Anarcoefemèrides del 30 de setembre
Esdeveniments
Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult
- Commutació de la
pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de
setembre de 1940 el dictador
Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la
commutació de la pena de
mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria
Alomà Sanabras per la
de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones
(aristòcrates,
carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.)
a les quals havia
salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia
estat assassinat per
les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son
altre germà, Jaume, morí el 24 de març
de 1942 a la presó de Barcelona. Josep
Maria Alomà sortí de la presó el maig
de 1943, després que l'Estat franquista li
hagué requisat tots els seus béns.
***
Cartell situacionista
- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
Naixements
Notícia de l'expulsió de Moïse Ardaine apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 22 de novembre de 1890
- Moïse Ardaine:
El
30 de setembre de 1857 neix a Charlieu (Fôrez,
Arpitània) l'anarquista Moïse
Ardaine –el seu llinatge citat erròniament de
diferents maneres (Ardanne, Ardeine, Ardène,Ardoine, etc.)– i conegut
com Maurice. Sos pares, residents a
Lió
(Arpitània), es deien Jean-Marie Ardaine, comerciant, i
Claudine Degueurse, que
havia anat a parir a casa dels pares. En 1878 va ser declarat per error«insubmís», però finalment el
consell de revisió militar el declarà exempt del
servei actiu en temps de pau. Cap a finals dels anys setanta
s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballava de perruquer-barber i
militava en el
moviment anarquista. El 28 de juny de 1888 es va divorciar a Roanne
(Fôrez,
Arpitània) de Jeannot Aldona (Genot).
En els anys noranta la policia assenyalà que sovint rebia
anarquistes
estrangers, com ara Lucien Weil, que paraven a casa seva, al
número 28 del
carrer Montbrillant de Ginebra. Al seu domicili també se
celebraven les
reunions del Grup Anarquista Internacional (Paul Bernard, Claude
Bordat, Régis
Catil, Jérome Galleani, Ferdinand Niquet, Gennaro Petraroja,
Paraskieff Stojanoff,
Marco Sullam, Lucien Weil, etc.) del qual era secretari. L'11 de
novembre de
1890 va ser detingut, juntament amb una desena de companys, per haver
aferrat el
cartell Souvenons nous, en tres
llengües (francès, italià i alemany), en
record dels «Màrtirs de Chicago»,
executats l'11 de novembre de 1887, tot reclamant venjança.
A resultes
d'aquesta aferrada, el 15 de desembre d'aquell any va ser expulsat de
Suïssa
juntament amb nombrosos anarquistes estrangers. En 1891 estava
considerat per
la policia com el membre més actiu del grup d'anarquistes
francesos establerts
a Ginebra i al seu domicili es realitzaven nombroses reunions
clandestines. El
29 de desembre de 1892 el Tribunal del Sena el va condemnar a 15 dies
de presó
per «robatori». A començament de 1894,
després d'haver estat expulsat de
Suïssa, s'establí a Lió, on, amb una
cinquantena de companys de la zona, va ser
objecte d'un escorcoll policíac i la policia
només va trobar un revòlver no
carregat; va ser posat en llibertat el 8 de gener de 1894,
després de ser
interrogat. En 1903 el seu nom figurava en un llistat
policíac de membres d'un
pretès grup anarquista expropiador il·legalista
anomenat «Steiger-Dalloz», encapçalat
per Eugène Dalloz. En 1906 vivia al número 8 del
carrer Créqui de Lió,
juntament amb dues filles nascudes a Ginebra i sa nova companya
Eugénie
Laverrière; aleshores treballava de saldista. Desconeixem la
data i el lloc de
la seva defunció.
***
Foto
policíaca de François Bertho (9 de
març de 1894)
- François Bertho:
El 30 de setembre de 1867 neix a Jallais (País del
Loira, França)
l'anarquista François Élie Bertho.
Sos
pares es deien Jean François Désiré
Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau.
