Anarcoefemèrides del 19 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail
- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.
***
Capçalera
de Solidaridad
Proletaria
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 19 de
setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer
número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación
Regional del Trabajo de
Andalucía y Extremadura. Publicà
articles teòrics i orgànics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità
el fullet La Mujer, amb la
finalitat de finançar el setmanari Rebelión.
Trobem articles de Diego R.
Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio
Quesada i Antonio
Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números,
l'últim el 30 d'abril de
1932, i fou substituït per Andalucía
Libre.
Naixements
Paul Nicolini (1937)
-
Paul Nicolini: El
19 de setembre de 1886 neix a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Paul Marie Nicolini. Sos
pares es deien Jean
Dominique Nicolini, forjador a l'Arsenal marítim d'origen
cors, i Marie
Françoise Montaldi. El 2 de setembre de 1901 va ser
admès com a aprenent a l'Arsenal
de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de
Toló i treballà al
taller de màquines de construccions navals. Vigilat per la
policia com a
anarquista, freqüentà el grup de la Joventut
Lliure. Entre octubre de 1907 i
octubre de 1909 va fer el servei militar en Infanteria a Bastia
(Còrsega). En
1916, en plena Gran Guerra, els anarquistes van fer propaganda
pacifista (distribució
de fullets antimilitaristes i del periòdic Ce
qu'il faut diré de Sébastien Faure)
entre els obrers de l'Arsenal, fet que
provocà una investigació policial i de la
justícia militar i el 8 de desembre
els locals de la Joventut Lliure van ser escorcollats i ell detingut
amb altres
tres militants (Antoine Bertrand, Joseph Chandre i Toussaint Flandrin).
Citat
com a testimoni en un procés del I Tribunal
Marítim celebrat el 12 de febrer de
1917, el cas va ser finalment sobresegut. Però el 13 de
febrer de 1917 els
quatre militants van ser destituïts de les seves funcions a
l'Arsenal per«propaganda antimilitarista», les seves
pròrrogues militars anul·lades i
enviats als seus respectius regiments. Entre el 5 de març de
1917 i el 11 de
novembre de 1918 restà al front en destacament de«Defensa contra avions» (DCA).
L'1 de desembre de 1918 va ser readmès a l'Arsenal i
oficialment reprengué la
seva feina un cop desmobilitzat el 16 de març de 1919. El 25
d'abril de 1919 va
ser elegit conseller suplent en una llista de «sindicalistes
revolucionaris» i
entrà a formar part del consell d'administració
del Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim, esdevenint-ne el 10 de juliol de 1919
secretari adjunt. En
1920 signà la major part dels comunicats de premsa del
sindicat i presidí
nombrosos mítings. El 12 de març de 1920 va ser
reelegit membre del consell
d'administració i a partir del 6 de maig va ser un dels
organitzadors de la
vaga, fet pel qual va ser acomiadat quatre dies després.
Després de participar
en diverses accions dels destituïts i treballar en diferents
feines, el 20
d'agost de 1920 entrà a fer feina, amb Toussaint Flandrin,
en el Consorci dels
Ports de l'Oest, per descarregar els taüts dels soldats
nord-americans, i el 16
d'octubre de 1920 va ser acomiadat, desencadenant-se una campanya de
premsa de
denúncia. Continua militant en les files del Sindicat
d'Obrers de l'Arsenal
Marítim. El 22 de novembre de 1920
reemplaçà Toussaint Flandrin com a secretari
del sindicat. Participà activament en totes les reunions
dels grups minoritaris
de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser
nomenat delegat suplent
per al Congrés Nacional de la CGT d'Orleans (Centre,
França). El març de 1922
acceptà que el consell d'administració del
sindicat fos compost exclusivament
per obrers de l'Arsenal i abandonà les seves funcions. Quan
l'escissió
d'octubre de 1922, va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Sense
passar per la socialista Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO),
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). El 12 de març de 1922, després d'un
congrés federal, n'esdevingué
membre del buró federal. El setembre de 1922
formà part del comitè de redacció
d'un nou periòdic comunista. Militant de la Lliga dels Drets
de l'Home, en 1922
participà activament en el conflicte intern de la
secció de Toló. En aquestaèpoca treballava d'electricista en una fàbrica de
gas. Segons la policia, era
el secretari general de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i
corresponsal de L'Humanité.
L'11 de
juliol de 1923 esdevingué tresorer de la Unió
Departamental de la CGTU. En
aquesta època, i fins la seva sortida l'octubre de 1923,
combaté els
anarquistes dins del Comitè d'Amnistia Integral (CAI). En
aquesta època
s'encarregava de «La page du marin et du soldat» de
l'edició del Migdia de L'Humanité.
El desembre de 1924 era
secretari de la Cèl·lula 9
(«Independents») del PCF i el juny de 1925
esdevingué secretari de la comissió
d'Agitació i Propaganda del Partit a Toló.
