Anarcoefemèrides del 28 de setembre
Esdeveniments
Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)
- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.
***
La«Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època
- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
***
Un
dels cartells del Congrés
-
Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió:
Entre el 28 i el 30 de setembre de
1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de
Venècia
(Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di
Studi sull'Autogestione (Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi
Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia,
Itàlia) i la revista parisenca Interrogations.
Revue internationale de
recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres
del moviment
anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo,
Olivier
Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano
Pellicani, Nico Berti,
Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci,
René Lourau,
Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray
Bookchin,
Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino
Porrello,
Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John
Turner,
Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José
Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro
Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto,
etc.
Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G.
Pinelli» edità en un volum les
contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes
(anglès, francès i
italià).
***
Actes du colloque Han Ryner
(2003)
- Colloque Han Ryner:
Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es
realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença,
Occitània),
organitzat pel Centre Internacional
de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han
Ryner de Villemonble,
el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida,
l'obra i la filosofia d'aquest
pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu
interès per la llengua
occitana. A més d'una exposició consagrada a Han
Ryner, van participar
nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth,
Suzanne
Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel
Bonnet, René
Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert
Evenas, Daniel Lérault,
Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet,
Gérar Lecha, etc.), que
aportaren noves dades biogràfiques i
genealògiques de l'homenatjat, així com
records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les
relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes
provençals, anàlisis
sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi
hagué una actuació
de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions
sota el
títol Actes
du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans
l'Antiquité de Han Ryner.
Naixements
Foto
policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)
-
Louis Dutheil:
El
28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí,
Occitània) l'anarquista Louis
Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde
Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga
del sastre Girard,
al número 16 del carrer Poissonniers de París
(França). Vivia amb sa companya
Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment
revolucionari i
formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del
periòdic londinenc L'International,
aleshores prohibit a
França. El 23 de gener de 1891 participà en una
manifestació d'obrers sense
feina a la plaça de l'Òpera de París i
durant aquesta trencà d'un cop de bastó
un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser
condemnat el 13 de febrer
d'aquell any a 15 dies de presó per«possessió d'arma prohibida i trencament de
mostrador». Després de la seva detenció
a la plaça de l'Òpera, sa companya
intentà sense èxit difondre el
periòdic L'Internacional
en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va
fer un
estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on els companys li
havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir
un cartell i un
manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la
recaptació de fons per ajudar la
companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12
anys de treballs
forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir
un tercer infant. En
aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar
els mítings boulangistes. El
13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després
d'haver aferrat uns
cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió
celebrada el setembre
d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels
mariners
russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis
Duprat, la policia
li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de
Diputats o la
Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar
fons per ajudar a
fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien
intentat
un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria
del jutge d'instrucció de
Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i
periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, La
Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals
dirigits a
l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores
exiliat a Londres. Segons la
policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del
manifest«On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894
el prefecte de policia signà
una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per«associació criminal» i l'1 de
juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de
París es presentà
al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre,
trobant-li una desena
d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le
Père Peinard,La Révolte). Detingut, va
ser portat
a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista
però sí«individualista» i«egoanarquista», rebutjant signar els
interrogatoris davant
el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat
a la presó
parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge
d'instrucció el posà en
llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge
d'instrucció Henri Meyer
va sobreseure la seva inculpació
d'«associació criminal». A finals dels
anys
noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de
París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI
Districte de París amb Marie Lachaussée.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
João
Salustiano Monteiro (João
Black)
- João Black:
El 28 de
setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal,
Portugal) el tipògraf, periodista,
bibliotecari, poeta popular i fadista
anarquista i anarcosindicalista João Salustiano
Monteiro, conegut comJoão Black. De nin
quedà orfe de pare
i restà amb un oncle que li donava mala vida.
Després de fer el segon any al Liceu
Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i
periodista i des de
molt jove treballà al periòdic O
Puritano
d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de
l'escriptor i periodista
Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O
Século. Posteriorment fou alumne de la societat«A Voz do Operário», entrà
en la seva impremta i dirigí el seu òrgan
d'expressió del mateix nom. En A
Voz do Operário publicà entre 1905 i
1920 una columna amb fados sota el
títol «A carteira de um
operário». Entre el 14 i el 17 de març
de 1914 assistí
al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém,
Centre, Portugal), que donà lloc
a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de
la qual va ser nomenat
secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V
Congrés Nacional del
Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè
Nacional i en 1917 va
ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925
col·laborà, sobretot amb poesies,
en el periòdic O Arsenalista.