En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre
de 1889
va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies
després per la gairebé
completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En
1894 treballava d'empleat dels
llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París
(França). El 6 de març
de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del
cabaret de Louis Duprat,
al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió
d'anarquistes, i ell va ser
detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una
habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet,
l'escorcoll d'aquesta resultà
infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a
comissaria i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat,
però l'11 de març
va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al
número 44 del carrer
Clinancourt de París. François Bertho va morir el
19 d'abril de 1903 a
l'Hospital Lariboisière del X Districte de París
(França).
***
- Joseph
Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh
(Moguilev, Imperi Rus; actualment
Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover,
més conegut en la
seva versió anglesa com Joseph
Bovshover,
i que va fer servir els pseudònims M.
Turbov i Basil Dahl. Fill
d'una
família jueva ortodoxa benestant, després
d'estudiar en escoles religioses, son
pare volia que fos rabí, però això no
anava amb la seva personalitat i quan era
molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich
Heine, s'establí a
Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment
Letònia), on va estudiar
l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18
anys,
l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on
alguns de sos
germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat
treballà d'obrer pelleter en
una fàbrica i entrà a formar part del moviment
anarquista. Començà a escriure
poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la
fàbrica. Per
les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus
germans li va
comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire
comercials,
va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits.
Després va
treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany,
però sempre
visqué en la més extrema de les pobreses. Els
seus primers poemes i proses els
publicà, moltes vegades sota el pseudònim M.
Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,Der Nayer Gayst, Fraye
Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la
Fàbrica) –moviment
de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants
que
visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les
fàbriques
de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris
Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc.,
acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la
poesia
revolucionària alemanya i decantant-se per
influències de poetes
nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular
entre els
treballadors jueus no només de Nova York, sinó
d'arreu del món. Coneixia molt
bé l'anglès i va traduir la seva poesia en
aquesta llengua, publicant-la en
periòdics en anglès, aconseguint així
una cert fama en els cercles no jueus. També
va escriure directament en anglès sota el
pseudònim Basil Dahl,
col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de
Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de
1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de
Brooklyn, però
durant el primer dia de treball va desaparèixer.
Després va marxar a New Haven
(Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia
treballava en un restaurant
pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de
feina en una botiga de
roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un
consultori
mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The
Merchant of Venice (Shaylok, oder
der
koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de
William Shakespeare i
una prefaci crític per a la posada en escena; la seva
primera representació es
realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre
de Broodway. Aquesta
traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch,
col·laborant posteriorment en
diverses representacions. A partir de 1898
començà a partir problemes mentals i
en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de
Poughkeepsie fins els
seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn
poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra
poètica dels seus poetes més
estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt
Whitman i
Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra)
publicà en jiddisch un recull
poètic seu sota el títol Poetishe
Verke.
En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una
antologia
de les seves obres sota el títol Gezamelte
Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de
desembre de
1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no
informaren ningú
de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la
notícia es va fer
pública. Després de la seva mort, va ser
inclòs en el panteó dels grans
escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris
Rosenfeld
i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista
Joseph
Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova
Jersey, EUA) publicà una
traducció en anglès dels seus poemes sota el
títol To the toilers and other
verses. En 1918, en plena Revolució russa,
una selecció dels seus poemes titulada Geklibene
lider va ser publicada a Petrograd (República
Soviètica de Rússia) i en
1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch
(Geklibene lider) va ser publicada
en l'URSS. Alguns dels seus
poemes han estat musicats.
Joseph Bovshover (1873-1915)
***
Dominique
Lagru al seu taller-mansarda (París, 12 de desembre de 1951)
- Dominique Lagru:
El 30 de setembre de 1873 neix al Bois de Fâ de
Perrecy-les-Forges (Borgonya,
França) el pintor i militant anarquista i sindicalista, i
després comunista,
Dominique Lagru –a vegades citat erròniament Lagrue. Fill d'una família
pagesa, sos pares es deien François
Lagru, jornaler i llenyataire, i Claudine Prieur. Quan tenia 12 anys sa
mare
morí. Després de treballar de pastor a les
granges, el febrer de 1891 entrà a
fer feina de miner a la mina d'hulla de Blanzy, a la conca minera de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França). El novembre de 1894
començà el servei
militar enquadrat en el 19 Batalló de Caçadores a
Peu de Troyes (Xampanya-Ardenes,
França), on va contreure una tuberculosi als ganglis i
gairebé va perdre la
vida. Arran d'aquesta traumàtica experiència
militar es decantà per la
militància política. El febrer de 1896 va
llicenciat i retornà a la mina. En
1899 participà en la vaga de Montceau-les-Mines i
s'afilià al Sindicat de
Miners, esdevenint ràpidament secretari del grup socialista
de la població.