Arran de la llei d'amnistia del 3 de gener de 1925, demanà
el seu reingrés a
l'Arsenal i el 29 de juny de 1926 va ser reintegrat com a ajustador del
taller
d'òptica i compàs. En el Congrés de la
Unió Regional de la CGTU, celebrat el 25
d'abril de 1926, va ser acusat de malversació dels seus
càrrecs de tresoreria
(Unió Departamental, Socors Roig Internacional, ARAC,
Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim) i en una reunió del
comitè regional, celebrada el 18 de
juliol de 1926, va ser definitivament exclòs del PCF. A
finals de 1926, però,
va ser reintegrat en totes les organitzacions i el gener de 1928 en el
PCF.
Arran del Congrés de Fusió de la CGT i la CGTU,
celebrat el 22 de desembre de
1935, esdevingué membre de la comissió executiva
i de la comissió de control de
la nova Unió Departamental de la CGT. Figurà en
la llista comunista per a les
eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Participà en la
vaga del 30 de
novembre de 1938. En aquesta època
col·laborà en Rouge-Midi.
El 18 de novembre de 1939 figurava en un llistat de«individus perillosos per la defensa nacional». El
23 d'abril de 1940 va ser
acomiadat de l'Arsenal per «mesura
disciplinària». Detingut, passà per
diversos
camps d'internament (Saint-Maximin, Chabanet, Chibron,
Saint-Sulpice-la-Pointe)
i el gener de 1943 va ser posat en llibertat per qüestions de
salut i obligat a
residir a Còrsega, on va romandre fins el final de la II
Guerra Mundial. Reintegrat
en l'Arsenal Marítim, el 19 de setembre de 1946 es va
retirar. Secretari del
Comitè de Sinistres, el 4 de maig de 1947
esdevingué vicepresident de la Unió
Departamental de la Unió Francesa d'Associacions d'Antics
Combatents. Restà
fins al final de sa vida comunista. Paul Nicolini va morir el 27
d'octubre de
1963 a Toló (Provença, Occitània).
***
Francesco Prevosto
-
Francesco
Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a
Santhià (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos
pares es
deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent
de peó i
de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va
ser fitxat com anarquista membre
del «Fascio Llibertari Torinès» i en
1914 va ser condemnat a cinc mesos de
reclusió i a 250 lires de multa «per haver
distribuït pamflets subversius
[antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la
insurrecció contra el
poder de l'Estat». En 1920 participà activament en
el moviment d'ocupació de
fàbriques. En 1924 s'exilià a França,
establint-se primer a Briançon (Provença,
Occitània) i després a Saint Fons
(Lió, Arpitània), on
freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any
següent. S'establí a Luxemburg, on
treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En
aquest any passà
clandestinament a França, instal·lant-se a
Lió (Arpitània), on formà part del
Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a
París. El desembre de 1933 va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de
1936 marxà
cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a
les batalles de Monte Pelado,
Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó,
Espanya). A finals de febrer de 1937
retornà a París en una llicència de 15
dies, però, quan va intentar retornar a
la Península, va ser detingut el 2 de març de
1937 pels gendarmes francesos,
juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i
Valentino
Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la
frontera;
jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per«violació del decret
d'expulsió»
i altres dos mesos per «infracció de la llei de
prohibició d'enrolament en la
milícia espanyola». Novament detingut, el setembre
de 1939 va ser internat al
camp de concentració de Vernet. Amb una demanda
d'extradició del govern italià,
el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton
(Provença,
Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista.
Després de ser tancat a Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Torí, on el 8 d'agost de 1941 la
Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a
cinc anys de deportació
com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa
de Ventotene i,
posteriorment, al camp de concentració de Renicci
d’Anghiari (Toscana, Itàlia).
A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després
de la II Guerra
Mundial continuà militant en la Federació
Anarquista del Piemont (FAP). Francesco
Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont,
Itàlia).
***
Antonio
Sarrau Español (1936)
- Antonio Sarrau Español: El 19 de setembre de 1892 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Sos pares es deien Isidro Sarrau Larroya, jornaler, i Eugenia Español Mesalles. Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista«Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.
***
Necrològica
d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1975
- Antonio Mirón
Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es
deien Antonio
Mirón i María Bosque. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou
un dels animadors de
la col·lectivitat agrícola local. En la primavera
de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària
de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster
Forján contra les
col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i
empresonat pels estalinistes a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però
aconseguí evadir-se i passar a
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En
1947
s'establí a Perpinyà, on milità en el
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad.
Malalt des de
1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 21 de març–
de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique
d'aquesta localitat.
***
Attilio
Bortolotti
- Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos
després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000).
***
Necrològica
de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981
- Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Tomàs Viusà Camps–a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà Bolasell, forner i botiguer, i Carme Camps Clos. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT–el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga«Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras.Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).
***
Félix
Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada
Mixta
- Félix Salcedo
Arellano:
El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. Sos pares es deien Olegario Salcedo
Tejero, jornaler, Petra Arellano Manero. De jovenet s'afilià
a
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la Columna Durruti i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família, ja que sa primera companya i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània).
