[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Couloubrier - Louis - Pélegrin - Domènech - Setti - Borillo - Lagier - Pérez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Coriol - Colombo - Benito - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - Beaufond - Llorens - Bravo - Gamisans - De Blasüs - Gally - Amat

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Les Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el periòdic marsellès Le Jeune République del 4 d'abril de 1878

- Sauveur Couloubrier: El 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 neix a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest«Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Albert Pélegrin enviada al diari algerí La Dépêche Algérienne del 31 de maig de 1898

- Albert Pélegrin: El 2 d'octubre de 1871 neix a Carpentras (Provença, Occitània) l'anarquista Félix Albert Pélegrin –a vegades citat erròniament Pellegrin–, conegut com Perretti. Sos pares es deien Pierre Eugène Pélegrin, contractista d'obres públiques, i Marie Rose Bourret, i nasqué amb un germà bessó, Eugène Alexandre Pélegrin. Quan tenia quatre anys sa mare morí. Sabater de professió, cap a 1890 emigrà a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria), on milità en el Grup Anarquista de Mustapha (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich, Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, Julien Xixonet, etc.). En 1892 fou un dels distribuïdors del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres nombrosos companys del Grup Anarquista de Mustapha sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». Fou gerent de l'únic número del periòdic dels Grups Anarquistes d'Alger-Mustapha La Marmite Sociale, publicat el 15 de gener de 1893 a Alger. Sospitós de tenir substàncies explosives, el febrer de 1893 el seu domicili, al número 36 del carrer de Costantine, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però la perquisició al domicili de la seva companya, Reine Porte, que treballava amb sa filla a la fàbrica de cartutxos de la Direcció d'Artilleria d'Alger, va permetre descobrir un motlle de guix per a la fabricació de monedes de cinc francs, fet pel qual va ser inculpada per«associació criminal» i per «fabricació de moneda falsa». El 15 d'agost de 1893, en ocasió de les eleccions legislatives del 20 d'agost i el 3 de setembre d'aquell any, Albert Pélegrin assistí, amb Benoît Auriol i Michelin (Joseph Michelier ?), a una reunió a la Borsa del Treball d'Alger on manifestà el seu antielectoralisme. A finals de 1893 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà una plagueta manuscrita on contenia la fórmula de fabricació de la dinamita i de diversos explosius. El 10 de maig de 1894 es casà a Mustapha amb Marguerite Cardona, descendent de menorquins, amb qui tingué un infant i de qui es va divorciar el 18 de març de 1903. En 1894 vivia al número 58 del carrer Michelet. A partir de 1895 va ser responsable del periòdic socialista Le Combat Algérien, on denunciava l'antisemitisme d'Édouard Drumont i els seus sequaços i dels jesuïtes. Rebé les crítiques dels periòdics antisemites d'AlgerL'Antijuif Algérien. Organe de la Ligue Antijuive i La Trique Antijuive. El 5 de juny de 1898 va escriure una carta, com a redactor en cap de Le Combat Algérien, a l'escriptor Émile Zola demanant-li suport en la seva lluita contra Édouard Drumont. En 1898 col·laborà en Le Libertaire de París. El 6 de gener de 1899 El Tribunal Correccional d'Apel·lació d'Alger reduí la pena de vuit dies de presó a una multa de 50 francs per«ultratge als agents». El maig de 1900 acudí, amb Charles Noton, a una reunió a la Casa del Poble d'Alger, a la qual assistiren unes tres-centes persones, per parlar sobre les properes eleccions municipals on reivindicà l'abstenció i condemnà la democràcia representativa. El juny de 1900 assistí a una reunió anarquista a la Casa del Poble per parlar sobre la contractació de mà d'obra estrangera i els obrers d'origen francès i va ser nomenat, amb Charles Noton, assessor del buró encarregat de la gestió. En 1901 formà part de la comissió executiva dels Grups Anarquistes de Mustapha, els quals rebutjaren enviar delegats al Congrés Socialista Algerià d'aquell any. Posteriorment visqué a diverses poblacions, com ara Oued Rhiou (1903) i Blida (1907), i en 1909 vivia al Marroc. El gener de 1914 va ser esborrat de la llista de control d'anarquistes residents a Algèria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

-Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu,Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola«Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 neix al II Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa«Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquestaèpoca fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915–alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalistaÀngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood –barri de Chicago–, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies –moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya–, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

***

Giorgio Sacchetti

- Giorgio Sacchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di Sopra (Castelfranco Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del moviment anarquista Giorgio Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències polítiques a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo (Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha estat professor associaciat universitari d'història contemporània i a partir de 2006 la seva activitat didàctica i d'investigació es desenvolupà a les universitats de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos comitès científics italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat becat per la Fundació«Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat amb l'Escola Francesa de Roma. Des de 2014 és professor de la Universitat de Pàdua.És membre de la Societat Italiana per l'Estudi de la Història Contemporània i soci fundador de la Societat Italina d'Història del Treball i de la Societat Històrica Aretina. Actualmentés redactor de l'espanyola Germinal. Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i monografies sobre diversos camps d'investigació, especialment sobre la història social i política dels segles XIX i XX, la història dels moviments obrer i subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i l'anarquisme. Ha estat redactor del Dizionario biografico degli anarchici italiani i del Dizionario del Futurismo i a col·laborat en nombroses publicacions acadèmiques i llibertàries (A, Ammentu, Annali Aretini, Atti e memorie della Accademia Petrarca di lettere, arti e scienze, Diacronie,Germinal, Giornale di Storia Contemporanea, Bollettino del Museo del Risorgimento, Dissidences,Il Mestiere di Storico, Notizie di Storia,Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni Risorgimentali, Revista Ameríndia, S-Nodi Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia e Futuro, Studi Emigrazione,Toscana Novecento, Zapruder, etc.). Entre les seves obres podem destacar Presenze ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo (1990, amb altres),Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello stalinismo (1992 i 2015), Il Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925) (1994, amb altres), Camicie nere in Valdarno. Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile) (1996),Il minatore deputato. Priamo Bigiandi (1900-1961) (1998), Presenze anarchiche nell'aretino dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata. Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale (2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni della Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995) (2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici nelle carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco nell'Italia del Novecento (2002), Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacali nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in provincia di Arezzo (2010), Un libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia. Atti del convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb altres), Elementi libertari nel Risorgimento livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo 2010 in memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro, democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo italiano (1944-1969) (2012), Renicci 1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97 (2013), L'anarchismo italiano nella crisi di fine secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011) (2013, amb altres), Carte di gabinetto. Gli anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015),Vite di partito. Traiettorie esistenziali nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa Berneri e Giovanna Caleffi (2017), Pugni chiusi. Storia transnazionale di un Sessantotto di periferia (2018), Anarchia e violenza nella biografia politica di Errico Malatesta (2018), Sans frontière. Umberto Marzocchi (1900-1986), penseu et acteur de l'anarchisme internationale (2020), etc.

Continua...

---