El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novella de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novella).
Una conversa amb Emili Darder
Per a la gent dordre, els sectors benestants de la societat, el món millor dels socialistes i comunistes era el triomf de les masses incultes, la victòria de linsuportable esperit de chaffeur que tant em sublevava. Saber llegir i escriure per a poder llegir Marx, Rousseau i Remarque? Per quins motius un porqueret, una criadeta haurien de voler saber tant? Quin profit podrien treure els jornalers de les meves terres de saber qui havien estat Marat i Robespierre, a França; Espartac i els Grac, a Roma; Joanot Colom i Joan Crespí a Mallorca; Bravo, Padilla i Maldonado a Castella? Per a imitar-los, per a organitzar noves revoltes contra els senyors i portar més desgràcies a lilla? Els serviria de res, els solucionaria cap problema concret omplir-se el cap amb les falses esperances que escampaven els esquerrans?
Després de la revolta dAstúries la situació es començà a complicar. Encara no podia creure que els dirigents republicans, els maçons i socialistes que patíem, ens poguessin portar, com va fer Kerenski a la Rússia del disset, al comunisme asiàtic, al salvatgisme dels incontrolats que volien implantar sa Repartidora i posar la gent a treballar. Quin ensurt, el punt de la constitució que proclamava que España és una República de trabajadores! Metges, advocats, periodistes, sacerdots, funcionaris de seguida ens imaginàrem segant el blat de sol a sol, treballant a la fondària de les mines, fermats al torn duna fàbrica.
L'anarquia començava a regnar arreu. Hi havia hagut les primeres cremades desglésies. Després daquell desfici la situació semblà que es calmava. Però després, sense cap mena dinterrupció, arribaren els assalts als cortijos dAndalusia i Extremadura, les vagues proclamant el comunisme llibertari. La deriva extremista impulsada per Manuel Azaña ja no tenia res a veure amb la idea que mhavia fet del canvi de règim. La dictadura de Primo de Rivera havia naufragat i la Monarquia estava completament desacreditada perquè Alfons XIII cometé lerror didentificar-se amb el dictador. La situació esdevenia preocupant. Lanarquia desacreditava el Govern i cada vegada sortien a la palestra sectors radicals que no respectaven la llei. De bon començament imaginava que, en cas dempitjorar les coses, amb la detenció dels més exaltats, amb uns escarments exemplars, es podria deturar lonada de vulgaritat que tot ho omplia. El desordre et llevava lalegria de viure, la serenor i la calma dels temps antics quan tothom sabia, ja des del naixement, quin era el seu lloc en el món i cap núvol de tempesta feia presagiar els terratrèmols que, ara, apropant-nos al trenta-sis, salbiraven en el firmament. Com en temps de la Setmana Tràgica, novament les barricades barraven el pas als vianants i el fum dels convents incendiats per les masses es confonia amb el de les fàbriques congriant un estrany univers que podria amagar per sempre la llum esplendent de la Mediterrània. Lerroux seria capaç de redreçar la situació? Hi vaig confiar una llarga temporada. Crec que el vaig anar a votar. Encara no ho havia donat tot per perdut. En la pitjor de les hipòtesis pensava que, talment com sesdevengué a Astúries, els demagogs que omplien les Corts i les institucions públiques podrien fer perdre lenteniment a petits sectors de la societat. Però mai a la societat sencera. No veia factible encara el cop destat marxista i anarquista del que parlava sovint Miquel, el germà. Li deia que ens havíem de tranquillitzar, que Zayas exagerava els perills. Potser la victòria del Front Popular el febrer del trenta-sis ens fes perdre la capacitat de raonar serenament i veiéssim conspiracions maçoniques allà on només hi havia lesperança dels pobres per aconseguir un món millor. Quan Zayas sentia la frase un món millor, posava la mà a la pistola que sempre duia amagada a lamericana. -No em poseu nerviós! Un món millor, la terra serà el paradís de la humanitat són algunes de les ximpleries que empren els comunistes per enganyar la gent. Tots els problemes que tenim, la decadència dEspanya, les vagues que porten al desastre leconomia, són producte dels agitadors desquerra. Amb quatre frases fetes són capaços de fer malbé empreses que costà segles aixecar. Al cap duna estona, en haver-se tranquillitzat, afegia, ja més calmat: -La República ha accentuat la manca de respecte vers els propietaris. Qualsevol ganàpia pensa que, si guanyen els seus, el negoci serà dels empleats. Ens