Anarcoefemèrides del 2 d'abril
Esdeveniments
Paolo
Chiarella
- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù. Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
de l'11 de març de 1911
- Conferència de
Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista
il·legalista i insurreccionalista
Luigi Galleani llegeix la conferència«Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta
anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA).
El 26 de
maig d'aquell any repetí la conferència a
l'Arlington Hall de Nova York, sempre
amb gran èxit de públic.
***
Capçalera de Ce qu'il faut dire
- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.
***
Makhno
i un grup de companys
Naixements
Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)
- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).
***
Luigi Parmeggiani a la seva galeria
- Luigi
Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di
Reggio nell'Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts
citen el
24 de juliol de 1858 a Reggio
nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari
d'art
Luigi
Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer
servir altres pseudònims (Le Beau
Louis, Louis Marcy,
etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872
treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys
posteriors muntà un
taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879
marxà d'Itàlia
per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent
de sabater per
Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa companya
durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània)
entrà en contacte amb grups
revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa del
carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna
39. En
aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny
de 1945 a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).
Luigi Parmeggiani (1860-1945)
***
Foto
policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)
- Jules Vendel: El
2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx,
Arpitània) l'anarquista Jules
Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette
Larderaz.
Establert a París (França), treballà
de mosso de cuina al restaurant «La
Ménagère», del restaurador Legros, al
bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a
prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat
en la lleva de
1882 a Gèx (País de Gèx,
Arpitània) i va ser llicenciat per«malaltia». Cap el
1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe,
Duchesne, Barate). El
21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per «ultratge i
rebel·lió als agents», delictes comesos
durant una manifestació a la plaça de
l'Opéra en ocasió de la representació
de Lohengrin.
Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala
Horel i es
relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry
Dupont, Louis Duprat, Édouard
Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de
Chalbert i d'Auguste
Faugoux, i amb aquest últim assistí en
1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb
aquests últims
formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la
Recuperació), especialitzat
a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius
Koënigstein (Ravachol), va
ser acusat d'haver
participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles
(actualment Soisy-sur-Seine,
Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer
de 1892 i d'haver repartit
cartutxos entre diversos companys de París i de la
regió parisenca; detingut el
29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després
de cinc dies a
comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França), on trobà diversos
companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste
Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes
militants
del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà
com a coartada que el
dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV
Batalló de
Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets
van ser corroborats
el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de
calabós a pa i aigua per
haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el
reglament penitenciari. El
16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va
ser
sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat
després de trair els
companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
ordenà l'escorcoll del
seu domicili i el seu arrest sota l'acusació
d'«associació criminal»;
l'endemà
la policia es presentà al seu domicili, però no
va trobar res incriminable.
Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i dos dies
després va ser tancat a la presó parisenca de
Mazas; el 12 de juliol va ser
posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel
departament de
l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant
davant el
públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un
llistat
d'anarquistes residents en el II Districte de París.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Crida
d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 27 d'abril de 1912
- Ersilia
Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) la
propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda
com Ersilia Grandi, pel llinatge
del seu
marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va
completar els
estudis primaris i es dedicà a les tasques
domèstiques. En la seva joventut es
casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb
qui tingué una filla (Edvige).
La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de
la seva regió,
destacant en tasques propagandístiques, distribuint la
premsa llibertària i
prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les
dones. El seu
domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de
molts
militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es
relacionà força amb la
internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i
també conegué
Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar
la
residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa
(Vèneto, Itàlia), i
l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la
fundació del Cercle «Giordano
Bruno», organització anticlerical que pretenia
acostar els membres a
l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una
reunió del
Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina
(Emília-Romanya, Itàlia) que va ser
dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per
absència de delicte», el
juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va
ser dissolt. El 7 de setembre
de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada
per organitzar la
campanya contra l'assignació de residència,
presentà un programa on es
rebutjava explícitament la «lluita
parlamentària». En aquesta època
col·laborà,
sota la signatura Ersilia Grandi i
amb articles referits a la dona, en La
Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques,
Itàlia), realitzà gires
propagandístiques
a Romanya i a les Marques, i freqüentà els
anarquistes napolitans i romans. Distribuí
un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full«Oppresso ricordati»,
signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van
segrestar un
gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la
policia, els
informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de«mala reputació» i de «costums
llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a
Bolonya Giuseppe Ciancabilla,
aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques
preparatòries del
V Congrés Socialista, al qual assistí com a
representant de les Societats
Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara
(Toscana, Itàlia). És més que
evident la influència que exercí la personalitat
d' Ersilia Cavedagni en el pas
del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre
de 1897
abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a
París (França) i, exceptuant
una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el
seguí en tot el
seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897
participà, amb Giuseppe
Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo
Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani
i altres, en
el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la
Federació Socialista
Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que
hagué de
ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies
després. De París, en
1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost
d'aquell any, amb Oreste Giuseppe
Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo
Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres,
col·laborà en el
periòdic L'Agitatore. Periodico
comunista
anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), fundat per son company. L'octubre
de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on,
després d'alguns mesos a Nova
York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on
Ciancabilla havia estat
cridat per a dirigir La Questione Sociale.
Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella
col·laborà i que edità en
1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser
detingut per
lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any
el president dels
Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello,
intentà, sense èxit,
editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de
les files dels anomenats«antiorganitzadors», amb son company i Enrico
Travaglio, el febrer de 1902 reedità
a Chicago La Protesta Umana,
periòdic
que desencadenà una croada contra els«organitzadors» i reivindicà figures de
l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry.
