Anarcoefemèrides del 31 de març
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera d'Anticristo
- Surt Anticristo: El 31 de
març de 1906 surt a La Línia (Cadis,
Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo.
Periódico
quincenal anarquista. Editat
pel grup «Andalucía Rebelde», fou
dirigit per José Rodríguez Romera,
administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta
d'A. Roca
d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador
Rodríguez, Josep Prat, Vicente March,
A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez
Cabrera, entre d'altres. D'aquesta
publicació anarquista de tendència
individualista, molt influenciada per
Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de
l'encalçament de la justícia un
altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós
es dedicaran gairebé
exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des
del punt de vista
purament individualista. L'única
col·lecció que es conserva d'aquesta
publicació es troba dipositada a l'International Institute
of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
d'El Briocense
del 31 de març de 1907
- Poesia antianarquista:
El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El
Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia
antillibertària El
anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta
publicació José Pérez y
Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb
aquest poema, José Pérez, resumia la
seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un
corrent de pensament
davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu
terror; poques
vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos
fins quin punt els
somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el
director de la
publicació, Antonio Pareja Serrada, i un
col·laborador, Antonio Pareja Serrada,
eren militants republicans federals i tenien simpaties per
l'anarquisme, com es
demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una
novetat editorial
d'aleshores, El hombre y la tierra,
d'Élisée Reclus, editada per
l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de
desembre de 1905 i en
el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense
(1904-1907).
José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartells
dels concerts
- Concerts de Léo
Ferré: El 31 de març i l'1
d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti
(Toscana,
Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo
Ferre.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)
- Pierre Hyvon: El
31 de març de 1848 neix a
Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el
gravador litògraf anarquista
Pierre Hyvon, conegut com Yvon–a vegades
escrit Hivon
i Yvons. Era fill natural
d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup
anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de
París (França), del qual formaven
part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier,
entre d'altres. El
22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir
des électeurs. Tètes de bois et oreilles
d'ànes, editat pel Grup d'Acció
Política «Le Perce-Neige». Durant la
tardor de 1883, amb François Sevestre,
Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup«Le Drapeau Noir de
Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de
París. En aquesta època tenia
al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de
Saint-Mandé (Illa de França,
França), una petita premsa manual i recaptava diners per a
adquirir una més
important que li pogués permetre imprimir fullets i
cartells. El desembre de
1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de
França, França) de la
Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»),
fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste
Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el
cartell«Aux ouvriers sense travail», signat per la
Comissió d'Obrers Sense Feina.
També participà en les reunions del grup«Les Libertaires du XXème», que es
realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre
el manifest «Aux
Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe
d'un confident
del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de
20.000 exemplars del
ban Vive Ravachol! a resultes de la
condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va
ser detingut,
juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les
agafades
antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època
vivia al número 51 del
carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de
1894 va ser de bell nou detingut.
Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà
el 28 d'agost de
1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la
qüestió de la carestia del
pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En
1902 vivia a l'île de
Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions
legislatives
d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa
de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de
1919 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de
París (França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Àgape
familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la
Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre
Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M.
Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9.
Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor
- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1972
- Francisco Buj
Iranzo: El 31 de març de 1901 neix a
Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo –a vegades el
llinatge citat
com Bug.
Sos pares es deien
Vicente Buj i Lina
Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya),
on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil vivia a
Montornès del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya) i formà part del Comitè
Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Moissídan
(Aquitània,
Occitània), on milità
en la Federació Local de la CNT. Francisco Buj Iranzo va
morir el 5 de
febrer de 1972 a l'Hospital de Perigús
(Aquitània,
Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Roger
Monclin
- Roger Monclin: El 31 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener– de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Paul Jules Monclin. Sos pares es deien Camille Louis Monclin, comptable, i Berthe Juliette Richard. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitaristaLa Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la«justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. L'1 de setembre de 1962 es casà al XV Districte de París amb Gisèle Edith Perrin.És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) –aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)–,Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 al seu domicili de «La Cécile» de Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Rudolf Michaelis fotografiat
per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)
- Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.
Margaret Michaelis (1902-1985)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ramón
Regueras Deza
- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Miquel Beltran i Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a EsBarbó, ja que era barber de professió–, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció«La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran i Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de desembre de 1976
- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pascual Sanz Lambea: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz Lambea. Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria Lambea. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la«Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la Clínica Bonnefon d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.