Anarcoefemèrides
del 4 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de The Alarm
- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.
***
Capçalera
del segon número de Le Cri des Opprimés
- Surt Le Cri des Opprimés: El 4 d'octubre de
1896 surt a Cherleroi (Hainaut, Valònia) el primer
número del setmanari anarcocomunistaLe Cri des Opprimés. Organe
libertaire
paraissant le dimanche. El responsable de la
publicació fou l'anarquista,
esperantista i neomaltusià Émile Chapelier. La
major part dels articles estaven
sense signar, però hi trobem col·laboracions
d'Émile Chapelier (Adam Prosper),
Raoul Henry, Gustave
Jacques, Jules Ledoux, Lambert Ledoux, A. Louis, Ferdinand Monier,
Salkin, Paul
Sosset (Flaustier), A. Theys, Maria
Wolvenspengers, entre d'altres. Sembla que només va sortir
un altre número,
l'11 d'octubre.
Naixements
Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926
- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era fill d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.
***
Foto
policíaca d'Ernesto Danio
- Ernesto Danio: El
4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates
distintes– neix a Pagani
(Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i
resistent antifeixista Ernesto
Danio, conegut com U Spasaro i que
va
fer servir el pseudònim Mario Duval.
Cisteller de professió, s'adherí al moviment
anarquista de molt jove. El febrer
de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les
autoritats per l'activa
propaganda llibertària que desenvolupà entre els
obrers. En aquesta època va
ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es
casà amb
Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa,
Anarciso i Libero).
Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera
Inferiore (Campània,
Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys
més jove que ell, Emilia Buonacosa, i
entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de
participar en una
manifestació, va ser condemnat a tres anys de
presó. Es mostrà força actiu en
l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per
difondre Umanità Nova i
fullets anarquistes. El
gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament
amb feixistes,
per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer
un temps. En aquests anys
participà activament en la campanya en suport dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de
1924,
després d'haver complert cinc mesos de presó per«falsificació documental»,
reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers
cistellers per al«Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà
a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso
Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF),
el«Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de
Treballadors Apolítics). El
30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en
ocasió del«Primer de Maig». Denunciat per«possessió d'armes», en 1925
fugí cap a França.
A París sembla que reprengué la seva
relació amb Emilia Buonacosa. El 28
d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino
(Campània,
Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop
sortí de la presó, el 5 de
novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de
Lipari, on
visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop
lliure, el 6 d'agost de
1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on
reprengué les seves activitats,
pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades
contra
els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el
febrer de 1933,
després d'un temps a Suïssa, s'exilià a
París (França), on freqüentà
la seu de
la «Concentrazione Antifascista»
(Concentració Antifeixista) i entrà en
contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934
preparà, amb Pietro
Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a
Itàlia contra
Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne.
S'establí a Tunis
(Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser
enviat de tornada a Marsella
(Provença Occitània). El gener de 1935,
desesperat per la mort de son fill
Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar
clandestinament la
frontera, pensà en el suïcidi i
sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli
i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i
Vincenzo
Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment
fracassà a
causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a
Grassa (Provença,
Occitània) sota el nom de Mario
Duval
i va ser expulsat de França. Després d'un temps a
Barcelona, s'establí a Gandia
(Safor, País Valencià), on els anarquistes
italians Gino Bibbi i Baldassare
Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals
(«Industrias
Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»;«La Vital»); però finalment la
feina de conserge de la fàbrica que volia
aconseguí no es va materialitzar i es
va veure obligat a portar una existència miserable com a
venedor ambulant de
rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia
feixista
italiana el mantingué estretament vigilat gràcies
al confident policíac
Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito,
encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i
Londero. En la
manifestació del «Primer de Maig»
portà una bandera roja cridant «Visca
l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va
veure implicat en l'atemptat
contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional
Valenciana de Gandia,
però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb
Alberto Cianca i Carlo
Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar
contra Mussolini. El cop
militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va
allistar voluntari
a les milícies, primer al Batalló«Octubre Núm. 11», encapçalat
per
l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i
després, a conseqüència
d'alguns desacords amb el comandament, en la força
expedicionària enviada per
la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes
Balears) a
mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de
Manacor
(Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la
Península i ingressar
en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936
tornà al front i obtingué el
grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino
Bibbi a la comissaria de
València (València, País
Valencià) per a demanar notícies d'alguns
companys i
va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta
detenció la Confederació
Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels
militants italians Alfredo
Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto
Tommasini,
contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves
vides. Romangué a
Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la
població de Sant'Egidio
del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia
administrativa d'Angri
(Campània, Itàlia), després d'una
forçada agregació en 1929. Assistí, en
representació de Salerno (Campània,
Itàlia), al IV Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i
el 10 de desembre de
1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva
adhesió al Congrés Nacional de
la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia
(Marques,
Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una
casa de repòs de
Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen
erròniament que va emigrar als
Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte
Albino porta el seu
nom.
