
ser detingut amb l'anarquista François Denollet per vendre La Révolte pels carrers;
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó
per «insults a la policia». A finals d'abril de
1890, a resultes d'un article
aparegut en el periòdic La
Dépêche de
Lilla, on s'acusava l'anarquista Anthelme Girier (Girier-Lorion)
de ser un agent provocador, participà amb aquest i
altres companys en el saqueig de les oficines del citat
periòdic; processat el
maig d'aquell any amb altres companys (Arthur Bernier, Ernestine Deman,
François Denollet, Bruno Pernet i Edmond Vercruyse), va ser
condemnat a tres
mesos de presó i en l'apel·lació a
Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) la pena
es concretà en sis mesos. En 1893
freqüentà les reunions anarquistes de Reims
(Xampanya-Ardenes,
França) i el maig d'aquell any passà a
París (França). El 23 d'agost de 1893 el
trobem de bell nou a Reims, amb la intenció de reorganitzar
el grup anarquista
local, però, sense feina, retornà a
París, on la policia vigilà la seva
correspondència. Retornà caminat a Reims, on el
12 de setembre de 1894 entrà a
treballar de teixidor a la filatura Hennegrave de Boult-sur-Suippe
(Xampanya-Ardenes, França). Quatre dies després
abandonà Boult-sur-Suippe i a
peu arribà a Reims, per a retornar el 19 de setembre a
Boult-sur-Suippe i
encara anar i tornar d'una població a l'altra en els
següents dies. Entre 1895
i 1896 va fer la verema amb l'anarquista François Courtois.
El febrer de 1895
rebé una carta de l'anarquista Paul Demazure, on declarava
que estava «disposat
a tot» i li demanava l'adreça de companys que el
poguessin asilar, ajudar i
buscar-li feina. L'abril de 1895 va rebre tres exemplars de Le Père Peinard en una capsa
de
pastilles de sabó i els va fer circular entre els companys
de taller. Va declarar
que Le Père Peinard i La Révolte reapareixerien
aviat a París
i l'agost de 1895 va escriure a Sébastien Faure per fer-lo
venir a Reims. El 14
de novembre de 1895 marxà cap a Roubaix i a finals de gener
de 1896 va escriure
des d'aquesta ciutat al grup «Les Libertaires» de
Reims per donar-li notícies
de l'anarquista belga Julien Béranger, expulsat de
França, però que finalment
hi retornarà. Va indicar que la propaganda pel fet es
reprendria a la regió del
Nord. Sembla que és el mateix Claeys que en 1897
publicà el fullet antiguedistaRéflexions sur la propagande
collectiviste à Roubaix. A principis de segle
l'anarquista Albert Vanacker
es va refugiar al seu domicili. En 1900
col·laborà en el setmanari Le
Batailleur. Journal hebdomadaire du Nord
et du Pas-de-Calais. El 8 de febrer de 1902 la Prefectura del
Nord
assenyalà que havia deixat Croix (Nord-Pas-de-Calais,
França) i que hi anava
cap a Reims a la recerca de feina. El 14 de febrer s'estava a Croix en
un antic
allotjament i el 16 d'abril de 1902 desaparegué de Croix. En
1903 vivia a
Bousbecque (Nord-Pas-de-Calais, França), treballava a la
papereria Dhal i a
principis d'octubre d'aquell any va ser detingut per apedregar els
gendarmes
durant una vaga a la regió. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època
- Edmond Marpaux: El
17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans
(Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista
expropiador Edmond Aubin
Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en
pudelació, i
Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes
organitzades als Districtes V
i XIII de París (França), fou secretari de la
Cambra Sindical dels Estampadors
en Metall de París. També milità en la«Lliga dels Antipatriotes», en la«Cloche de Bois» –grup activista
d'antipropietaris
fundat per
l'anarcoindividualista «il·legalista»
Vittorio Pini que s'encarregava de fer
discretament la mudança dels companys que no podien pagar
els propietaris i
marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup
expropiador de
Pini. El 18
d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca
l'Anarquia!» davant un
guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats«Le Père Peinard au
Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí
a prop de l'Ajuntament del
III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de
novembre de 1893, quan
retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a
l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort
l'agent Colson en
fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el
27 de
febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves
refutacions, fou
condemnat a les colònies penitenciàries a
perpetuïtat. Edouard Marpeaux va
morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23
d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana
Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir
un motí que havia
esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris
anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier,
Pierre Meyrues, Charles Achille
Simon, etc.).
