Esdeveniments
Efectes de l'atemptat de
Ravachol
- Atemptat de
Ravachol: L'11 de març de 1892 a
París (França) l'anarcoterrorista
François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el
suport de
quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili–número 136 del bulevard
de Saint Germain– del president del Tribunal de
l'Audiència
Edmond Benoît,
qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el
28 d'agost de 1891
durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps,
Charles Dardare i
Louis Léveillé, acusats de disparar contra la
policia. L'explosió, que es
produí a les 8.12 hores, només va causar
commocions als habitants, però va
destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt
quantiosos,
estimats en 40.000 francs de l'època.
Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges
- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.
***
Capçalera
del primer número de Combate
- Surt Combate:
L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista
revolucionario. Òrgano de
los sindicalistas de la oposición en la CNT.
Editat pels Sindicats
d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i
oposar-se al periòdic Solidaridad
Obrera, però sense massa èxit. Tenia
previst aparèixer l'agost de 1933 a
València, però la seva publicació es
va anar ajornant i finalment sortí a
Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta,
Ricard
Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan
Peiró, Pere Sagarra (Anteo),
N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer
número va ser suspès pel
govern –juntament amb Solidaridad i Adelante
a causa de la
convocatòria de vaga general per al 13 de
març–
fins al 17 de març i només
publicà vuit números, l'últim el 23 de
març de 1934, denunciat pel fiscal de
guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i
segrestat
definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del
sumari.
***
Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista
- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).
Naixements
Retrat de Clément
Duval aparegut en el periòdic parisenc Le Voleur del 3 de
febrer de 1887
-
Clément Duval: L'11
de març –algunes fonts citen
erròniament el 12 de març– de 1850 neix
a Cérans-Foulletourte
(País del Loira, França) l'anarquista
il·legalista Clément Louis Duval, conegut
com Le Père Duval. Sos
pares es deien
Clément Duval, cafeter, i Magdeleine Duaire. Quan tenia 10
anys començà a
treballar de serraller. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870,
fou
destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre
fundador, amb A.
Ritzerfeld, del grup anarquista «La Panthère des
Batignolles», creat la tardor
de 1882 al XVII Districte de París (França),
partidari de l'acció violenta i de
l'«expropiació
revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886,
a resultes
d'un robatori de joies i dargnet en una vil·la del carrer
Monceau de París el 5
d'octubre, va ferir amb un punyal l'agent Rossignol al crit
d'«En nom de la
llibertat!», mentre un dels policies el capturà«en nom de la llei». Tancat a
la presó parisenca de Mazas, el 24 d'octubre de 1886 va
escriure al diari Le
Révolté una carta, que va ser
publicada el 12 de novembre, on justificava les seves accions. L'11 de
gener de
1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser
condemnat a mort l'endemà;
el febrer d'aquell any la pena li va ser commutada per la de treballs
forçosos
a perpetuïtat. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un
fulletó (Le
Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses
juges. Défense que
devait prononcer le compagnon Duval) per crear una
opinió pública
favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana
Francesa el 24 d'abril
de 1887 a bord del vaixell L'Orne
provenint de Toló (Provença,
Occitània) i va ser enviat a la penitenciaria de
les Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa); hi
restarà 14 anys
sobrevivint gràcies a la seva determinació
llibertària. Després de 18 intents
d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa). En 1890
es realitzaren diverses col·lectes amb la finalitat que sa
companya Louise
pogués reunir-se amb ell i l'estiu d'aquell any, a punt
d'embarcar-se a Le
Havre (Alta Normandia, França), renuncià en
l'últim moment i de bell nou a
París lliurà els 450 francs de la
recaptació al Cercle Anarquista
Internacional, diners que van ser lliurats a Paul Reclus amb la
finalitat de
comprar una premsa d'impressió. El 14 d'abril de 1901 va
aconseguir evadir-se
amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la
solidaritat dels
anarquistes francesos i italians de Nova York (Nova York, EUA), va ser
acollit
en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a
San Juan (Puerto
Rico). Va redactar unes memòries que van ser publicades en
1907 en fulletó en
el periòdic italià novaiorquès Cronaca
Sovversiva, traduïdes per Luigi
Galeani –algunes pàgines van ser publicades entre
octubre de 1926 i maig de
1931 a França en L'En Dehors–,
i que finalment van ser editades a Nova
York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche,
pels editors de L'Adunata
dei Reffratari. Quan es desencadenà el cas de la«Banda Bonnot», defensà
aquesta anarquistes il·legalistes i criticà el
moviment anarquista que restà al
marge. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue
Anarchiste de París.
Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al
barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del Centre
Internacional de
Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa),
va recuperar una
part del manuscrit original en 1980, que el vell militant
anarcoindividualista
italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin)
conservava, i el va editar en
1991 sota el títol Moi, Clément Duval,
bagnard et anarchiste.
***
![Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/lapique.jpg "Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]")
Maurice
Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]
- Maurice Lapique:
L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena,
França) l'obrer sabater anarquista
Anselme Maurice Lapique. Sos pares es deien Josep Lapique, draper, i
Josephine Jouvency. Antic seguidor del general Georges
Boulanger,
esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la
corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat
de la seva esposa,
vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda
modista
cosidora a màquina i que participava també en les
reunions anarquistes. Fou
responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a
la tardor de 1890, quan fou
reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup
anarquista «Guerre aux
Préjugés» i del qual va ser membre ell
i sa companya. Posteriorment participà del
grup «Liberté», nou nom de l'anterior
grup, i durant la primavera de 1891 va
fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou
periòdic, L'Indépendant,
que començà a publicar-se
a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser
considerat
per la policia com un element que podia «esdevenir
perillós». En 1894 residia
al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A
començament dels anys noranta, venia pels carrers de
Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals,
entre elles Les Corbeaux, i va fer
una conferència a
la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898
participà en la
subscripció popular per a l'adquisició d'una
medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola i
desembre d'aquell any signà
una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel
Marie-Georges
Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va
ser
detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de
cridar «A bas la
calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de
l'elevació de l'hòstia; en
sortir de l'edifici religiós es produí un tumult
entre els seus seguidors i
diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical
que donà a la
detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del
sastre François Krier, ambdós
contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal
Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena
mínima, per«interrupció del culte
religiós»; Gaulin també va ser
condemnada a la mateixa
multa i Krier absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Virginia Tabarroni (1928)
-
Virginia
Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a
Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya,
Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia
Tabarroni, coneguda com Danda. Sos
pares es deien Luigi
Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà
l'estendard de la Federació
Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista
Giosuè Carducci. Vivia
a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la
policia era
el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926
son
nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a
Bolonya
contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser
detinguda,
juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i
Ludovico
Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de
magnicidi. Després de
gairebé dos anys de presó i d'una llarga i
contradictòria instrucció judicial,
va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal
Especial
per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i
l'endemà, 8 de
setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de
presó,
prohibició perpètua per exercir
càrrecs públics i tres anys de
vigilància, per
complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot.
Després de la
duríssima presó de Trani (Pulla,
Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa
(Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un
mes després que Mammolo
Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de
gràcia reial, gràcies a la
intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que
va demostrar les
incongruències del procés. Virginia Tabarroni va
morir el 12 de desembre –algunes
fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). La
tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota
el títol Gli ultimi tre giorni,
va
ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.
Virginia Tabarroni
(1888-1977)
***
Giovanni
Barberis
- Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.
***
Aportació
solidària de Miguel Foz Bel apareguda en Solidaridad Obrera
de l'exili del 3 de desembre de 1959
- Miguel Foz Bel:
L'11 de març de 1898 neix a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Foz Bel –el
primer llinatge citat
erròniament de diverses maneres (Fol, Foix, Fox, etc.).
Militant, amb son germà
Joaquín Foz Bel, de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la
comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es
mostrà força actiu
en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de
Rivera,
especialment durant la construcció del pantà del
riu de Pena. Durant la II
República espanyola destacà en la forta
Federació Local de Vall-de-roures de la
CNT. En 1931 presidí un míting amb
José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i
altres. Participà en l'aixecament llibertari
aragonès del 8 de desembre de
1933 a la zona de Vall-de-roures. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936 formà part del Comitè Revolucionari i
four regidor municipal.
