Anarcoefemèrides del 18 de març
Esdeveniments
Els canons del 18 de març, de Tardi
- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.
***
La bandera roja
- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder– i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.
***
La bandera negra, gravat de Falké
- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.
***
Portada
del primer número de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.
***
Portada
del primer número d'A
Gréve
- Surt A Gréve: El 18 de
març de 1908,
aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal)
el primer número del
diari sindicalista revolucionari A
Gréve.
Diario operario da manhã.
Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda
Social (GPS), format per
treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel
sindicalisme
revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent
responsable i com a
principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic
estava dirigit i
editat per un col·lectiu de redactors i de
tipògrafs que treballaven
gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es
distribuïa als carrers
lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes,
molts dels quals
havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El
diari
advocava per una convergència entre socialistes i
anarquistes i, malgrat es va
fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es
mantingué
totalment independent de qualsevol grup polític i no
mostrà preferència per cap
candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el
catalitzador del
Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la
intensa lluita obrera que
donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910
i a la instauració de la I
República portuguesa. Hi van col·laborar, entre
ells alguns socialistes, José
Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto
César dos Santos, António
José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho,
Hilário Marques, João Pedro dos
Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira,
Luís Calvet de
Magalhães, Campos Lima, José Benedy,
José Falcão, Deolinda Lopes Vieira,
Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos
i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de
1917 sortí una nova època del
periòdic, amb el subtítol «Setmanari
obrer
sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a
director i redactor principal,
que durà dos anys.
***
L'atemptat
d'Schinàs segons un dibuix de l'època
- Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia.
***
Carboneria"El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita
- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti–que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»
***
Ressenya
del míting apareguda en El Heraldo de Madrid
del 19 de març de 1931
- Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola.
***
Capçalera de L'Internazionale
- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.
***
Especial sobre Agustín Rueda en la Soli
- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Ressenya
sobre el míting apareguda en el periòdic
madrileny Hoja
del Lunes del 19 de març de 1979
- Míting
confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a
la plaça de toros de Vista
Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un
míting de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren
Frederica Montseny, que
parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i
l'exsecretari del Comitè Nacional
confederal Juan Gómez Casas, que va fer una
crítica dels resultats electorals i
de la repercussió que aquests podrien tenir en les
condicions laborals i
sindicals dels treballadors.
Naixements
Lucien Descaves
- Lucien Descaves:El 18 de març de 1861 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Era el fill primogènit d'Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdicGrenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per«injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquestaèpoca vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la«Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution,L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux,Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste,Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais.Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça–,La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres.En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Giuseppe
Luppi
- Giuseppe Luppi: El
18 de març de 1875 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista
i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi
i
Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del
segle en el moviment
anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits
sediciosos». A començaments
del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la
Baixa Mòdena.
Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola,
on ocupà càrrecs de
responsabilitat en la seva directiva, i participà en
congressos sindicals
esdevinguts a la província de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). En el
Congrés
per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra
del Treball
de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la
ponència dels anarquistes de Mòdena
que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués
adherir a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball) o a
la Unió Sindical Italiana (USI), creant així unaúnica Cambra del Treball provincial,
ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a
la divisió del moviment obrer
de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una
d'orientació socialista
i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920
participà en el robatori
de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena
per a defensar-se
en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va
ser jutjat
per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni
Bassoli, més tard
assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del
moviment anarquista
local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que
restaren
actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de
1925 participà, amb
Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de
l'USI celebrat a Gènova (Ligúria,
Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista
revolucionari. En
1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la
policia no
participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda
del feixisme, el
juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant
de les organitzacions
sindicals lliures i formà part del Comitè de
Coordinació Unitari Antifeixista.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la
Cambra del Treball de
Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Giuseppe
Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de desembre de 1909
- Paul Jupin: El
18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia,
França) l'anarcoindividualista i
antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin,
sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava
la vida fent de
serraller i el
7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells
antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia,
França) i tancat a
Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del
departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer
d'automòbil a Avocourt (Lorena,
França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX
Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera.
L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la
policia, deixà de fer propaganda anarquista i
antimilitarista. L'octubre de
1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del
Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Ernesto Bonomini
- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).
***
Necrològica
de Luis Verde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de desembre de 1962
- Luis Verde:
El 18 de març de 1910 neix a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Luis Verde, conegut com Madriles.
Militant del Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
en 1935 va ser ferit
de bala al ventre per la policia. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà de milicià. Greument ferit a
Sástago (Saragossa, Aragó,
Espanya), va ser enviat a rereguarda, on ocupà un
càrrec de responsabilitat en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Durant l'Ocupació nazi va ser deportat a Alemanya.
Després de la II Guerra
Mundial treballà en diverses obres de construcció
dels embassaments. Establert
a Foix, milità en la Federació Local de la CNT.
Luis Verde va morir el 28
d'abril de 1962 al Centre Hospitalari Ariège Couserans de
Foix (País de Foix, Occitània),
tres mesos després de la mort
de sa companya i deixant dos infants de 9 i 11 anys.
