Anarcoefemèrides
del 9 d'octubre
Esdeveniments
Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici
- Judici contra Ferrer i
Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és
jutjat a la
presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra
Sumaríssim, per la
seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana
Tràgica, el pedagog
anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou
presidida pel tinent
coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les
nou del matí i
Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no
comparèixer amb un vestit més
adequat, però quan volgué protestar per haver
estat privat de les seves robes i
haver d'anar al judici com un apatxe, el president
el féu callar.
Després tot fou molt ràpid, perquè no
s'escoltà cap testimoni. El comandant
Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un
extens resum del sumari
i a continuació, després de dues hores de
descans, presentaren els seus informes
el fiscal, capità d'Infanteria Jesús
Marín Rafales, i el defensor, capità
d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després
d'una breu declaració del
processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era
crear escoles per
elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es
retirà a deliberar a
tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el
paràgraf segon de l'article
242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a
Ferrer com a cap d'una
rebel·lió militar,
s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest
partint de les
declaracions d'una quinzena de testimonis i de la
documentació confiscada al
processat, però la seva argumentació fou molt poc
convincents. No havia cap
testimoni directe que demostrés que hagués actuat
com a cap de la rebel·lió i
els documents més comprometedors per a Ferrer eren les
circulars
revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans.
El capità Galcerán,
defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per
examinar els 600 folis
del sumari i protestà per la manera que s'havia
instruït el procés –no
s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a
vàlides
denúncies anònimes, els escorcolls
policíacs s'havien fet sense testimonis, les
proves documentals no foren peritades ni sotmeses a
contradicció–, criticà la
campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical
republicà contra el seu
defensat i demanà la seva lliure absolució. La
sentència fou dictada el mateix
dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren
constitutius d'un
delicte consumat de rebel·lió militar, amb la
concurrència de circumstàncies
agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i
indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou
remés a l'auditor de la
IV Regió Militar perquè emetés el seu
preceptiu dictamen i fos enviat al capità
general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el
capità general aprovà
la sentència i la comunicà, a través
del Consell Superior de Guerra del
Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí
Antoni Maura a
l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12
d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a
Ferrer, al
despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu
havia estat
traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que
signà amb total
serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat
l'endemà, 13 d'octubre de
1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona
(Catalunya), mentre
accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es
portaven a terme
arreu del món.
***
Capçalera
de Tierra y
Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.
***
Capçalera
de Le
Révolté
- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de
1910 surt
a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer
número del setmanari llibertari Le
Révolté. Organe hebdomadaire d'union,
d'action et d'éducation révolutionnaire regional–en números posteriors el
subtítol perdrà l'adjectiu«regional». Aquesta publicació
sorgí arran de la
fusió de L'Action Syndicale
(1904-1910) i Le Combat
(edició del
Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El
seu gerent va ser Henri
Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul
Lenoir i Henri
Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos.
L'últim número fou el del 28
de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde
(1913-1914).
***
Capçalera
del primer número de Guerra di Classe
- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.
***
Cartell de l'acte
- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.
Naixements
Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883
- Grégoire Federscher:
El 9 d'octubre
de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual
Moldàvia) l'anarquista
Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire
Féderscher, i que va fer servir el
pseudònim d'Isaac Imbaschi
(o Imboschi). Després de
fer estudis de mecànica i d'enginyeria a
Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a
París (França). En 1882 visqué, sota
la identitat d'Isaac Imbaschi, al
domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de
Brussel·les
(Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida
com a obrer òptic. Amb els
anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i
Alexis Lewin, s'exercità
en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió
del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren
(Brabant, Bèlgica), on resultà mort
Métayer, va ser detingut, juntament amb
Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de
Brussel·les,
Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set
per ús de nom i de
documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa),
on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe
de la policia suïssa
el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost
de 1894. El
desembre de 1893 la seva sol·licitud de
naturalització suïssa va ser rebutjada.
En 1898 sembla que obtingué aquesta després
d'establir-se a Zuric (Zuric,
Suïssa). Posteriorment publicà articles
científics, s'especialitzà en obres
públiques i deixà de figurar en les llistes
d'anarquistes a controlar per les
autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Marià Sanromà Grau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1967
- Marià
Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894
neix a Arnes
(Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Marià Sanromà Grau –a vegades el primer
llinatge
citat erròniament Samroma.
Sos pares es deien Marià
Sanromà i Josepa Grau. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona
tarragonina i en 1939, amb
el triomf franquista, passà a França.
