Anarcoefemèrides
del 27 de setembre
Esdeveniments
Una sessió del
Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913
- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.
***
Anunci
de l'acte publicat en el periòdic de São
Paulo Alba Rossa
del 30 d'agost de 1919
-
Gran Festa de
Propaganda: El 27 de setembre de 1919 se celebra a Sala
Celso Garcia de São
Paulo (São Paulo, Brasil) una gran festa familiar de
propaganda en suport dels
periòdics anarquistes Alba Rossa
i A Plebe. El programa de l'acte
consistí
en la representació de les obres teatrals Sombra
e Luz, drama en
tres actes en
portuguès, i 1º de Maio,
peça social
en un acte en italià de Pietro Gori, seguit d'una
conferència i d'una festa amb
ball familiar.
***
Capçalera del primer número de Lucha Social
- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín–que dirigí la publicació en 1920–, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.
Naixements
Carlo Stincardini
- Carlo Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del Piano (Perusa, Úmbria, Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo Stincardini. Sos pares es deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys abraçà les idees llibertàries gràcies a la influència de Cesare Stazi, que regentava el taller de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la separació entre socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la creació el març de 1888 del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero», esdevenint un dels seus màxims animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per la detenció i el processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota l'acusació de fabricació i tràfec de moneda falsa, amb la finalitat de finançar i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat com a «temible sequaç» del moviment anarquista, en destacà com a propagandista incansable. Denunciat per apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà mortalment el president francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar a domicili forçat durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per quatre mesos, el gener de 1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia). Les seves peticions de revisió judicial i les seves cartes dirigides al prefecte de Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa d'Ustica. Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus condemnes. Entre 1906 i 1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) La Vita Operaia i el març de 1908 participà en l'organització del Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno. En 1910 se li va segrestar el número únic del periòdic L'Azione Diretta, on els anarquistes de Perusa demanaven l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou corresponsal del periòdic Germinal. El febrer de 1913 participà en el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les Marques celebrat a Fabriano (Marques, Itàlia), on intervingué en la ponència de l'antiparlamentarisme, i també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de Maig de 1915, va ser denunciat per difusió del periòdic Il Pensiero Libertario i per «apologia del crim». Si durant els anys bèl·lics no tingué una activitat política significativa, a partir de juliol de 1919 esdevingué un dels principals agitadors de la campanya contra la carestia de la vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys del feixisme reduí notablement la seva militància sense renunciar a les seves idees. Ja gran, en 1945 participà en la reconstrucció del Grup Anarquista de Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), que l'octubre de 1946 publicà el número únic del periòdic La Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a finals de 1946, Carlo Stincardini va morir en 1952.
***
Foto
policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994)
-
Jean Joseph
Gauthier-Lavigne: El 27 de setembre de 1870 neix a
Grenoble (Delfinat,
Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Sos
pares es deien Pierre
Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa
de
casa. A començament dels anys noranta vivia al
número 48 de la carretera
d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per
la
policia de Grenoble com a «anarquista
perillós», participant activament, amb sa
companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes
reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de
companys, entre
ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i
un militar no identificat
del 30 Batalló de Caçadors, notificà
la propera aparició a Grenoble del
periòdic L'Insurgé
i l'obertura d'una
loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en
profit d'un company de Vienne
(Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència.