***
Notícia
del judici a Napoléon Dubois apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne de l'11
d'agost de 1907
- Napoléon Dubois:
El 17 d'octubre de
1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França)
l'anarquista Napoléon Pierre
Dubois, conegut com Eugène.
Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau.
Obrer
miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a
orador en reunions públiques i
vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El
30 d'abril de 1907
va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i
contra la
policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a
Neuves-Maisons
(Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per
l'Audiència de Nancy
(Lorena, França) a sis mesos de presó per
aquestes declaracions. L'octubre de
1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic
anarquista La Mère Peinard.
Réflecs hebdomadaires d'une
lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur
(Saint-Maur-des-Fossés, Illa
de França, França); aquest periòdic va
ser fins i tot criticat per determinats
cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909
publicà a
Longwy (Lorena, França) l'únic número
que sortí del periòdic L'Éveil
Social. El març de 1909, amb la
documentació militar de son germà
Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment
s'establí a París (França), on
treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat
del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)
- Maurice Hallé:
El 17 d'octubre de 1886–algunes fonts citen
erròniament 1888– neix a Oucques (Centre,
França) el poeta i cantautor
anarquista Maurice
Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre
carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot),
i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava
un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar
al taller de son pare i dos
anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet
fortuna,
s'instal·là a París, on
treballà de cambrer; però no pogué
suportar aquesta
feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i
tornà
amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del
Comitè de Festes, del qual va
ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu
nous», que arreplegava joves que
es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una
plagueta de versos, Au pays où
qu'on parl' ben. Recueil de
monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de
Vendôme. Els
diumenges cantava als cabarets de la regió, però
els seus versos satírics no
van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren
un
arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest
hagué de plegar.
Després de la mort de sos pares, retornà a
París, on entaula amistat amb altres
cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i
començà a cantar
pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els
cercles llibertaris, fet pel
qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions.
En 1913
començà a col·laborar amb«La Muse Rouge», una societat de cantautors
composta
per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es
publiquen en
diversos periòdics proletaris (La
Guerre
Sociale, La Bataille Syndicaliste,La Chanson du Peuple, La
Vache Enragée, La Muse
Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per
la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets
(«Théâtre de
Montmartre», «Caveau de la
République», «Lapin agile»,«La Bolée»,«Quat'z-Arts», «Noctambules»,
etc.), cantant contra la guerra i les injustícies
de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny,
llançà el setmanari
satíric La Vache Enragée
i dos anys
després fundà el cabaret «La Goguette
de la Vache Enragée», que acabà
establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i
fou un lloc molt
freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret
també era la seu de
l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre»
que creà amb el pintor Jules
Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta
Roger
Tozini, creà la «Foire aux
Croûtes» (Fira dels Mamarratxos),
exposició de
pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el
recull de poemes Par la grand'route et les
chemins creux.
El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de
París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite),
divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al
número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En
aquestaèpoca
va fer una
gira artística arreu de França i de
Bèlgica. En 1928, després d'un procés
judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del
seu cabaret i acabà
treballant com a corrector en el Journal
Officiel. En 1935 publicà Les
laveuses,
poésie beauceronne i en 1942 Les
oeuvres
de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille,
poésie beauceronne créée par l'auteurà
la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les
cabarets.
Després de l'Alliberament, encara actuà a
diversos cafès cantants, com ara«Baltó», al carrer Custine, o«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans.
Altres obres seves són Poésies
beauceronnes (1934), J'veux pas
qu'tu
t'marises, récit beauceron (1937), Prière
d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre
d'altres. Maurice Hallé va
morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de
París
(França). Un carrer
d'Oucques porta el seu nom.
Maurice Hallé (1888-1954)
***
Necrològica
de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1967
- Vicenç Llop Serrano:
El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó
(Ribera
d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista
Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es
deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
població natal, durant
la Revolució participà en la
col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a
Vierzon, treballà de pagès i milità en
la Federació
Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet,
amb qui
tingué dos infants, Miguel i José,
també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano
va morir el 3 de març
de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre,
França).
***
Alejandro
Ascaso Abadia (ca. 1926)
- Alejandro Ascaso
Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer
servir els pseudònims
de Manuel Labrada Pontón
i Manuel Formoso Peña,–aquest últim el va
usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de
la famosa família
anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo,
Alejandro,
Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso
Corredor i Emilia Abadía
Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga
i costosa malaltia i la vídua
i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó,
Espanya), on visqueren
amb gran penúria. Introduït en el moviment
anarquista com sos germans, d'antuvi
treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920
va fer el servei
militar a Àfrica, però va desertar.
