Anarcoefemèrides del 6 d'abril
Esdeveniments
Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època
- Crema de guillotines a
París: El 6 d'abril de 1871, durant
la Comuna de
París (França), el 137è
batalló de la
Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que
havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre
de Justícia, des
del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la
plaça de
l'ajuntament del XI districte, i sota
l’estàtua de Voltaire –el defensor de
Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són
cremades davant d'una
gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de
mort». Henri Rochefort va
declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de«tallar els caps sinó d'obrir
les intel·ligències». Caldrà
esperar més d'un segle perquè
François Mitterrand,
com a president de la República, aboleixi la pena de mort en
1981 i enviï
aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys
després de la
crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran
cendres una maqueta
de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense
l'estàtua de Voltaire que va
desaparèixer durant l'ocupació nazi.
***
Pietro Gori en plena al·locució
- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.
Naixements
Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900)
- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.
***
Foto
policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)
- Ludwig Heilmann:
El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera,
Confederació Germànica;
actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i
propagandista
anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz
Hämmerli.
Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana
(Vaud, Suïssa). Segons la policia, es
trobava entre els «anarquistes més
exaltats» i en relacions directes amb els
grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de
distribuir la premsa
d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el
seu domicili, al número
13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos
fullets, publicacions
i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per
Johann Most i que distribuïa, a més
de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va
decretar
l'expulsió de la Confederació
Helvètica per les seves activitats llibertàries,
juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner,
Brilitzki, Daschner,
Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard,
Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter
i
Zahradniczek). Passà a França, però a
començament de la dècada dels noranta
també va ser expulsat del país gal i es
refugià a Londres (Anglaterra). En 1894
el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per
la
policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Georges Darien retratat per Métivet
-
Georges Darien:El
6 d'abril –oficialment el
7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de
París (França)
l'escriptor
anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut
com Georges
Darien. Fill d'una família protestant,
sos pares es deien Honoré Charles Émile
Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise
Chatel. Durant la Comuna de
París es
va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869
perdé sa mare (Françoise
Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise
Antoinette
Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme.
Després d'un
batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per
fugir d'aquest
ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II
Esquadró de Transports.
Però com la seva personalitat no estava feta per suportar
les baixeses i les
mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant
un
tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I
Companyia Disciplinària de
Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou
alliberat després de cinc anys de
servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons
africans (Biribi),
experiència que el marcarà per a tota la vida.
Quan tornà a París, va trencar
definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va
començar a freqüentar els
cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de
l'Odéon, va començar
a escriure els records de les seves experiències tunisianes.
En 1888, l'editor
Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi,
que havia
estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo
escandalós. Poc després,
en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la
repressió de la
Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel
mateix editor el 28 de
desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine
i una nova
edició de la seva primera obra sota el títol Biribi,
discipline militaire.
L'èxit d'aquesta nova edició és tan
gran que el govern de la República decideix
suprimir oficialment les companyies disciplinàries de
sapadors, encara que les
restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el
Ministeri
de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició
popular de l'obra.
Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons,
adaptació
teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que
resultarà tot un escàndol
per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no
li pagava els drets
d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un
contracte
amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li
rebutjarà el manuscrit de L'Ogre
davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible
publicació. El llibre, una dura crítica a
l'escriptor antisemita Edourard
Drumont, serà publicat el març de 1891 per
Genonceaus sota el títol Les
Pharisiens. Gràcies a la publicació
d'aquest llibre farà amistat amb
l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després,
començarà a col·laborar en
el periòdic anarquista L'En Dehors, de
Zo d'Axa –destaca la publicació
de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de
setembre de 1891. A partir de
novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche,
que
es publicarà amb il·lustracions de Toulouse
Lautrec, Valloton, Ibels, Willette
i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la
República, Sadi Carnot,
el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que
desencadenarà una forta
repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no
tenir-ne ni cinc,
l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir
de França i es refugià a
Anglaterra, després de viure un temps a
Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden
(Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes
francesos en l'exili
i, gràcies a que parla amb fluïdesa
l'anglès, també participa en els grups
llibertaris britànics. En aquesta època
descobreix el món de delinqüència
(lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors,
polítics corruptes,
etc.), que li servirà d'inspiració per al seu
proper llibre, Le voleur,
que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi,
i
que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa
una mena
d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única
solució per a la humanitat passa
per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara
que criticarà el
cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota
pseudònims
transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898,
després d'haver
estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol
l'obra L'ami de
l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de
París. En 1900 publicà
una obra força dura, La belle France, on
critica durament i violentament
la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera
versió de L'Épaulette
va ser refusada per La Revue Blanche sota el
pretext que es tractava
simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà
restar a Anglaterra i
no tornarà a França com van fer
gairebé la resta de companys. En 1903, Émile
Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista
per preparar el
Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per
a l'any següent i,
encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el
periòdic
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on
criticarà tothom (burgesos,
revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals,
socialistes, etc.). El juny de 1904
formarà part de la delegació francesa al congres
antimilitarista d'Amsterdam,
on destacarà per les seves invectives gens ni mica
pacífiques. En aquesta època
esclatà una dura polèmica amb Malato, qui
l'insultà de valent, controvèrsia que
fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple,
s'estimà
més suprimir la publicació que haver d'intervenir
en la disputa. En 1904, fart
dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca
Everett el llibre Gottlieb
Krumm. Made in England, escrit directament en
anglès i on també criticarà
la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà
finalment a França L'Épaulette,
novel·la marcadament antibel·licista i on
repassarà els escàndols del
militarisme francès des de l'afer Boulanger a la
matança de Fourmies. Aquest
any també retornarà finalment a França
i ho farà acompanyat de Suzanne, una
anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906
escriurà l'obra
teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant
la nit abans de Waterloo. També
estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi,
sobre els batallons
africans. Altres obres dramàtiques, com
l'adaptació de Le voleur, Le
pain du Bon Dieu o La viande à feu,
seran refusades per tots els
directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic
anarquista Terre Libre i
el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical
dels Artistes Dramàtics. Una
de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny
de 1910, bombardeja
amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera
i cantar La Internacional
durant una representació de Tosca. En
aquesta època creà la branca
francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les
idees de l'economista
nord-americà Henry Georges i finançada per
l'empresari Joseph Fels, i l'1 de
juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de
l'Impôt Unique.
Després del
fracàs en les eleccions municipals de 1912
d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca
francesa
desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va
morir i ell encara
aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de
tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es
casà al VI Districte de París amb l'empleada de
comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis
Latuile. Georges Darien va morir
el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI
Districte de
París
(França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la
reedició de Le voleur i
dos anys després amb la de Bas les coeurs!
En 2002 Valia Gréau publicà
l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et
l'anarchisme littéraire.
***
- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària«L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Erich Mühsam (ca. 1928)
- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–,Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn–13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm,Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda:«L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschlandüber alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.
---
