Anarcoefemèrides
del 19 de març
Esdeveniments
Premsa obrera
- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandant. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Beccaria, l'«anarquista» Jesús, Sòcrates i Voltaire. Només sortiran dos números més, el 26 de març i el 2 d'abril d'aquell any.
***
Cartell
de l'acte
- Míting de
commemoració de la Comuna: El 19 de
març de 1890 se celebra al South Place Institute
del barri de Finsbury de Londres (Anglaterra) un míting per
commemorar la
proclamació de la Comuna de París organitzat per
la Socialist League (Lliga
Socialista). En el míting intervingueren destacats
intel·lectuals socialistes i
anarquistes, com ara Benjamin Feigenbaum, Robert Bontine Cunninghame
Graham,
Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Edward i Eleanor Marx Aveling,
William
Morris, Charles Wilfred Mowbray, David John Nicoll, Henry Halliday
Sparling i
John Turner, entre d'altres. Durant l'acte es cantaren
cançons revolucionàries
i es va vendre literatura obrera en diferents idiomes.
***
Capçalera
del primer número de Le Tire-Pied
- Surt Le Tire-Pied: El 19 de
març de 1890 surt
a Nancy (Lorena, França) el primer número del
setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune
Libre. Organe des travailleurs et des
revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita
de la Declaració dels Drets de
l'Home i del
Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la
insurreccióés, pel
Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets
i el
més
indispensable dels deures.» Aquesta publicació
rebé
el nom de «Tirapeu» gràcies
a la importància que la indústria sabatera tenia
a la
ciutat de Nancy. D'antuvi
reivindicava la «República Social i
Democràtica» i, més tard, la«Revolució
Social», suprimint els epígraf de «La
Nació» i «La Llei» de la
capçalera a
partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable
de
la redacció va
ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després,
Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella.
Molts d'articles feien referència al món sindical–ajudà a crear dues Cambres
Sindicals– i a la indústria sabatera. Trobem
articles de
Camélinat, Sébastien
Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri
Gaté, G.
Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel,
Eugène
Humbert, Jehan, Jehanpierre,
J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon
Mège, Mélo-Méli, Miserey,
Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean
Richepin,
Séverine,
Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout,
Véronique, Louis Villate,
etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i
quatre números més
en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de
1891.
Nombrosos
números sortiren amb publicitat. Tenia força
relació amb La Révolte,
periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer
propaganda i publicà articles.
***
Exterior de la plaça
de braus Les Arenes (19 de març de 1919)
- Assemblea de Les Arenes:
El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de
Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca
assemblea on es
decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia
realitzat
un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia
(Barcelona) on el Comitè de Vaga
havia d'informar sobre el resultat favorable de la
negociació del conflicte
(readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada
de vuit hores) amb
l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de
l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de
la mediació del governador
civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que
milers de
treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que
s'organitzaria una
assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A
l'assemblea de Les Arenes van
assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça
es va omplir de
gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En
iniciar-se
l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que
durant 44 dies havia demostrat
una gran seguretat i molta habilitat. Començà
Simó Piera donant a conèixer els
acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael
Gironès, Francesc Miranda
Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien
grans dificultats per
fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i
després per la
disconformitat que expressaven els sectors més
radicalitzats, partidaris de
continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats
fossin en
llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en
català, és d'antologia i va fer
que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí,
Piera, com a cap del Comitè
de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a
anar demà a
treballar?», i un sí unànime li
contestà. El 20 de març els treballadors van
tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser
represa. Passat el
termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79
presos que
quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara
continuaven en les mateixes
condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità
general de Catalunya, i Severiano Martínez
Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar
les
negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els
acords del governador
civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra
sortida que complir la
paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga
general a tot Catalunya
el 24 de març de 1919.
***
Portada
del primer número de Germinal
- Surt Germinal: El 19 de
març de 1920 surt a
Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del
setmanari socialista i
anarquista Germinal. Semanario de
propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e
letras.
Aquesta publicació, que nasqué com a
conseqüència de la vaga general de juny de
1919, era l'òrgan d'expressió oficiós
del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros
e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes)
i va
estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són
de temàtiques molt
diverses (sindicalisme, notícies orgàniques,
teoria, comentaris polítics,
poesies, etc.). El periòdic participà, i
ressenyà, el III Congrés Obrer
Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero
(Rio de
Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo,
Antonio
Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López,
Eustacho Marinho, Astrojildo
Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre
d'altres. Publicà
propaganda comercial. Només sortiren dos números
més, el 3 d'abril i l'1 de
maig de 1920.
***
Ressenya
del míting publicada en La Vanguardia del
21 de març de 1933
- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.