Félix Salcedo Arellano (1911-1996)
***
Manuel
Santos Tomé
-
Manuel Santos
Tomé: El 19 de setembre de 1913 neix a
Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Fill d'una
família
llibertària, sos pares es deien Manuel Santos
Gómez, secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Alhaurín de
la Torre, i María Tomé. De jove emigrà
a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on
milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia
Exposito Exposito, amb qui va
tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim
es va suïcidar per
una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 s'enrola en les
milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat
pels franquistes i
sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser
commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Després
passà per les Companyies de
Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i
a la
construcció de pantans. Participà activament en
la reconstrucció de la CNT des
de la línia «ortodoxa». Finalment
aconseguí reunir-se amb sa companya i sos
infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de
retina
i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a
l'organització confederal en
l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals.
Entre 1967 i 1971 fou
secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT des de
Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. Amb sa companya
Amelia col·laborà en Espoir.
Manuel
Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu
domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Manuel Santos Tomé
(1913-1983)
***
Joaquim
Gil Mir (1938)
- Joaquim Gil Mir:
El 19 de setembre de 1915 neix al Poble-sec de Barcelona
(Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt
Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i
anarcosindicalista Joaquim Gil Mir.
Sos pares
es deien Ramon Gil Aguilar, jornaler, i Joaquima Mir Franci. Durant els
anys trenta fou membre, amb
Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los
Anónimos» de
Barcelona. Durant la guerra civil lluita en la «Columna
Durruti» i va ser ferit
en diverses ocasions. Amb la militarització de les
milícies va ser nomenat
tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment participà en la
Resistència contra l'ocupació nazi i es
refugià a casa de l'anarcosindicalista
Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial
milità treballà d'obrer en
una fresadora a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Posteriorment
s'instal·la a Galhac (Llenguadoc, Occitània), on
en 1954 obrí una peixateria i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'exili. Va ser delegat
del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids
de la Guerra
d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a
Galhac, va estar
especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui
havia
combatut en la 26 Divisió. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat
econòmic la CNT durant
la seva reorganització, especialment durant la gran vaga
barcelonina de
benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide, amb qui
tingué dos
infants. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a l'Hospital de
Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Després de la seva mort, son amic
Fernando Gamundi Oliveros li va
fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo
Rocinante, que
havia de ser col·locada en la seva tomba, però,
sa família, per raons de seguretat
de l'obra, hi renuncià.
***
Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)
- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).
***
Albert
Balagué Martí (ca. 1998)
-
Albert Balagué
Martí:
El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament
el 28
de desembre– de
1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i
maçó Albert Balagué
Martí. Sos pares es deien Àngel
Balagué i Palmira
Martí. Fill d'una família llibertària
i francmaçona –son avi matern va ser membre de la
Lògia «Lealtad» i anarquista;
son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles
Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats
anarquistes.
Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i el juliol
de 1936 participà en els combats a la caserna de les
Drassanes de Barcelona contra
el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal«Columna Libertad», l'agost
de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al
front de Madrid.
Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades
Internacionals
de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment,
encara
convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor
André Malraux era
el comandant i amb qui va fer amistat. També
esdevingué amic del comunista
André Marty, màxim responsable de la
formació de les Brigades Internacionals a
Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la
Resistència francesa. El
desembre de 1936 demanà la seva incorporació a
les Brigades Internacionals i va
ser destinat a la 13 Brigada Internacional«Dombrowsky», amb qui participà en
les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre
l'Ebre, on
va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració d'Argelers.
Allà rebé la notícia que son avi
Martí Martí havia estat assassinat per les
tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit
d'hospital. Quan esclatà
la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment
d'Infanteria de la Legió
Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i
participà en els
combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun
(Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels
alemanys, però
aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy
(Lorena, França) i
internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (BaixaÀustria, Àustria). El 28
de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula
4.504, al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on
restà fins l'alliberament d'aquest
per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure
s'instal·là a Nimes
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Unió Racionalista (UR), en Ciutadans
del Món (CM) i en la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920«L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre
Maçònica Mixta Internacional «Le Droit
Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la
Lògia «L'Écho du Grand
Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges
a Catalunya
i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de
reorganitzar
clandestinament lògies maçòniques.
Gràcies a complicitats amb l'administració
de duanes franceses, pogué passar armes a la
Península. També organitzà una
conferència clandestina de CM esperantistes en un discret
local barceloní que
pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la
reestructuració de la FEDIP
departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del
secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va
morir el 3 de juliol de 2000 a
l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al
cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània),
població on residia, al costat
de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.
***
José Luis García Rúa
- José Luis García Rúa: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost– de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Sos pares es deien Pilar Rúa Rodríguez i Emilio García García, afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga,Cenit, CNT, Emérita,Espoir, Euroliceo, Icària,Ideas-Orto, El Libertario, Martillo,El Olivo del Búho,La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica(1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de«modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996),Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seusúltims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García Rúa va morir el 6 de gener de 2017 al seu domicili de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.
---
