Anarcoefemèrides del 27 de març
Esdeveniments
Capçalera de Le Gueux
- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.
***
L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)
- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot–carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.
***
Manifestació
del 27 de març de 1917 a Madrid
- Pacte CNT-UGT: El
27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa
públic
amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies
abans entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat
socialista Unió General
de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema
polític del
Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una
delegació cenetista, composta
per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se
d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció
revolucionària. El 27 de
març hi hagué una gran manifestació a
Madrid precedida d'un míting a la Casa
del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i
Julián Besteiro,
per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT.
En aquest míting es llançà un
Manifest a l'opinió pública on
s'amenaçava amb una vaga general sense termini
limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a
aquells canvis
fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de
les condicions
decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats
emancipadores».
En el Manifest es diu que «els organismes proletaris
procediran a l'adopció de
totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de
la vaga general».
El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les
garanties
constitucionals; tancà els centres obrers i
empresonà totes els signants del
Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la
vaga general contra aquestes
mesures, però en abril, el nou Govern restaurà
les garanties. Malgrat tot, els
preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es
declarà la
vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del
Nord acomiadà un grup
d'obrers i davant el fracàs de les gestions
perquè fossin admesos els 36
companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en
aquesta companyia.
Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000
metal·lúrgics i miners de
Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga
dels
ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de
Bilbao, empalmarà amb la gran vaga
general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que
enfrontarà
obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga
fou un
fracàs a causa de la repressió governamental que
declara l'Estat de guerra i
tragué l'Exèrcit als carrers, i va
costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de
dos mil
treballadors empresonats.
***
Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)
- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.
***
Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)
- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.
***
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
Naixements
Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)
- Joseph Capette: El
27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte–actual IV Districte–
de París (França)
l'anarquista Joseph Désiré Capette. Era el fill
primogènit de Jean Louis Capette i de Marie
Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer
cuireter a
casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de
París amb la londinenca
Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per
a la
Casa Révillon de París, i amb qui
tingué tres infants. En aquesta època vivia
al número 131 del carrer del Temple de París.
L'estiu de 1888 participà en les
reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any
per
Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888
assistí a les reunions
del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX
Districte», fundat per
Thomas. També participà en les reunions del
Cercle Anarquista Internacional
celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena
d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala
Voisin, al número 118 del carrer
Flandres, sobre la necessitat de la propaganda
antipatriòtica, ja fos de manera
escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave
Capette,
assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala
Georget, al número 31
del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de
companys i una dotzena de
companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a
muntar,
el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en
memòria de
l'execució de l'anarquista François Claudius
Koënigstein (Ravachol). El
13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres
cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala
Favié, del carrer
Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31
d'agost de 1893, amb
son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el
periòdic Le Père Peinard,
juntament amb una
trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista
celebrada al número 104
del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala
per la manca
d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins
i imbècils». El 25
de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones,
al míting
anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al
Teatre del
Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom
figurava
en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al
número 105 del
carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894,
aquest
domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri
de la
Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le
Temps, no es declarava anarquista i els periòdics
llibertaris
que la policia va trobar al seu domicili (Le
Père Peinard, La
Révolte, etc.)
els tenia «per curiositat». El 7 de març
de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i el 12 de
març d'aquell any va ser posat en llibertat.
Assistí al míting del Primer de
Maig celebrat al Théâtre de la
République, on més de 3.500 persones ompliren la
sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i
en
aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener
de 1896 es reuní
amb altres companys (Amédée Charles
Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria
del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns
companys
italians que havien arribat a París provinents de
Lió (Arpitània) i ell donà
feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896
assistí, juntament amb un
centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se
celebrà al número 34
de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme
Grangé. El 16 de març de
1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de
protesta contra
l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de
1896 participà en la
subscripció llançada pels companys de Roma
(Itàlia) amb la finalitat de
publicar el manifest «Als anarquistes dels dos
mons». El 31 de desembre de 1896
figurà com a «perillós» en el
registre recopilador d'anarquistes establert per
la policia i en aquesta època vivia al número 38
del carrer Mignottes. Entre
1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes,
especialment als mítings
en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del
registre
recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903
al seu
domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte
de París (França).
Jules Lermina
-
Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X
Districte de
París (França) el periodista,
historiador, crític literari, escriptor de
novel·les populars, anarquista i
ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el
pseudònim de William Cobb.
Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay.
Quan tenia 19 anys es va casar
i a l'any següent ja era pare de família, fet pel
qual va haver de deixar els
seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos
oficis (policia,
banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns
negocis, en 1859 començà de manera professional
la seva carrera periodística,
col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le
Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865
i 1866–, etc.