***
Cartell
de l'acte
- Celebració del
140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de
2011 se celebra als locals del
Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri
de
Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una
jornada de celebració del 140
aniversari de la proclamació de la Comuna de
París. Els actes, organitzats pel MAC,
comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The
Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de
Bertolt Brecht Die
Tage der Commune; un concert
acústic de Brendan McGloin; una sessió
discogràfica a càrrec del discjòquei
Hamburger
Lady; i la presentació del número zero de la
publicació anarquista Black
Light.
Naixements
Charles-Ferdinand Gambon
- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i VitoireÉlisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.
***
Foto
policíaca d'Adolf Brylicki (1900)
- Adolf Brylicki: El
19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi
Austríac; actualment Polònia)
l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com AdolpheBrilitzki.
Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a
Budapest (Imperi
Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí
al moviment anarquista.
Posteriorment s'establí a Viena (Imperi
Austrohongarès, actualment Àustria), on
fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt,
periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser
expulsat de l'Imperi
Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt
Gallen (Sankt Gallen, Suïssa),
on treballà de sabater i, segons els informes
policíacs, passava il·legalment
propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva
expulsió, juntament amb
altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner,
Théodore Daschner,
Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed,
Louis Heilmann, François
Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard,Étienne Nikitscher, Antoine
Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules
Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze,
Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no
havia cap prova que
aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser
expulsades pel simple
fet de ser anarquistes. A França sembla que
s'establí d'antuvi a Marsella
(Provença, Occitània) i posteriorment a
París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7
de maig
de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una
estada a Anvers (Anvers,
Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va
decretar l'expulsió en dues
ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França)
fundà un grup anarquista del
qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La
primavera de 1900
passà de França a Suïssa,
però les autoritats helvètiques, comprovant que
tots
els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la
frontera
austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va
ser interrogat per
la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un
atemptat contra
l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes
més tard per manca de
proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La
policia austríaca va
enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre
la seva persona a la
policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)
- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
![Louis Héritier [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier01.gif "Louis Héritier [IISH]")
Louis
Héritier [IISH]
- Louis Héritier:
El
19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de
març de 1861– neix a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat
dirigent socialista, Louis
Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic.
Marxà cap a París (França), on
es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste
Blanqui. El 14 de
desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de
França. Durant un míting
celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes
russos parlaren
sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes
paraules en honor
dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la
policia, no va patí
represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb
altres (Claude
Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard,
Ed.
Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra
l'expulsió de
Piotr Kropotkin. En 1883, després de la
prohibició de l'aferrament d'un gran
cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida
a la commemoració
de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de
París, els anarquistes van
aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell
on s'anunciava una
reunió pública per al 17 de març. A
finals de juliol intentaren de bell nou
aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia
davant de
l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis
Grussel i
l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière,
restà algunes setmanes empresonat. El 5 de
setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus
sis
companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les
autoritats federals suïsses el consideraven com un dels
principals anarquistes
ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François
Dumartheray i altres, i,
sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys
anarquistes. En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa.
Després de diverses estades a
Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en
contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent
sindicalista legalista i,
amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste
Genevois (POSG,
Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de
desembre de 1893
assistí com a delegat del POSG al II Congrés
Internacional dels Estudiants i
Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En
aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La
Revue Socialiste (1895) i Le
Devenir
Social (1896), i l'alemanya Die
Neue
Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de
la República i
Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer
de Llengua Francesa de Lausana
(Vaud, Suïssa). És autor de Une
honte
pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national
(1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices
du Comité électoral
ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892)
(1892), Jean-Paul Marat avant 1789
(1896) i Geschichte der französischen
Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher
Darstellung
(1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres.
Considerat un dels
pares del socialisme reformista suís, Louis
Héritier va morir tísic el 19 d'agost
de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Notícia
de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel
apareguda en el diari parisenc Le Siècle
del 9 de desembre de 1912
- Laurent
Hansmoennel: El 19 de març de 1893 neix a
Levallois-Perret (Illa de França,
França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Laurent
Hansmoennel. Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie
Grauffel, i
regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de
la
Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a
començament de
1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les
Joventuts
Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat
observador el 18
de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts
Sindicalistes de l'Oest
celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912
col·labora en Le Mouvement
Socialiste. El 4 de
desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François
Parmeland, el qual
l'havia succeït al front del secretariat del Comitè
d'Entesa, i Alphonse Roussel,
arran de la detenció de diversos anarquistes
antimilitaristes (Louis Lecoin,
Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le
Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les
autoritats
de «sabotejar la mobilització»,
però finalment ell no va ser processat.
Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè
d'Entesa i fou un
dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes
del Sena, celebrat
entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà,
defensant la línia
confederal, contra la radicalització d'una part de les
Joventuts Sindicalistes.
