Anarcoefemèrides del 7 d'octubre
Esdeveniments
Anunci de l'acte en el diari
barceloní La
Vanguardia
del 5 d'octubre de 1903
- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
Notícia
del judici apareguda en el periòdic comunista
parisenc L'Humanité
del 8 d'octubre de 1926
- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un perús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.
***
![Cartell de l'Acte [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/1945commemoriacio1934.jpg "Cartell de l'Acte [IISH]")
Cartell
de l'Acte [IISH]
- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT RamónÁlvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).
***
Cartell
de l'homenatge
- Homenatge a
Caracremada: El 7 d'octubre de 1978 s'organitza a Sallent
(Bages, Catalunya) una
jornada en memòria del guerriller anarquista Ramon Vila
Capdevila (Caracremada)
en commemoració del seu setantè aniversari. A
l'acte, organitzat per la
Federació Local de Sallent Confederació Nacional
del Treball (CNT), acudiren
més de 2.000 persones, però va ser prohibit mitja
hora abans pel governador
civil i el poble ocupat per membres de la Guàrdia Civil.
L'homenatge es va fer
des del balcó del sindicat i van d'intervenir Joan Ferrer,
Enric Marcos Batlle
i Frederica Montseny Mañé, entre altres oradors;
a més d'un recital del cantautor
Ramon Muns Andreu. L'endemà 8 d'octubre s'havia de
col·locar una placa a la
tomba del guerriller anarquista al cementiri de Castellnou de Bages
(Bages,
Catalunya), però també ho va impedir la
Guàrdia Civil.
Homenatge a
Caracremada (7 d'octubre de 1978)
Naixements
Giuseppe Manzini
- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.
***
Victor Barrucand
- Victor Barrucand: El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Marie François Joseph Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Sos pares es deien Joseph Marie Barrucand, negociant, i Laure Sténot. Als 16, orfe de pare, arriba a París (França) on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus,és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. El 30 de maig de 1902 enviudà d'Yvonne Émilie Louisée Jacquin. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbaron lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels«combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. El 30 d'octubre de 1920 es casà al IV Districte de París amb Lucienne Jeanne Charlotte Crespin. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).
***
Joe Hill
- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pelswobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La sevaúltima paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hillés considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.
Joe Hill (1879-1915)
***
Angelo
Natale Locatelli
- Angelo Natale
Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es
deien Santo Locatelli
i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no
apte» per al servei
militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels
principals
promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord
amb
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
intentà reunir en una
estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i
socialistes. Molt
actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes.
També
col·laborà en la revista Libertà.
Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del
GLB i del qual va ser
gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb
passaport i el març de 1915 es
traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
romangué fins finals de maig de 1915,
quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara
que la declaració de «no apte»
es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a
tipògraf en el diari ginebrí La
Tribune i vivia a Carouge (Ginebra,
Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una
revisió militar,
però no es presentà i el març d'aquell
any va ser declarat «apte» de Primera
Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac
de desembre de 1917 fa
saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup
editor del periòdic
ginebrí anarquista Il Risveglio.
El
29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia
d'«anarquista perillós».
El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar
la seva situació militar,
però dies després retornà a Ginebra.
El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar
de Milà (Llombardia, Itàlia) el
condemnà a 10 anys de presó militar,
condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix
any se separà
legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923
s'establí a Gallarate
(Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit
en 1928 en la Cambra
del Treball. El 2 de març de 1930 la policia
segrestà una carta d'un «periòdic
subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia
esdevingut socialista,
i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930
treballà de tipògraf a
Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i
estava afiliat al
Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de
Tipògrafs), però no
al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la
Prefectura de
Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem
la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de José Ramón García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
gener de 1970
- José Ramón García: El 7 d'octubre de 1892 neix a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ramón García. Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Josep Capdevila Puig apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984
- Josep Capdevila
Puig: El 7 d'octubre de 1900 neix a Badalona
(Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Esteve Lluís Capdevila Puig. Sos
pares es deien
Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig
Piñol. Obrer tèxtil, milità
activament en el Sindicat Tèxtil de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la Revolució participà en
el procés de col·lectivització.