cal un govern com el que tenen a Itàlia i Alemanya. Amb un bon escarment, tot restaria arreglat en uns dies. A cap daquestes dues grans nacions els sindicats han pogut enfrontar-se amb la policia, amb lexèrcit. No torneu a parlar-me mai més dun món millor. Sembla que escolt Aurora Picornell en un dels seus mítings, predicant la Revolució a la Casa del Poble! Vivíem en un estat dexcitació constant. Sabíem que els militars conspiraven a les casernes, que els falangistes feien pràctiques de tir per les pinedes de Son Serra i la Vileta. La premsa informava dincidents entre els homes de Zayas i els esquerrans. Lambient començava a ser irrespirable. Era curiós. Zayas i Ives, el fill de Georges Bernanos, coincidien en el rebuig a frases tan senzilles: Un món millor. I què significava per a nosaltres que els desvalguts poguessin assolir un món millor? Era evident que sabíem ben bé què volien els pobres. El paradís somniat pels toixarruts eren les escoles, els hospitals, els dies de vacances que Emili Darder, Alexandre Jaume, els socialistes de Mallorca deien que mereixen els treballadors. Discursos, escrits, assenyades conferències, mítings plens de passió contra els explotadors, anaven creant les condicions del que sesdevendria ben aviat. La República es distingí per una completa incapacitat de crear. Destruïa, però no construïa res. LEsglésia, bé o malament, creà una civilització. Per a la gent dordre, els sectors benestants de la societat, el món millor dels socialistes i comunistes era el triomf de les masses incultes, la victòria de linsuportable esperit de chaffeur que tant em sublevava. Saber llegir i escriure per a poder llegir Marx, Rousseau i Remarque? Per quins motius un porqueret, una criadeta haurien de voler saber tant? Quin profit podrien treure els jornalers de les meves terres de saber qui havien estat Marat i Robespierre, a França; Espartac i els Grac, a Roma; Joanot Colom i Joan Crespí a Mallorca; Bravo, Padilla i Maldonado a Castella? Per a imitar-los, per a organitzar noves revoltes contra els senyors i portar més desgràcies a lilla? Els serviria de res, els solucionaria cap problema concret omplir-se el cap amb les falses esperances que escampaven els esquerrans? No tenia sentit. El saber sempre ha estat privilegi duns quants elegits, de la gent amb sensibilitat, de les races portadores de la civilització. Com podem comparar els negres dAbissínia que els missioners italians ensenyen a resar amb els alumnes duna universitat alemanya o anglesa? De què serviria alfabetitzar els indis de Guatemala, els morts de fam de Calcuta o Xangai? Ni la Xina ni els indis dAmèrica Llatina dirigiran el món. Molt manco els negres del Senegal i el Congo! Emili Darder no ho va entendre mai. La idea del bon salvatge de Rousseau el dominava. Volia fer escoles per als allots de les barriades suburbials. Semocionà amb les primeres escoles rurals bastides per la República. -Finalment els fills dels pagesos podran anar a escola! El Govern bastirà collegis en els indrets més allunyats, enmig del camp. Es tracta dapropar el saber al poble. Que el mestre vagi a lindret on el necessiten. Parlava amb ell mateix, emocionat, sense parar esment que jo havia marxat. Emili Darder i lamor al poble. Com aquell boig de Tolstoi, ben igual que els nihilistes russos del segle dinou. Anar al poble, deien els predecessors dels bolxevics. La follia de voler que tothom sapigués llegir i escriure. El mite del llibre, de les biblioteques, de lensenyament públic i gratuït per a tothom! Trastocar els costums establerts pels segles. De què serviria un ensenyament laic donat per quatre mestres descola morts de fam que, sense cap mena de dubte, ensenyarien una història trucada, els tòpics de la llegenda negra, la maldat de lesglésia i els borbons, als alumnes? Escèptic, volterià des dels meus anys destudiant, mai no em vaig considerar un beat de sagristia. Entenia el catolicisme com un instrument per a conservar certes tradicions que sanaven extingint amb els avenços daixò tan abstracte que anomenaven progrés. No magradaven certs aspectes de lesglésia, la covardia dels anys trenta en no denunciar com pertocava uns governs republicans que anaven derivant vers el desordre. Ho digueren més duna vegada Gil Robles i José Calvo Sotelo des de la tribuna parlamentària. Quan esclatà la guerra, bisbes i sacerdots cercaren refugi a recer de Franco. I tot varen ser carreres per quedar bé davant les noves autoritats. Les presses per signar la carta collectiva dels bisbes espanyols dirigida a tots els catòlics del