S'establí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local de la CNT. Durant els anys seixanta
patí un accident laboral que l'obligà a romandre
hospitalitzat en una casa de repòs
de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La
Grave. Marià
Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta
població.
***
Celso Persici
- Celso Persici: El
9 d'octubre de 1896 –algunes
fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a
Crespellano (Emília-Romanya,
Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso
Persici. Sos pares es
deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove,
influenciat per
l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja
en 1913 va ser
condemnat per la seva militància. Membre actiu de la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia)–amb Armando Borghi, Luigi Fabbri,
Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli,
etc.– prengué part el
4 de desembre de 1919, després d'un míting a
Bazzano, en una revolta; detingut,
fou acusat d'«incitació a l'odi de
classes». Fou un dels militants més actius
de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil
Revolucionària),
creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el
22 de desembre de
1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).
Col·laborà en Umanità Nova
i Guerra
di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou
processat el 6 de
març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos
i 22 dies de presó,
que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de
la Borsa de Treball
Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de
presó.
En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa
família, s'exilià amb
son germà Antonio Persici a França.
Treballà per a la Casa «César
Ranuzzi» a Dieulouard
(Lorena, França). Cap el març de 1924
s'establí a la regió parisenca i
residí a
Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A
París i a
Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo
Angeli, Gino Balestri,
la família Berneri, Aurelio Chessa, la família
Fabbri, la família Giglioli, Leonida
Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio
Umberto Marzocchi,
Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa
de
paletes i de decoració de mosaics que permetré
els companys tenir un treball i
legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al
moviment anarquista.
També prengué part en la construcció
dels casinos de Vichy i de Donibane
Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club
de Niça. El
setembre de 1925 participà en el Congrés de
Refugiats Italians celebrat a
París. Després de dos anys a Niça,
s'instal·là per qüestions de salut el 17
d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on
treballà
d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa«Aixandro et Goyet» i com
cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta
ciutat participà en les
activitats de la Universitat Proletària i va militar en el
Grup Comunista
Anarquista «Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo
Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici
i
altres. En 1934 era membre del grup anarquista«Belle-de-Mai» de la Federació
Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a
Algèria durant uns mesos per
qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per
la policia, en una
ocasió evità un segrest amb la finalitat de
lliurar-lo secretament a la policia
de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14
de novembre de
1935, va ser detingut dos dies després, portat a la
comissaria marsellesa
d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a
Catalunya, on uns mesos més
tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de
1936 i en el triomf
de la revolució. Participà en
l'organització dels voluntaris que venien per
lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó,
Espanya). En 1937 va treballar
en la Secció Italiana del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri,
i
representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici,
en el Comitè
Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També
treballà, amb Martín Gudell i Augustin
Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de
l'assassinat de
Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937,
tornà a França on
visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé
durant dos anys. Buscat per
la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond
Lelli, arribar a
Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino
Angeli). Però un dia després de la seva
arribada, el 19 de juliol de 1939,
són detinguts a Orà amb Angeli. Dino
només fou tancat dos mesos, però Persici i
Lelli van ser empresonats durant un any per ús de
documentació falsa. Després
de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca
(Marroc), on
participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis
Rodríguez Castro), en la resistència
marroquí amb falses
identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes
establerta a
Orà. El setembre de 1943, després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
retrobà sa companya a Orà. Després de
la II Guerra Mundial, Persici retornà a
Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i
son fill Vertice
(1931-2000), que també serà militant anarquista,
i participà en la reconstrucció
del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a
Marsella amb Vertice i l'any
següent substituí Gusmano Mariani com a responsable
de la subsecretaria de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a
Europa Occidental.
Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a
René Bianco en la
fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanariEspoir, on defensà els
principis de l'AIT. Finalment s'establí a
Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso
Persici va morir el 15 de
setembre de 1988 a la Residència «Les
Palmiers» de Niça (País
Niçard,
Occitània).
***
Notícia
sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de desembre de 1937
- Roger Bâcle:
El 9
d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes,
França) el
tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle,
més conegut com Roger Coudry
i que va fer servir el
pseudònim Régor.
Sos pares es deien
Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül.
Militant anarquista en el període
d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà
com a orador al
servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es
casà a
Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en
diferents ocasions al
seu domicili del número 57 de l'avinguda
Lamoricière de Sevran (Illa de França,
França) l'objector de consciència
Gérard Leretour, editor de la revista
parisenca Rectitude,òrgan dels«Pacifistes d'Acció» i de la«Lliga d'Objectors de Consciència»,
publicació en
la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys
col·laborà amb articles
antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le
Libertaire.
