Anarcoefemèrides del 5 d'abril
Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini
- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
Carrabiners reprimint una manifestació
- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.
Naixement
Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)
- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població.
***
Notícia
sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de
Lille Le GranÉcho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914
- Camille Denayer:
El 5
d'abril de 1880 neix a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Camille François
Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i
Louise Justine Verbeke.
Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector
tèxtil a Roubaix i fou un
dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la
Gran Guerra. El 31
d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora
tèxtil Marie Joseph Baty,
amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou
candidat
abstencionista per la VII Circumscripció de Lille
(Nord-Pas-de-Calais, França) a
les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va
morir el
24 de novembre de 1946
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).
***
Portada
de l'obra més coneguda de Charles Boussinot
- Charles
Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de
la Rèula (Aquitània,
Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean-Charles
Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée),
agricultor, i Marie Dagut (Valentine),
i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on
ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence
i a
Bordeus (Aquitània,
Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va
refugiar durant la Gran Guerra.
Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al
Sindicat Unitari de l'Ensenyament
Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930,
moment de
les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos,
publicà per
lliuraments en el diari L'Humanité
la
novel·la Les meskines,
que
posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de
París (França)
publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida
miserable del pagès (felah)
magrebí sotmès a la religió, al
caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu
personatge principal
(Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del
treball a les mines,
les injustícies als batallons de treballs forçats
africans (Biribi) i les revoltes
obreres. És
tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no
tingué cap ressò en les
crítiques literàries ni en les antologies
colonials, jugà un paper molt
important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action
d'Emmanuel Roblès, la primera
novel·la magrebí sobre el món del
treball i les reivindicacions obreres. En
1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el
principi «a igual
treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials.
En els anys
trenta col·laborà en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie
Anarchiste de Sébastien Faure. Durant
l'Ocupació organitzà una xarxa
de mestres, entre ells molts del «Moviment
Freinet», que protegiren infants
jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el
concepte deresiliència.
En elsúltims anys de sa vida retornà a Pontdaurat.És autor de Le coeur qui chante.
Drame en 3 actes en
vers (sd), L'école,
antichambre de
caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école
laïque (1931, amb
altres), Les savants et la foi
(1933), La délivrance de
Prométhée. 1. La
femelle (1933), La laïque
en fleur
(1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non.
Pas ça! (1933) i Mon
copain Jésus.
Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles
Boussinot va morir el 9 de juny de
1970 a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Son
fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat
escriptor llibertari.
***
Necrològica
de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de març de 1964
- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.
***
Antonio Perxés Costa
- Antonio Perxés
Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat
de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de
professió, a partir de 1924 milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1929
retornà a Madrid. Participà en els fets
revolucionaris de desembre de 1930, en
la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en
l'aixecament anarquista
a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes
ferroviaris a Andalusia en 1932,
i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III
Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931,
abandonà el
sindicat, però posteriorment va seguir militant en la
Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de
desembre de 1931 va fer un
míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El
febrer de 1932 fou
delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932
parlà a
Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).
Juntament amb Natividad
Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García,
Valentín Losmozos i Julián Martínez,
creà la Federació Ferroviària
Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet
pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al
Partit
Sindicalista (PS), a començament de 1936
organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya)
la candidatura d'Ángel Pestaña
Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
l'assalt de la Caserna de
la Montaña a Madrid enrolat en les milícies
confederals i lluità amb aquestes a
les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro.
Col·laborà en
l'organització del IX Batalló de
Milícies, conegut com «El
Pestaña». El
novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser
nomenat delegat suplent
de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la
Delegació d'Evacuació de la
Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la
reintegració en la CNT, però aquesta
li va ser denegada. A començament de 1937,
després de la remodelació, va ser
nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de
1937, com a president
de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí
un gran míting al Monumental
Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal,Ángel Pestaña
Núñez i José Sánchez
Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller
de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938
presidí
l'homenatge a Ángel Pestaña
Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre
Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei
d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra
traïció per robatori de joies i
monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais
per valor de més de
dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya
d'Antonio
Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial
d'evasió de capitals i un
dels implicats en el robatori, a José García
Pradas de CNT i aquest les retornà
al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la
dimissió del seu càrrec de
conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de
1938 va
ser condemnat per «apropiació indeguda»
a 30 anys de presó i a 10
d'inhabilitació per a càrrec públic,
membre que Antonio Márquez Rubio va ser
condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid
durant el franquisme,
en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969
- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.
***
El
grup que fugí a França el 13 de juliol de 1938.
De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido,
Martín Terrer Andrés, Emilio
Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, ?,
Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina
López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez
- Emilio
Máñez
Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es
guanyava la vida treballant de
fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a
l'Àfrica colonial com a
caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista«Nosotros», motor del
Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de
Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al
domicili
d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora
que havia estat recuperada pels
companys. Després lluità al front
d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre»,
encapçalada
per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou
tinent adjunt de
l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938
formà part del grup
anarquista «Entereza» de Barcelona. El 13 de juliol
de 1938, amb altres
companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso
Domínguez Navasal, Valeriano Gordo
Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto
Santaflorentina López
de Oñate i
Martín Terrer Andrés), passà
a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels
estalinistes, però
diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de
deserció, traïció
i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II
Buró de la
Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i
després a Baiona (Lapurdi, País
Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets
mentre el govern
republicà espanyol demanava les seves extradicions.
Finalment se li va assignar
la residència a Nevers (Borgonya, França).
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de juny de 1977
- Vicente Soto Royo:
El 5 d'abril de 1903 neix a
Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Vicente Soto Royo. Sos pares es deien
Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931,
després de
la proclamació de la II República espanyola,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la
Revolució fou membre de la
col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo
a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb
son sogre
Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre
de 1976 al seu domicili de Sant
Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat l'endemà al
cementiri civil d'aquesta localitat.
