Anarcoefemèrides del 13 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera de La Protesta Umana
- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.
***
Portada de Montjuich
- Surt Montjuich:
El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el
número únic del
periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich.
Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a
retre homenatge al pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans.
Editada pel
Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino,
l'editor
responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions
de Francesco Arzi,
Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi
Mariotti,
Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.
***
Capçalera
de Tredici
Ottobre
- Surt Tredici
Ottobre:
El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília)
l'únic número del
periòdic anarquista Tredici
Ottobre. La
glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di
Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la
publicació l'advocat i
periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic
dedicat a la
reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la
seva Escola Moderna en
l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti,
G. S.
Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia,
Marcellino Marcellini, Giovanni
Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.
***
Notícia
del míting apareguda en The New York Times
del 14 d'octubre de 1910
- Míting per Ferrer:
El 13 d'octubre de 1910 es realitza
a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower
Manhattan
(Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari,
organitzat per
l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana
Ferrer), en commemoració
del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals
Ferrer de la ciutat
de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i,
després de deixar una
corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren
l'himne Song of the toilers (Cant
dels treballadors).
Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident
de la Thomas Paine
Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i
membre
del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander
Jonas, cofundador i
editor del periòdic socialista New
Yorker
Volkszeitung i membre del comitè executiu de la
Free Speech League (FSL);
Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada
anarcofeminista Emma
Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes:
anglès, alemany,
castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte
circulaven persones amb cistelles
on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles
Modernes arreu del
continent americà. Aquesta proposta de
construcció de noves escoles ferrerianes
va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí
una carta de
suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que
fou
ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de
gom a gom i més de
mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi,
fet pel
qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per
parlar a la
multitud. El míting de la Cooper Union
novaiorquès només fou un dels trenta
actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars
que es
realitzaren a tot el món.
***
Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931
- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.
***
Portada del primer número de La Conquête du Pain
- Surt La Conquête du Pain:El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat perÉmile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns popularsLa Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.
***
Capçalera d'Il Libertario
- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.
***
Monument a Ferrer a Montjuïc
- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»
Naixements
Giuseppe Fanelli
- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques–a Bezzecca caigué ferit–, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals–fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península –la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona–, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara –ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.
***
Hermann
Jung (ca. 1880)
- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3 de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca de Pierre Gatinet (2 de juliol de 1894)
- Pierre Gatinet: El
13 d'octubre de 1843 neix a Bourges
(Centre, França) l'anarquista Pierre Adrien Gatinet. Sos
pares es deien André
Gatinet, fuster, i Marie Henriette Magdeleine Robineau. Es
guanya la
vida de
fuster com son pare. El 16 d'octubre de 1869 es casà al
XVIII Districte de
París (França) amb Pauline Ernestine Fellion. En
aquesta època vivia al carrer
Vinaigriers de París. En 1875 vivia al número 24
del carrer Fêtes del barri de
Belleville de París. El 22 de novembre de 1884 va fer
declaració de fallida
davant el Tribunal de Comerç del seu negoci de
construcció de carcasses i
entramats de fusteria; en aquesta època vivia al
número 48 del carrer Charles
Nodier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França) i després passà a viure
al 148 del Quai Jemmapes de París. El 19 de gener de 1893 la
Prefectura de
Policia demanà a la III Brigada d'Investigacions informes
seus i d'altres
anarquistes. El 15 de desembre de 1893 el comissari especial de
l'estació del
Nord el va incloure en un informe sobre 19 anarquistes de la
fàbrica britànica
de frens Westinghouse de Livry (Illa de França,
França) que comptava uns
dos-cents obrers. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un
llistat
de recapitulació d'anarquistes i viva a la Villa des
Mûriers de Bondy (Illa de
França, França). L'1 de juliol de 1894, en una
gran batuda antianarquista, el
seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat pel comissari
Pontaillier;
detingut, va ser portat a comissaria i l'endemà fotografiat,
fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per «associació criminal». El 4
de juliol de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informacions seves a la
Prefectura de Policia, que van ser
enviades l'endemà. El 31 de desembre de 1894 i de 1901
figurava en els llistats
de recapitulació d'anarquistes. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)
- Dionigi Malagoli:
El 13 d'octubre de 1859 neix a
Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller
anarquista Dionigi Malagoli, més
conegut com Dionis Malagoli. Sos
pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo
Bianchi,
Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole
dell'Avvenire» de
Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a
França, el 30 de maig de 1892 en va ser
expulsat per les seves activitats llibertàries i es
refugià a Londres (Anglaterra).
En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert
per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de
febrer de 1930
- Antonin Estor:
El 13 d'octubre de 1864 neix a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine
Estor. Sos pares es deien Louis Estor,
conreador, i Marie
Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer
Socialista (POS), milità, ben
igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment
anarquista de
Montpeller de començament de segle. Guixaire de
professió, durant molts anys
fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la
Confederació General del
Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de
la
Magistratura de Treball de la seva corporació i
exercí les funcions de
president general del Consell de la Magistratura de Treball.