***
Necrològica
de Juan Segura Navarro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993
-
Juan Segura Navarro: El 18 de març de 1911 neix a Cuevas del
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Segura Navarro, que va fer servir el pseudònim Molina. Ciclista
professional, entrà a formar part del moviment llibertari de
molt jove. Parent
del cardenal Pedro Segura y Sáenz, aquest va intentar
allunyar-lo de
l'anarquisme. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) durant els anys republicans. Amb la
bicicleta es
dedicava a recórrer les barriades barcelonines amb els
segells de la cotització
durant els períodes de clandestinitat. En 1939, amb el
triomf franquista, passà
a França. Capturat pels nazis, va ser enviat a treballar a
la refineria de
Lavéra (Lo Martegue, Provença,
Occitània), on va ser torturat (li arrabassaren
les ungles d'una mà). Aconseguí fugir-ne i passar
pel massís de les Alpilles a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), amb el
pseudònim Molina.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Marinhana (Provença,
Occitània), on
fou secretari de la CNT local i acudí a plens confederals en
la seva
representació. Juan Segura Navarro va morir el 13 de març de 1993 a Marsella
(Provença,
Occitània).
***
Luis
Ochagabias Vélaz
- Luis Ochagabias
Vélaz: El 18
de març de 1915 neix al barri d'Iseca Nueva de Liendo
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias
Vélaz–a vegades el
primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia,Ochagavias, Ochagabia,Ochavavía, Ochogavía,Achagavías, Ochagutia,
etc.) i el segon també (Vela,Vélez, etc.)–,
que va fer servir el
pseudònims Andrés
Herrero Campo i José
Santamaría Cruz. Sos pares es
deien José Ochagabias Cabada, llaurador, i María
Vélaz Avendaño. Polidor de
professió, milità en el
moviment anarquista i en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El març de
1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia,
País Basc). Durant la guerra civil
fou milicià i amb la militarització de les
milícies tinent de la 98 Brigada de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
des d'on en 1938 va enviar un
donatiu per al periòdic Galicia
Libre.
Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser
reclòs a la presó
madrilenya de Comendadoras sota l'acusació
d'«auxili a la rebel·lió»,
però va
ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar
reclòs en
diferents presons (Palència i Santander) per diversos
atracaments. Amb el pres
José San Miguel Álvarez, expert en evasions,
simulà una malaltia als ulls mitjançant
l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de
la Presó Provincial de
Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta
ciutat, conjuntura que
aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias
Vélaz va
caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un
enfrontament amb la
policia franquista en el qual van morir dos agents.
***
Gabriel Rebolé Redín
- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat erròniament com Rebolet. Sos pares es deien José María Rebolé i Gregoria Redín.Es crià a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España. Sa companya fou Clementina González. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 al Centre Hospitalari Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).
Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)
***
Necrològica
de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977
- José Vicente
Burillo: El 18 de març –algunes fonts
citen el 17 de març– de 1916 neix a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Villanueva de Gállego
(Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista
José Vicente Burillo. Sos
pares es deien Pedro Vicente i Ángela Burillo. Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Villanueva de Gállego
(Saragossa, Aragó, Espanya),
quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí
fugir i arribar a zona
republicana travessant les muntanyes. Enrolat en la «Columna
Durruti»,
participà en combats als fronts d'Aragó i de
Catalunya –segons algunes fonts el
30 de novembre de 1936 estava destinat, amb son germà Pedro
Vicente Burillo, en
la II Columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
al destacament
d'Alcubierre al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat als
camps de concentració de
Vernet i de Sètfonts. El desembre de 1939 va ser enviat a
treballar a les mines
de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en les vagues dels miners i va ser novament
internat al camp de
Vernet fins el 5 de juny de 1944, quan els nazis l'enviaren al camp
disciplinari de l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand
del canal de la
Mànega, aleshores ocupada pel nazis, d'on el 18 d'agost
d'aquell any aconseguí
fugir-ne. Entre el 10 i el 12 de maig de 1945 participà en
el Congrés de
Federacions Locals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se
celebrà a
París (França). En 1947 es va reintegrar a les
mines de La Grand Comba i milità
en la Federació Local de la CNT. Amb una silicosi del 100%,
va ser declarat no
apte per a la feina, però continuà militant fins
el seu final. Sa companya fou
Basilia Anita Miral, amb qui tingué dos infants, Anna i
Colette. José Vicente
Burillo va morir el 3 de març de 1977 al seu domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Gabriela
Lahuerta Giménez
- Gabriela Lahuerta
Giménez: El 18 de març–algunes fonts
citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a
Bronchales (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez,
també coneguda com Gabriela Aspas,
pel llinatge de son
company. Sos pares, masovers, es deien Salvador Lahuerta
Monzón
i Rafaela Giménez Rezusta, i ella era la tercera de set
germans
i
germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la
família va ser
detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble
pogueren fugir i passar a zona
republicana. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou
infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital
de sang d'Utiel
(Plana d'Utiel, País Valencià) conegué
el militant anarcosindicalista Gabriel
Aspas Argilés, que més tard esdevingué
son company. Després d'Utiel marxà cap
al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País
Valencià), on part de sa
família s'havia refugiat, i treballà amb una
germana en una fàbrica de
laminació per a material bèl·lic. En
1938, a València (València, País
Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas
Argilés. En 1939, amb el triomf franquista,
Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de
presó en presó,
treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va
ser tancat
definitivament a la presó de València. A la
garjola, Aspas pogué conèixer sa
filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa
família es traslladà a Benaixeve
(Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a
la central elèctrica del pantà.
Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT
clandestina i
ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària
i realitzà tasques
d'intendència fins que la parella fou detinguda i
empresonada. A causa de la
seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser
recollida, amb sa
segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser
recollida
per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada,
ambdós treballaren
picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la
parella decidí passar
clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns
mesos després ella amb
ses nines. La família s'instal·là a
Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va
morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de
2000 al seu domicili de Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)
---