***
Louis
Dalgara
- Louis Dalgara:
El 4
d'octubre de 1885 neix al VII Districte
de París
(França)
l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable,
corrector d'impremta,
periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista
Louis
Léon Doutey, més conegut com Louis
Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey,
empleat, i Marie Élise Séraphine
Brétillot, que més tard es dedicaran a la
restauració. En acabar els estudis,
es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de
França. D'antuvi artista ambulant,
esdevingué atzarosament domador, practicant un
mètode d'ensinistrament «per la dolcesa
i la persuasió» amb diferents«bèsties salvatges» (onsos, panteres,
lleons,
etc.) i treballant
per al «Cirque de
París» i per al «Cirque
Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV
Districte
de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de
qui es va divorciar l'11 de
juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i
1914, freqüentà les
reunions llibertàries i les excursions campestres. A
començament de la dècada
dels deu participà en les «Xerrades
Populars» celebrades al número 69 del
carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg
Saint-Antoine. Entre 1912 i
1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les
Réfractaires. En 1913 pertanyia a la«Ghilde Les Forgerons», grup literari
de tendència anarcoindividualista, i
col·laborà en la seva revista La
Forge. En 1913 també
col·laborà en L'Anachie.
Aleshores vivia al número 80
del carrer Turenne de París i treballava de comptable.
També fou membre de
l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius),
i secretari del grup anarquista «Les Libres
Entretiens», que es reunia a la
Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual
formaven part
destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon,Émile Lenfant, Leroy,
Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe
Verkozen,
etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i
Eugène Villaret, l'anarquista Grup
Eclèctic d'Acció d'Art «Les
Utopistes», amb la finalitat de promocionar els
joves escriptors«sense distincions de matisos o
d'escoles», i feia conferències a la Sala de la
Belette de París. En 1914,
durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri
de la
Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les
Forgerons», va fer la
xerrada «L'Art et le rôle desécrivains», amb contradicció portada
per Gérard
de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el
títol «La femme et les
poètes». Entre 1919 i 1920
col·laborà en la revista d'André
Colomer i Marcel
Say Action d'Art. Organe de
l'individualisme héroïque. En 1920
col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un,
el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va
ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT). Sempre
artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En
aquesta època
col·laborà amb crítiques en el
setmanari de notícies culturals La
Semaine à Paris (1922-1937) i en el
setmanari de cinema Pour vous
(1928-1940). També col·laborà en Comoedia.
El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal
musette et les apaches dans la
littérature et la chanson» al
Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va
fer interpretacions teatrals radiofòniques per a«Radio-Paris» i col·laborà enL'Intransigeant. Entre 1931 i 1939
col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque
de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de
Lacaze-Duthiers. En 1931 era
membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon
Deubel». El 31 d'agost de 1940
es casà al XVII Districte de París amb
l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb
Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà
l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva
del «Club des Hydropahtes». Com
escriptor publicà nombrosos poemaris i
novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies
(1916), Zizi, professeur de java. Roman
(1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures.
La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul
Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes
poesies seves van ser
publicades en la revista anarquista Le
Réfractaire de May Picqueray. En la sevaúltima època visqué al
número 6
del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25
d'abril de 1978 a
l'Hospital Laënnec de París (França).
***
Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi
- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.
***
Notícia
de la conferència de Tomás Cañizares
Barrajón publicada en La Vanguardia del 4
d'octubre de 1932
- Tomás
Cañizares
Barrajón: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro
(Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares
Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge
com Barraján. Sos
pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa
Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué
al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat
de la Pell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. Durant la vaga
general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i
processat per
sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat
de la Pell barceloní en el
Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932
va fer la
conferència «¿Hacia dónde
camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de
Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou
comissari polític i
realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els
companys
empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va
ser detingut i empresonat per
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. Amb
la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE),
establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières
(Arpitània). Durant l'ocupació formà
part del nucli clandestí de la CNT que actuà a
Garait (Llemosí, Occitània).
Després s'instal·là a Corbigny
(Borgonya, França) i aprofità els seus
desplaçaments professionals per contactar amb els companys.
En 1954 representà
la federació local de Roanne (Arpitània) en el
ple de la tendència col·laboracionista
o possibilista de la CNT en l'Exili
que se
celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim
domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás
Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny
de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona
(Llenguadoc, Occitània).
