Anarcoefemèrides de l'11 de setembre
Naixements
Alchini Baldin
-
Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va
ser detingut a
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per«robatori», però finalment el seu cas va
ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de
Jésus de Niça (País
Niçard, Occitània), on havia arribat l'any
anterior procedent de les poblacions
provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a«anarquista militant»,
freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser
buscat senseèxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps
Marítims i en 1903
figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França, però la seva residència era
del tot desconeguda. En 1906, segons
informes policíacs, vivia al número 13 del carrer
de la Croix de Niça.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alexandre Vieira
- Alexandre
Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso
(Porto, Nord,
Portugal)
el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels
principals
organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc
després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys
començà com a aprenent en un
taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per
aprendre l'ofici
de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria.
Fou delegat de la Lliga
d'Arts Gràfiques i secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres
(FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico i en A Voz do
Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i
esdevingué un dels
responsables de l'Associació de Componedors
Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts
altres obrers, arran d'escoltar la conferència
d'Emílio Costa «Acció directa i
acció legal» esdevingué anarquista. Fou
un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En
1908
cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista
Fernandes Alves A Greve. Diário
operário da manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de
1919 a
Lisboa–, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre Vieira (1881-1973)
***
Foto
antropomètrica de Mique Barberà Solà
(16 de març de 1917)
- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà Subirats, propietari, i Cinta Solà Albiol. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Pedro Cortés García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
març de 1986
- Pedro Cortés García:L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
gener de 1969
- Valentín Jáudenes Pla:L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).
***
Necrològica
de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1970
-
Teodoro Amigo
Estrada: L'11 de setembre de 1902 neix a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Sos pares es deien
Tomás
Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa,
treballà la terra i posteriorment
emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la
construcció i en 1928
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1930 retornà al seu
poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de
Híjar i després marxà cap
a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los
Aguiluchos»; posteriorment
passà per la «Columna Ortiz». Quan la
militarització de les milícies
abandonà
el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser reclòs als
camps de concentració. Fins a 1945 visqué a
Orleans (Centre, França), en 1948
al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban,
on milità en la CNT.
Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va
morir el 21
de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena,
Occitània) i va ser
enterrat dos dies després.
***
Necrològica
d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977
- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Vicente Andújar Andújar apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de març de 1981
- Vicente Andújar
Andújar: L'11 de
setembre de 1911 neix a Santomera
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Vicente Andújar Andújar. Sos pares es deien
Vicente
Andújar i Mercedes Andújar. Quan
encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de
jove s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Castres, on milità en la Federació
Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir
el 20 de gener de
1981 a Castres
(Guiana, Occitània) d'un atac cardíac i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Deixà companya, María Luisa
Sánchez, i fills.
***
Maruja Lara (circa 1940)
- Maruja Lara:L'11 de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja Lara. El seu nom fins a 2001 fou el de Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb tres anys va emigrar amb sa família al Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori Municipal de València.
Isabel Mesa Delgado (1913-2002)
***
Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington
- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista–blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.
***
David
Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro
Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de
1984)
-
David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat
jueva de Brownsville
(Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog,
sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els
pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se
separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a
conseqüència de les
complicacions sorgides a causa d'una infecció de
l'oïda, en un temps on la
penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es
comercialitzava. En 1931 son
pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure
amb sa mare, l'àvia Yetta i sa
tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà
ideològicament i passà a militar, d'antuvi,
en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes),
sobretot per
lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va
trencar en 1936 després
d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol
i d'integrar-se en
les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes
trenquessin el«Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme
per preparar-se per a la
guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va
graduar a l'institut
després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el
dia es dedicava a
fer feina en allò que podia. En aquesta època
conegué un grup anarquista i en
una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners'
Ball» (Ball pels Presos
de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista
Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
per recaptar fons
en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey
Goodfriend, que esdevingué
sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i
Nora. En
plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc
de feina en els ferrocarrils,
a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova
Jersey, EUA), primer
treballant als rails i després com a ajudant a les calderes
de carbó. S'afilià
a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on
desenvolupà una intensa
activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils,
passà a
treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord,
però va
ser expulsat per insubordinació just quan acabà
la formació. D'aquesta manera
va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada
va salvar la vida
ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la
II Guerra
Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser
cridat a files, però es va
declarar objector de consciència. A Nova York, David i
Audrey entraren a formar
part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert
Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton
Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que
edità
una publicació del mateix nom, Vanguard
(1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937). Més
tard
foren membres del grup llibertari editor de la revista
antibel·licista Why?
