Anarcoefemèrides
del 16 de març
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Zsherminal
- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.
***
Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)
- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.
Regeneración, 262 (16 de març de 1918)
***
Portada
del primer número d'Studi
Sociali
- Surt Studi Sociali: El
16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) el
primer número de la publicació anarquista
malatestiana i antifeixista en
llengua italiana Studi
Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista
bimensual de lliure examen). La
redacció la dirigia
Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo
i
l'administració i la publicació la portava Carlo
fontana, en col·laboració amb
l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van
col·laborar
Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari),
Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez,
Gaston
Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre
d'altres. A
partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi
econòmica d'aquells anys
l'obligarà a interrompre nombroses vegades la
publicació de la revista. En
1935, en morir aquest, l'edició serà continuada
per sa filla Luce Fabbri fins
al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali»
publicà nombrosos llibres i fullets
de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es
troba dipositat a la «Col·lecció
Fabbri» de l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Escriptors–d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»
- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.
***
Cartell
de l'òpera
- Estrena de
l'òpera «Sacco & Vanzetti»:
El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment,
davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa
(Florida, EUA)
l'òpera Sacco & Vanzetti,
escrita
i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de
Matthew Lata al front
de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres
hores i mitja de durada, composta
d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres
idiomes (anglès, italià
i dialecte italià)– està basada en la
música original que Anton Coppola va
compondre per a una pel·lícula documental que son
nebot Francis Ford Coppola
tenia intenció de dirigir en 1995, però que
finalment mai no es filmà. Anton
Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit
escoltà als seus
pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre
aquest tema
que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar
en 1999 gràcies al
suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la
direcció artística de l'espectacle.
L'obra també es pogué veure i escoltar els dies
17 i 18 de març. El fet que en
aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de
cantants, cor
gegant, músics, extres, personal de producció,
etc.) i un gran muntatge escènic
fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt
pressupost (700.000
dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en
diverses ocasions en versió reduïda.
L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els
dos obrers
assassinats legalment per l'Estat nord-americà.
Naixements
Lucy
Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago
- Lucy Parsons: El
16 de març de 1853 neix
a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista
anarquista Lucía Eldine
González, més coneguda com Lucy Parsons
o Lucy Ella Parsons. Era filla
de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un indi creek,
tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle
matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a
esclava. Es va casar
amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut
republicà radical cap el
1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i
començaren a militar en el moviment
obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre
i els
aturats en el periòdic The Socialist
(1878), i participà en la fundació
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el setmanari The
Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels
drets dels afroamericans
víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és
acusat en el cas de la bomba
de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb
quatre companys anarquistes
l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com
a «Màrtirs de
Chicago». Després d'aquesta tragèdia,
Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).
Lucy
Parsons (1853-1942)
***
Ernest
Gégout (1872)
- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier,òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer–de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat.
Ernest Gégout (1854-1936)
***
Niccolò Converti
- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
Notícia
de les classes de Raoul Odin a l'Escola del Propagandista Anarquista
apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9
d'octubre de 1925
- Raoul Odin: El
16 de març de 1874 neix al XI Districte de París
(França) el pastor evangelista
i després anarquista individualista, a més de
poeta, dramaturg i cançonetista,
Raoul Léon Alphonse. Sos pares, no casats, es deien Alphonse
Michel Odin,òptic, i Marie Victorine Meillan, brodadors i modista a
màquina de cosir, i el
fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 6 d'abril de
1876 al
XIX Districte de París. Seguí la
professió de son pare i esdevingué unòptic
força pròsper, arribant a tenir tres botigues a
París en els anys posteriors a
la Gran Guerra. Baptista, sembla que va fer de missioner d'aquesta
confessió a
Algèria durant tres anys. El 16 d'octubre de 1887
parlà en el gran míting
d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels
set anarquistes de
Chicago celebra a la Sala
Favié de París. El 9 de juliol de 1896 es
casà a
Marsella (Provença, Occitània) amb Philippine
Fanny Appy, amb qui tingué un fill,
Ismaël. En aquesta època era pastor evangelista. En
1913 publicà articles en Revue
Française d'Optique et de Lunetterie.