món. Vaig parlar de la covardia del clergat per Ràdio Mallorca, i sé que la xerrada radiofònica no va agradar gaire al bisbe Miralles. No podia amagar els meus sentiments. Era el que sentia i així ho vaig dir. La covardia de la jerarquia eclesiàstica! Ben cert que sense el valor de militars i falangistes haguéssim entrat en un camí de disgregació social, de socialisme exacerbat que hauria actuat com potent àcid corrosiu contra tot el que ens lligava a la civilització. Una cosa era que no magradassin certs aspectes del comportament del clergat i una altra que no reconegués els valors essencials del cristianisme en la conservació del que és essencial en les societats civilitzades. El paper de la religió és importantíssim com a ètica del viure. Sempre vaig considerar que el catolicisme aporta una escala de valors a la gent. Encara podem veure en els pobles petits, més lligats a la tradició que les ciutats, com la gent respecta una normativa moral perquè la religió ho estableix, no tan sols per la simple coacció. Fins i tot la Revolució Francesa i les teories del Contracte social de Rousseau són fruit de ligualitarisme cristià. Educar les masses com volia gent ben intencionada com Emili Darder? I, tanmateix, si sabessin llegir, si sabessin la història de les Germanies, els crims de la Inquisició, com deien els anticlericals més radicals... en treurien cap profit? Els mestres i professors que canviaven la història, els falsejadors, aquells que deien que nosaltres érem catalans, que el poble vulgar té dret a la revolta, els admiradors del general Washington i de La Fayette, els que exaltaven la bonior dels decrets del Comitè de Salvació Pública, els inventors de la guillotina... explicaran als ximples com acaben totes les revolucions, les provatures de mudar el destí immutable de països i persones? Contaran que els vencedors sempre han penjat i esquarterat qui sha deixat portar per la bogeria de ligualitarisme? I, en cas de triomfar momentàniament una revolta daquest tipus, triomf sempre efímer i provisional... diran als seus crèduls seguidors que posteriorment els vencedors es maten entre ells com sha esdevengut a Rússia? No hem constatat com Stalin sha desfet dels que feren la revolució amb ell, com va passar a França, quan Robespierre i els jacobins feren executar els girondins? Els explicaran que, posteriorment, els jacobins els mataren i les idees igualitàries del noranta-tres foren esborrades pels decrets, a vegades genials, de Napoleó? En trauran les conclusions adients, és a dir, la inutilitat dels canvis socials, revoltes i revolucions? Una vegada li vaig explicar tot això a Emili Darder, just quan lanomenaren batle de Palma. Record que em mirà somrient. -Salvador... per què em fas aquestes preguntes? Ens coneixem de fa molts danys. O no recordes que estudiàvem junts a lInstitut Balear? Aleshores teníem dotze anys! Com ha passat el temps! Recordes els companys? En temps del recreo, al pati, amb la teva colla damiguets em perseguies a mi, a Guillem Colom, a Bartomeu Fortesa... Aleshores ja discutíem sobre lexistència de Déu i la creació de lunivers, de la veritat o mentida que pogués haver-hi en la religió. Sempre opinaves el contrari que nosaltres. Aleshores ja estàvem en camps oposats. Tu no creus en res, Salvador. Només penses en tu mateix i en els avantatges que et pugui donar una bona situació social. Ja tho vaig dir el dia de la presentació de Brisas. Ets un cínic i sempre ho seràs. Oposes sofismes barats a les necessitats concretes que tenen els homes. Sí, ja sé que em consideres un utòpic, perdut sense remei. Però no puc acceptar la visió que tens sobre la impossibilitat de mudar el destí de la humanitat, aquesta creença reaccionària que et domina de pensar que les societats no poden canviar mai. I, si canvien, és per a empitjorar! Quantes vegades no ho has escrit en El Día! Lutopisme dEmili Darder! I tanmateix, qui li va agrair el que va fer per Palma? Els dispensaris a les barriades, el millorament de les escoles, cercar feina per als aturats... El mataren el trenta-set, assegut a una pedra perquè no saguantava dret. Després de matar-lo, gent que havia anat a veure lexecució anà a prendre xocolata amb ensaïmades. I Emili Darder no volia creure en la maldat innata de la humanitat! Trist final per a un idealista de bon cor! Voler ajudar els desvalguts per acabar així. Quin sentit té tot plegat? Ben cert que Darder encertava quan em definí com a un cínic. Realment no sé què és pitjor: si ser cínic, no creure en res o deixar-te portar per la follia de lutopisme. Jo