Anarcoefemèrides del 12 de juny
Esdeveniments
Portada de La Rivoluzione in Italia
- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja).
***
Cartell
de l'homenatge a Lizano
- Homenatge a
Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la
plaça del Sol de Barcelona
(Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús
Lizano Lizano, mort
el mes anterior. El acte va estar organitzat pels
col·lectius Aldarull, Ateneu
Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de
Gràcia i la Distribuidora La Polilla,
i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi
Bertran, Víctor
Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna
Dantinat,
Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda
Guillén, Nacho López, Núria
Martínez Vernis,
Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales,
Meritxell Sales, Guim
Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.
Naixements
Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)
- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Louis Ségot apareguda en el
periòdic parisenc La Gazette de France
del 7 de maig de 1892
- Louis Ségot:
El
12 de juny de 1870 neix a Châteauroux (Centre,
França) l'anarquista i
sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis
Segaud. Sos pares es deien Adolphe Ségot, baster,
i Honorine Vacher. Es
guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre,
França) s'instal·là
a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es
casà a Roanne amb Benoîte
Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891
tingué un infant (Louis
Ségot). En aquesta època vivia al
número 46 del carrer Moulins de Roanne.
Participà activament en el grup anarquista «Les
Révoltés» i, amb Claude James i
Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts
Antipatriotes de
Roanne. També va ser un dels organitzadors del«Banquet antipatriòtic» de les lleves
de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que
implicà que alguns dels seus
participants fossin enviats sota vigilància als regiments
acantonats a Algèria.
L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François
Barret i Clovis Demure, la
conferència «La vérité sur
l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise
de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de
gener de
1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per«violències
lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels
oradors en una commemoració de
la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne
celebrà al cafè regentat
per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una
trentena de les
quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En
aquestaèpoca vivia al número 4 del carrer Rossignol de
Roanne. El dia abans del Primer
de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls,
juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure,
Rodolfo Gallo, Antoine
Sirot i Charles Vially), sota l'acusació
d'«afiliació a una societat secreta».
Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser
condemnat
a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia
creia que
sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis
Demure,
considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls
domiciliaris, es
va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en
formació, «Les
Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa
anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i
una carta dirigida a Le Père
Peinard,
periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui
mantenia correspondència,
informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament
dels altres tres
grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de
les actuacions dels
grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a
diari a
les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser
enviat, per
les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de
Caçadors de l'Àfrica,
acantonat a Constantina (Algèria), però els dos
companys desertaren i es
refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
després a Luxemburg, on va
ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant
Lambert. El
seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892,
gràcies als diners
recaptats en dos col·lectes, s'exilià a
Anglaterra, on sa companya es reuní amb
ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de
Londres. A finals de novembre
o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa.
En 1896
encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en
el
registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja
tornava a ser a
Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i
Galvanitzadors de la Confederació General del Treball (CGT).
Louis Ségot va
morir el 14 de febrer de 1946 a Roanne (Forez, Arpitània).
***
Pascuale Binazzi (segon per
l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)
- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.
***
Necrològica
d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité
del 6 d'agost de 1918
- Émile Bodeau:
El
12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió,
vivia al número 34 del carrer
des Cascades del XX Districte de París (França).
A començament dels anys deu
fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra
del Sena. Quan la
Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de
pólvora de Angulema (Poitou-Charentes,
França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit
com «militant
sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va
morir l'agost de 1918 a París
(França).
***
Jean
Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale
(8 de juny de 1911)
- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquestaèpoca vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un«tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era«anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels«Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Joan Costa Fabré (5 d'agost de 1919)
- Joan Costa
Fabré: El 12 de juny de 1880 neix a
Palamós (Baix Empordà, Catalunya)
l'anarquista Joan Costa Fabré. Sos pares es deien Josep
Costa i Àngela Fabré.
