Anarcoefemèrides
del 21 d'agost
Esdeveniments
Cartell de l'acte
-
Pícnic pro Sacco
i Vanzetti: El 21 d'agost de 1921 se celebra a la
Thienerth Farm d'Albion
(Lincoln, Rhode Island, EUA) un gran pícnic familiar en
suport dels anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores processats.
L'acte
comptà amb els auspicis de la «Filodrammatica
Spartaco» i durant la jornada hi
hagué jocs, música, ball, refrigeris, menjar i
diversos entreteniments.
Naixements
Retrat atribuït, sense
cap fonament, a Jacques Roux
- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquestcapellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).
***
Fortuné
Henry
- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germàÉmile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el 21 de novembre de 1931 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).
***
D'esquerra
a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa)
-
Cafiero Ciuti: El
21 d'agost de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Cafiero Ciuti. Fill
tercer d'una família nombrosa llibertària, sos
pares es deien Eliseo Ciuti,
antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele
Michelotti. Sos germans
Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van
ser anarquistes i
sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i
mantingué relacions
d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana,
també
treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part
en les agitacions
i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina
per les
seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el
moviment anarquista
i mantingué la connexió amb son germà
Amilcare Ciuti que residia a França per
motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per
activitats antifeixistes
i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys
(Cafiero Poli,
Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut
contactes
amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar
contra Benito
Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups
antifeixistes, però sense
participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Després de l'alliberament de
Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la
Federació Anarquista de
Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés
Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2
de maig de 1954 a
Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional
de la FAI, celebrat entre l'1
i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a
la Conferència
Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al
VII
Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de
juny de 1961 a
Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la
Conferència Nacional de Liorna,
esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També
participà, en
representació del grup anarquista «Pietro
Gori» de Pisa, en la Conferència
Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de
1962.
Després del VIII Congrés Nacional de la FAI,
celebrat entre el 31 d'octubre i
el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va
guanyar la«tendència organitzadora», es
decantà pel grup pisà que sostenia el«corrent
antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965
dels Grups
d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones
relacions amb els
grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El
9 de
maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de
Pisa en l'enterrament
de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero
Ciuti va
morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana,
Itàlia).
***
Necrològica
de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de març de 1992
- Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt.
***
Retrat
d'Oscar Vannini
-
Oscar Vannini: El
21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar
Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni.
Paleta i
jornaler de professió, entrà a formar part del
moviment anarquista de molt
jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment
d'Infanteria i el
8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes
austríaques, passà els últims cinc
mesos de la guerra en captivitat. El 12 de
setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la
postguerra
desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la
policia,«idees subversives i formant part de la secció
comunista de Terricciola». El 20
de febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En
1922, fugint dels
escamots feixistes, passà a França i va ser
inscrit en el registre de la
policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione
dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista
italiana, s'establí a
Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).
Entrà a formar part de la Confederació
General del Treball (CGT) i, segons fonts comunistes,
s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF). Cap a l'octubre de 1936, sembla,
arribà a Espanya per
lluità contra el feixisme. El desembre de 1937 amb un
permís passà a França i
retornà el gener de 1938 a la Península.
Després d'un temps al II Batalló
d'Instrucció de la base militar de Quintanar de la Orden
(Toledo, Castella,
Espanya), va ser integrat en el III Batalló de la XII
Brigada Internacional«Batalló Garibaldi» i enviat a la
batalla. El 16 de febrer de 1938 va ser ferit
al front d'Extremadura; enviat al Camp de Recuperació de les
Brigades
Internacionals d'Olot (La Garrotxa, Catalunya), el 12 de setembre
d'aquell any va
ser repatriat pel Servei Sanitari de les Brigades Internacionals a
França.
L'abril de 1942 va ser detingut per distribuir pamflets amb altres tres
companys
(Vasco Corsi, Bruno Dall'Oppio i Salvator Moro) de la zona de
Bèucaire; jutjat
el 22 de juliol d'aquell any pel Tribunal Militar de la XV
Divisió per«activitats comunistes», va ser condemnat a 10 anys
de treballs forçats,
degradació cívica i 20 anys de
prohibició de residència. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
José María Rodríguez Eiras (Cotexo)
- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per«rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.