Posteriorment col·laborà en la premsa anarquista
i anarcoindividualista, com
ara L'Ère Nouvelle
(1901-1911), Pendant la
mêlée (1915-1916), Par-delà
la mêlée (1916-1918), L'Insurgé
(1925-1926), L'En-Dehors
(1922-1939) i L'Anarchie
(1926-1929). També va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure i fou autor de diversos fullets, com ara Les quatre géants (1919), Propos subversifs (1925), La
rhétorique du peuple (1926) i L'amour,
la femme et l'enfant (1927, que
va ser traduït al castellà), entre d'altres. Atret
per la poesia, publicà
poemes a diverses publicacions periòdiques (Revue
Littéraire et Artistique, Revue
Mensuelle des Lettres Françaises, etc.). En 1922
dirigí la revista Mon
Théâtre. El 12 de gener de 1925
participà en una conferència
contradictòria, portat l'opinió
llibertària, de
l'abat Viollet sobre el matrimoni al Théâtre de la
Fourmi de París. En 1925
mantingué un plet amb el Sindicat General d'Oculistes
Francesos. Durant la
tardor de 1925 va fer cursos de dicció i
d'oratòria a l'Escola del
Propagandista Anarquista i en aquesta època era membre del
Comitè
Antiparlamentari, del qual Benoît Perrier era el secretari;
del grup de
cançonetistes «La Chanson de Paris», per
al qual feia lletres de cançons i fins
i tot les interpretava, a més de fer actuacions
humorístiques; de la Societat
Literària «La Flamme», per a la qual
també feia d'actor i va escriure peces
teatrals (Amours de moines, L'ane et les deux voleurs, La
belle Impéria, Une bonneà tout faire, Les
colombes, La dernièreétape, En marge,Entre deux cours, Le
fils de
Mariette, Le passé de
l'autre, Réfractaire,Les sept péchés,
etc.); i del «Club des Insurgés». En
1926
col·laborà en Le
Libertaire. El 28 de
febrer de 1926 va fer la conferència
contradictòria «La femme et l'enfant» a
la
Maison des Syndiqués de París, organitzada per«L'Éveil des Jeunes
Libertaires». El 21 de març de 1926 va fer una
conferència sobre Gaston Couté a
la Sala de les Joventuts Republicanes. Durant la primavera de 1926
defensà la
seva concepció anarcoindividualista en una
conferència de Madeleine Colomer i
de Marguerite Guepet al «Club des
Insurgés». El 7 d'agost de 1926 parlà,
amb
altres companys (Harold Bing, Boudoux, Cané, Fels, etc.), en
un gran míting
antimilitarista a la sala La Bellevilloise, organitzat per la Lliga
Internacional de Refractaris a la Guerra. El 29 d'octubre de 1926 va
fer a la
Sala Émile-Zola de Lió (Forez,
Arpitània) la conferència«Liberté ou
autorité?», organitzada pel Comitè
d'Acció Llibertària (CAL). El 7 de novembre
de 1916 parlà, amb Elliane Larivière i Schneider,
en una reunió propagandística
en favor de la «Maison Internationale de la
Pensée» a la Sala des Quakers de
París. En 1926 anuncià en L'En-dehors
la seva intenció d'instal·lar-se a la
colònia anarquista de Mastatal (Puriscal,
Sanjosé, Costa Rica), fundada per l'anarcoindividualista
Charles Simoneau (Pedro Prat), que
encara era poc més que
un projecte. Després de vendre els seus béns,
marxà cap a Costa Rica amb sa
companya i arribà el 12 de gener de 1927 a Mastatal, on
comprà una propietat de
100 hectàrees. Col·laborà en el
periòdic dels colons anarquistes Le
Semeur (1925-1928), editat per Miguel
Palomares i Marius Theureau. En 1927 col·laborà
en la revista de San José
(Costa Rica) Repertorio Americano.
Semanario de cultura hispánica. En aquests anys
mantingué correspondència
amb l'anarquista E. Armand i envià
col·laboracions al periòdic L'En-dehors.
Encoratjat per la vinguda
de nous colons, proposà posar la terra a la seva
disposició. Sis mesos després
de la seva arribada havia perdut 30 quilos. En el número 112
de L'En-dehors anuncià
el fracàs del seu
projecte, esgotat per la rudesa de les condicions de vida. A San
José muntà un
basar i creà un magatzem de confecció per a sa
companya. Marxà tot sol cap a
Panamà, amb la intenció de sanejar els seus
negocis. El gener de 1933 E. Armand
li va proposar avançar-li les despeses de tornada cap a
França, però declinà
l'oferta. En 1935 col·laborà en la revista Iniciales.