Ferrador de professió, el desembre de 1917
abandonà Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya) i passà a França
buscant feina. Treballà per al camioner
Mir de Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) fins a l'11 de febrer de
1919, data en la qual
retornà a Catalunya. El 5 de juliol de 1919 tornà
a passar a França
clandestinament per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).
Detingut un mes més
tard sense els papers en regla, va ser fitxat el 31 d'agost de 1919 per
la
policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
com a «anarquista militant» i
retornat a la Península. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Un
article de Montégudet en La Révolution
Prolétarienne
- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Eissodun (Llemosí, Occitània)la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui editàLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc).
***
Notícia
de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari
d'Angulema La
Charante del 27 d'abril de 1912
- Louis Dubost: El
12 de juny de 1892 neix a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) el pacifista, maçó,
anarquista i anarcosindicalista Louis EugèneÉmile Dubost, conegut
com Picrate o Le
Père Émile. Sos pares es deien Jean
Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la
construcció, en 1909 era delegat de
Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació
Departamental del
Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules
Vignes,
fundà el periòdic anarquista regional La
Torche, del qual només sortiren dos
números el novembre de 1909 i el gener
de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la
regió parisenca. Sota el
pseudònim Picrate, el
febrer de 1911
col·laborà en L'Anarchie.
En aquestaèpoca vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista
il·legalista Jules
Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb
Léon Bouchet i André
Georges Roulot (Lorulot),
responsables d'aquest periòdic, per organitzar
col·lectes en favor dels
empresonats i buscant una possible implicació amb la«Banda Bonnot», però
després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà
insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de
guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de
presó. En els anys vint
esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la
Unió d'Usuaris del Mercat
Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la
Federació Nacional dels
Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a
formar part de la
francmaçoneria (Lògia «Constance,
Persévérance,
Vérité» del Gran Orient de
França) i milità en la Lliga Internacional dels
Combatents de la Pau (LICP);
també fou president de la Secció d'Elbeuf
(Normandia, França) de la Lliga dels
Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres,
sota el pseudònim Picrate,
col·laborà en el periòdic La Feuille,
editat per Jules Vignes a
Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant
l'Ocupació i després de la II
Guerra Mundial es dedicà a la formació de
militants, entre ells Alexandre
Hébert, destacat membre de la Confederació
General del Treball (CGT) i Força
Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de
març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia,
França) amb Marie Cécile Massif. Durant els
anys cinquanta i
seixanta col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, Contre Courant,Ego i Liberté.
El 30 de
març de 1966 participà, en nom del grup
anarquista «Jules Durand» de Le Havre
(Normandia, França), del qual era un dels seus principals
animadors, al costat
d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un
míting celebrat al cinema Normandy
de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de
Normandia (UGAN), en
commemoració del trentè aniversari de la
Revolució espanyola i que acabà en un
enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis
Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de
Caudebec-lès-Elbeuf
(Alta Normandia, França).
***
Foto
policíaca d'Abdó Costa Badosa (1917)
- Abdó Coll
Badosa: El 12 de juny de 1894 neix a Tortellà
(Garrotxa, Catalunya)
l'anarquista Abdó Coll Badosa. Sos pares es deien
Bonaventura Coll i Concepció
Badosa. Espardenyer de professió, el 5 de setembre de 1917
passà a França
buscant feina i entrà a treballar d'empleat a la
destil·leria de Joseph Fabre a
Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). El 7 d'octubre
de 1917 participà en una
aturada laboral en reivindicació d'un augment de salari. Com
que no havia fet
la declaració d'estranger, va ser acomiadat, fitxat el 31
d'octubre de 1917 per
la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
com a «anarquista
propagandista partidari de l'acció directa» i
portat a la frontera.
Posteriorment visqué a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya). El març de 1940
les autoritats franquistes li van incoar expedient de responsabilitats
polítiques. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
****
João
Perdigão Gutiérrez (1921)
- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos –el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué–juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale– com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.
João
Perdigão Gutiérrez (1895-1970)
***
Necrològica
de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1979
- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).
---