***
Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934
- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta»–enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)– i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del«Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.
***
Goliardo
Fiaschi als anys 50
- Goliardo Fiaschi:El 21 d'agost de 1930 neix a
Carrara (Toscana, Itàlia) el
militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi,
també citat com Gogliardo
Fiaschi. El 9
de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la
Resistència
de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15.
Les forces aliades
acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito
Mussolini havia estat
detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel
mariscal Badoglio havia
capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven
a la
península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van
confiar Fiaschi la tasca
de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que
desertaven, una
missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va
proporcionar les
primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser
usat com
a correu o per transportar armes sense despertar sospites.
Ràpidament va
aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a
integrar-se en la formació llibertària«Gino Lucetti», que estava, juntament
amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre
de 1944.
En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i
la gent
estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per
tot, dels nazis,
dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser
confiades una
sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença,
on l'explosió d'un arsenal el
va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat
partisana sota
el comandament d'Alcides i havia començat la
distribució d'armes als pagesos, i
on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu
participant en les
seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un
control de
carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims
de desembre de
1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per
unir-se a les forces
angloamericanes que havien posposat la continuació del seu
avanç fins a
l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de
defensa alemanyes (cadenes de
fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de
metralladores)
en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que
creuava Itàlia en diagonal des
de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava,
Fiaschi va començar
la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de
Pietrasanta. Sa
mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant
convèncer-lo que
quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar
amb alguns partisans i junts van
anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que
també volien
creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris
menys, probablement
la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva
destinació. Fiaschi
es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva
presència no
era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la
Tercera Brigada
Costrignano de la Divisió Mòdena, a
l'Emília. Li van encomanar granades i una sten,
en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va
concloure
l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van
ser
assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la
segona
persona que va assolir el cim, després del seu oficial
Filippo Papa. Poc temps
després, van haver de fer front a un contraatac alemany.
Pressionaren sobre
Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena.
L'avanç va ser molt
difícil, sobretot perquè les carreteres estaven
minades i només pogueren
traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a
l'acarnissada resistència
nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una
pluja de flors, amb
Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els
partisans
italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies
alemanyes. A
Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc.,
aquestes brigades guerrilleres obligaren els
nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la
situació sòlidament
controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent,
dolorós, sagnant, a
través d'àrees muntanyoses, que semblava que no
s'acabaven mai, s'acostava al
final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia
deixat a Carrara,
Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no
pogué trobar cap cavall. A
prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el
va recollir un
vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a
uns 25 quilòmetres
d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies.
Després, un oficial
nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder
reunir-se finalment
amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la
formació anarquista «Gino
Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del
general Harold Alexander, que havia
comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper
en la resistència a
Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a
les pedreres de
marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb
son pare i
son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista«Pietro
Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va
conèixer els
lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente,
coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es
va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco
Franco
i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a
Villa
Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956,
Fiaschi
va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar
a França
en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja
havia
partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup
guerriller.
Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar
malalt
com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el
portaren a una
base als Pirineus perquè es recuperi. El març de
1957 Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente arribaren a França des
d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi
diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es
deia que
la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en
l'assalt d'una
sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el
15 de
gener de 1957. Facerías li va dir que després de
la seva tornada a Itàlia
podria aportar nombroses proves que era a França quan
l'acció va tenir lloc i
que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en
aquell moment era
unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir
que l'acompanyés en
una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i
Fiaschi va acceptar.
El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín
partiren cap a Espanya i passaren
la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28
d'agost,
Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar
en una cabana al
Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per
tramvia i
telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les
Abadesses (Girona) per
arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que
el 27 d'agost va
ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics
arribessin
al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías
baixa a Barcelona
després de dir-li al seu amic que havia quedat amb«un company» i que tornaria
a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava,
Fiaschi hauria de
traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va
acompanyar
durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per
sis
policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a
Barcelona el 30
d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita
havia
estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en
la qual
el van matar. Aquest «company» l'havia venut.