S'establí a Barcelona (Catalunya) en els
anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923
s'afilià al Sindicat de la
Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquestaèpoca formà part de la redacció de Solidaridad
Obrera i col·laborà en Crisol
i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va
ser
detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i
altres
quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint
de la
persecució policíaca, s'exilià a
París (França). En 1924, des de la capital
francesa, reivindicà l'acció armada com a
mitjà revolucionari. El gener de
1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover
Cortés, marxà cap a Mèxic,
on s'integrà en el grup d'acció «Los
Errantes» i participà amb Buenaventura
Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la
sucursal del Banco de
la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota
el nom de Manuel Labrada Pontón,
continuà amb les accions del grup
il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz,
l'Havana, Panamà,
Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer
de 1926 desaparegué
a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment
anarquista. Després
d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona
anomenada Dolores a casa
d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias
(Bolívar,
Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals
de 1927 marxà cap a Costa
Rica i s'instal·là, primer, a Puerto
Limón i, després, a Sant José, on
treballà
de periodista sota el nom de Manuel
Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es
casà amb María del Carmen
Herrera Núñez, amb qui tingué quatre
infants. Durant la Revolució espanyola
participà en la creació de diversos
comitès de suport a Costa Rica. A partir de
1947 dirigí el periòdic pro oficialista La
Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba
destruí parcialment el
seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor
José Figueres Ferrer.
Col·laborà de columnista en La
Razón
i en 1953 va ser nomenat subdirector de La
Nación. En 1957 presidí
l'Associació de Periodistes de Costa Rica i
tingué
alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de
la República,
ministres i diputats. També destacà com
escaquista i fou membre de la Lliga de
Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta
viatjà a Aragó i a Catalunya sota
el nom americà de Manuel Formoso
Peña.
En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler»
i en 1978 l'important «Premio de la
Libertad», de l'Associació Nacional de Foment
Econòmic (ANFE), com a defensor
d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel
Rojas Bolaños Lucha social y
guerra civil en Costa Rica
(1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en
1982 a San José (Costa
Rica). En 1997 es creà la «Càtedra
Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat
i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del
Partit Socialista de
Costa Rica (PSC).
***
Notícia
del processament d'Henri Cottin apareguda en el
periòdic Le
Petit Parisien del 16 de setembre de 1923
- Henri Cottin: El
17 d'octubre de 1901
neix a Compiègne (Picardia, França)
l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien
Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine
Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer
torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París
i vivia amb sos
pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital
francesa. Des del
1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son
germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou),
intentà assassinar
el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell
de Ministres
francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre
de la Unió
Anarquista (UA) del XV Districte de París
(França). El 2 de juny de 1921 va ser
absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i
comunistes, pel XI
Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets
antimilitaristes».
El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat,
llançaren
pamflets anarquistes durant la representació de Werther a
l'Òpera-Còmica de París; processats el
setembre d'aquell
any per aquesta acció, la causa va ser finalment
sobreseguda. Durant la Guerra
Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions
d'avituallament del Comité pour
l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a
Barcelona i Llançà
(Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la
Resistència contra
l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet,
Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser
abatut
per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny
de 1944 durant una
acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu
(Soissons, Picardia,
França) de l'estació de Soissons. Associacions
d'excombatents i exmembres de la
Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i
un carrer de Belleu porta
el seu nom.
***
Pano Vassilev
- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).
Pano
Vassilev (1901-1933)
***
Conxa
Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel
Laburu
- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el«Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.
***
Notícia
sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en
el periòdic tolosà España Libre
del 9 d'agost de 1959
- Leandro Cuenca
González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio
Cuenca i María
González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria
de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En acabar el
conflicte, va ser capturar
per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure
s'integrà en
la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè
Regional del Centre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut;
jutjat, va ser
condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè
Regional del Centre de
CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats
polítiques». L'estiu
de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid
al penal d'Ocaña
(Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants
confederals. En
1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid,
Espanya). Gairebé cec, després
d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en
llibertat
quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de
València (València, País
Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14
de gener de 1995 a l'Hospital
San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud,
al barri
madrileny de Carabanchel.
***
Christian
Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de
1994)
- Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix al IV Districte de París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Gérard Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor,Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revistaLe Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres, fou un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre –en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i posteriorment a Vernon (Normandia, França). Es considerà un artista«calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques. Christian Zeimert va morir el 23 d'octubre de 2020 a Vernon (Normandia, França).
---
