Anarcoefemèrides
del 26 de març
Esdeveniments
Portada del primer número d'Il Piccone
- Surt Il Piccone: El 26 de
març de 1905 surt a Brescia (Llombardia,
Itàlia) el primer número de la
publicació mensual Il Piccone.
Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La
verità ci farà liberi» (La veritat ens
farà lliures). En va ser el responsable
Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta,
Morel, Leda
Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que
signaren amb
pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció,
anticlericalisme, antimilitarisme,
cultura, història, poesia, Primer de Maig,
prostitució, repressió, vaga, etc.
Només
en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.
***
- Tragèdia de Iàmbol: El 26 de març de 1923 a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Iàmbol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.
Naixements
Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894)
- Paul Laumesfelt:
El 26 de març de 1859 neix a l'XI
Districte de París (França) –algunes
fonts citen erròniament altres dates i
altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt–en ocasions escrit Laumesfeld–,
conegut com Paul Le Boiteux. Sos
pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense
Félicité Cheux. Va ser criat per
l'Assistència Pública fins que va fer els 21
anys. A començament de la dècada
dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer
Rochechouart de
París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la
Societat dels Iguals
Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels
Antipropietaris»), fundada per Jean
Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments«à la cloche de bois»–s'encarregava de fer discretament la mudança dels
companys i companyes que no
podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va
ser
sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya,
França), però va ser llicenciat per
coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la
Prefectura de Policia
diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel
grup
anarquista «La Panthère des
Batignolles». Participà en diverses reunions,
però,
segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents
també assenyalaren que
freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant
Martin. El 18 de
juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un«desnonament
clandestí» de mobles embargats al domicili de la
confeccionista Delacour, al
número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà
violentament al conserge Gagelin
que intentà impedir l'acció. En aquestaèpoca estava desocupat des de feia dos
mesos. Inculpat de «desviació d'objectes
embargats», va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas, però després d'una
reclusió preventiva d'un mes, el seu cas
va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien
Bécu,
Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la
confeccionista Delacour
va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal
Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a
quatre mesos. Durant
la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i
participà en
nombroses accions del grup
d'«à la cloche de bois».
El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al
número 25 del carrer Saint
Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit
sobre les parets «Fora
l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera
de 1893 vivia al
número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia,
havia muntat un petit
taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que
després
oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. En aquestaèpoca vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a
domicili amb sa
companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va
casà el 10 de
febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el
tenia diàriament
vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però
negà la seva militància
anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic
d'Autun. En l'escorcoll
de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant.
Inculpat
d'«associació criminal», el 26 de juliol
de 1894 va ser alliberat i el seu cas
va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època
vivia al número 26
del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte
d'estricta
i diària vigilància policíaca. Paul
Laumesfelt va morir el 2 de setembre
de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París
(França).
***
E. Armand
- E. Armand: El 26 de març de 1872 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la sevaèpoca, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Sos pares es deien Bernard Lucien Juin,communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911),Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'EncyclopédieAnarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científic contra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per«complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).
***
Georges Cochon (ca. 1912-1913)
-
Georges Cochon:
El 26 de març de 1879 neix a
Chartres (Centre, França) l'anarquista i
militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares,
bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce
Boulanger. Obrer tapisser,
va servir
en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de
març de 1904 es casà al XIV Districte de
París amb
Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de
1922.
Després de passar tres
anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de
consciència i fundar un
falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el
desembre de 1909, va
ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires
Ouvriers et
Employés» (USLOE, Unió Sindical de
Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un
primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista
Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava
aleshores
mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual
reivindicava la
prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a
termini vençut i
l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la
muda
pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing
número 52, amenaçat
d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada
(«Fort
Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una
pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al
servei de la propietat, només
sortiré obligat per la força.» Assetjat
per la policia, abastit pels veïns
durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta
de la violació del
seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el
tribunal de recursos
d'urgència li va donar la raó i la policia va
haver d'aixecar el setge. Poc
després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una
acció de reallotjament al
Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit
infants en la qual els companys
del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada;
aquesta
acció comportarà el vot per part del consell
municipal parisenc d'un emprèstit
de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges
econòmics per a
famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe»,
fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar
les cases
amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a
coll amb tots els
trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va
compondre
per aquest grup la coneguda cançó La
marche des locataires. Mitjançant
aquesta acció directa de caire lúdic, van
assetjar i okupar tots els habitatges
que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics:
el 10 de febrer de
1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març
el de la Cambra de
Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien
habitatge
per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van
prendre a l'assalt
l'església de la Madeleine. A més
d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril
de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50
famílies,
infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard
Lannes la
vil·la La Vérone amb la complicitat del seu
llogater, el Comte de La
Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36
infants; van ser
expulsats set dies després. En 1912 va començar a
col·laborar en el periòdic
anarquista de Brussel·les Le Combat Social,
on amb Georges Schmickrath i
León de Wreker van publicar articles sota la
rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre
els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va
produir una
escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel
maig Cochon es va presentar a
les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser
exclòs, per les
crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta
organització per«electoralisme», fundant aleshores la
Federació Nacional i Internacional dels
Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de
l'Estat francès,
especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant
manifestació pels carrers de la ciutat, reunint
més de quatre mil persones al
Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat
en el
XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla
del Marne;
el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de
Billancourt, però
quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de
1917.
Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de
guerra a
tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va
publicar a Maintenon
el periòdic Le Raffût,
que va
ser efímer –va sortir una nova sèrie
entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la
Unió Federal de
Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters
(UCL), que en 1946
esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters
(CNL), apropada al Partit
comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de
París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de
gener
de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels
llogaters
i va haver de comparèixer davant un tribunal de
París el 21 d'abril de 1926.
Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop
de Maintenon, va anar
diverses vegades a París durant els anys cinquanta per
evocar els seus records
en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva
casa del carrer Grandes Cours a
Pierres
(Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la
torxa i
durant els anys setanta
van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el
petit
tractat 39 manières de faire râler son
concierge. Es van crear un gran
nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com
ara La
Cochonette; Donnez des logements; Papa
Cochon; C'est
Cochon; V'la Cochon qui
démémage, de Montéhus; Le
chant des
locataires, de Robert Lanoff; o La marche des
locataires, de Charles
d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la
seva lluita
cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là
Cochon qui
déménage. Prélude au droit au logement,
que explicar la història d'aquest
personatge i la seva lluita.
***
Dante Armanetti
- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.
***
Notícia
sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en
el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 21 de novembre de 1936
- Achille Blicq:
El 26 de
març de 1889
neix a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França) el
lliurepensador
i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Sos pares es deien
Alfred Auguste
Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora
belga, i tingué
cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909
portà la contradicció«anarquista-llibertària»
en la conferència pública
contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a
Comines pel grup local del moviment catòlic «Le
Sillon» de Marc Sangnier. El 19
d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb la mestra
Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean
Jacques Achille Blicq.
Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de
Lilla. En 1925 vivia al
número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A
finals dels anys vint fou un dels
responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord
de la Plataforma
Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno
(«Plataforma
d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i
1928, quan
l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als
anarquistes individualistes
encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat
l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari
del
Congrés de la Federació del Nord de
Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se
celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat
regional del Nord de la
Federació Nacional dels Lliurepensadors de
França, organització per a la qual
va fer conferències. Col·laborà
regularment en Le Libertaire i en
1934 participà en la redacció d'articles per a
l'Encyclopédie Anarchiste
de
Sébastien Faure –curiosament, veient la seva
trajectòria posterior, va escriure
l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era
representant del Comitè d'Acció Laica de
Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al
seu domicili, al número 14
del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie
Sociologique», que sembla que només
venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a
membre del Comitè d'Acció Laica
(CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la
Lliga
Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva
fundació, va ser membre
del seu comitè de direcció i fou un dels signants
del «Manifeste pour une
conférence nationale contre la guerre et l'union
sacrée», publicat el 12 de
juliol de 1935 en Le Libertaire.
Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea
Anarquista de
Lilla contra la guerra i contra la «Unió
Sagrada». Com a membre de la LICP, signà
el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14
de maig de 1936 al setmanariLa Barrage. El 27 de juny de 1936 va
fer la conferència «La leçon d'une
grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A
principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien
Faure a Catalunya i al front
d'Aragó per a veure les realitzacions
revolucionàries que es portaven a terme.