(1942-1947). Aquest grup (Diva
Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman,
Jackson
MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947
canvià de nom pel de«Resistence», ben igual que la seva
publicació Resistence
(1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953,
encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat
a San Francisco
(Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una
fàbrica de materials plàstics,
on, després de veure l'explotació i l'assetjament
sexual cap a les dones que hi
treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat
que pogués fer front
aquests abusos, però poc després la planta
industrial va tancar i el seu
propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la
instal·lació li va
ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà
durant la resta de
sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers
(IBEW,
Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i
amb la qual es va
jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa
Oest en
1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del
periòdic Why? i
entrevistant-los. En 1948
s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una
comuna. En aquestaèpoca entraren a formar part del «Libertarian
Circle» (Cercle Llibertari),
creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951
nasqué sa primera filla,
Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquestaèpoca Audrey estudià magisteri
i quan acabà la carrera la parella viatjà durant
mig any per Europa amb una
rulot. En 1956 David edità a San Francisco el
periòdic anarquista The Needle,
en el qual col·laboraren
intel·lectuals de la «Beat Generation»
(Robert Duncan, Gregory Corso, Allen
Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials
d'aquell any
va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga«Pacifica Radio»),
juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista
abstencionista.
En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae,
objectors de
consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses
respectives companyes
(Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara
Stan i Mary Lou
Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú
cultural i una
escola llibertària a Berkeley (Alameda,
Califòrnia, EUA), basada en les idees
pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill,
que batejaren«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que
encara avui existeix. Durant
els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra
la
guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day
Committee» (Comitè del Dia
del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest
comitè, va ser
detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la
parella
començà a col·laborar en«Food Conspiracy» (Conspiració
Alimentària),
cooperativa local que adquiria productes biològics a altres
cooperatives de
producció i els distribuïa sota el lema«La granja a la taula». En 1975 la
parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre
el 24 i el 30 de
setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro
Internazionale Anarchico»
que se celebrà a Venècia (Vèneto,
Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo
(Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu
art i la seva escriptura,
participant intensament en la vida comunitària, especialment
amb la biblioteca
i llibreria artística «The McCune
Collection». En aquesta època
col·laborà amb Freedom
i The Raven. En aquests anys,
gràcies a la influència de la seva nova
companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un
setmanari local
publicà en una secció fitxa («In the
Kitchen with Koven. "The Eccentric
Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta
col·laborà amb
l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va
morir
tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva
visió va començar a
minvar i amb ella la seva capacitat de producció
artística i literària (poemes,
escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquestaèpoca col·laborà
en Social
Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament
vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en
2013, va morir el 23 de
desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important
correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi
Libertari Archivio,
Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West,
etc.) i
destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio,
Howard
Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter,
Colin Ward,
David Wieck, etc.).
***
Manuel
Millán Calvo a la presó
- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. L'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.
***
Carlos
Molina
- Carlos Molina:
L'11
de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina,
conegut com el Bardo de Tacuarí,
però
també com Gaucho Molina
i Payador Libertario. Era fill
d'una
família molt humil i sos pares es deien Juan Molina,
sabater, i Universina
Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre
ells Efraín Molina, també payador.
Des de molt jove treballà en diferents
oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant
blat de moro a Minas (Lavalleja,
Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu
Tacuarí –d'aquí el seu
malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments
lliures, tocant
la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys
viatjà a Montevideo i conegué
el payador Evaristo Barrios i amb
ell
debutà en la ràdio. Es casà amb Alba
Aurora (La China), germana del payador
Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín
Carlos. Amb el payador Juan Carlos
Barres emprengué una
gira artística per cafès, bars i centres
llibertaris pel departament uruguaià
de Soriano i, a causa de les penúries
econòmiques, es traslladaren a Mercedes
(Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El
Barquito» i més tard
al predi «La Alegría». Un cop decidiren
acabar la gira, Bares prosseguí fins al
departament de Paysandú i ell retornà a
Montevideo. En 1955 participà en la I
Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i
l'espectacle
viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956
guanyà el I Certamen Internacional
de Payadores i aquest mateix any
protagonitzà
el tristament cèlebre duel amb el payador
Héctor Umpierrez, que començà sobre
l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i
en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32
punyalades i al bord de la
mort; la desavinença entre ambdós cantautors
arrencava de qüestions polítiques,
Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys
més tard hauria de cantar per
a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o
Alfredo Stroessner. Autor
i intèrpret de nombroses cançons socials i
revolucionàries, amb el seu art, va
fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria
frigorífica, etc.) i
lluites socials. En moltes cançons evocà la
memòria de companys assassinats o
que patiren represàlies durant la dictadura, com ara
León Duarte, Gerardo
Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a
l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al
Ché Guevara i reclòs a
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va
instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de
1988, rebutjar cantar al Palacio de las
Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament
uruguaià argumentant
que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el
poble a la
mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta
Suint, protagonitzà la«Primera payada de
l'altra banda del
món», que se celebrà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una
gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos
concerts a Espanya
i a França, molts d'ells als locals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el
cantautor Daniel
Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas
del nuevo tiempo, El
payador rebelde, El arte del payador
(1982, amb Gabino Sosa Benítez), De
muy
adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor
dels
llibres Cantándole al pueblo.
Cantos
libertarios (1956), Trovero del
pueblo (1957), Tierra libre
(1958), Rebeldías del camino
(1961), Yunques rojos (1963),
Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El
hombre y la copla (1995) i Yunta y
surco. Versos criollos (sd, amb
Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de
1998 a Montevideo
(Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de
d'agost de
2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial,
al
cementiri de la localitat.
Carlos Molina (1927-1998)
---