Durant la guerra civil fou milicià i lluità
a la batalla de Villalba de
los Arcos; més tard formà part de la
col·lectivitat agrària local que l'estiu
de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique
Líster Forján. Amb el
triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. En 1940 sa companya Pilar Gil fou repatriada a
l'Espanya franquista
pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a
Barcelona (Catalunya),
aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a
França amb son fill
José que havia desertat de l'exèrcit franquista
al Marroc–José Foz Gil (Tario),
arribà a ser secretari de la Federació Local de
Ganges,
però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys.
Després de la II Guerra Mundial
milità amb sa companya en la Federació Local de
la CNT de Ganges (Llenguadoc,
Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili.
Durant els
anys seixanta fou secretari de la Federació Local de Beseit
en l'exili.
Poeta aficionat,
col·laborà en la premsa confederal (Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
etc.). Miguel Foz Bel va morir el 24 de
juliol –algunes fonts citen
erròniament el 27 de juliol– de 1982 a la
Clínica Beau-Soleil de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya Pilar Gil, que havia nascut en 1903
a Beseit,
morí el 9 d'agost de 1973 a Montpeller.
***
- Constantina
Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a
Vildé (Sòria, Castella,
Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba
Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan
era molt jove es
traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de
minyona i així poder estudiar. Seguí
cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les
clíniques dels
doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la
plaça, el
Col·legi de Practicants la va reconèixer com a
Sòcia d'Honor. Fou la llevadora
municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència
Municipal, des del 6 de juny de
1931, on destacà per la seva feina humanitària i
el seu caràcter bondadós. El 4
de novembre de 1931 es va casar amb Matías
Fernández Orte, ebenista de
professió i militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), amb qui no
va tenir fills. Durant l'etapa republicana
col·laborà en l'Ateneu de Divulgació
Social (ADS), centre cultural d'orientació
llibertària, on participà en les
sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo
Morandeira,
afusellat l'estiu de 1936; també
col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada
amb el
metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més
destacada de la CNT
de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat
orgànica en la Federació
Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936
participà en actes
de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de
Sòria (Casarejos,
Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a
Sòria i portada
a la presó. Encara que el seu certificat de
defunció consta que Constantina
Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una
malaltia a
l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses
fonts afirmen que
va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix
agost de 1936. Son
marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella,
Espanya), no pogué
assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba
familiar. En la sessió extraordinària del 29
d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Sòria se li va obrir expedient de destitució
juntament amb altres empleats
municipals; poc després, en la sessió del 21 de
setembre de 1936, s'acordà per
unanimitat la seva destitució i absoluta
separació del servei com a comare de
la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de
feina. Actualment
existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.
***
Maurice
Laisant venent Le
Libertaire en una manifestació antinuclear (30
de juny de 1991)
- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix al XVI Districte de París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i de Marie Jeanne Charton i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. L'11 de desembre de 1937 es casà a Brest (Bretanya) amb Renée Louise Marie Martin, de qui es va divorciar el 5 de febrer de 1947. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991 al XV Districte de París (França).
***
Manuel Vázquez Gómez
- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.
***
Guillem
Torrens Sastre
- Guillem Torrens
Sastre: L'11 de
març de 1918
neix a Palma (Mallorca, Illes Balears)
l'anarcosindicalista Guillem Torrens Sastre. Sos pares es deien Guillem
Torrens
Tomàs,
paleta, i Joana Aina Sastre Bonet. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), sembla que a Girona (Gironès, Catalunya), el
febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra
Mundial, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al servei de
l'Exèrcit francès.
Duran la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser
enviat a
l'Stalag XVII-A. El 4 d'abril de 1941 va ser deportat al camp de
concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El maig de
1945, amb l'alliberament del
camp per part de les tropes aliades, va ser repatriat a
França. Fou membre de
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Visqué a Rosny-sous-Bois
(Illa de França, França). Sa companya fou Marie
Marguerite Rougerie. Guillem
Torrens Sastre va morir el 31 de juliol de 1987 a l'Hospital
Manhès de Fleury-Mérogis
(Illa de França, França) –algunes fonts
citen erròniament Rosny-sous-Bois– i va
ser enterrat a Castelló d'Empúries (Alt
Empordà, Catalunya). El 16 desembre de 2018
l'artista Gunter Demnig va col·locar a la plaça
de la Pescateria de Palma una pedra«Stolperstein» en el seu record.