Després de la Guerra Civil restà a Catalunya i
milità en la clandestinitat. A
finals de 1947 era membre del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT. Josep
Capdevila Puig va morir d'un edema agut de pulmó el 16 de
gener de 1984 a l'Hospital
de la Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat al
cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Son germà Andreu
Capdevila Puig també va ser destacat militant
anarcosindicalista i conseller d'Economia
de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil.
***
Remo Tartari
- Remo Tartari: El 7
d'octubre de 1902 neix a Santa Maria
Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Remo Tartari. Sos pares, jornalers anarquistes, es deien Gaetano
Tartari i
Primina Bodoni. Quan era jove s'instal·là a
Pontelagoscuro (Emília-Romanya,
Itàlia) i en 1929, per la seva activitat
llibertària, es va veure obligat a
exiliar-se a França. S'establí a
Pont-à-Mousson (Lorena, França), on
treballà
de manobra quatre mesos, i després visqué com
pogué a París (França). En 1931
va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. En
1934 se li va
decretar l'expulsió de França, però hi
restà. Detingut novament, purgà un any
més de presó. Segons la policia, en 1935
retornà a Itàlia. Segons algunes
fonts, en 1936 marxà a la Catalunya
revolucionària i lluità als fronts. De bell
nou a Itàlia, en 1949 vivia a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser
advertit formalment per règim feixista per les seves
crítiques a aquest. Participà
en la Resistència i va ser empresonat pel règim
feixista. Després de la II
Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la
Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara.
També milità en la
Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la
qual representà en diversos
congressos anarquistes. Treballà en una fàbrica
de l'empresa «Eridania» i
durant un breu període de temps milità en el
Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
De bell nou en el moviment llibertari, fou un destacat militant a
Ferrara i
participà en diversos congressos nacionals, com ara el de
desembre de 1962 a
Senigallia (Ancona, Itàlia). En 1968 va ser processat per
participar en les
manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni
estrenà el
documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre
la seva vida i amb la
seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig–algunes fonts citen el 7
de maig– de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) i fou enterrat al Cementiri
Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a
l'Instituto di
Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història
Contemporània), el qual creà el«Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a
Ferrara el «Gruppo Libertario Remo
Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li
reté un homenatge a la Sala
de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.
***
Marcelino
Esteban Valero
- Marcelino
Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos
(Torrecilla del Rebollar,
Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Marcelino
Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat
erròniament com Valera.
Sos pares es deien Pedro Esteban
i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament
dels anys vint era
secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la CNT. En
1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i
detingueren els
secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de
l'arrest. En 1931 fou
un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals
portades a
terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les
Joventuts
Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts
Revolucionàries
Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol
de 1931 participa activament
en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran
d'una acció contra
els esquirols, va ser detingut després d'haver estat
sorprès al Paseo de la
Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que
s'acabaven de
reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia
Civil que protegia els
esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa
convocada per la
CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de
Treballadors (UGT).
Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En
aquests anys fou assidu
de la penya «Salduba». El setembre de 1932
presidí l'assemblea plenària del
Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de
Sindicats
de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i
desembre de 1933 fou
tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu
a Saragossa. Quan
la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser
detingut a Saragossa i traslladat
a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser
arrestat a Saragossa
en una agafada policíaca que va detenir més de
cinquanta companys. A
començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de
la fusta, organitzà
l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final
d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en
un bosc a la riba de
l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 i la
caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la
ciutat el gener de
1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José
Hipólito Melero Sanjuán. Tots
tres van ser considerats pels companys confederals com els principals
responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i
portats
pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31
de gener de 1937 a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats
sobretot per Miguel Chueca Cuartero
de connivència amb l'enemic, aconseguiren per
només un vot salvar-se de la pena
de mort i van ser condemnats per«traïció» a treballs
forçats al camp de
Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel
Consell d'Aragó i
amb José Hipólito Melero Sanjuán
s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las
Matas
(Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment
presidí. En 1938 fou membre del«Batalló de Metralladores C», unitat
formada per Agustín Remiro Manero
encarregada de missions d'intel·ligència i de
sabotatges a zona franquista. En
1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup
d'Agustín Remiro Manero a França
i va ser internat, primer, al camp de concentració de
Maseras i, després, al de
Vernet, on treballà especialment en l'habilitació
dels barracons. Traslladat a Fenollet,
més tard va ser enviat al camp de concentració de
Récébédou, creat el febrer de
1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a
l'internament de jueus i
d'espanyols, on treballà també en el
condicionament dels barracons.
Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les
fortificacions de
la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí
evadir-se i pogué arribar a
Tolosa, on s'integrà en la Resistència i
esdevingué agent d'enllaç del grup
espanyol de l'anomenat «Batalló Roche».
En 1945, patint seriosos problemes
d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i
patí una operació
d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva
professió d'ebenista a Tolosa i
s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc,
Occitània),
on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban
Valero va morir el
14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.
Marcelino Esteban
Valero (1903-1974)
***
Hubert
Schwarzbeck
- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria,Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria,Àustria).
***
Luis
Villar Sánchez
- Luis Villar
Sánchez: El 7 d'octubre de 1910–algunes fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Luis Villar
Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en
algunes fonts, no consta en la seva
partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i
Carlota Sánchez
Rey. Dibuixant de professió, milità en les
Joventuts Llibertàries, en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en
el «Batalló Galícia»
que actuà a Astúries, del qual arribà
al grau de tinent. També formà part del
Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica,
encarregant-se de les visites als
hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts
Llibertàries Galaiques al
nord peninsular. Capturat
pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat,
juntament
amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A
Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al
cementiri d'aquesta
localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat
donà com a data
de defunció oficial l'1 de gener de 1937.
***
Luis
Robla
- Luis Robla:
El 7
d'octubre de 1917 neix a San Andrés de Rabanedo
(Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista Luis
Fernández Robla, més conegut com Luis
Robla,
ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Sos pares es deien
Luis Fernández i Modesta Robla. Durant els primers
anys de la postguerra
participà en la clandestinitat llibertària a
Lleó i després, ajudat per
uns
pescadors bascos, passà a França.
Esdevingué col·laborador i gran amic
de
Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En
1946
participà des de París (França) en la
subscripció «Pro Espanya». Membre
del
Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), en
1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de
Relacions
Anarquistes de
la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al
Congrés del Moviment
Llibertari
Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El
desembre de
1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb
la missió de
reconstituir el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una
xarxa de passades i de
bases
per als grups d'acció i la guerrilla
llibertàries. Per a aquesta
finalitat va
crear l'empresa de transports «Galicia», on els
camions, amb un doble
fons,
servien per a passar armes i material propagandístic. En
1948 participà
amb Ureña en el Ple
clandestí
celebrat a la Ciutat Universitària de
Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió
Conspiradora de la CNT» (Laureano
Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez,
Primitivo Pérez Gómez,
José Pérez Ibáñez, etc.),
també en
1948, durant un viatge a Sant Sebastià
(Guipúscoa,
País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri
contra
el dictador Francisco
Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions
costeres. El juny de
1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a
França, però retornà per a
la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de
1948, amb José
María Larrea, advertí telefònicament
des de Sant Sebastià Laureano Cerrada
Santos a França de la
presència d'un vaixell amb Franco
dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un
petit avió
carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de
120 quilograms.
L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio
Ortiz Ramírez, Primitivo
Pérez Gómez i José Pérez
Ibáñez (El
Valencia), va ser interceptat per un caça i,
després d'haver llançat les
bombes a la mar, hagué de retornar a França.
També va participar en un projecte
d'atemptat («Plan Pánico») contra
l'arquebisbe i el governador de Saragossa que
no reeixí. Després d'això
retornà a França. Durant els anys seixanta i
setanta
freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer
de la Tour d'Auvergne de París,
i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital
francesa, on treballà com a
muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un
robatori i passava
pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida
clandestina, ara furtada, caigués en «vils
mans». A començament dels anys
vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps,
França), però continuà militant en el
Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis
Fernández Robla va morir el 25
d'abril de 1994 a l'Hospital Haut Bugey d'Oyonnax (Roine-Alps,
França); incinerat
tres dies després a
Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van
ser escampades al
seu Lleó natal.
---