Quan en
1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A
Batalha, hi va sovint col·laborar
entusiàsticament. En 1920 va participar
en el grup esperantista Novaj Horistoj
de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados
(Fado anarquista, Fado
das Águias, Un fado
só para ti, Mãe,A mina oração,Porque te vendes de negro, etc.),
caracteritzats pel seu compromís
llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de
Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del
Negro). Cantava els seus fados
a casas de fado, sindicats,
societats recreatives, tabernes de
Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van
ser censurades per
l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació
de Portugal d'António
Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el
pamflet-poema Jornada luminosa, per
a celebrat el 50
aniversari d'A Voz do Operário.
El
seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector
anglès que li va
pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de
Azevedo.
Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom.
João Black està
considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio
Janota, Aldredo
Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho,
José Carlos Rates, Avelino de
Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado
social i de la «música de
intervenção»
(cançó protesta) de
Portugal. João Salustiano Monteiro va morir
el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).
***
Notícia
de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 29 de desembre de 1934
- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.
***
Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932
- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.
***
Notícia
sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz
publicada en el periòdic L'Humanité
del 30 de gener de 1927
- Eugène
Urvanovitz: El 28 de setembre
de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista,
després
comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz–el seu llinatge també citat
erròniament Urvanowitch
i d'altres variants–,
també conegut com Gégène.
Sos pares es deien
Pierre
Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée
Eugénie Vallée. Obrer serrador
de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i
després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es
casà a Orleans
(Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye
Barberon. El 30
de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els
salaris,
el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al
número 5 del carrer de
la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois
(Illa de França,
França); la Unió dels Sindicats de la
Regió Parisenca va fer una convocatòria
per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es
declarà llibertari. En 1937
era secretari del Grup Anarquista Autònom
d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny
de 1951 a l'Hospital de
Montfermeil (Illa de
França, França).
***
Paul Roussenq
- Paul Roussenq: El
28 de setembre –moltes fonts citen
erròniament el 18 de setembre– de 1885 neix a Sant
Gèli (Provença, Occitània) el militant
i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq,
conegut com L'Inco. Sos pares es deien Henri
Roussenq, conserge de l'Ajuntament
de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove
les idees
anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le
Libertaire, Le Père
Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els
textos d'Élisée Reclus que li
van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja
havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan
tenia 16
anys abandonà sa família i es dedicà a
fer de rodamón. Va ser detingut i
condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de
Provença (Provença,
Occitània) a tres mesos de presó per
vagabunderia. Condemnat una altra vegada
per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry
(Savoia, Arpitània), al Tribunal
d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va
llançar un crostó de pa al cap del
procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió
ferma que va purgar
entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França). En
sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al«Biribi» disciplinari,
al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af),
sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar
foc el seu uniforme
de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el
tribunal militar el va
condemnar a la degradació militar, a 15 anys de
prohibició de residència i a 20
anys de treballs forçats a colònia
penitenciària per «destrucció
voluntària de
béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13
de gener de 1909 va arribar a bord del
vaixell Loire al presidi de Caiena
(Guaiana Francesa) amb el número de matrícula
37.664. Malgrat tot el que van
fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una
actitud
forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes
i als
altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco,
de L'Incorregible, nom que li van posar els seus
carcellers, va pagar un
alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i
aigua. Després
d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert
Londres sobre el
presidi titulat Au bagne (1923) i
la
mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq
va ser finalment
amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de
conferències al sud de França i entre agost i
novembre de 1933 va fer una
estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la
Rússia soviètica, la
denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus
escrits en els mitjans
marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al
costat
dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels
Anarquistes de la Regió del
Midi (ALARM). En 1934 publicà 25
ans de
bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del
periòdic anarquista
fundat per André Prudhommeaux Terre Libre.
En 1936 publicà Au pays des soviets.
Després decidirà
viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda
anarquista arreu. Fitxat
com a «sospitós» durant la guerra, va
ser internat a Fort Barreaux i al camp de
concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que
aprofitarà per escriure
les memòries, L'enfer du bagne, editades
en 1950. Després de
l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant.
Va fer costat una
vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però,
envellit
prematurament i malalt, Paul Roussenq va
suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu
Ador de Baiona (Iparralde,
País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies
després, el 5 d'agost, data oficial
de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de
Saint-Esprit, i va
ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon
d'aquesta població. En 1998
Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de
Saint-Gilles i en 2015 una nova
edició del seu llibre
autobiogràfic 25 ans de bagne.