Acomiadat al final de la vaga, en 1900 va ser elegit regidor municipal
de
Saint-Vallier (Alvèrnia, Occitània) en una
candidatura socialista oposada a la
llista de l'alcalde derrotat François L. de Gournay, un
patró miner.
Vicesecretari de l'ajuntament, patí intrigues
polítiques i, després d'una
campanya de calúmnies, decidí fugir en 1903 cap a
París (França). Entrà en
contacte amb un antic anarquista membre de la «Banda
Negra» de 1882 que havia
deixat Montceau-les-Mines feia una vintena d'anys, que li
trobà feina en una
obra; també va fer amistat amb un jove anarquista de la seva
regió que
l'ensenyà l'ofici d'estucador ornamentista.
Esdevingué anarquista i sindicalista
i s'integrà activament en les universitats populars.
Apassionat per la cultura
autodidacta, es dedicà a llegir llibres sense aturar. Amb el
suport del seu
sindicat i una subvenció del Ministeri
d'Instrucció Pública, llogà un local i
hi instal·là una biblioteca popular, on va fer la
permanència dos dies per
setmana durant deu anys. També creà una llibreria
ambulant i posava una parada
de llibres en mítings i conferències. En 1909 va
rebre un premi de dibuix de la
revista Le Perche Illustré.
El 20 de
febrer de 1909 es casà a Asnières-sur-Seine (Illa
de França, França) amb la
cuinera Marie Ernestine Dion i amb el matrimoni legitimà sos
tres infants:
Gabriel, nascut el 29 de novembre de 1895; Raymond, el 19 de febrer de
1900; i
Hélène Odette Dominique, el 27 de desembre de
1905. En aquesta època vivia al
número 3 del carrer Mortinat
d'Asnières-sur-Seine. En 1910
col·laborà en La Voix
du Peuple, on reivindicà l'ideal
revolucionari dins de la Confederació General del Treball
(CGT). L'agost de
1913 sembla que redactà un informe sobre sindicalisme per al
Congrés Anarquista
que se celebrà a París. En 1913
col·laborà en el periòdic anarquista
d'Ernest
Girault Libre-Examen. Durant la
Gran
Guerra animà, en nom de la Unió de Sindicats del
Sena, una sopa popular que nodria
diàriament unes cinc-centes persones. Durant la primavera de
1916 signà el
manifest pacifista «La paix par les peuples» que
s'oposava al «Manifest dels
Setze». El febrer de 1922, en una enquesta de La
Revue Anarchiste sobre el funcionariat sindical,
expressà la
seva posició antifuncionarial més absoluta.
Posteriorment s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF), posició
política en la qual restà la resta de sa vida.
En 1948, amb 75 anys, començà la seva carrera de
pintor i produí una important
obra artística qualificada de«naïf». El desembre de 1951 va fer la seva
primera exposició a la galeria«Tout-París» de París. El seuúltim domicili fou
al número 12 del carrer Alphand de París, amb el
taller a les golfes. Dominique
Lagru va morir el 23 de febrer de 1960 al VII Districte de
París (França).
Pòstumament, el febrer de 1965, la Galeria Bignou de
París li va fer una
exposició retrospectiva. En 1974
l'Écomusée du Creusot li consagrà una
important exposició i també l'edità el
seu llibre autobiogràfic Je suis
né en 1873 à Perrecy-les-Forges,
Saône et Loire.
Dominique
Lagru
(1873-1960)
***
Bianca Sbriccoli (ca. 1926)
- Bianca
Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista Bianca
Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca
Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli,
i que va fer servir el pseudònim de Rosa
Salvadè. Cosina del destacat
intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare
d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van
comprometre
i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere
ad una donna sull'anarchia, recull de
correspondència
política que li havia enviat a Bianca; i dos anys
després la parella es casà
civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son
fill Vero.