A Panamà fundà diversos comerços,
tots, però, van fer fallida. Raoul Odin va
morir en la misèria, sembla que cap el 1941, a
Panamà. Malcolm Menzies va
publicar en 2009 la novel·la històrica Mastatal
on s'explica la seva etapa americana.
***
Charles
Reinert (1912)
- Charles Reinert:
El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien
André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es
guanyava la vida com a obrer
a foneries
i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil.
El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie
Chenut.
Anarquista individualista
seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906
començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que
aquest
periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes
convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom
i ser un instrument d'educació
dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari.
També
criticà els conferenciants que es desplaçaven
arreu de França, i especialment Maurice
Vandamme (Mauricius) que
s'enfrontava
amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els
prejudicis
religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on
vivia, col·laborà en
el periòdic La Cravache.
En 1908
deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy
(Lorena, França), on freqüentà els
quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i
antialcohòlics
i tots fusters de professió. Una temporada visqué
a Liverdun (Lorena, França),
on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill
elaborà una falsa quartada per a exculpar
Eugène Diudonné, amic comú, acusant
d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut,
afirmaren haver estat amb
Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa
de l'assalt
d'Ernest Caby, recaptador de la«Société
Générale», i d'Alfred Peemans, el seu
guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que
freqüentava els
Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig
de 1912
la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de
l'impàs de la
Madeleine) de Nancy i empresonada a París
(França), recloent sos dos infants a
l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el
més jove
dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies
després el fuster
Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per
Joséphine Bellot
d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda
Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i
el 28 de febrer de 1913 condemnat
a un any de presó per «encobriment de
criminals»; sa companya Lucie Chenut,
alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926
col·laborà en L'Idée
Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de
França, França). Charles Reinert va morir el 23
de gener de 1949 al XV Districte de París
(França).
***
Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon
- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional–drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.
***
Notícia
sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 10 de juny de 1920
- Georges Reimeringer:
El 16 de març –algunes fonts citen
erròniament el 18 de març– de
1886 neix al X Districte de París (França)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges
Eugène Reimeringer.
Era el
fill primogènit de François
Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse.
Ajustador mecànic de
professió, visqué a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) i milità en activament en
les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de
febrer de 1916 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquestaèpoca treballava de
mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de
París. L'octubre de 1919 era
membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet,
Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault,
Sirolle,
Sauron, etc.), del Buró de Propaganda
Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat
tresorer de la Federació Anarquista (FA) de
París. Entre 1919 i 1922 col·laborà
en Le Libertaire. Molt amic de
l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la
lluita sindicalista.
El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier,
Kreutz,
Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de
l'anarquista Émile Cottin,
aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de
Ministres
frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver
estat amb
Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats
al Mar
Negre, va ser condemnat a un any de presó per«incitació al crim, al pillatge i
a la desobediència»; els altres sis militants
detinguts alhora van ser
condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En
aquesta època
treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran
míting organitzat pel Grup
Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a
la Sala Garrigues
de París, on es parlà de la situació
actual, de la revolució, de la dictadura i
de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per
la Unió
Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta
organització celebrat a
Levallois-Perret (Illa de França, França),
però en la segona jornada abandonà
la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions
legislatives de
1924 figurà com a candidat de la llista
llibertària, amb Le Meilleur i altres
companys, per al departament de Sena i Oise. En aquestaèpoca treballava de
matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França,
França). El maig de 1924, en
substitució de Séverin Férandel,
s'encarregà de l'administració de La
Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la
zona d'Houilles (Illa de França, França) i era
secretari de la secció
d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels
Combatents de la
Pau (LICP), a més de militar en la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la
carretera entre
Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa«Bardet» de París. Georges Reimeringer
va morir el 22 d'octubre de 1977 a Montfort-l'Amaury (Illa de
França, França).
***
Necrològica
de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976
- Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica
de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 d'octubre de 1989
- José Vilas
Camarasa: El 16 de març de 1900 neix a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Sos pares es deien
Juan Antonio Vilas
i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou
regidor municipal per
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó
de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT.
Lluità als
fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França. S'establí a
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Pilar Moret. José Vilas
Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes
de
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a
conseqüència d'un atac cardíac.
***
Proudhon
Carbó i Garriga
- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.
Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)
---