També fou un dels
fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes
les
vagues del sector de la construcció i formant part de les
comissions mixtes que
es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9
de maig de 1891 es
casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline
Maurras, amb qui va
tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat
d'Ensenyament
Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular»)
del departament de l'Erau. El
seu domicili serví de refugi per als seus germans i per
militants russos
exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili
de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Joan
Arans Nin
- Joan Arans Nin: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades erròniament com Araus. Sos pares es deien Serafí Arans, masover, i Madrona Nin. Quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931– dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia,Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir el 2 d'agost de 1965 –algunes fonts citen erròniament l'1 d'agost de 1964– al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Fioravante Meniconi
- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdicUmanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).
Fioravante Meniconi (1893-1945)
***
Willi
Muth
- Willi Muth:
El 13 d'octubre de 1899 neix a Elberfeld (Rin del
Nord-Westfàlia,
Imperi Alemany; actualment pertany a Wuppertal, Rin del
Nord-Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista,
i
després comunista, i
resistent antinazi Wilhelm Ewald Muth, conegut com Willi
Muth o Willy Muth.
En 1917, en plena Gran Guerra, va ser reclutat, però l'agost
de 1918 desertà.
Detingut, va ser empresonat, però la Revolució
alemanya de novembre de 1918
l'alliberà. Després entrà a formar
part del moviment Freie Sozialistischen
Jugend (Joventut Socialista Lliure) i, arran de l'escissió
d'aquest grup, amb
son germà petit Heinrich Muth, s'uní a
l'anarquista Freie Jugend Morgenröte (FJM,
Aurora de la Joventut Lliure), formada sobretot per desertors que
vivien en una
cabana a Nüll, a prop d'Elberfeld, on practicaven el naturisme
i l'amor lliure,
i de la qual esdevingué president a principis dels anys
vint. També entra a
formar part de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter Union Deutschland
(FAUD,
Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a
l'Associació Internacional
del Treball (AIT), i de Gemeinschaft Proletarischer Freidenker (GPF,
Comunitat
de Lliurepensadors Proletaris). Quan el cop d'Estat de Wolfgang Kapp (Kapp-Putsch) de març de 1920,
participà
en la vaga general, en la resistència i en la presa de
casernes militars. Arran
de la dissolució de l'FJM, s'uní, com la majoria
del seus membres, al Kommunistische
Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El novembre de
1931 es
casà amb Cläre Riedesel (Cläre
Muth),
una de les comunistes més conegudes de Wuppertal–Willi Muth es va unir al
comunisme per la seva influència. Després de la
presa del poder del
nacionalsocialisme el gener de 1933, la parella organitzà la
reconstrucció del
KPD a Wuppertal i ell assumí el càrrec de
tresorer. D'antuvi pogueren fugir de
la repressió, però finalment ell va ser detingut,
per la delació de Walter
Torner, infiltrat de la Gestapo dins del KPD, el 17 de gener de 1935 al
carrer,
quan intentava reunir-se amb els companys Otto Heyler i Wilhelm Recks.
Cläre
Muth s'amagà en una mansarda amb altres companys i
després fugí als Països
Baixos amb el suport del seu cunyat Heinrich Muth i de
l'anarcosindicalista
Fritz Benner. Després de torturat, Willi Muth va morir el 25
de gener de 1935 a
la Prefectura de la Gestapo de Von-der-Heydt-Gasse de Wuppertal (Rin
del
Nord-Westfàlia, Tercer Reich; actual Alemanya), sembla que
penjat a la seva
cel·la. Mai no es va aclarir si va ser assassinat o es va
suïcidar. Cläre Muth
s'exilià a Mèxic, on en 1942 es casà
amb el litògraf comunista Richard Quast,
que visqué al país asteca sota el nom de Paul
Hartmann, agafant ella el nom de Cläre
Hartmann, i retornà a la República
Democràtica Alemanya (RDA) després de la
II Guerra Mundial, involucrant-se en el sindicalisme comunista.
***
Tomás Cano Ruiz
- Tomás
Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 –segons
algunes fonts el gener de 1900– neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) el
periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea.
Fou membre d'una
coneguda molt humil família anarquista, entre els quals
destaquen sos germans
Benjamín, Vicente i Juan. En 1915
començà a col·laborar amb el
periòdic
anarquista El Rebelde i l'any següent
durant unes vacances a Melilla,
conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per
les autoritats militars de la
plaça africana. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1918
participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a
Múrcia. El
desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia) a
Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on
milità en la CNT i en la
Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquestaèpoca va fer mítings
amb Salvador Seguí i formà part –amb
Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin
i Gener Minguet– del Comitè Nacional
clandestí de la CNT, però fou
detingut gairebé immediatament. També en 1920
assistí a un acte antirepressiu
amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada.
El 28 d'octubre de
1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri
barceloní de
Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per
guanyar-se la vida
feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de
maig de 1921 va ser
detingut al Sindicat Únic del Ram de la
Construcció de Barcelona, clausurat
aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de
Comitè Pro-Presos, amb
segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre
l'11 i el
12 de juny de 1922 participà en la Conferència de
Saragossa. Aquest any va fer
mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant
peninsular. Per aquest temps va
ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València
per delictes
d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900
pessetes al
caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de
Tabacs a València
aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc
d'Espanya, va ser
detingut amb Vicente Altamira i José Miró
Lázaro acusats d'haver perpetrat
aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció«Brazo y Cerebro» de València.
Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat
provisional. En
aquests anys col·laborà en Alba Social,Redención y Estudios.
En 1927 participà en la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i,
amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats
públiques (Alzira,
Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928
començà el judici per l'atracament a
mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim
judici de l'època del
pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i
a Francisco García García,
se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per
atracament, més sis mesos
i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel
Sánchez,
sis anys i un dia de presó major; i a Manuel
López Rigel, nou anys de presó
correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el
condemnà a 10 anys de
presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús
de nom fals, a més
d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la
presó
s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a
París, on fou
secretari de la Federació Anarquista del Sena, i
després a Alger. En 1930 tornà
a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad.
En 1931 fou redactor de Solidaridad
Obrera, publicació que més tard, amb
Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol
de 1931 participà en un míting anarquista al
Palau de Belles Arts de Barcelona,
organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano
Durruti i
Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquestaèpoca va
fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que
dirigia Pilar
Grangel. Durant la II República portà a terme una
intensa tasca periodística,
faceta que compaginà amb la realització de
conferències i mítings. Entre maig i
juny de 1931 assistí a la Conferència catalana,
on va proposar que la FAI fos
convidada al proper congrés de la CNT, proposició
que va ser acceptada. L'agost
d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i
Gregorio Jover, en el míting
pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El
13
d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón
Acín i Antonio Martínez Novella,
en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la
legalització d'aquest
sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya,
celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser
nomenat
membre del consell de redacció de Solidaridad
Obrera. El gener 1932,
arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut
amb la resta de
membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos
Aires», per ser
deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb
aquest dos organitzà
una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a
compartiments
aïllats de la resta dels companys confinats– i molts
altres a Bata i a
Fuerteventura fins al setembre. També en 1932
intervingué en el míting de la
FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant
Adrià de Besòs.
Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José
Pastor, Serafín Aliaga i
altres, fundà les Joventuts Llibertàries
d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son
germà Benjamín, participà en
l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i
ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes
que funcionaven en
aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per
l'Ateneu Llibertari
d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del
Sindicat
Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9
de maig de 1933
resultà greument ferit, i un company seu (Manuel
Martínez Castellanos) mort, en
un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual
morí
l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li
quedà esguerrada la mà
dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè
Peninsular de la FAI. En 1935
formà part de la redacció de Liberación
i poc després va ser detingut a
Alacant. També en 1935 entrà en el
Comitè Peninsular de la FAI, que va haver
d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a
Barcelona per
recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de
juny de 1935 va ser
detingut a Barcelona com a director del periòdic La
Voz Confederal,òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis
companys que treballaven
a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935
participà en un míting
d'afirmació confederal contra la guerra a la
Plaça de Toros de València,
organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel
Pérez Feliu, Pau Monllor,
José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar
feixista de juliol de
1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el
Consell Administració
Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a
Múrcia i criticà
duríssimament la fugida de Madrid del Govern
republicà i el governamentalisme
confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación.
En 1937
va ser un dels representants d'«Els Amics de
Mèxic» a Alacant. El novembre de
1937 representà el Sindicat de Professions Liberals
d'Alacant en el Ple
Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell
Nacional de la
Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció
Pública i Sanitat a Múrcia. Durant
els anys bèl·lics també va fer
diversos mítings i conferències–Villarreal
(1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939
va ser elegit
membre del Consell Municipal de València per la FAI, en
substitució de Benjamín
Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A
l'exili ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i dirigí publicacions.
Durant els anys posteriors
recorregué Amèrica i després
s'instal·là a París com a professor de
castellà a
Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i
fins i tot
s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets
que van decebre força
molts companys encara que després corregís. En
1962 i 1971 va fer conferències
a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de
Llevant de la CNT de
l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer
conferències arreu. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles
d'estiu a Múrcia. En 1983
s'establí a València i posteriorment a
Múrcia. Trobem articles seus en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação
Directa, Adarga,Aurora, A Batalha, Cenit,Le Combat Syndicaliste, A
Comuna, ¡Desperdad!, España
fuera de España, Espoir, Estudios,Los Galeotes, Liberación,Manha, Mujeres Libres, Nueva
Humanidad, Ruta, Solidaridad
Humana, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz de las Artes
Blancas, Umbral,
etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història
del moviment obrer i col·laborà
en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.És autor de Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de
Quental, Recordando
a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y
los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio
CNT-FAI. 19 de julio
de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni
García Lamolla), Homenaje
a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976),
Cuestiones
ibéricas (c. 1977), La Commune de
París (1871) (1977), Zarabanda
insular (1977), Doña Anastasia
(1979), Memorial de Chicago
(1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980),
Homéricas
regionales (1981), Escuela de verano
(1982), etc. Tomás Cano Ruiz va
morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal
un carrer porta al
seu nom.
---