Fiaschi i Vicente van ser portats
a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20
anys i
un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi
havia complit cinc
mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare,
Pietro. Després de
complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de
la presó el 14
d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats
italianes, que havien
sol·licitat la seva extradició pel cas del banc
Casale. Fiaschi va demanar una
revisió de la sentència, que havia tingut lloc
sense
ser-hi ell present el 12
d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la
presó de San Giorgio
di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce
i
finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les
seves contínues
protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar
als seus amics des
de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per
ell
mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu
alliberament, va ser
indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de
1974. Entre Espanya i Itàlia
havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir
en una
figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria
i el
Cercle Cultural Anàrquic –que actualment porta el
seu nom–
i va ser un dels
promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a
desesperació dels
poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la
plaça principal de
Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada
Carrara en
1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins
que
finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després
de les
celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a
organitzar,
va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi
va morir el 29 de
juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars
d'anarquistes
van acudir al seu
funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes
roges i
negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt
a les
dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar
assassinar
Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria
milanesa en
1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les
memòries, que havia
començat a escriure anys abans i que encara romanen
inèdites.
Defuncions
Notícia sobre Sara Estela Ramírez publicada en el periòdic mexicà Regeneración del 7 de juliol de 1901
-
Sara Estela
Ramírez: El 21 d'agost de 1910 mor a Laredo
(Texas, EUA) la mestra, periodista,
assagista, poeta, dramaturga, feminista, sindicalista i anarquista
magonista
Sara Estela Ramírez, coneguda com Sarita Estelita,Sarita Ramírez,La Musa Tejana o La Rosa Roja.
Havia nascut en 1881 a Villa
Progreso (Progreso, Coahuila de Zaragoza, Mèxic). Quan era
jove, sa mare morí i
hagué de fer-se càrrec de son pare malalt i de sa
germana petita María. Després
de fer els primers estudis a Monterrey (Nuevo León,
Mèxic), es graduà a
l'Escola de Mestres de l'«Ateneo Fuentes» de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic).
En 1898 s'instal·là a Laredo (Texas, EUA), on
ensenyà castellà al Seminari de
Laredo. Revolucionària de mena, va fer servir la literatura
i la poesia per a
transmetre les seves idees, que van ser publicades en diferents
periòdics (La
Crónica, El Demócrata
Fronterizo, etc.), sempre crítiques amb el
règim de Porfirio Díaz i amb els rols que la
tradicional societat mexicana
destinava a les dones. Membre des de 1901 del magonista Partit Liberal
Mexicà
(PLM), el seu domicili va ser la seu, sota el nom de Club Liberal«Ponciano
Arriaga», d'aquesta formació anarquista a l'Estat
de Texas, fet pel qual va ser
perseguida per les autoritats i pels detectius a sou de
l'agències de Thomas
Furlong i Allan Pinkerton. Entre 1901 i 1906 mantingué
correspondència amb
Ricardo Flores Magón i col·laborà en
els periòdics llibertaris (Regeneración,Vésper. ¡Justicia y Libertad!,
etc.), juntament amb altres dones anarquistes,
com ara Elisa Acuña Rosseti, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez
y Muro. En 1904 fundà el setmanari radical de suport al PLM La
Corregidora
i en 1910 la revista literària Aurora,
publicacions de les quals no s'han
conservat exemplars. El febrer de 1904 Ricardo Flores Magón
i altres membres
del PLM es reuniren al seu domicili de Laredo. Com a un dels principals
contactes
del PLM a Texas, viatjà freqüentment a
Mèxic, amb els problemes repressius que
això comportava. Des del punt de vista
dramatúrgic destaca la seva obra Noema.
