Anarcoefemèrides
del 17 de març
Esdeveniments
L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt
- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.
***
Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)
- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.
***
Portada
del fullet de l'edició de la conferència de Julia
Bertrand
- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España
Democrática del 13 de març de 1940
- Aniversari de la
mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es
commemora al Cercle Italo-uruguaià «El
Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la
mort de l'editor i
propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va
produí el 16 de
març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula
oradors de més de 15
institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president
d'«El
Progreso». L'homenatge consistí en un funeral
laic, en concerts musicals i
corals i en recitats.
***
Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)
- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada de
Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a
l'antiga seu de la Central Nacional
Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista
de Barcelona (Catalunya) una
conferència del propagandista anarquista i
anarcosindicalista Ramón Liarte Viu
sota el títol «La CNT ante su futuro congreso
nacional». La xerrada va ser
organitzada per la Secretaria de Formació de la
Federació Local de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V
Congrés
Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de
desembre de
1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit
en dues tendències.
Naixements
Foto
policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)
- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Carlo Colombo
-
Carlo Colombo: El
17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la
vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes
més actius de Milà,
mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes
ciutats italianes i
estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey,
EUA). Es
va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara
Pietro
Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni
Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni.
***
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)
- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).
***
Foto
policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)
- Alfred Grandidier:
El 17 de març de 1875 neix a
Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista
Alfred Grandidier. Sos pares,
jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise
Joséphine Richoilley, i
la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis.
A començaments dels
anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual
també formava
part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves
activitats anarquistes,
que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10
anys de prohibició de
residència per «desvalisament»,
l'octubre de 1893 es refugià a Londres
(Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894
el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia
refugiat a
Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el
Tribunal
d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva
extradició a França
acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a
Saint-Ouen (Illa de
França, França). Va ser amagat pel
germà del company anarquista suís Latour al
barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de
Bèlgica,
va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va
ser reenviat
a Bèlgica. Després retornà a
França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a
Amiens (Picardia, França) amb Hélène
Hermine Sauval. Sembla que a partir
d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es
casà amb Alphonsine
Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent
calces. Alfred
Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de
Saint-Denis
(Illa de França, França), sembla que d'accident
laboral als Ateliers et
Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on
feia
feina.
***
Necrològica
d'Adrián Torres López apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 24 de juny de 1954
- Adrián Torres
López:
El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes
(Plana
d'Utiel,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Adrián Torres López.
Sos pares es deien
Trifón Torres i Juana López. Milità
des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu
poble i
posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de
Fuentesrobles
(Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem
militant a la
Federació Local
de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs
sindicals.
Durant
el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La
Grand Comba. Sa companya fou Miguela García.
Després d'un atac
de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres
López va morir el 5 de juny de
1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc,
Occitània).
***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924
- Pierre Le Flaouter: El 17 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Sos pares es deien Jean Pierre Marie Le Flaouter, ferrer al Fort d'An Oriant, i Marie Françoise Souiller. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».
***
Ettore
Torricelli
- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de
1917)
- Josep Cuadradas
Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de
Gràcia, actualment Barcelona
(Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares
es deien
Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i
d'impressor i va
participar activament en els fets revolucionaris de la«Setmana Tràgica» de
juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila
de
Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui
tingué un infant. Emigrà a França,
arribant-hi
el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista
militant, propagandista perillós i
partidari de l'acció directa». Després
d'haver fet la verema a Cornellà de la
Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels
serveis de col·locació
estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de
Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus
apareguda en el diari parisenc L'Écho de
París del 10 de febrer de 1912
- Alexandre Britannicus: El 17 de març de 1889 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya)– l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de«vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).
***
Foto
antropomètrica de Léandre Guisseguére
(1937)
- Léandre
Guisseguére: El 17 de març de 1892
neix a Pertús (Provença, Occitània)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Léandre Marius
Guisseguére –citat erròniament
de diferents maneres (Guisegueri, Guiseguerri, Guisseguerri,
etc.). Sos pares es deien Marc Enicé Guisseguére,
jornaler, i Marie Augustine Richaud. Es guanyava la vida com a
empresari en la
construcció, però acabà d'obrer en el
sector. El 5 de juny de 1916 es casà a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Madeleine
Joséphine Mesme. En 1923 va fer costat
econòmicament l'edició diària de Le
Libertaire. En 1926 treballava en la construcció a
Thourotte (Picardia,
França) i en 1927 a Pont-de-Metz (Picardia,
França), on va militar en el
Sindicat de la Construcció, del qual va ser delegat, i va
difondre la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste,Germinal, Le
Libertaire, etc.). En 1927 va participar en una
subscripció a
favor de les famílies dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En 1934 vivia al barri de Brunet de Toló
(Provença, Occitània).
Membre, amb altres destacats anarquistes (Gabriel Diné,
François Dumas, Émile
Gardebled, Marius Garrec, etc.), de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), en
1936 es presentà com a candidat abstencionista a les
eleccions legislatives per
la III Circumscripció de Toló, però
cap cartell es va aferrar i cap butlletí es
va editar. En 1937 vivia al barri de Saint Claude de Grassa
(Provença,
Occitània) amb sa nova companya Joséphine
Carpentier i el fill d'aquesta, el
també anarquista Roland Carpentier (Roland
Guisseguére). En aquesta època
treballava com a cap de colla en l'empresa
de construcció «Delagneau» de Grassa i,
segons informes policíacs, formava part
del grup local de Grassa de la FCL, establert al número 2
del carrer Tour de
l'Oratoire, i en el qual militaven destacats anarquistes (Urbano
Andreoli, Jean
Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni,
Félicité Girolimetti,
Kanik Papazian etc.) –posteriorment aquest grup
s'integrà en la Federació
Anarquista (FA). També en 1937 envià
cròniques a Le Libertaire.
En 1943 vivia al barri de Saint Jacques de Pertús.
Léandre
Guisseguére va morir el 12 de desembre de 1964 a l'Hospital
Chalucet de Toló
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
setembre de 1977
- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).
***
Josep
Antoni
Domènech Agulló
- Josep Antoni Domènech Agulló: El 17 de març de 1896 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants.
***
Guido Kopp
- Guido Kopp: El
17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi
Alemany) el revolucionari
de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era
estudiant, el novembre de 1918 va
ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).
***
Severino Di Giovanni
- Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.
---