Participà en totes les activitats culturals anarquistes de
son company organitzà
i s'encarregà de la distribució i de les
subscripcions de la publicació La
Scuola Laica. Rivista Internazionale di
Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella
abandonà la
Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i
després a França –ella passà
la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa
Salvadè–, on la parella va ser ajudada
especialment per Louis Lecoin.
Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a
l'Uruguai, arribant a Montevideo
el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà
Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una
cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de
1970 en el número
64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir.
Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a
Montevideo (Uruguai).
***
Damián
Gaztambide Pagola
- Damián
Gaztambide Pagola:
El 30 de setembre de 1881 –el certificat de
defunció
cita el 27 de setembre de 1877– neix a Azcona (Deierri,
Navarra)
l'anarquista i anarcosindicalista Damián Gaztambide Pagola.
Sos
pares es deien José
Julián Gaztambide Miquélez i Felicia Pagola
Andueza. Fill
d'una família
nombrosa, després d'aprendre el ofici de paleta a Estella
(Navarra) s'instal·là
a Sant Sebastià (Guipúscoa, País
Basc), on es
casà amb Sofía Herrero Otaduy,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i
milità en el moviment
anarquista. En 1908 envià diners per a Tierra
y Libertad i en 1914 per al mateix periòdic i per
a Vicente Fraile. Durant
la guerra civil, passà a Bilbao (Biscaia, País
Basc) i després a Santander (Cantàbria,
Espanya), d'on, després de la caiguda del front Nord, va ser
evacuat amb sa
família amb vaixell cap a Catalunya. El maig de 1938
participà en el grup «Beti
Aurrera» de Barcelona (Catalunya) de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat al camp de
concentració d'Argelers (o de Sant Cebrià, segons
les fonts). Un dels seus
fills, Arnaldo Gaztambide Herrero, nascut en 1904, i amb problemes de
deficiència a causa d'una meningitis contreta durant la
infància, va ser enviat
a un altre camp, on degué morir, mentre que sa companya i la
resta d'infants
van ser enviat a Berck Plage (Nord-Pas-de-Calais, França).
Posteriorment ell va
ser traslladat a Anonai (Vivarès, Occitània), on
intentà emigrar sense èxit a
Mèxic, però pogué aconseguir reunir sa
família. Damián Gaztambide Pagola va
morir el 21 de març de 1965 al seu domicili d'Anonai
(Vivarès, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. Una filla seva, Margarita Gaztambide Herrero,
també milità en la CNT.
***
![D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier02.jpg "D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]")
D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]
- Ludovic Pradier:
El
30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier.
Sos pares es deien Cyr Marie Médéric Pradier,
propietari,
i Suzanne Philomène Cécile Vaillant.
Començà a militar en el moviment
llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els
il·legalistes Jules Bonnot,
Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot
il·legalista del
Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a
robar els
trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan
li arribà l'edat militar, fou
detingut per insubmissió. Durant els anys vint
participà activament, amb J.
Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista
de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en
les reunions
públiques organitzades per la Unió Anarquista
(UA), com ara per l'amnistia i la
guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de
1926); el 4
de novembre de 1926 participà en un míting amb
Jean Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució espanyola
i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans
de la II Guerra Mundial, el
domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de
vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista
dels «anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no fou
mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern
d'Édouard Daladier i
tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà com
a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En
els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA. Ludovic
Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
***
Louis Lecoin
- Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Jean Lecoin, jornaler, i Françoise Vacher. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquestaèpoca, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va ajuntar amb Marie Émilie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. El 17 d'octubre de 1936 es casà a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) amb sa companya Marie Morand. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 22 de juny de 1971 a la Residència Victor Hugo de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
***
Salvador
Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso
(Palència, juliol de 1965)
- Salvador Gumà
Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen
erròniament
el 20 de setembre– de 1901 neix
a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i
anarcosindicalista Salvador Francesc Joan Gumà i
Clavell, conegut com Ganasso. Sos
pares es deien Ramon Gumà Perelló, serraller i
manyà, i Josepa Clavell Serra,
i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En
1916 feia d'aprenent
d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà
feina repujant en un
obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat«Paco
kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i
assistí a classes de
dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí
Dalmau, aconseguí el
títol de professor d'Esperanto de la Federació
Esperantista Catalana (FEC) i va
fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana.
