Anarcoefemèrides del 16 d'agost
Esdeveniments
Capçalera de La Revista Social
- SurtLa Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, ErnestoÁlvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets –entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez– i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.
***
Portada d'un exemplar de La Anarquía
- SurtLa Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista ErnestoÁlvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o«Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.
Naixements
Pierre Martin
- Pierre Martin:El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.
***
Notícia
d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 26 d'abril de 1931
- Élie Angonin:
El
16 d'agost de 1900 neix a Dole (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista, i
després comunista i sindicalista, Élie Xavier
Angonin. Era fill natural de
Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de
1899 d'Adolphe Alphonse
Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà
d'enginyer als transports de la regió
parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada
als Estats Units. En
1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte
París i va ser
secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta
(Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer
Pont-Neuf. El març de 1924
llançà una crida en Le
Libertaire per
a la creació de la Federació Anarquista de la
Regió Sud-oest (FARSO). Cap el
1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per
falsificació de lletres de canvi
per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la
presó s'establí a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat
llibertari abstencionista a
les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció
de Montpeller –tragué
un vot. En aquests anys col·laborà en Le
Réfractaire (1927-1932), òrgan de la
Lliga de Refractaris a Totes les
Guerres, i en La Revue Anarchiste
(1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA)
de Montpeller i col·laborà en La
Voix
Libertaire (1929-1930), el seu òrgan
d'expressió. En 1930 era secretari del
Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella
(Provença, Occitània) i participà en
una gira de conferències organitzada pel aquesta
organització en el marc d'una
campanya anticolonialista del centenari de la«conquesta» d'Algèria. El 9 de
maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la
France en Algérie»,
organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931
va fer diverses
conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril
(«La Paix? La Guerre? La
Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost
(«Les eaux troubles du
pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al
míting celebrat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la
finalitat
d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev,
Dotcho Ouzounov i Damoskine
Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà
activament en l'aixecament
anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà
a Draveil (Illa de
França, França), població on residia,
amb Annette Maria Luna, de qui acabà
enviudant. Posteriorment s'establí a Orà
(Orà, Algèria), on cap el 1935
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del
periòdic Front Populaire.
A partir de 1939
desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat
secretari de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Orà. Durant la II
Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat
al camp
de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma,
Algèria). El març de 1943 va ser
alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT,
que mantingué fins 1951, quan
retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra
d'Algèria, restà empresonat
per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de
Lodi (Draa Essamar,
Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a
la metròpoli. A França
col·laborà en La Vie
Ouvrière. El seu últim domicili
va ser al número 12-18 del carrer Duée de
París. Élie Angonin va morir el 10 de
desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París
(França).
***
Necrològica
de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 25 de març de 1950
- Joaquim Jorquera Martos: El 16 d'agost de 1900 neix a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera Martos va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.
***
Jean
Barrué, professor de matemàtiques de les classes
preparatòries a l'ingrés a l'Institut«Michel
Montaigne» de Bordeus
- Jean Barrué:
El
16 d'agost de 1902 neix al II Districte de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) el professor de
matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i,
després, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean Frédéric Henry
Barrué. Fill d'una família pagesa occitana
(Bearn, Gers, Avairon), sos pares es deien Henry Jean Baptiste
Barrué, empelat comercial, i Jeanne Marie Louise Durant.
Fins al juliol de 1922 estudià a
l'institut de Bordeus
i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de
matemàtiques a París
(França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat
a l'institut de Lo
Mont (Aquitània, Occitània), on farà
classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931
fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes,
França) i
posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva
jubilació, amb una
interrupció durant la guerra, professor de
matemàtiques superiors a l'Institut«Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919
prengué part a París en una
manifestació de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i dels
grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del«Dia de
***
Pawel
Lew Marek
- Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquestaèpoca quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka& Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total) i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].
***
Joan
Serralta Miralles
- Joan Serralta Miralles: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles.Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el«Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (AltraÀustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970 al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
***
Georgette
Kokoczynski (Mimosa)
- Georgette Kokoczynski:El 16 d'agost de 1907 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup«Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Miquel
Liern Barberà
- Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. Sos pares es deien Miquel Liern Martínez i Rafaela Barberà Blanquer. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Sa companya fou Felisa Olazarán. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
- Rafael
Hernández Padua: El 16 d'agost de 1910 neix a
Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Rafael Hernández Padua. Sos pares es deien Rafael
Hernández i Antonia Padua. Començà a
militar en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a
Màlaga (Andalusia, Espanya), on
continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 participà en
la resposta popular en contra. En 1937 col·laborà
en Libertad
de Conca (Castella, Espanya). Després de la caiguda del
front malagueny, es va
refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa
companya Amalia Trigo Arroyo i son fill i va
continuar militant en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va
ser secretari molts d'anys.
Invàlid després de patir l'amputació
d'una cama, Rafael Hernández Padua va morir el 3 de
juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.
***
José
Villanueva Clavero
- José Villanueva
Clavero: El 16 d'agost de 1912 neix a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Villanueva Clavero.
Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A
començaments dels anys
trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral«Amanecer». Quan el
cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal
Carbó Mora,
s'allistà com a voluntari en la «Columna
Durruti» en la qual combaté durant
tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a
França i fou internat al camp
de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser
reclòs al camp de
concentració de Bram, on va morir. Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on
continuà militant en la CNT de
l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de
1989 a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
***
Ceferí Llop Estupinyà
- Ceferí Llop
Estupiñà:
El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Ceferí Llop
Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar
Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i
milità en les Joventuts Llibertàries
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa.
Quan el cop militar
de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Manresa i
després marxà voluntari al front. Arran del
triomf franquista passà a França,
però retornà aviat. Va ser denunciat per un
company de feina i per un veí
d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del
Comitè Revolucionari de Manresa
davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del
convent de
les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista
triomfador, el 28 d'abril de
1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim
d'urgència i condemnat a
mort pel delicte de «rebel·lió
militar». Ceferí Llop
Estupiñà va ser afusellat
el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la
Pedrera de Barcelona. La
mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa
família on proclamà
la seva innocència.
Ceferí Llop
Estupiñà (1916-1939)
***
Conchita Guillén
- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de«Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).
***
Diego Camacho (Barcelona, 1937)
- Abel Paz: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Antonio Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de jornalers pagesos, sos pares es deien Antonio Camacho Martínez i Rosa Escámez Sánchez. Va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià –on farà contacte amb Raúl Carballeira–, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) –on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949–, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.
---