Guillem Torrens
Sastre (1918-1987)
***
Cornelius
Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París
- Cornelius
Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a
Istanbul
(Turquia) –el certificat de defunció
cita Atenes (Grècia)– el
filòsof i psicoanalista Cornelius
Castoriadis (Corneille, pels amics). Sos pares es
deien César Castoriadis i Sophie Papachela. Es va criar a
Atenes (Grècia), d'on va ser
membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar
en la
resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es
trasllada a París, on
es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va
exercir d'economista
en l'Organització de Cooperació i del
Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre
1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude
Lefort, el
moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la
revista trimestral del mateix nom fins
la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el
seu darrer número la
primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre
de l'Escola
Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui
va començar a
tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera
Aulagnier. En
1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat
Quart Grup. També
va participar en la creació de la revista Libre
en 1970 amb Lefort,
Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique
i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault,
Barthes,
Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és
nomenat director
d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials.
Precursor
intel·lectual de Maig del 68–influència
reconeguda per Cohn-Bendit mateix,
qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie–,
va trencar
amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar
l'«autoinstitució permanent de la
societat», una idea personal del pensament
llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota
burocràcia (tant als móns
capitalista com comunista) i va reivindicar un règim
vertaderament democràtic
on cadascú participi en la instauració de les
lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de
veure el món va ser
enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola
intel·lectual de
fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris,
passant
per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Estava
casat amb Zoé Christophides. Cornelius Castoriadis
va morir el 26
de desembre de 1997 a l'Hospital Laënec de París
(França) durant el
postoperatori d'una intervenció
quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La
Société
bureaucratique (1973), L'Expérience
du mouvement ouvrier (1974), L'institution
imaginaire de la société
(1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le
Contenu du socialisme
(1979), Capitalisme moderne et révolution
(1979), Devant la guerre
(1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du
labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du
labyrinthe III) (1990), La Montée
de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait
et à
faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures
du pensable
(Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le
Politique de Platon
(1999), Sujet et vérité dans le monde
social-historique, Séminaires
1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce
qui fait la Grèce, 1.
D'Homère à Héraclite, La
création humaine 2 (2004), Une
société à la
dérive, entretiens et débats 1974-1997
(2005), Fenêtre sur le chaos
(2007).
***
Libertario
Gelabert Mayol
- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de març de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 d'abril de 2011 al seu domicili de Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.
Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)
Joan Gelabert Vallori (1899-1950)
***
Sebastião
Alba
-
Sebastião Alba: L'11
de març de 1940 neix a Cividade (Braga, Nord, Portugal)
escriptor i poeta llibertari
Dinis Albano Carneiro Gonçalves, conegut com Sebastião
Alba. Sos pares es deien Albano Moaz dos Santos
Gonçalves,
mestre, i Adelaide Sebastiana Peixoto de Oliveira Carneiro,
domèstica. Després
de viure de petit amb sa família a Torre de Dona Chama
(Mirandela, Nord,
Portugal), en 1949 s'instal·là amb pares i
germans a Tete (Tete, Moçambic, Àfrica
Oriental Portuguesa; actualment Moçambic). A finals de la
dècada dels cinquanta
s'instal·là a Quelimane (Zambezia,
Moçambic). Al país africà
estudià periodisme,
va fer classes a diverses escoles i es relacionà amb la
intel·lectualitat local.
En 1965 va publicar Poesies, obra
inspirada en la seva pròpia biografia. De
formació marxista-leninista, acabà
acostant-se al pensament llibertari. Considerat desertor per
l'exèrcit portuguès,
va ser empresonat dos anys i mig en aïllament, sense judici i
sota tortura. Posteriorment
es relacionà amb el Frente de
Libertação de Moçambique (FRELiMO,
Front
d'Alliberament de Moçambic), fet pel qual va ser detingut.