Paul
Roussenq (1885-1949)
***
Necrològica
d'Alfonso López Abellán apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 11 de juny de 1985
- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).
***
Josep
Avellí Castellà
-
Josep Avellí
Castellà: El 28 de setembre –algunes
fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900
neix
a Palamós (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí
Castellà –la
partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí. Sos
pares es deien Estanislau
Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué,
i tingué un germà major, Víctor, i una
germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la
columna vertebral (Mal
de Pott), però es guanyava la vida fent de
mecànic i reparant bicicletes i
motos. Milità activament en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Empordà. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT,
del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant
Antoni de Mar), actual Sant Antoni
de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya),
i l'octubre d'aquell
any, arran de la reorganització municipal
revolucionària, va ser nomenat
alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va
ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara
l'emmalaltí més. Quan
l'ocupació, fugí i es refugià als
boscos de Chambord (Centre, França). Després
de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord
(Centre, França) de
la CNT i formà part del sector«reformista». Malalt durant tota la seva vida,
Josep
Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a
l'Hospital de Blois (Centre,
França) –algunes fonts citen
erròniament que, pel seu estat de salut, va morir
al camp de concentració d'Argelers.
Josep Avellí
Castellà (1900-1947)
***
Necrològica
de José María López Espinosa apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 17 de
gener de 1984
- José
María López Espinosa:
El 28 de
setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada,
Andalusia, España)
l'anarcosindicalista José María López
Espinosa. Sos pares es deien Gabriel
López i Casilda
Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs
(Barcelonès, Catalunya). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup.
Durant la
guerra
civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939,
amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de
concentració.
Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània) i ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació
Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
d'aquesta
població on visqué. José
María López Espinosa va morir el 20 de
novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània).
***
El sabater Pedro Jiménez Sánchez
- Pedro Jiménez
Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a
Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos
pares es deien Domingo Jiménez
Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una
família de cinc germans, de ben
jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio
Sánchez. Entre de 1927 i
1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a
Ubrique, treballà en
una fàbrica local de sabates i s'afilià a la
Societat d'Obrers Sabaters, adherida
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta
societat havia estat
fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després
de l'aixecament revolucionar
d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser
clausurada
per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936,
després de la
victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny
de 1936 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb
Manuel
Solano Díaz (president), Antonio García
Sánchez (vicepresident), Vicente Romero
Barreno (secretari), Miguel Sánchez López
(secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego
(comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas
Sánchez Gómez, Blas
Domínguez Díaz i José
Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el
Comitè
de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de
l'administració de la
població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans
franquistes, aconseguí
refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia,
Espanya). El febrer de 1937,
quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez
Sánchez retornà a Ubrique i va
ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de
febrer de
1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18
afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local.
Estava casat amb
Remedio Romero González.
Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)
***
Necrològica
de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 10 de desembre de 1953
-
Juan Herrera
Baños: El 28 de setembre de 1911 neix a
Avileses (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Herrera Baños. Sos pares es deien Juan Herrera i Reyna
Baños. Ajustador
mecànic de professió, milità en el
Sindicat del Metall de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya). Exiliat,
formà part de la Federació Local de Lo
Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de
la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan
Herra Baños va morir
el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç
(Llenguadoc,
Occitània) per mor d'una afecció pulmonar
contreta a les feines d'alta muntanya.
***
Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)
- Bernat Merino Peris: El 28 de setembre de 1912 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Sos pares es deien Bernat Merino Valero i Benvinguda Peris Montañés. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquestaèpoca defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT«col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.
Bernat Merino Peris (1912-1988)
***
Alfredo
Prades Ribera
- Alfredo Prades Ribera: El 28 de setembre –el 29 de setembre segons el certificat de defunció– de 1915 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Alfredo Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó. Llaurador d'ofici, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució va pertànyer a les dues col·lectivitats que hi hagué a Massalió i fou voluntari a la«Columna Durruti». L'agost de 1937 assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials, d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II Batalló de la III Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti»). El setembre de 1938 formava part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de l'Exèrcit com a caporal, d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un hospital de Barcelona (Catalunya), on va ser capturat per les tropes franquistes en 1939 en ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya), el 27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per«adhesió a la rebel·lió». Purgà la pena a les presons de Saragossa, Barcelona i Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Malalt de càncer, Alfredo Prades Ribera va morir el 28 d'agost de 1986 al Sanatori d'Amara de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat a Zestoa.
---