***
Renée Lamberet en el
Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)
- Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.
***
Lucien
Tronchet
- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.
***
Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)
- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974
- Josep Estela
Ballester: El 4
d'octubre de
1912 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Estela Ballester. Sos pares es deien Miquel
Estela i Consol
Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit
Obrer d'Unificació Marxista
(POUM). Mosaista de professió, s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en el moviment llibertari.
En 1936 participà activament en la lluita contra
l'aixecament feixista. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant
a Catalunya sa
companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser
enviat a camps de
concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la II
Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de
Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu
accident de feina quan un
cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que
li va
implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de
l'altre. Ingressat a l'Hospital
Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja
de per vida amb una greu
insuficiència respiratòria crònica. No
obstant això, milità en la Federació
Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar
en diferents
ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela
Ballester va morir el 31 de
desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son
fill vingut de
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
***
Manuel
Sánchez Fuertes
- Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte.Sos pares es deien José Sánchez Méndez, envernissador, i María Fuertes Ocaña. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat.
***
Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)
- Luis Danussi: El 4
d'octubre de 1913
neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina)
l'anarcosindicalista i
propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut
com Luis Ciancio. Fou el menor de
quatre
germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan
tenia 14 anys,
s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya
organitzada a Bahía Blanca pel
moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans
Nicola Sacco
i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a
l'Associació Juvenil Antimilitarista
(AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de
Buenos Aires Bandera Negra. El cop
militar del
general José félix Uriburu del 6 de setembre de
1930 avortà ràpidament tota
aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys
treballà al
taller metal·lúrgic de sos germans i
milità el Gremi de Metal·lúrgics,
destacant
com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas,
sector més moderat del moviment llibertari que
editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que
editava La Antorcha,
s'inclinà per aquest últim grup.
A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario
(Santa Fe, Argentina),
fent servir el pseudònim de Luis
Ciancio,
pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les
Joventuts
Llibertàries, que a vegades feien front comú amb
els comunistes, i participà
activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que
aplegà destacats
militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de
Santillán, i en la campanya
contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota
aquesta activitat, va ser
detingut sota l'acusació de «comunista».
De bell nou a Bahía Blanca,
intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble
espanyol durant la guerra
civil i intentà, sense èxit, viatjar a la
Península. A finals de 1937 vivia a
Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i
col·laborà amb la
propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la
Federació Anarco
Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a
retrogravador als Tallers
Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la
secció sindical del Gremi dels
Gràfics. En aquests tallers conegué
María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el
21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants,
Rocío i Ariel. Fou secretari
del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller
entre febrer i abril de 1943.
Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la
Federación Gráfica
Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup
anarquista al voltant de
Francisco Aragón, s'incorporà a
l'Agrupació Sindical «Unidad
Gráfica», formada
per diversos corrents polítics. El desembre de 1945
representà l'FGB en la
Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a
aglutinar el
moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de
març de 1949,
participà activament en la vaga dels gràfics de
Buenos Aires, on el gremi
s'enfrontà a la seva pròpia direcció,
a la Confederació General del Treball
(CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament
de molts militants,
ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu
nom encapçalava el periòdic Reconstruir,
va ser novament detingut
durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la
FACA crític amb el
règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo
Perón, col·laborà en la
gestió
interventora militar de la Federació Gràfica
Argentina (FGA), antiga Federació
Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb
eleccions
internes i en un congrés nacional que restituí el
tradicional federalisme
gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957
prosecretari
de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de
1963; després fou nomenat
secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos
Onganía, impulsà
durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i
hagué d'abandonar el càrrec de director de la
Caixa de Jubilacions de Gràfics i
Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957
s'entrevistà amb el
general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació
que reclamava
millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis
Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions
la direcció del
moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals
proclamades pels sindicats
peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions
Professionals que
reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En
aquests anys
rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de
1959 viatjà als
EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i
retornà a través
de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a
l'Uruguai i a Xile en
representació de la Federació
Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva
activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins
del moviment
llibertari, participant en congressos, comissions,
conferències, delegacions i
redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va
ser
nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva
jubilació en 1969.
Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde
(Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions
periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc.
També
destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en
aquest camp. En 1974,
a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un
marcapassos. Luis
Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta
implantació, el 5 de
maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina) i les seves
restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i
José
Grunfeld publicaren Luis Danussi en el
movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de
Danussi es
troba dipositat al Centro de Documentación e
Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.
---