Casat amb una
moçambiquesa, quan Moçambic aconseguí
la independència en 1975 es naturalitzà
d'aquest país i fins i tot va assumir càrrecs
polítics amb el nou règim. En
1983, desencantat per la situació política
moçambiquesa, retornà a Portugal amb
sa companya i ses dues filles, residint en diverses poblacions (Braga,
Torre de
Dona Chama, Miratejo, Lisboa, etc.). En 1997 va ser guardonat amb el«Gran
Premi de Literatura Domingos da Silva Teixeira»). Entre les
seves obres podem
citar O ritmo do presságio
(1974 i 1981), A noite dividida (1982 i 1996), Uma
pedra ao lado da evidência
(2000), Albas (2003, pòstum) i Ventos
de minha alma (2008,
pòstum). Problemes personals de tota casta
(divorci dels pares, mort
dels pares, son divorci, etc.), el decantaren per tabac i la beguda
sense fre.
Després de diverses temptatives de
desintoxicació, va caure en la marginalitat,
passant per presons i hospitals psiquiàtrics, fins acabar
vivint i dormint als
carrers de Braga. Sebastião Alba va morir el 14 d'octubre de
2000 a Braga (Nord,
Portugal), atropellat en una carretera per un conductor que
fugí; el seu cos
trigà tres dies a ser reconegut i va ser enterrat al
cementiri de Torre de Dona
Chama, d'on eren sos pares.
***
Felice
Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco
- Felice Accame: L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'assagista, erudit del futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame. Deixeble i estret col·laborador durant anys del filòsof Silvio Ceccato, del pensament del qual ha aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la reconstrucció de la genealogia de l'Escola Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en el Centre Tècnic de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació Italiana de Fútbol) al barri de Coverciano de Florència (Toscana, Itàlia), a partir de 1989 coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC, conjugant així la seva professió intel·lectual amb la seva passió per l'esport. També és docent de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di Coverciano i des del 1997 del Màster del Management per l'Organització Deportiva de la Universitat de San Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura Metodològico-Operativa i des de 1987 dirigeix la revista Methodologia. Pensiero Linguaggio Modelli. També ha col·laborat amb el Centre de Cibernètica i d'Activitat Lingüística de la Universitat d'Estudis de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà el Servei Telemàtic de l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia). Col·labora habitualment en la publicació A. Rivista Anarchica. Amb son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico quotidiano», programa radiofònic diari de Radio Popolare Network. També amb Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions radiofòniques d'entre 1985 i 1988 sota el títol Transazioni minori. Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat amb l'artista Anna Rocco, amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem col·laboracions seves en multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte Vive, Critica Sociale, Critica Sociale delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo 75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És autor de La potenza di mneme (1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica (1983 i 1994), Prima del risultato. Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane calciatore (1985), L'analisi della partita di calcio (1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione dell'attività mentale (1994), Pratica del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia (1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia nel linguaggio e nella comunicazione (1999), La funzione ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle (2006), Le metafore della complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del comico (2008), Firma altrui e nome proprio (2009), Il boccone protratto e altri adempimenti sociali (2010), La strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della filosofia con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della colpa e della redenzione (2013), I fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio Maggiore (2014), Il linguaggio come capro espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre d'altres.
Defuncions
Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)
- Victor Dequet: L'11 de març de 1895 mor a París (França) l'anarquista Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat erròniament Deguet. Havia nascut el 27 de febrer de 1844 a Pierrepont (Baixa Normandia, França). Era el fill primogènit de Joseph Clovis Dequet, sabater, i d'Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de bala al colze esquerre i el braç li va quedar anquilosat; després de set anys i mig a l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió. En 1882 ja vivia a París (França) i treballava de mecànic. En 1888 assistí a les reunions celebrades a la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines de col·locació i també assistí a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte. El 20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del bulevard de la Villette de París i treballava de mecànic. Els seus domicilis sempre van estar vigilats per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia, que el considerava «militant anarquista», i des d'abril de 1892 vivia al número 42 del carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al número 120 del bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de l'atemptat de Désiré Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de París del dia anterior, va ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat sense cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor Dequet va morir l'11 de març de 1895 al seu domicili, al número 32 del carrer l'Orillon, de l'XI Districte de París (França).
---