Posteriorment residí al carrer de la
Pépinière de Sevran. En aquesta època
formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Cap el 1937 fou
secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França), va
fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies
Antifeixistes d'Espanya i
dirigí «Les Imprimeries Pacifistes»
d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el«Carnet B» dels
antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979
a Les
Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal
no confondre'l amb Roger
Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que
col·laborà sovint
en Le Libertaire i que fou gerent
d'aquest periòdic, i que també va fer servir el
pseudònim Roger Coudry;
per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.
***
Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)
- Jacobo Maguid: El
9 d'octubre de 1907
neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo
Maguid,
també conegut com Jacinto Cimazo
i Macizo. Sos pares, immigrants que
havien
arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien
Alter Maguid,
ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella
tingué vuit infants, dues
dones i sis homes. Després d'estudiar primària i
secundària a Santa Fe, en 1936
començà estudis universitaris d'enginyeria a La
Plata (Buenos Aires, Argentina)
i treballà com a tècnic per costejar-se la
carrera. A La Plata participa en
diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària«Ideas», com ara les de suport a
Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença
a introduir-se en el pensament
anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la
Comissió Directiva del
Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres
companys, el Partido
Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra),
dirigint el
seu òrgan d'expressió Palabras
Rebeldes.
Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6
de setembre de 1930, la
impremta clandestina de l'Agrupació«Ideas», on s'imprimia Palabras
Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut
durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar
hagué
d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga
general
estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos
germans,
va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A
la penitenciaria,
juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José
Perano, Jesús Villanas,
Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio
Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé
Lorda), organitzà l'anomenat «Petit
Congrés Anarquista», on de manera
assembleària es tractaven temes i s'acordaven
mètodes d'acció. El febrer de
1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro
Justo, va ser alliberat i
marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys
(Diego Abad de Santillán,
Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i
s'incorporà en la redacció de La
Protesta (Abad de Santillán, Manuel
Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de
1932 després de l'aixecament
de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú,
va ser violant per la policia en
diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues
vegades,
tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre
de la Federación
Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes
públics a places i barriades. Vuit
mesos després de la seva reaparició, La
Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de
manera clandestina. Entre
setembre i octubre de 1932 participà en el II
Congrés Regional Anarquista,
celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual
resumí en La Protesta.
En aquest congrés s'aprovà
la creació d'una organització anarquista
específica i col·laborà en la
creació
del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que
treballarà durant tres
anys fins a la fundació de la Federació
Anarco-Comunista Argentina (FACA). En
1933, a instàncies dels seus companys, continuà
els estudis a La Plata i el
març de 1934 aconseguí el títol
d'enginyer civil amb les màximes
qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i
participà activament en la
Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca«Emilio Zola» i en
l'Agrupació Anarquista. En aquesta època
engegà una correspondència amb Pascual
Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena
perpètua malgrat la
seva provada innocència. En aquest mateix 1934
realitzà gires propagandístiques
organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i
d'impulsar
les campanyes de solidaritat amb els «Presos de
Bragado» (Pascual Vuotto,
Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell
any començà la gira
mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies
del nord i centre
de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en
un acte
de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou
atacada per un
escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA)
i un obrer, Benjamín
Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després,
viatjà a Buenos Aires, on amb
Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés
constituent de la FACA. En
aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos,
ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un
congrés realitzat a La
Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954,
adoptarà el nom de Federació
Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la
professora Reyna
Suárez Wilson, realitzà una gira
propagandística arreu la província de
Córdoba
i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la
campanya pels«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira,
va ser nomenat pel Consell
Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i
col·laborar en la
Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven
gestant. Amb un vaixell
francès arribà a Le Havre (Alta Normandia,
França) i a París conegué
Sébastien
Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Amb
aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre
de 1936 a
Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu
central de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de les
Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de
Santillán, el Ple de la FAI el
nomenà director del setmanari Tierra
y
Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936
fins el 1938, i col·laborà
en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona
visqué en un
apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince,
José Grunfeld i Anita
Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di
Césare, Laureano Riera,
José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc.