mai no he cregut que el món i les persones puguin mudar. I he estat conseqüent amb aquestes idees durant tota la meva vida. Si els ganàpies que volen canviar el món sapiguessin com acaben les provatures socials potser no somniarien en paradisos imaginaris, en cels inexistents, en follies igualitàries que són fum espès, la boira que encega els ulls dels desgraciats que tenen la necessitat de creure en una justícia imaginària damunt la terra. Com explicar, fer-los entendre que només existeixen els paradisos perduts, el record del que hem viscut en lèpoca daurada de la infantesa? Si lhome pogués crear un món ideal es trobaria amb la gran tragèdia de morir i haver dabandonar el paradís terrenal. Val més que el món tengui algunes penúries i puguem somniar ser feliços a laltra vida. Això ajuda a passar el drama de morir. Per quins motius la gent no es conformava amb el que tenia? Quin era lorigen de la mort de la Mallorca que jo coneixia, la bellesa dun temps sense cotxes, sense les presses del món modern, quan podies anar pel carrer segur que tot romandria com en èpoques immemorials? En el fons, nera ben conscient, estimava aquella illa que, amb les fàbriques, larribada del tren, els camions i els automòbils havia perdut definitivament la calma proverbial. Què fer per recuperar la forma de vida de començaments de segle, la bellesa de lantigor? Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar, Ernest M. Dethorey, talment els futuristes italians, deien sovint -imagín que per a espantar-me- que hi havia més bellesa en lalumini i lacer dels avions, locomotores i automòbils que no pas en un quadre de Ticià o Botticelli. Jo també hi vaig caure, per un temps, en la trampa de la modernitat. Era abans de la guerra, quan dirigia Brisas i magradava qualsevol cosa que espantàs el tancat món cultural que menvoltava. Signar manifests a favor de larquitectura de le Corbussier! Potser moltes daquelles idees en contra del ruralisme que dominava arreu eren influïdes per les meves visites a lAteneo que dirigia José M. Eyaralar. Els de lAteneo eren liberals, però oposats al socialisme i al comunisme. Volien ser cultes, dialèctics, socràtics. Representaven la ciutadania contra el ruralisme. I miraven amb mals ulls la gent de La Nostra Terra. Eyaralar sempre deia que la civilització eren les fàbriques i les màquines. Per al grupet de La Nostra Terra ho eren el camp i els arbres. Qui mhauria dhaver dit que, amb el pas dels anys, bona part de la meva obra literària estaria bastida damunt lenyorança d´un món en vies dextinció! Hauria pogut escriure Les fures sense sentir aquella profunda enyorança pel món esvanit de la infantesa? Una enyorança del camp i els arbres, per la societat que volien preservar els amics de Miquel Ferrà. Les fures i el record de Xim, el ferrer del poble. Lhome xalest i rialler que mensenyà a nedar dins un immens safareig que per a mi era la mar inabastable. I el misteri de les filles del metge, recloses a casa seva, sempre a les fosques, sense sortir quasi mai al carrer. Però en les nits de disbauxa amb Emilia Bernal i Eva Tay, no pensava encara en larcàdia feliç de la meva infantesa. No era arribat el moment de recordar, de sentir que el teu univers sensorra irremeiablement, sense que puguis fer-hi res. Quin és el moment exacte en el qual el narrador sadona que la vida sha esvanit? Si fóssim conscients daquest instant podríem datar amb exactitud matemàtica el moment en el qual neix el novellista. Però som en els mesos que precediren la guerra. Aleshores es tractava descriure acudits graciosos i intranscendents en castellà!- per a la meva revista... Podia existir res que pogués molestar més els fidels seguidors dAina Cohen? Record aquells anys amb enyorança. Malgrat els desastres de la República, per a mi va ser una època amable on predominava la lleugeresa en el viure. Lhumor i la ironia omplien de goig les nostres xerrades culturals mentre contemplàvem com els velers entraven a la badia i en tornaven a sortir i els grans vapors portaven els primers grups de turistes. La despreocupació dels anys vint i trenta que mai no tornarà! Enyor dels coktail-partys als hotels de Palma, les nits amb les dones que vaig pensar que estimava. Una mentida més, com totes les que he escrit durant la meva vida. Somnis evanescents duna època remota que els fets posteriors al divuit de juliol esborraren per sempre més. Quan començà a morir la Mallorca que ens alletà dinfants? En quin moment em vaig adonar que aquell ja no era el meu món i que unes estranyes circumstàncies, uns déus no propicis