***
Libertario
Tassi
- Libertario
Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques,
Itàlia) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos
pares
es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es
manifestà procliu a les
idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923,
amb altres
companys, fugint dels escamots feixistes, passà
clandestinament a França.
Després d'anar i venir, s'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg),
on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili
també es mostrà força
actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va
ser acusat de
l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat
Rossini, la
casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i
altres incidents el
juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà
clandestinament a Luxemburg,
buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local
del Socors Roig i
del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats
luxemburgueses, es va
casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un
nen, anomenat
Kropotkin (Tino) i una nena,
anomenada Virgilia (Ilia). En 1934
reprengué amb força novament les seves activitats
llibertàries, arriscant-se
novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto
aparegué en el
butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e
Repressione dell'Antifascismo
(OVRA, Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme),
definit com «anarquista perillós a detenir i
portar a Ancona». Quan li va
caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina,
decidí anar a
lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi
arribà. Després d'un
breu període d'instrucció militar a Albacete,
s'incorporà al Batalló«Garibaldi». Després de combatre al
front de Madrid (Espanya), va demanar ser
enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou
destí, va ser enquadrat a la
Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna.
El maig de 1937 en va ser
nomenat comissari polític de la II Companyia del II
Batalló. Després dels fets
de «Maig de 1937», va ser enviat de
permís a França, però, vista la
situació de
perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans
l'expiració de la
llicència. El setembre de 1937 marxà
definitivament de la Península i retornà,
sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no
portar a terme cap
activitat política, a Dudelange, on retrobà sa
família; malgrat tot, continuà
lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació
nazi de Luxemburg la
seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va
ser detingut a Dudelange;
l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a
Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser
extradit a Itàlia.
Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia),
intentà minimitzar les
seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l
cregueren i va ser
condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la
deportació
emmalaltí, però continuà amb les seves
activitats polítiques. El juliol de 1943
va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda
antifeixista i va ser
tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere
(Campània, Itàlia). L'agost
de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana,
Itàlia), on s'encarregà del manteniment del
magatzem; malgrat això, en aquest
període la seva salut empitjorà força.
El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant
que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el
21 d'abril de 1966
a Roma (Itàlia).
***
Necrològica
de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de març de 1984
- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).
***
Simón
Estallo Aso
- Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.
***
Miguel
Molina Vivo
- Miguel Molina Vivo:
El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill
d'una
família de jornalers molt pobres, pogué assistir
fins al 16 anys a l'escola i
estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari
de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934
participà en la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), de la qual també serà
secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les
finques abandonades pels
feixistes. Després de la caiguda de Màlaga
s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i
marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto
Escandón. Refusà la militarització de
les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El
desembre de 1937 intervingué en la
presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes
franquistes i tancat
a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en
una companyia
d'Intendència i portat als fronts de Catalunya,
Còrdova i Extremadura fins a
començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a
Màlaga, on romangué
sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló
de treballadors a Ceuta. Pogué
fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via
Andorra creuà els
Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç
(Guiena, Occitània) i durant 24
anys treballà a les mines. Després
treballà en la collita de la fruita per
diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de
Carmauç, de la qual va ser
nomenat secretari general i d'Administració de la
Federació Local. Representà
aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges
(1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la
jubilació i de
passar mig any a Mèxic, s'establí a
Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i
ocupà diversos càrrecs orgànics:
secretari d'Administració (1979-1982), delegat
de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc.
Trobem articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad
Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb
el Museu Memorial de
l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Miguel
Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
***
![Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]](http://www.estelnegre.org/documents/cubero/cubero01.jpg "Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]")
Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]
- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.
***
Peter Miller
- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).
***
Franco
Salomone
- Franco Salomone:
El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Franco Salomone.
De ben jovenet començà a militar en el grup
anarquista «Pietro Gori» de Savona
(Ligúria, Itàlia) i entaulà una
estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després
entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile
Italiana (FAGI,
Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es
dissolgué amb altres
companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i
setanta, amb altres companys, participà en la
reestructuració del corrent
comunista llibertari dins del moviment anarquista italià,
reivindicant
posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i
del «plataformisme». Fou un
dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur
(OAL), que agrupava
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de
Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels
Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els
grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida
entre
França, on milità en la Unió dels
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i
Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos
obrers llibertaris
realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione
Generale
Italiana del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball),
durant els anys
vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant
especialment
entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003
exercí de secretari
general del sector de l'Administració Pública de
la CGIL. En 2003 s'afilià a la
Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA).
Després de molts d'anys malalt,
Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona
(Ligúria, Itàlia) i
tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba
familiar del cementiri de
Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques,
Itàlia) el
Centre de Documentació «Franco Salomone»
que recull el seu arxiu i el de la
FdCA.
Defuncions
Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)
- Paul Guéry:
El 5
d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de
França, França) l'anarquista
Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a
Laversine (Picardia,
França). Era el fill primogènit de Jean Louis
Alphonse Guéry, serrador de
pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida
com son
pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es
casà al XVII
Districte de París amb la modista Maria Lainé,
amb qui tingué quatre infants. En
aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12
de març de 1894 va ser
detingut sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i aquest mateix
dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu
expedient va ser
lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el
6 d'abril de 1894 va ser posat
en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat
d'anarquistes i
aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen
(Illa de França,
França), que serà el seu domicili definitiu. Es
va presentar candidat per la
III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de
França, França) en les eleccions
legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5
d'abril –algunes fonts
citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 aÉpinay-sur-Orge (Illa de França,
França).
***
Léon Lacombe (ca. 1913)
- Léon Lacombe: El 5 d'abril de 1913 se suïcida a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux,Léontou o Le Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc, Occitània). Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.
---