El 5 de febrer de 1891, en una
reunió amb Émile Maurin (Murmain)
on
assistiren unes 400 persones, va vendre Le
Père Peinard i va ser nomenat per la
concurrència per a ser membre de la
mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les
violentes
paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una
investigació. El 20 de febrer de
1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse
Carré, Alphonse Chatel i Jules
Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per
infracció
a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser
declarada
responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos
mesos de presó, pena
ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891
abandonà Grenoble i s'establí
a Saint-Denis (Illa de França, França), on
treballà d'obrer polidor i ebenista
i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser
escorcollat per la
policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy
(Illa de
França, França). En 1892 va ser declarat com a
desaparegut de Grenoble i
declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va
refugiar amb Émile Voyez,
primer a Brussel·les (Bèlgica) i,
després de la seva expulsió d'aquest
país,
juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20
d'abril de
1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile
Voyez. A la capital anglesa
visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de
menjar per a gats. Cap
el 1893 retornà a França i va ser detingut en la
gran agafada de l'1 de gener
de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa
companya, Moïse Carré,
Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell
any. En
aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes
desapareguts i/o
nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per
la policia
ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat
d'anarquistes de Romans
d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb
Séraphin Débard, al número 13 del
carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts
després d'un escorcoll
de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de
caça, 250.000 mistos i
material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats
per frau. Durant
la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment
d'Infanteria
Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph
Gauthier-Lavigne va
morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de
Grenoble
(Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre
Gauthier-Lavigne, també va ser
militant anarquista.
***
Ottorino Manni
- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico,Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia,Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie,Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine,Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el númeroúnic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori»,«Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicàIn memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el«Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.
***
Foto
antropomètrica de Bartomeu Costa Torrent (13 de
març de 1917)
-
Bartomeu Costa
Torrent: El 27 de setembre de 1893 neix a Palau de
Montagut, actualment Sant Jaume
de Llierca, (Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Bartomeu Costa Torrent.
Sos
pares es deien Sebastià Costa i Francisca Torrent. El juliol
de 1916, procedint
del seu poble natal, arribà a França, on ja
s'havia instal·lat des del gener de
1912 son germà gran Ramon Costa Torrent, també
anarquista i casat en 1914 amb
la francesa Tomase Colell. A Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) treballà amb
son germà per al carreter Josep Vila i visqué al
número 53 del carrer
Grande-Saint-Martin. Freqüentà el «Centro
Español» i rebé de Barcelona
(Catalunya) exemplars del periòdic Solidaridad
Obrera i fullets que distribuïa als membres
d'aquesta societat. El març de
1917 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a«anarquista militant i
propagandista». El desembre de 1919 ja treballava amb son
germà de carreter i
de carrosser pel seu compte. Amb son germà i amb Miquel
Martí Mas intentà crear
un grup anarquista a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc
de la seva
defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Antonio Cascales López i altres
companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril
de 1939
-
Antonio Cascales
López:
El 27 de setembre de 1897 neix a
Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Era fill d'una
família obrera i
revolucionària, sos pares es deien José Cascales
i Josefa
López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol
a Madrid (Espanya), on
treballà com a jardiner i després com a aprenent
de paleta, l'ofici de son pare.
D'antuvi milità en la socialista Unió General de
Treballadors (UGT), on tingué
responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard
s'integrà en el Sindicat de
la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), del qual fou en
diverses ocasions tresorer i «recol·lector de
fons», i fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més
tard s'afilià al
Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents
intervingué en la constitució
d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i
policies en vistes a una
possible revolució. Al començament de la guerra
civil la CNT li va encarregar protestar
per les execucions sumàries de la caserna de La
Montaña i contra els excessos
de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va
ser adjunt d'alcalde de
l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se
n'encarregà de
l'abastiment. Participà en el servei
d'intel·ligència anarquista i al final de
la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra
l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats
franquistes i
tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de
presidir «la
Comissió Depuradora de la Guàrdia
Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat
en
consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou
commutada per un
llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i
treballà
de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on
participà en
el moviment clandestí. En 1965 assistí amb
Cipriano Mera Sanz al Congrés de
Reunificació de la CNT que se celebrà a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a
conseqüència d'un atac de cor, a la
Residència de la
Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri
madrileny de Las Rozas.
***
Giustino
Bettazzi
- Giustino Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi milità en els cercles socialistes de la seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove.Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.
***
Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970
- Miguel Jiménez Sánchez: El 27 de setembre de 1906 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Miguel Jiménez i Francisca Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de l'ocupació de Cabra per les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona republicana. Posteriorment s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola, que s'havia creat el març de 1937 amb les milícies de les columnes anarquistes que havien combatut al front de Còrdova. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Miguel Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de 1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després.