En 1923,
fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es
refugià a França. Durant
la dècada dels vint a París (França)
participà activament en les activitats de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial
Anacional) i va ensenyar
l'esperanto i el català a diverses localitats. A
París es guanyà la vida
repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la
ballarina Isadora
Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va
oferir la redacció de
la revista Sennaciulo,
responsabilitat que no acceptà a causa de la serva
residència temporal a
França. A París freqüentà
l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar
Vegà), on hi
anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà
París i marxà cap a Occitània. A
començament
de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo
Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), animada per la parella Estour i on
també residia Luciano Allende.
En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour,
filla de la parella.
En 1933, dos anys després de la proclamació de la
II República espanyola,
retornà a Barcelona i l'any següent es
traslladà amb sa família a Alcover, on
es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem
d'adobs de la
localitat. En aquesta època freqüentà,
amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el
Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà
i català. Durant els anys
republicans ensenyà l'esperanto i va fer
conferències sobre aquesta llengua.
Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina
local. Cooperativista,
en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola
d'Alcover de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud
discrepant, fet pel qual
va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de
1936, l'octubre
d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT,
càrrec que
ocupà fins el 1938. També ocupà la
presidència de la Comissió de Cultura,
Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la
presidència de les
seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència
s'imprimí paper
moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu
malnom. L'octubre
de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de
Treballadors d'Alcover
de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec
d'alcalde segon. En aquesta època
fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries.
L'1 de gener de 1938
fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT
que se
celebrà a Barcelona. En aquesta època era
president de la Secció de Pagesos del
Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El
novembre de 1938 formà
part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de
comptable de la
foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf
franquista, va ser detingut,
reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per
un tribunal
militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) i absolt. En
1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un
taller a Alcover. En
1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya),
on continuà amb aquesta feina. En
1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso
(Congrés
Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio
(HEF,
Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà
a Terrassa, primer congrés
esperantista que s'organitzà després de la guerra
civil. Fou membre del Centre
d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu
butlletí. Fou membre del jurat
dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels
Concursos de
Literatura de la «Fundación Esperanto».
En 1960 guanyà el premi «Belartaj
Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus.
Per al Congrés
Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses
cançons i arranjà
musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de
Saragossa). Coedità la revista Horizonto
i col·laborà en La
Gazeto, portant la correcció de les publicacions
esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001,
organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE,
Associació Cultural
Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA,
Associació Hispana de
Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de
Lectura de
Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar
d'esperantistes
d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i
proses en
esperanto Kiam floras la timianoj
(Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir
centenari el 23 de
maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren
l'esperantista
més important de la Península.
Salvador Gumà Clavell (1901-2003)
***
Necrològica
de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de març de 1962
- José Ainoza
Vilas: El 30 de setembre de 1907 neix a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon
llinatge a vegades citat erròniament
com Belas. Sos pares es deien
Manuel
Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no
pogué fer estudis i restà
analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
del seu poble natal. En 1932 col·laborà
econòmicament en el suport de Solidaridad
Obrera. En 1933 restà
empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó,
Espanya). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, participà en la
resistència i s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader
de la
col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938,
quan la caiguda d'Aragó,
aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a
Catalunya. Detingut
pel Govern republicà, restà empresonat–tal vegada perquè no es va voler
integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp
de concentració
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i
treballà de pintor en la construcció. Sa companya
fou Andresa Begué, amb qui
tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el
12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Bordeus
(Aquitània, Occitània) en un accident laboral en
l'empresa «Chantiers de la
Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son
germà Francisco Ainoza Vilas
també va ser militant llibertari.
***
Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972
- Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària«La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1971 a la Ciutat Sanitària«La Fe» de València (València, País Valencià) i va ser enterrada al cementiri de la ciutat.
---