El febrer de 1903
la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia,
EUA). Aquest mateix any va
ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara
la tenien
sota vigilància considerant-la«perillosíssima». Després de
la mort de
Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim
poca
informació sobre la seva persona, referida sobretot a
correspondència i
subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de
març de 1905, amb
altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i
Espanyola,
organitzà a San Francisco una vetllada
dramaticolírica a benefici dels
revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era
a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907
a Home
(Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En
1909 Nella
Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari
(Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico
la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El
setembre
de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York.
El
febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911
ja
convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912
subscriu
des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il
Libertario de La Spezia (Ligúria,
Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una
crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca
Sovversiva, que va ser publicada en aquest
periòdic el 27 d'abril de 1912 i
que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia
a Vancouver (Columbia
Britànica, Canadà), des d'on participà
en una recol·lecta de suport als fills
de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a
San Francisco. En
1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il
Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella
a Nova York i en 1926 a
San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement
acabarà els seus dies,
participà en la recol·lecta de suport per a una
gira propagandística de Carlo Tresca
i del seu periòdic Corriere del
Popolo.
En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton
(Califòrnia, EUA) que no té cap
intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75
anys, va ser esborrada de les
llistes de subversius i dels registres de fronteres
d'Itàlia. L'última notícia
seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai
no va deixà
d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de
l'ordre», la té encara com a
resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Urbano
Arrighi
- Urbano Arrighi:
El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el
propagandista anarquista
Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio.
De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la
vida
fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc
després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I
d'Itàlia el 29 de juliol
de 1900. Considerat la figura més representativa de
l'anarquisme de la seva
ciutat, per la seva activitat propagandística va ser
constantment vigilat per
la policia que el va qualificar d'«anarquista
perillós». Col·laborà amb
breus
articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta
de l'1 de gener de 1920 publicà l'article«Perché sono anarchico? Che cosa
voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico
Malatesta i va difondre i
sostenir Pensiero e Volontà.
Durant
el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en
tant era
empresonat preventivament en determinades ocasions o visites
particulars de la
jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a
sospitós d'haver enviat una
carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista
(PNF) Carlo Scorza,
però desconeixem com acabà l'afer.
Restà vigilat fins el 1943. Participà en la
Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces
antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti.
Després de la II
Guerra Mundial contribuí a la reorganització del
grup anarquista «Pietro Gori»
i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il
94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946
publicà una ressenya de la
conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a
Lucca, amb una
introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi
va morir el 13 de
març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 2 de desembre de 1907
- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Marietta
Bibbi
- Marietta Bibbi: El
2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895
neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo
Bibbi i Gioconda Paglini. Sa
vida i la seva militància està estretament
lligades a la de son germà Gino
Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina.
Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son
germà Gino
Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi,
etc.),
per un Tribunal Especial feixista per «complicitat»
amb Gino Lucetti, que l'11
de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini;
absolta
el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no
haver participat en el delicte»,
va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per
haver «prestat suport
i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre
de 1927 apel·là la
sentència i es reuní voluntàriament
amb son germà Gino, aleshores confinat a
l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928.
El 30 de maig d'aquell any va
ser definitivament absolta pel Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria,
Itàlia) per «absència de
delicte» pel que feia la «complicitat»
amb Lucetti. Des
del moment de la seva primera detenció va ser posada sota
vigilància i, després
de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930,
va ser amonestada
formalment per ser considerada «hostil al Règim i
perillosa per a l'Ordre
Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular
activitat política
i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb
son germà
Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a«dotada d'una ràpida
intel·ligència i de discreta cultura havent
aconseguit el diploma de mestre
elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de
1931 una ordre de
la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el
confinament per a cinc
anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar
clandestinament per a reunir-se
amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931
arribà a l'illa de Ponça. Durant
els primers mesos de confinament mantingué una estreta
correspondència amb son
germà, que vivia a cavall entre Tunísia,
Algèria i Espanya. El setembre de 1931
envià un informe amb una sol·licitud
d'absolució de la seva condemna a Leandro
Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al
cap de
la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de
1932, en ocasió del
desè aniversari de la «Revolució
feixista», la seva sol·licitud va ser
acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a
Carrara, passà a Torí
(Piemont, Itàlia), on mantingué contacte
epistolar amb son germà Gino i amb
altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934
emigrà amb
passaport regular a París (França), on es
reuní amb son germà i
freqüentà la
família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de
Carlo Rosselli –va fer
de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia
una gran i forta
amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant
l'emigració visqué al costat de son
germà i quan aquest es va traslladar a
Gandia (Safor, País Valencià), es
reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser
inscrita en el butlletí de recerca de la policia
ferroviària de fronteres amb
l'ordre de «detenció». A més
d'assistir a les reunions de «Giustizia e
Libertà»
(GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va
fer d'infermera en el
IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta
(«Columna Benedicto») de
l'Exèrcit de la II República espanyola al front
de Terol (Aragó, Espanya). Sota
el nom de Maria del Carmen
Rodríguez,
va fer de correu entre Espanya i França i
romangué a la Península fins i tot
després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar
al cònsol italià el
seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué
reunir-se amb son germà a
Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment
anarquista. Entre 1951 i
1962 participà en l'experiència
pedagògica de la Colònia «Maria Luisa
Berneri»,
promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia).
Participà com a
observadora, juntament amb son germà Gino, en el V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), que se
celebrà entre el 19 i el 22 de març
de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va
morir l'11 d'abril de
1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Francisco Elizalde Martínez
apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de
juliol de 1934
- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà senseèxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre–algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.
---