En retornar a França va fer amb Sébastien Faure
una gira de conferències (Bordeus,
Marsella, Montpeller, Niça, París,
Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la
Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre
de 1936 al Teatre
de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la
Salle Olympia Cinéma de
Marsella (Provença, Occitània), on assistiren
unes 1.500 persones, o la
celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En aquestaèpoca va publicar una sèrie d'articles sobre la
Revolució espanyola en Le
Libertaire. Amb altres companys (Édouard
de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert,
etc.), fou animador del grup de
l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer
Léon Gambetta. Posteriorment
s'establí a Saint-Cloud (Illa de França,
França), on regentà un comerç de
gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta
ciutat animà diversos grups
anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava«força
intel·ligent, bon orador i propagandista
influent». El 14 de novembre de 1938
va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. En 1939 la policia anotà
que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols
internats als
camps de concentració. Instal·lat a
París (França), el 13 de desembre de 1939
va ser detingut per ordre del governador militar i, sota
l'acusació d'«activitats
anarquistes», tancat a la presó parisenca de La
Santé; el 14 de gener de 1940,
però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat.
Durant l'Ocupació
s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat«gerent-administrador ari» de
l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès
Wolf Schoumann, al número 6
del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11
d'agost de 1941
dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de
França, França), en
nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una
clínica propietat
del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta
estava
ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al
número 21 de l'avinguda Alfred
Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial
els propietaris de
l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i
malversació», però
el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs
assenyalaven que vivia
en un pavelló molt luxós i que gaudia
d'importants recursos econòmics. A finals
de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de
maquinària agrícola«Magnier-Bedu»
de Groslay (Illa de França, França) en nom de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig–
de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de
França,
França).
***
Raymond Callemin en una foto policíaca
- Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.
***
Manuel
de Castro
- Manuel de
Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario
(Santa Fe, Argentina) l'escriptor,
poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de
Manuel de
Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad
Pardiñas, concertista de piano i
pintora; ambdós es conegueren a la Corunya
(Galícia) i enamorats fugiren a
París (França) i d'allà a la ciutat
argentina de Rosario, on es casaren
civilment. El fill de la parella s'educà a
Córdoba (Córdoba, Argentina) i
després estudià al Seminari Conciliar de
Concepción (Concepción, Xile). De molt
jove quedà orfe de mare, primer, i de pare,
després –vidu reingressà al
sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on
restà definitivament. A la
capital uruguaiana participà de la bohèmia
literària –va fer una bona amistat
amb Ernesto Herrera– i també s'introduí
en els
grups anarquistes, experiència
que més tard recrearà en la seva
novel·la Oficio de vivir. Buenas y
malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils
publicà més tard la
sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La
Mañana. En 1928 publicà Historia
de un pequeño funcionario, crítica
a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en
diferents publicacions, com
ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla
(Santiago de Chile), Clarín
(Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la
poesia, la novel·la i el conte.
En els seus últims anys creà la seva
pròpia editorial, Banda Oriental, on
publicà les seves obres. El seu art taurí
recorregué les places de Montevideo,
Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels
trenta, convidat pel
British Council, viatjà a Londres per mediació de
l'ambaixador britànic a
l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i
d'edició de revistes
culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio
Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en
les Jornades Poètiques
celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats
més aclamats van ser adaptats
al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves
obres destaquen Canto
de oro (1917), Las estancias espirituales
(1919), El padre Samuel.
Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela
picaresca
americana (1937), Lámpara. Vigilias de
la luz y la flauta (1938), Meridión.
33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración
de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de
Manuel Rodríguez, Manolete
(1949), Retorno (1951), Hernandarias.
Exploración poética on ocho
cantos (1951), Pastoral melacolía y
otros poemas (1954), El
enigma del ofidio (1955), Encantamiento.
Poesía sobre motivaciones
infantiles (1955), Festival y
transfiguración de Helena. Treinta poemas
de amor (1957), Hernandarias.
Exploración poética en XIII cantos
(1957), Espantapájaro. Poesía sobre
motivos infantiles y un cuento
(1960), El nuevo encantador (1961), Laurel
sangriento. Épica nativa
(1961), Humo en la isla (1962), Metafísica
del vino y otros poemas
(1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio
(1964), Víspera y
olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La
vida bohemia.
Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En
les seves obres descriu
la impersonalitat burocràtica, la incomprensió
que separa els éssers humans, el
món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera
realista i alhora
filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a
Montevideo
(Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la
Secció d'Arxiu i
Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat
de Humanitats i Ciències
de l'Educació de la Universitat de Montevideo.
***
Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig
- Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) –altres autors citen Barcelona– el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes –posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís –que finalment acabà en Falange Espanyola–, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.
Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)
---