A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè
d'Entesa, cosignà un
cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per
aquest fet, el 3 de setembre de
1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand
Bellenger, René
Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse
Roussel), per«incitació de militars a la
desobediència», però tot el
procés va ser
sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat
a files
per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al
167
Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de
1914 intentà crear
un grup antimilitarista dins de la caserna, però,
estretament vigilat per les
autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser
impossible
portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran
Guerra, participà
activament en la defensa de França, justificant la seva
presa de posició en una
carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a
primera línia
del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre–13 de
desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de
guerra al bosc de Remières (Seicheprey,
Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament
amb la Creu de Guerra amb
Estrella de Plata.
Laurent
Hansmoennel (1893-1914)
***
Gino
Gatti (ca. 1920)
- Gino Gatti: El 19
de març de
1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista
expropiador Giuseppe
Baldi, més conegut com Gino Gatti.
Sembla que fou capità d'enginyers de
l'Exèrcit italià i lluità en la Gran
Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al
seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva
llibertària, participant
com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a
l'Argentina,
entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En
1928 s'instal·là a
Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb
altres companys
anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després
s'integrà en el grup
expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una
fuga de militants
anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai);
aquesta
evasió es realitzà el 18 de març de
1931 i havia estat l'encarregat, gràcies
als seus coneixements sobre construcció de fonaments i
d'explosius, de
realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria,
que possibilità la fuita. A
partir d'aquesta data serà conegut en els cercles
anarquistes com El
Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de
Buenos Aires,
gràcies a informacions de la policia política de
la capital, en col·laboració
amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats
feixistes romanes de les
seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes
gràcies a
una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya
Primina Romano –germana
de Giuseppe Romano (Remé), anarquista
expropiador del grup de Severino
di Giovanni– i sa filla de set anys, serà
activament buscat
per la policia.
Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de
l'Opera di
Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia
política feixista,
ordenà personalment la seva recerca per evitar que
desembarqués a Europa. L'11
de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio
Morán i altres, que
assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit
José W. Rosasco, cap de la policia
política de La Plata de la dictadura del general
José Félix Uriburu i
interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la
repressió contra el
moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a
Córdoba, jutjat el
juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal
d'Ushuaia. Durant el
judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres
d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis
més de cent presoners
havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics
s'encarregà de la
planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una
certa llibertat de
moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys
quaranta recobrà la
llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires
(Argentina).
***
Giuseppe Gialluca en una foto policíaca
- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).
***
Necrològica
de José Portolés Rodríguez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
de l'11 de maig de 1961
- José
Portolés
Rodríguez: El 19 de març de 1903
neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Portolés
Rodríguez, conegut com El Cartero.
Sos pares es deien Manuel Portolés i Basilisa
Rodríugez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser
detingut a Calanda arran de l'aixecament anarquista de desembre de
1933. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
El 31 de març de 1939, des del
camp de concentració de Judes de Sètfonts
(Llenguadoc, Occitània), demanà a
l'ambaixada de Mèxic, amb altres companys de
barracó (Fernando Hurtado Gómez,
Esteban Labarias Prades i Martín Vidal Garcés),
poder emigrar a aquest país,
sol·licitud que va ser denegada. En el exili
milità en la Federació Local de
Montalban de la CNT. Sa companya fou Joaquina Martín.
José Portolés Rodríguez
va morir el 19 d'abril de 1961 en un accident de circulació
davant del seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat
l'endemà en aquesta
població.
***
Necrològica
de Nicolás Mallén Ortín apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 10 de desembre de 1953
- Nicolás
Mallén
Ortín: El 19 de març de 1904 neix a
Montalbán (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén
Ortín. Sos pares es deien Ángel Mallén
i
Teresa Ortín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), després
del triomf franquista s'exilià a França, on
treballà de jornaler i milità en la
Federació Local de Castres de la CNT. Nicolás
Mallén Ortín va morir el 21 de
novembre de 1953 a Castres (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990
- Enric Llorens Jaime: El 19 de març–algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986
- Ferran Alemany Fernández:El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del«Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.
***
Necrològica
de
Francisco Rodríguez Caro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit de
l'1 de maig de 1987
- Francisco Rodríguez
Caro: El 19 de març de 1909 neix aÉcija
(Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Rodríguez Caro.
Sos
pares es deien Amador Rodríguez i Dolores Caro. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble per les
muntanyes i passar a zona
republicana, on va ser immediatament mobilitzat en una
batalló de cavalleria.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial residí a Romanhac
(Alvèrnia, Occitània) i milità en la
Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa
companya fou Dolores Jiménez Reyes. Francisco
Rodríguez Caro va morir el 8 de
gener –algunes fonts citen erròniament el 9 de
gener– de 1987 a l'Hôtel-Dieu de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània).
***
José
Torremocha Arias
- José Torremocha Arias: El 19 de març–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Sos pars es deien Pedro Torremocha, pagès, i Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
---