S'integrà en el grup anarquista«Nervio» i assistí a nombroses reunions,
plens i congressos. Per al setmanari
recollí informació a fàbriques,
tallers, col·lectivitats, centres de salut i
d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants,
com ara Camillo
Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare,
Gastón Leval o Emma
Goldman. A la seu de Tierra y Libertad,
ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra
di Classe, després de l'assassinat de Berneri el
maig de 1937. A
començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la
FAI l'encarregà visitar
València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI
que se celebrà a
Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció deTierra y Libertad. En elsúltims mesos
de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI,
d'ordenar diversos materials
d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van
ser publicats a
Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de
Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince,
en un camió de Solidaridad Obrera
cap a l'exili. Amb
una credencial de la FAI creuà la frontera.
Després d'una caiguda, va ser
hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i
setmanes després fou
enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al
port.
Després fou internat al camp de concentració
d'Argelers, d'on aconseguí fugir.
A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de
la FAI, treballà en la
redacció d'unes memòries. Malalt,
decidí retornar a l'Argentina i, després de
dos viatges a París per realitzar els tràmits,
embarcà a Cherbourg (Alta
Normandia, França) en un transatlàntic
anglès. En arribar a Buenos Aires, va
ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per
Morano,
cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de
realitzar diversos
informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe,
s'instal·là a Buenos
Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte.
Fruit d'aquesta
col·laboració, s'edità el llibre Definición
de la guerra. A finals de 1939 començà
la gira propagandística més
important de la campanya pels «Presos de Bragado»,
alhora que informà sobre el
que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es
realitzà en més de 20
localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940
realitzà tres noves gires
de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est
de la província de
Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província
d'Entre Ríos. En 1941 reinicià
l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a
Buenos Aires,
sempre sense cap feina estable. En aquesta època
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de
América, Reconstruir
o Solidaridad Obrera. En 1942
formà
parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui
conviurà la
resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de
Bradado», per commutació
de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de
presó. A partir de 1943
participà activament en el moviment llibertari, integrant-se
en agrupacions,
assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa
llibertària i parlant
en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia.
L'Editorial Reconstruir
publicà successivament els seus tres llibres
biogràfics dedicats a militants
morts: Fernando Quesada, un trozo de
historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero
argentino (1981, amb José Grunfeld) iUna voz anarquista en la
Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989
publicà el seu llibre Escritos
libertarios, recull d'articles
publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985
col·laborà en El
Libertario, òrgan de la FLA. L'abril
de 1991 participà en les «Jornades
Interdisciplinàries sobre Anarquisme»,
celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Buenos
Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993,
participà, amb sa companya
Juana Quesada, en l'«Exposició sobre
Anarquisme», que se celebrà a Barcelona.
En 1994 publicà La
revolución libertaria
española (1936-1939) i l'any següent les
seves memòries sota el títol Recuerdos
de un libertario. Setenta relatos
de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a
l'Argentina.
***
Harry
Hooton
- Harry Hooton: El
9 d'octubre de 1908 neix a Doncaster (South Yorkshire, Anglaterra) el
poeta,
escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut
com Harry Hooton, un dels fundadors
de
l'anomenada anarcotecnogràcia.
Sos
pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret
Lester-Glaister,
i tenia un germà major, Frank. Estudià a la
socialista Sunday School i entre 1922
i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28
d'octubre de
1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les
del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes,
formant part, amb altres 59
infants, del «Dreadnought Trust», pla
econòmic de l'Imperi britànic consistent
en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva
formació com a
treballadors rurals qualificats –son germà Frank
va ser
enviat al Canadà. El
juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training
Farm (Granja Agrícola
Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey,
amb un petit
robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova
Gal·les del Sud i
Queensland. Declarat culpable de «robatori sense
armes», va ser condemnat a
vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland
(East Maitland, Nova Gal·les del
Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir
fou la Biblia i això el
va influir de valent. En sortí va canviar de
domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va
instal·lar a Newcastle, on
el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església
anglicana de Saint John amb
l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum
bessonada (Frank i Valerie).
Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la
parella se separà. En
aquesta època treballà del que va poder: venen
fotografies a domicili, com a
obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint
d'ajudes públiques, etc.