Els temes de les seves poesies i assaigs inclouen la filosofia, la
política i el
feminisme. Membre de les organitzacions feministes «Concordia»
i «Regeneración», a més del«Club
Redención», secció de dones del PLM,
mantingué una intensa crítica contra
l'Església
Catòlica i el paper que aquesta donava a les dones. El 4 de
juliol de 1908 publicà
el poema de reivindicació feminista El beso de unángel. Com a
sindicalista, milità en la feia poc creada Unió
Federal Laboral (UFL) i
treballà amb la Societat d'Obrers de Laredo,
organització fundada en 1880 per a
la qual va fer discursos, com ara el que va fer el 17 d'abril de 1909
titulat Alocución,
on reivindicà el mutualisme. Entre els seus poemes
més populars podem citar A
Juárez, Diamantes negros, Huye,¡Surge! A la mujer,
etc. Malalta de tuberculosi des de feia anys, Sara Estela
Ramírez va morir el
21 d'agost de 1910 a Laredo (Texas, EUA).
Sara Estela Ramírez
(1881-1910)
***
Fotografia
policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)
- Oscar Labrie: El21
d'agost de 1918 mor a
París (França)
l'anarquista Oscar Alexandre. Havia nascut el 24 d'agost de 1861 a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França). Era
el
fill primogènit d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al
Ferrocarril del
Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix).
Treballava als tallers de la fàbrica de màquines
de vapor Farcot de Saint-Ouen
(Illa de França, França) i alhora regentava una
taverna, propietat de la seva
companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat
a
Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13
d'abril de
1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i
trobà Maria Thomas tota
sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie
tornà de la feina i trobà
Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar
la desaparició de
350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i
diversos papers
valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va
ser
trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però
Labrie no va
denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però
tot indica que no
va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de
l'ajuntament; finalment
Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys
noranta Labrie formà
part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen»,
format per una seixantena de
militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau,
Francis
Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador
Gustave
Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va
ser
detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un
altre grup
d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i
feien
conferències i vetllades amb cançons; algunes
d'aquestes reunions acabaven amb
enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que
acabava de
sortir de la presó després de purgar una condemna
d'un mes, va fer una
conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al
número 76 de
l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys,
deixaren al
domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili
vigilat
per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys
anarquistes. El 26
de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de
recapitulació d'anarquistes
de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere
l'altre, va ser
pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el
comissari de policia
de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la
inculpació de «pertinença a
associació criminal» i escorcollà,
sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà,
2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge
d'instrucció
Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre
les seves relacions amb
el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6
de juliol de 1894. El 29 de
setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie
Thomas. El 31 de
desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació
d'anarquistes i vivia aleshores
al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19
de maig de 1896 es
seu negoci es declarà en fallida i continuà amb
la seva feina de mecànic. El
seu últim domicili va ser al número 12 del carrerÉpinettes de París. Oscar
Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de
París (França).
***
Necrològica
de Charles Cibois apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 28 d'agost de 1925
- Charles Cibois: El 21 d'agost de 1925 mor a París (França) l'anarquista, sindicalista i esperantista Charles Henri Cibois. Havia nascut el 15 de juny de 1904 a Villeherviers (Centre, França). Sos pares es deien Eugène Théodore Cibois i Marie Françoise Le Berre. Quan tenia 12 anys s'establí a París, on aprengué l'ofici de tipògraf i treballà d'obrer impressor. Militant llibertari i esperantista, a començament de la dècada dels vint fundà les Joventuts Sindicalistes del XVIII Districte. A finals de 1923 participà en l'emprèstit per editar Le Libertaire diari. En 1924 milità en el XIII Districte i va ser nomenat secretari de les Joventuts Sindicalistes del departament del Sena i membre de buró nacional d'aquesta organització. En aquesta època col·laborà en diari Le Libertaire. En 1925 era membre del Consell del Sindicat de Litògrafs i secretari de la Federació de les Joventuts Sindicalistes del departament del Sena. Malalt de meningitis, Charles Cibois va morir el 21 d'agost de 1925 al seu domicili del XVIII Districte de París, on vivia amb sa mare ja vídua.
---