***
Necrològica
d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984
-
Isabel Martínez
Cuenca: El 27 de setembre de 1910 neix a Xàtiva
(Costera, País Valencià)
l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Sos pares es
deien José Martínez i
Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la
Federació Local de Foix (País de Foix,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Son company fou Miquel
Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984
a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament Foix (País de
Foix, Occitània).
***
Necrològica
de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977
- Lluís Prats Roca: El 27 de setembre de 1910 neix a Veciana (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Sos pares es deien Gabriel Prats Segura i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la Federació Local de Fijac de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, Lluís Prats Roca va morir el 7 d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera del 3 de novembre de 1981
-
Antoni Cecilia
Pujol: El 23 de setembre de 1923 neix a Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol. Sos pares es deien Miquel
Cecilia i
Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la
Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia
Pujol va morir el 13
d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada
cardíaca, a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola
(Montcada
i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
***
Necrològica
de Santiago Blanco Díaz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de gener de 1990
- Santiago Blanco Díaz: El 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de febrer– de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco Díaz. Sos pares es deien Santiago Blanco i María Díaz. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia Arisó Llesta, filla d'una reconeguda família confederal, amb qui tingué tres infants (Belinda, Dalia i Germinal). En 1958 la parella s'instal·là al barri de Bellefontaine de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península per qüestions familiars, Santiago Blanco Díaz va morir d'un infart agut de miocardi el 4 de setembre de 1989 a Orillena (Lanaja, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de Lanaja.
Defuncions
Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)
- Jules Leballeur:
El 27 de setembre de 1901 mor a
París
(França) l'anarquista Jules Léon Laballeur. Havia
nascut l'11 d'abril de 1864 a Rouessé-Vassé
(Maine,
País del Loira, França) –el certificat
de defunció cita erròniament
Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira,
França). Sos pares es deien Louis
Leballeur,
taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es
guanyà a vida treballant de
sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser
nomenat membre de la Comissió
de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics,
el secretari de la qual era
Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument),
comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la
Sala Gutenberg, al
número 127 del carrer Montmartre de París, i de
la qual formaven part destacats
anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud,
Leballeur, Louvel,
Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en
ocasió de la unió lliure entre ell i
Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger,
celebrada a la
Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la
subscripció per a
les famílies dels detinguts polítiques que havia
reportat 13,25 francs. El 14
de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de
Propaganda
Revolucionària organitzada al carrer Ramey de
París per a commemorar la Comuna.
El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis
Charveron, Louis
Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de
Propaganda Anarquista
que se celebrà al número 127 del carrer
Montmartre, i lliurà articles, de
caràcter antimilitarista, per a la composició del
número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia
i tenia
el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de
París. El 7 de
juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades
després del
tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes
persones,
de les quals van ser posades a disposició judicial a
més d'ell 114. Jutjat pel
X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó
per la seva
participació en una manifestació. Figurava en
l'estat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de
1894 va ser detingut
al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que
el considerava
gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer
Ramey i
que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en
el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, el seu
domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser
escorcollat i la policia
trobà correspondència i un gran nombre de
periòdics anarquistes. El 16 de març
de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al
jutge d'instrucció.
El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de
recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador deLe Libertaire i amb Émile
Guyard s'encarregà
de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896,
moment en el qual
per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres
companys (Bard,
Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier,
etc.) participà en
un intent de manifestació a l'església de
Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va
ser qualificat de«perillós» i en aquesta època
vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897
s'encarregà
de la distribució de les col·lectes a favor,
entre altres, de la companya
d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint
Ambroise. Segons
un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900
estava empleat en
l'expedició de Le Libertaire
i vivia
com podia gràcies al suport econòmic de
Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva
edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè
els companys portessin les
seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita
sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat
de recapitulació
d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer
Rochechouart. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel.
Tuberculós, Jules Leballeur va
morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després, amb
forta presència policíaca i en
companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la
paraula, al
cementiri de Pantin (Illa de França, França).
---
