Anarcoefemèrides del 12 de març
Esdeveniments
Capçalera
de Cultura
Proletaria
- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.
Naixements
Una escena del«Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov
- Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Bonnard apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 24 de
gener de 1894
- Alexandre
Bonnard: El 12 de març de 1861 neix al
XIII Districte de
París (França)
l'anarquista Alexandre Joseph Bonnard, conegut com Brière
i Le Père Peinard.
Sos
pares, no casats, es deien Jean Baptiste Édouard Bonnard,
adober i cotxer, i
Jeanne Marque Arsène Petit, modista i cosidora, i el fill va
ser legitimat amb
el matrimoni de la parella el 21 de març de 1867 al V
Districte de París. Es va
criar als hospicis parisencs. Es guanyava la vida com a obrer sabater.
Fitxat
com a anarquista, en 1888 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del
Sena per diferents delictes a tres anys de presó i a 10 anys
de residència
obligada. A partir de novembre de 1892 va ser contractat i albergat pel
sabater
anarquista Alphonse Ochart al XIII Districte de París. El 22
de gener de 1894 ambdós
van ser detinguts al domicili comú, al 38 del carrer de
l'Espérance; escorcollat
aquest, es van trobar periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, Le
Prolétaire, La
Révolte) i fullets
revolucionaris. A començaments de segle figurava en el
registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Establert a Picardia, en els anys
trenta venia pels
carrers el setmanari comunista llibertari Germinal.
Alexandre Bonnard va morir el 29 de desembre de 1940 a Bailleval
(Picardia, França).
***
Notícia
de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 2 de maig de 1892
- Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Era el fill primogènit de Louis Seyssel, fabricant de tul, i Louise Matheron, teixidora. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). El 13 de juliol de 1899 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada Marie Marthe Doutre. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia amb sa mare, ja vídua i llibretera d'ofici, al número 8 del carrer Merciere. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de François Le Bourbasquet (2 de juliol
de 1894)
- François Le
Bourbasquet: El 12 de març de 1869 neix a
Gournay (Saint-Avé, Bro Gwened,
Bretanya) l'anarquista François Marie Le Bourbasquet. Sos
pares, guardabarreres
ferroviaris a Gournay, es deien Jean Marie Le Bourbasquet i Marie
Catterine
Loisel. Es guanyava la vida com a mosso en una perruqueria. El 29 de
març de
1888 assistí a una reunió convocada per la Cambra
Sindical de Carregadors i la
Lliga contra les Oficines de Contractació celebrada a la
Borsa del Treball de
París (França), a la qual assistirien unes
cinc-centes persones, de les quals
un centenar eren dones, per demanar la supressió de les
oficines de
contractació. En sortir-ne, un grup d'uns tres-cents dels
assistents es
manifestaren, al crit de «Mort als explotadors!» i
cantant cançons
revolucionàries, pels carrers del Mercat Central
d'Abastaments i algunes oficines
de col·locació resultaren destruïdes. Va
ser detingut, juntament amb un cuiner
anomenat Carrat, sota l'acusació d'haver trencat el
rètol d'una d'aquests
oficines de contractació situada al número 123
del carrer Saint-Honoré; gràcies
a les gestions de Joffrin, vicepresident del Consell Municipal, va ser
posat en
llibertat l'endemà. En 1889 va ser cridat a files,
però va ser declarat exempt
en la revisió mèdica. Encara que considerat com a
no militant, figurava en un
llistat d'anarquistes de la policia i l'abril de 1892 vivia al
número 56 del
carrer Reims. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran
agafada,
juntament amb altres 153 anarquistes, sota l'acusació de
pertinença a«associació criminal» i
l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de
juliol d'aquell any
el jutge d'instrucció Pasques demanà informacions
sobre la seva persona a la Prefectura
de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Gregorio Benet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de maig de 1968
- Gregorio Benet: El 12 de març de 1887 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya Maria Cros. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Sa companya fou María Cros. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
***
Bernardo
Aladrén Monterde
- Bernardo Aladrén Monterde: El 12 de març de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén.
***
Foto
antropomètrica de Joan Bertran Lagrifa (4 de juny de 1914)
- Joan Bertran
Lagrifa: El 12 de març de 1893 neix a Sant
Feliu de Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarquista Joan Bertran Lagrifa. Sos pares es deien Teodor
Bertran
i Anna Lagrifa. El 4 de maig de 1910 emigrà al
Rosselló (Catalunya Nord) i treballà
successivament com a obrer de fleca a les poblacions rosselloneses del
Voló (16
mesos), Sureda (un any), Bages (sis mesos) i Perpinyà (des
de l'1 de juny de
1914). Cap el 1918 canvià de professió i
esdevingué xofer d'automòbil al servei
de son germà Jaume Bertran Lagrifa, negociant de vins. Vivia
al número 32 del
carrer Grande la Réale de Perpinyà i era membre
del Centre Espanyol, presidit
per son germà. Segons un informe policíac del 31
de juliol de 1919, va ser
fitxat per la policia de Perpinyà com a«anarquista, propagandista, bolxevic,
violent» i que aprofitava la seva situació de
xofer per a introduir i
distribuir fullets anarquistes pertot arreu, juntament amb els companys
Pedro
Ferrer López, Recadero Gandol Pinsach i José
Miguel Albareda. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Ugo Bonacini
- Ugo Bonacini: El
12 de març de 1893 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista
i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família,
segons la policia,
de «tendència extremista». Sos pares es
deien Augusto Bonacini i Massimilla
Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per«pertorbació
dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos
sense permís». Era membre de
la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de
Mòdena i del grup
anarquista local. En 1912 emigrà a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània),
però a començament de 1914 retornà a
Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a
Sospèl (Provença, Occitània), en les
obres de la línia fèrria Niça-Cuneo.
Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de
Subsistència de
Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les
autoritats militars informaren que
estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a
terme«activa propaganda revolucionària» dins
de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig»
(1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues
i manifestacions i
formà part de l'oficina de col·locació
de la Cambra del Treball Sindicalista,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI). En aquesta època
també col·laborà en el
periòdic quinzenal La
Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball
Sindicalista. Amb Vittorio
Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva
del Fascio
Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa
activitat
propagandística a Mòdena i a la seva
regió. En aquesta època vivia al
número 6
del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del
robatori d'unes
metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de
Mòdena per a
defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres,
després de
la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a
Mòdena; jutjat, va
ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia,
Itàlia), on treballà
al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia,
continuà «professant
les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941.
Després de la II
Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta
retornà al
seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de
1968 a Cavezzo
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13
de desembre de 1921
- Claudius Gillot:
El 12 de març de
1896 neix a Givry
(Borgonya, França)
el
sindicalista comunista i després
anarquista Claudius Gillot. Sos pares es deien Claude Gillot, vinyater
a Barizey (Borgonya, França), i François Dupuis,
jornalera. Es guanya la vida
fent de botoner i el 9 de maig de 1918 es casà a
Méru (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb Antin Angèle Heinerance. Cap el 1920
era el
tresorer del Sindicat d'Obrers
Botoners en Nacre de
Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de
Méru. En aquesta època estava
afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste
(SFIC, Secció
Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser
nomenat
secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en
1922 el prefecte del
departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la
secció comunista. No
obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le
Travailleru du Nord-Est
el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat
secretari del Grup Anarquista de Méru,
creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de
Méru i figurava en el
llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de
febrer
de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el
volgué jutjar per«atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat»,
però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de
setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya,
França).
***
Necrològica
de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 d'octubre de 1989
- Francesc Giné Ribera: El 12 de març de 1897 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Sos pares es deien Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la guerra civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè d'empresa del taller metal·lúrgic col·lectivitzat on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT de l'exili a la regió parisenca. En 1956 s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el 1983 retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat l'endemà.
***
Notícia
de l'acomiadament de Roméo Tailler apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 3
de juliol de 1936
- Roméo Tailler: El 12 de març de 1901 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Roméo Camille Tailler. Sos pares es deien Clément Honoré Tailler, controlador d'autobusos, i Julie Marie Joséphine Planet, tendera. Es guanyava la vida com a impressor tipogràfic. L'1 de juny de 1922 es casà al V Districte de París amb la gelatera Marie Théodora Jossaume, de qui es va divorciar el 21 de gener de 1929. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Étienne du Mont, treballava a la impremta «L'Union» i formava part de les Joventuts Sindicalistes. En 1925 participà en una subscripció de suport econòmic al periòdicLe Libertaire. Entre 1926 i 1927 fou el gerent del butlletí Veglia,òrgan dels anarquistes italians exiliats a França dirigit per Virgilia d'Andrea. Es va presentar com a llibertari a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció (Combat i La Villette) del XIX Districte de París. El 7 de maig de 1932 es casà al V Districte de París amb la barretaire de senyores Charlote Élise Marie Daligault. En aquesta època vivia al número 7 del carrer de Lanneau. Col·laborà en la cooperativa obrera«La Fraternelle», fundada per Sébastien Faure, i fou el que va compondre tipogràficament gran part de L'Encyclopédie anarchiste finalitzada en 1934. A mitjans dels anys trenta fou membre de la comissió de control del grup«L'Entr'aide», amb R. Cirou, Hodet, Roger Gouttière, Y. Pottier i Edouard Tournoud, entre d'altres. En 1936, juntament amb Georges Novion, va ser acomiadat per les seves activitats sindicals de la impremta del periòdic L'Émancipation de Saint-Denis (Illa de França, França) i en 1938 treballava a la rotativa de Le Peuple. En aquests anys va fer costat Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys cinquanta era tresorer del grup«Les Amis de Sébastien Faure» i vivia al número 29 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París. En els seus últims anys visqué a Palaiseau (Illa de França, França). Roméo Tailler va morir el 5 de juliol de 1976 a Suresnes (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Gregorio Arnal Barón publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de febrer de 1977
- Gregorio Arnal Barón: El 12 de març de 1903 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Arnal Barón. Sos pares es deien Pedro Arnal i Matilde Barón. Emigrà a Catalunya a la recerca de feina, on treballà de ferrer i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Antonia Cereza, de Binaced (Osca, Aragó, Espanya), amb qui tingué set infants. Durant la Revolució, fou un dels responsables de la col·lectivitat de Binaced i la dirigí durant l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. També fou membre, amb Joaquim Feixas Costa i Artur Forner Serra, del Comitè Revolucionari de Casserres (Berguedà, Catalunya) i d'Avià (Berguedà, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya i cinc infants a França. Durant un bombardeig de l'aviació alemanya a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) una filla morí i els altres infants resultaren greument ferits. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà de ferrer en diverses obres de pantans i de mines i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari un temps. Patí dos accidents de treball importants, en un dels quals va perdre un ull i en l'altre els cincs dits d'una mà. Malalt, Gregorio Arnal Barón va morir el 15 d'abril de 1976 al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Ausat (Llenguadoc, Occitània)– i va ser enterrat dos dies després.
---