lhavien esborrat definitivament? Un dia vaig obrir els ulls i vaig copsar, esgarrifat, que la ciutat era curulla de xemeneies. El fum embrutava les nobles parets de la Seu, la Llotja, lesglésia de Sant Francesc, els casals senyorials del meu carrer. Arreu, el xiscle espaventós de les sirenes es mesclava amb el venerable so de les campanes del barri antic i amenaçava fer-les callar. Com si existís una forta pugna entre els campanars i les xemeneies fabrils. Ben igual que si shagués congriat un agre debat entre dos universos antagònics, els mateixos que ens enfrontaríem, cara a cara, sense pietat, el trenta-sis. Ludolar de les sirenes em despertava de matinada i em mantenia desvetllat, sense poder tornar a agafar el son que havia perdut definitivament. Què tenien a veure els obrers i obreres de Santa Catalina i el Molinar, entrant a primera hora a les grans naus industrials, amb el berenar dins la senalla i el pamflet socialista i comunista en la butxaca, amb els pagesos de la meva infantesa, sempre cap baix, drets, hieràtics, amb por als senyors, treballant de sol a sol sense protestar mai, sense gosar mirar el senyor de fit a fit? Mallorca havia sobreviscut, segle rere segle, vencent revoltes i epidèmies, invasions de pirates i males administracions, reconcentrada en ella mateixa, aferrada als vells costums, a la manera de ser duna època on tothom sabia romandre al lloc que li pertocava, lluny de lactual mossoneria. Les fàbriques, el soroll estrident dels motors, el fum, la carbonissa dels trens, el xiscle metàllic dels tramvies circulant, talment monstruosos animals mecànics, pels carrers abans tranquils d´una adormida ciutat provinciana. Quin canvi de paisatge! El tren, carregat de productes del camp, travessava Palma fins arribar al Port. Els nous rics, gent que fa uns anys el Círculo Mallorquín no hauria volgut ni com a porters, passejaven orgullosos els cotxes dimportació fent sonar els clàxons rabiosament. Arreu la mossoneria, les ànsies de figurar de personatges enriquits amb la guerra dÀfrica, amb lexportació doli i llegums, pegant colzades per ocupar una llotja al Teatre Principal. On refugiar-nos quan tot siguin cotxes circulant pel carrer, obrers i obreres canviant les lleis amb el seu vot, decretant el triomf democràtic de la vulgaritat i labsurd en la nostra existència? Què podrien pintar els artistes del futur, que podrien crear Cerdà, Nadal? Si la rebellió de les masses, talment com opinava Ortega y Gasset, continuava i safermava... no desapareixeria el mateix concepte dart? Pintar la brutor? Seria el triomf de la lletjor, la destrucció de tota la nostra herència aristotèlica i platònica. El socialisme i el marxisme exaltaven la lletgesa i la brutícia. Voler que lart expressi la realitat? Descriure la misèria dels pobres, labandó de la infantesa desvalguda, els captaires demanant almoina en ple hivern enmig del carrer, sense tenir aixopluc? Què tenia a veure tot aquest submón amb el concepte de bellesa que havíem heretat dels clàssics? Quin sentit té voler fer política de la literatura, de tot allò que sempre ha estat una especial subtilitat que només sabien captar els elegits? És la prostitució de lart dençà que Goya va pintar les masacres del Dos de Maig, la sèrie de gravats els Desastres de la Guerra. La bellesa serà sempre una estàtua grega, mai la deformitat dels personatges degenerats que pintaven Tolouse-Lautrec i Van Gogh. La bellesa és rigor, és seguir els cànons establerts. Podríem parlar de personatges de pell clara i faccions perfectes. Podríem dir que la dona ideal tendria perfils grecs, una figura esvelta. Si hagués de formar part de la galeria de personatges de les nostres novelles la descriuríem amb els cabells rossos i els ulls blaus o verdosos. Van Gogh pinta les pobres patates bullides que es mengen els morts de fam de la seva terra, la cambra humil on va provar de sobreviure uns anys fins que la follia el matà. Però la bellesa mai no serà aquesta crua realitat que fa mal als ulls i perverteix els pensaments més sublims de lànima. I rere les fàbriques de roba, rere les fundicions, al costat dels edificis don es feien sabates, les drassanes que bastien vaixells per al comerç marítim naixien, ineludiblement, els Ateneus llibertaris, les Cases del Poble socialistes, els centres de propaganda anarquista i comunista predicant el diluvi universal, la fi de la civilització talment com nosaltres la coneixíem. Palma, Mallorca, les Illes senceres emmalaltien i ningú no sabia trobar remei a la pesta, el progrés, que amenaçava a fer-ho tot malbé.