En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en
el món
de la literatura, però la seva relació
només fou epistolar. D'antuvi acostat al
trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de
Newcastle. Ja
anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món), col·laborà amb
articles sobre política local i
internacional en els periòdics Newcastle
Morning i Miner's Advocate,
sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes,
feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va
ser
sotmès a vigilància per part de la policia
militar. En 1941 publicà el seu
primer llibre de poesia, These poets,
que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria
dels quals regalà o
intercanvià, i això que va ser força
aclamat per la crítica. En 1943 va fer
amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un
viatge per
Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl
Sandburg i les
noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943
s'instal·là a Sydney i treballà al The
Daily Telegraph–on usà el
pseudònim Philistine–
fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta
data mai no
va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat
dels amics. En aquestaèpoca freqüentà la tertúlia
que es reunia a casa de l'anarquista Angela
Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave
yourself alone, que no tingué gaire
ressò i, aquest mateix any, s'autoeditàThings you see when you haven't got a gun,
escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un
crític com a «bou anarquista
que corre enfollit a través de la seva boira
intel·lectual». En 1943 també
publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la
revista alternativa
literària No 1–en 1944
apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys
col·laborà amb Industrial
Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II
Guerra
Mundial, formà part activa dels cercles
intel·lectuals de la Universitat de
Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat
artística que es reunia al Lincoln
Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es
mostrà
contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la
literatura,
criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound,
Eliot, etc.), els
quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i
xarlatans», reivindicant sempre
figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber
compaginar la
bohèmia amb la literatura i mantingué
correspondència amb nombrosos escriptors
d'arreu del món (Japó, Índia,
Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit,
França, Nova
Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta
relació epistolar amb els
representants del moviment contracultural californià, com
ara l'anarquista Tuli
Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The
Fugs. Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques australianes i de l'estranger
(Londres, San Francisco,
Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno,Industrial Worker, Meanjin,Flame, The
Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines,Australian Highway, Odyssey,The Bulletin, Aesthetics,Olivant Quarterly, Conditional
Culture, Beloit Poetry Journal,Trace, Language,
etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace
Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la
Pau). Filosòficament sostenia
que el gènere humà ha de tenir poder sobre les
coses, màquines incloses, però
mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952
conegué la cinematògrafa Margaret Elliot
(Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys
a Potts Point.
Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative
civilization, que comptà
amb la col·laboració de diferents
intel·lectuals d'arreu del món. En el primer
número d'aquesta revista publicà el text«The politics of things» i, també en
1955
a San Francisco, l'assaig Power over
things, reformulació dels seus postulats
anarcotecnòcrates. El seu
pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va
completar sis dels vuits
capítols. Només va poder veure les galerades del
que va ser el seu últim
llibre, It is great to be alive,
publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de
càncer el 27 de juny de 1961 a Syney
(Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat
al crematori d'Eastern
Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el
músic Bob Cummig, es va
suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton
usava per tractar la seva
malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres,
van ser llançades
en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la
pel·lícula
experimental Harry Hooton. Outsider poet,
on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una
sèrie
d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va
publicar
l'antologia Poet of the 21st Century.
Collected poems. Harry Hooton.
Harry Hooton (1908-1961)
***
María
Martínez Sorroche
- María
Martínez
Sorroche: El 9 d'octubre de 1914 neix a la cantina de«Los Patitas», al
Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista María Dionisia
Martínez
Sorroche. Quan tenia quatre anys,
son pare, Juan Martínez Cano (Patitas),
morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb
l'avia i sos quatre germans i
germanes emigraren a França i s'instal·laren a la
zona de Lió (Villeurbanne i
Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar
en una gran fàbrica de seda
artificial de Vaulx. En 1926 sa família
s'instal·là al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932,
treballà a la fàbrica «La
Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya). Per
influències de son cunyat Luis Cano Pérez
arribà a les idees anarquistes. En
1931, durant la dura vaga del sector tèxtil,
formà part del seu comitè. Milità
activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en les Joventuts
Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La
Torrassa de l'Hospitalet
de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix
Carrasquer Launed,
realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions,
propaganda,
etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de
1932 treballà com a
obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936
participà
en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a
miliciana en la
Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre
fins al setembre de 1936 a
Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De
bell nou a
Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic
de la Indústria del Pa de la
Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió
General de Treballadors
(UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de
tramitar la producció
i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf
franquista s'exilià a França
i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle.
A partir d'octubre
de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial milità activament en la CNT de la
tendència reformista. En 1952
aconseguí un passi de les autoritats franquistes i
pogué visitar sa família a
Serón. Son company fou el també militant
confederal Federico Martínez Pérez. Entre
1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida
para una vida) que resten encara inèdites,
però son fill Fredy Martínez
n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb
nombroses fotografies. María
Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a Pau
(Aquitània,
Occitània) i fou enterrada tres dies després al
cementiri de Lons-Lartigue
d'aquesta ciutat.
María
Martínez Sorroche
(1914-2010)
Fragments deVida para una vida
---