En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le
Corsaire, que patí nombroses censures i multes.
Per la seva militància
socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i
comptà
amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic
republicà Satan, que va
ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador
en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868
publicà diversos
llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per
Pierre-Joseph Proudhon,
publicà el fullet incendiari Questions
sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers!
Aquest mateix any va ser
condemnat a dos anys de presó per haver reclamat
públicament la condemna de
l'emperador Napoleó III a treballs forçats,
però fou alliberat arran de la
proclamació de la III República francesa.
S'allistà a l'exèrcit i combaté els
prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871
participà en la
Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria
durant la
insurrecció. Després de la guerra es
consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le
Petit République Française, La
Presse i altres periòdics. A partir dels anys
1889, influenciat pel
científic i espiritista William Crookes,
s'introduí en el món de l'ocultisme i
l'esoterisme, impartint conferències i participant
activament en el Grup
Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el
llibre La science occulte, magie pratique,
révélation des mystères de la vie et
de la mort (1890) i col·laborant en
publicacions afins, com ara L'Initiation
(1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves
primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una
dilatada obra, que compren novel·les
d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères
de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte
de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe;
contes ocultistes i
fantàstics; un Dictionnaire
universel
illustré, biographique et bibliographique (1885) i
un Dictionnaire thématique
français-argot (1900), entre d'altres.
També va traduir diverses obres de William Shakespeare.
Entre les seves obres
historicopolítiques destaquen La
Révolution (1868), Alphonse Baudin,
représentant du peuple, mort
le 3 décembre 1851 (1868), Histoire
anecdotique illustrée de la
révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E.
Faure), Histoire de la
misère, ou le Prolétariat à travers
les âges (1869), Fondation de la
République française 1789-1848-1870. Histoire de
cent ans (1882, tres
volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion
de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national
(1888), Question
sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du
cléricalisme. I.
L'Église sanglante. II. L'Église ignorante
(1900).
El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont
(Xampanya-Ardenes, França)
li va publicar el seu llibre L'ABC du
libertaire, obra que també sortí per
lliuraments en Le Libertaire, i que
tingué nombroses reedicions. Després de
divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie
Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va
morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de
París (França).
***
Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)
- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica d'Étienne Demeure apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'agost de 1948
- Étienne Demeure:
El 27 de març de 1882 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya,
França) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Étienne Joseph Demeure. Sos pares
es deien
Marie-Fleury Demeure, obrer lliçador, i Marie
Boëdot. Lluità sindicalment a la
conca del Loira i el 8 d'agost de 1903 es casà a Lo Chambon
(Alvèrnia,
Occitània) amb Berthe Cautain. Posteriorment
s'establí a París (França), on
visqué al número 2 del carrer Pressoir del XX
Districte. Entre 1932 i 1939
milità activament en la Confederació General del
Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). En 1932 i en 1934 formà
part del consell
d'administració de la CGTSR i en 1934 passà a ser
tresorer de la seva Unió
Regional Parisenca. En 1934, amb Achille Hodot i A. Radoube, fou membre
de la
comissió de control del grup de solidaritat«L'Entraide», el secretari de la
qual fou Auguste Huet. Malalt, hagué d'abandonar la
militància activa encarà
que formà part de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Étienne Demeure
va morir el 20 de juliol de 1948 al seu domicili del carrer Pressoir de
París
(França) i dos dies després va ser enterrat al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França). El 31 d'agost d'aquell any va
ser esborrat dels llista
d'anarquistes a vigilar per la policia.
***
Louis Estève
- Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932
- Léonard Lacour:
El 27 de març de 1886 neix a
Rosiérs
(Llemosí, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista,
i després comunista, Léonard Lacour,
també conegut com Félix
Passet. Sos pares es deien François Lacour,
peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i
els 11
anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier
(Llemosí, Occitània) i obtingué
el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà
a treballar de criat en una
granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i
1912 formà
part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el
conflicte
bèl·lic milità en
l'anarcosindicalisme. A París (França) es
relacionà
especialment amb el grup editor de Les
Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou
membre durant tres anys de les
Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el
Sindicat de la
Construcció, del qual fou membre de la seva
comissió executiva i delegat de
Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la
Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà
en diferents vagues de la
construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en
diverses ocasions,
arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906,
un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels
militars», un mes en 1910 per un tribunal
militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta
militar del
Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i
esdevingué sabater. En 1920,
arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom
de Félix Passet, a la
Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de
la
Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França,
França).
Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva
situació militar,
abandonà la militància temporalment fins
l'amnistia de 1925. Un cop agraciat,
esdevingué secretari de la cèl·lula i
de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es
casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un
pagès de Nesploy (Centre,
França) que tenia un fill professor d'anglès a
Llemotges (Llemosí, Occitània),
socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del
Partit Comunista (PC) li va
encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la
Comissió de Classes
Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut,
jutjat i empresonat en
diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del
Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice
Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya
contra el tancament a la presó de
Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del
Socors Roig Internacional
(SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat
president del
Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans,
també anomenat
Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i
en 1933 secretari de la
Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de
1933 publicà el seu
primer article en Cahiers du
bolchévisme.
Organe théorique du Parti Communiste Français
(SFIC).
El PC el presentà a
les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de
1932 per
a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França,
França). Dirigí a Montrouge
la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i
les del
5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits
electorals, la Comissió de
Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933
la seva«manca de vigilància» dels provocadors i
la seva resistència a aplicar
determinades decisions de la Comissió de Control
Polític, tot recordant el seu
passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat
socialista i
francmaçó i fins i tot la seva
deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de
gener
de 1950 a l'Hospital Broussais de París
(França).
***
Antonio García Birlán
- Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya)– l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche –del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra–, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
Antonio García Birlán (1892-1984)
***
Giuseppe
Polidori
- Giuseppe
Polidori: El 27 de març de 1893 neix a
Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Polidori, conegut com Joseph
o Beppe. Sos pares es deien
Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans
d'una
família treballadora que emigrà en 1914 a
Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la
vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis,
cambrer, etc.). Quan tenia
17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos
germans, lluità als fronts de la
Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio
Rosso
(Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el
moviment d'ocupació
de fàbriques i, segons informes policíacs, era
membre de la Unió Anarquista
(UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, freqüentant assíduament
els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923
s'instal·là al Soho
de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en
un restaurant i
posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i
entrà en contacte
amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso,
Emidio
Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931
l'anarquista
Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va
implicar, amb
Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per
a
atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb
el suport
del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia
Metropolitana de
Londres, intentà trobar-hi proves de la seva
participació finançant l'intent
frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però
després de mesos
d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva
família a Itàlia va ser
estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats
sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de
1931 el seu nom va ser
inscrit en el butlletí de recerca policíaca.
Durant el judici Michele Schirru
intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la
seva participació
en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés
incoat pel Tribunal Especial
feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un
càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe
Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de
Londres
(Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va
suïcidar i
ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri
londinenc de Barnet.
***
Emilio
Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple
Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)
- Emilio Navarro
Beltrán:
El 27 de març–algunes
fonts citen erròniament altres dates– de
1898 neix a València (València, País
Valencià) el
metge i mutualista llibertari, especialista en previsió
social, Emilio Navarro
Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet,
industrial, i
Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper
molt
destacat en les
revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer
president de la
Federació Universitària Escolar (FUE) a la
Facultat de Medicina de València, on
1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en
nom de la FUE de Medicina, al
Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid
(Espanya). Treballà a l'Hospital
Provincial de València i milità en el Sindicat de
Professions Liberals de
València de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en el grup cultural
llibertari «Libre Studio». En 1934
col·laborà en Sindicalismo.
Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat
de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet
número 1) del
Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser
nomenat secretari. Durant
la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de
l'Hospital
Provincial de València i, posteriorment, conseller de
Sanitat i Assistència
Social del Consell Provincial de València. Dirigí
el Departament d'Hospitals i
Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València
i el Control Sanitari de la
CNT. Organitzà i dirigí la Mútua
Confederal d'Assegurances Socials de València.
El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat de la
CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de
Sanitat, ambdós celebrats a
València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de
Sanitat de València de
la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938
fou delegat de la Federació
Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El
gener de
1938 fou delegat per la Federació Local de
València de la CNT en el Ple Nacional
Econòmic Ampliat, on participà en la
ponència sobre mútues i assegurances. El
maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri
d'Instrucció Pública
i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant,
Almeria, Castelló, Jaén,
Múrcia i València), a proposta de la
Federació Nacional de Sanitat i Higiene de
la CNT. Durant la guerra formà part de les
tertúlies i de les conferències que
es realitzaven a la cafeteria Fénix de València,
on tenia com a participants
habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs
Casanova, Sigfrid Català Tineo,
Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el
triomf franquista era
un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar
cap a Orà (Algèria) i d'allà
passà a França. En 1942, amb sa companya, la
pediatra socialista Mercedes
Maestre Martí, s'establí a Mèxic.
Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional
de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a
les tesis de
l'Interior, i administrà el periòdic Acción.
A començament de la dècada dels seixanta la
parella retornà a València. Emilio Navarro
Beltrán
va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València
(València,
País Valencià) d'una crisi cardíaca i
va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1992
- Esteve Montagut Borràs: El 27 de març de 1900 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital d'Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia.
---
