Anarcoefemèrides del 9 de març
Esdeveniments
Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)
- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats –des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia– que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.
Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)
***
Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia
- Victòria de
Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid
(Espanya) l'anarquista Cipriano
Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la
II República
espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el
Consell
Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels
partits polítics
i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939
que consagrava
tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit
Comunista
d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als
antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren
amb uns
30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del
front que, en
teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes
les
unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de
març els comunistes
aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo
Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís
Barceló Jover, que havia fet
promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però
que finalment s'havia
autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del
Centre», en la qual es parlava
de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan
Negrín encara
restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el
contrari», deia la capçalera.
En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de
febrer. La lluita entre les
forces comunistes i llibertàries va ser dura,
però hagué presos i ostatges
recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes
dels combats. La xifra total de baixes és difícil
de quantificar, però com a
mínim un milenar entre morts i ferits.
Naixements
Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)
- François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).
***
Carlo Tresca
- Carlo Tresca: El
9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços,
Itàlia) el periodista i, d'antuvi
socialista i després, propagandista anarquista i
anarcosindicalista Carlo
Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato
Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena
Fasciani. A causa de
la mala situació econòmica de sa
família, s'hagué de conformar amb assistir
l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació.
Quan la insurrecció de Creta
(1897-1898) contra el domini otomà, sembla que
intentà unir-se com a partisà de
la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris
de Ricciotti Garibaldi, però no ho va
aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900
organitzà amb èxit la
manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El
trasllat per càstig a
Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes
sobretot,
a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900
es creés el
Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat
pel jove
Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes.
S'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa
propaganda entre els joves
obrers i prengué part en manifestacions
públiques. El juny de 1902 va ser
detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres
mesos de
presó per «crits sediciosos» durant una
desfilada monàrquica. Com a
col·laborador d'Il Germe,
periòdic
socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la
vehemència dels seus
articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les
autoritats, el clergat,
els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una
nova condemna el
novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en
la primavera de 1903. En
aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a
la Mútua de
Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia,
Itàlia). El 20 de setembre de 1903
es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903
assumí la gerència d'Il
Germe i la publicació d'articles que
van ser denunciats per difamació per alguns notables del
poble li portaren, tot
i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com
ara una de
dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A
conseqüència d'aquesta
repressió, decidí emigrar als Estats Units, on
residia son germà Ettore Tresca,
però la seva esposa decidí restar a
Itàlia. Els diners per al viatge van sortir
dels lectors italians d'Il Germe
residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que
crearen el «Circolo Risveglio
Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil
Italià) per a recaptar fons per a
facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica.
Viatjà als EUA, via Lugano
(Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini,
aleshores socialista d'extrema
esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia,
França), i el
26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA). S'establí
a Filadèlfia, on s'afilià a la
Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en
1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la
polèmica entre els membres
dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP,
Partit Socialista
Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien
neutrals a les dues tendències.
El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il
Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que
deixà de publicar-se a Nova York i
reprengué l'edició a Filadèlfia.
Després de distingir-se en diverses activitats
anticlericals, a començament de 1905 jugà un
paper important en la vaga dels
obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el
naixement, en 1905,
del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), cada vegada més convençut de la
necessitat de l'ús de l'acció directa
anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament
anarquista i el
juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il
Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni
Di Silvestro a Filadèlfia,
l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània,
EUA) el seu propi periòdic, La
Plebe, que va ser definit per la
policia com «periòdic anarcoide
setmanal» i que es caracteritzà per la
propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar
de banda les
crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons,
les autoritats
consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que
ensumés a poder.
Aquesta publicació li va portar detencions, un intent
d'assassinat i
l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser
jutjat sota l'acusació d'haver
difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació
amorosa amb la seva mestressa
de claus en un article il·lustrat en La
Plebe; condemnat a sis mesos de presó,
també es va prohibir la publicació. Un
cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a
Steubenville (Ohio, EUA), on
donà vida a L'Avvenire.
El juny de
1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300
dòlars
de multa per «difamació» a un altre
sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el
seu
periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que
contenia una apologia del regicidi d'Humbert
I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser
detingut novament
a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies
dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de
l'American Woolen
Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el
març d'aquell
any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants
Joseph James Ettor
i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la
manifestant
Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta
circumstància
fou quan conegué la sindicalista wobbly
Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The
Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa
companya fins el 1925 –la seva
esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar
conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW,
després de l'alliberament
d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca
propagandística,
organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la
dels
treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers
novaiorquesos
o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que
desencadenà noves
detencions, nous processos i noves sentències
absolutòries. Les autoritats
consulars italianes el consideraven com el promotor,
mitjançant el seu
periòdic, d'una «atroç campanya
difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia,
contra el Reial Exèrcit i contra la
pàtria» i «un dels propagandistes
més
perillosos del moviment anarquista», ja que
contínuament estava fent gires de
conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es
dedicà a
reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió
a Paterson, on la policia
reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En
1915 participà en
la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser
detingut als
turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on
portava a
terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC,
Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill
de ser
condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per
haver atiat la
violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com
a Itàlia, encara
que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es
desencadenà una intensa
mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els
polítics intervencionistes,
com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista
Italià (PSRI), o el
sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan
Giulietti), participaren en una campanya
encapçalada per anarquistes i
socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué
als EUA entre 1905 i
1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou
excarcerat; però la
polèmica amb el sindicalista wobbly
William Dubley Haywood (Big Bill Haywood)
sobre la gestió del procés, portà
Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien
organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els
IWW.
Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de
1917, fou un dels
que portà la campanya contra la guerra i contra el
reclutament militar. El 30
de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra
els wobblies de Chicago (Illinois,
EUA) que
incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals
d'haver promogut
vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o
indirectament les
potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser
detingut,
juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris
a la
tàctica de Haywood de centralitzar el procés a
Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i
Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren
la separació de les
causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però,
en 1918 va ser
condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat
del país. En
aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire
va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda
pacifista». A finals de
1917 comprà la capçalera del periòdic
novaiorquès Il Martello. Giornale
politico letterario artistico, fins aleshores
dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels
periòdics més vius del
moviment obrer italoamericà, de la tendència
anarcocomunista en particular i del
moviment anarquista internacional en general. Després de la
I Guerra Mundial la
seva activitat periodística es desenvolupà en
diferents fronts: denúncia de les
expulsions i deportacions dels subversius als seus països
d'origen (Luigi
Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a
Rússia, etc.), campanya a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti,
oposició a la penetració feixista en les
organitzacions dels emigrants, suport
als intents de creació d'organitzacions sindicals
autònomes entre els
treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més
actius de la
creació d'un «front únic»
dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza
Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista
Nord-americana), i
els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats
nord-americanes,
sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo
fora de lloc. El
14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law
(FOL,
Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il
Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10
de
desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de
presó, va ser enviat a
la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una
reducció de la pena
a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge,
gràcies a la pressió
d'una gran mobilització i de la intervenció de
Fiorello La Guardia, futur
alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la
fase inicial
d'entusiasme per la Revolució russa,
començà a criticar el govern soviètic,
prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant
obertament
l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves
relacions amb determinats
sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el
feixistes van atemptar contra la seva vida
fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928
l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les
pàgines del periòdic
antiorganització del moviment llibertari L'Adunata
dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig
d'aquell any,
alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren
un
veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un
informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment
a
Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en
el
cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva
publicació per manca de fons, però la
reprengué en 1934. Quan esclatà la
Revolució espanyola i la guerra civil, va
fer costat el «front únic antifeixista»
i la participació dels anarquistes en
els governs de la II República espanyola, però
els fets posteriors van fer que
la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts
durs van ser els seus atacs
contra els comunistes arran de la repressió exercida contra
els anarquistes i
els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el
maig de 1937 a
Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient
Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens,
etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to
Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de
Defensa de Lev Troski) i el 19 de
març de 1938 participà, al costat de Suzanne
LaFollette, Eugene Lyons i Bertram
David Wolfe, en el gran míting contra els processos de
Moscou organitzat per
l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans
dels comunistes,
esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb
Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la
mobilització a favor de
Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta
acusatòria contra ell per les seves «activitats
antipatriòtiques». Durant la II
Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War
Information (OWI, Oficina
d'Informació de Guerra) en la creació d'un
Italian-American Victory Council
(IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria),
que hauria d'haver acollit
tots els grups antifeixistes. Però la seva
oposició a la inclusió dels
comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il
Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut
la
dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat,
la hipocresia i la
corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va
estar en el punt de
mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358
pàgines. Des de les pàgines del seu
setmanari IlMartello va
engegar una campanya en contra de la
Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de
gener de 1943, aleshores en
llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un
automòbil va
intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de
1943, Carlo Tresca
va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a
trets de
pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses
hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes,
feixistes, els baixos
fons, la Màfia), però la comissió
especial d'investigació que es creà mai no va
donar una resposta definitiva. Sembla
que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a
les ordres del
mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini;
però ni Galante ni Genovese
no van ser mai incriminats. Altra versió, també
amb molt de pes, apunta que
l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota
nombrosos pseudònims
(Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo
Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En
morir, una plaça
de Sulmona
que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal,
va ser rebatejada
amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i
publicà The Autobiography of Carlo
Tresca, obra que retocà en 2005 i que
publicà sota el títol Carlo
Tresca.
Portrait of a Rebel.
***
- Jules Massot:
El 9 de
març de 1880 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Sos pares es
deien Jean Claude Massot, torner
metal·lúrgic, i Marie Louise Berthenet. Obrer
torner
metal·lúrgic,
el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Dijon
(Borgonya, França) a dos mesos de presó amb
llibertat provisional per«violències i cops». Cap el 1908
s'instal·là a París
(França) i en 1912 estava
adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de
Bellville, afiliat a la
Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del
consell d'administració
del periòdic Le Libertaire.
L'abril
de 1912 cosignà el cartell «À M.
Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat
pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista
(CEAA). El 28 de juliol de
1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del
departament del Sena, cosignà el manifest contra la«Llei Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de més de tres
mesos per qüestions de vaga,
per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda
antimilitarista, seria enviat als
batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava
que el sindicat
sortiria en suport dels joves companys que escollissin la
deserció per a
fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a
la «vaga de
ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga
son germanastre
Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquestaèpoca vivia al número
52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com
a militant del
Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914
l'exclusió
d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat.
Posteriorment
aquest sindicat es va fer autònom i es constituí
com a Unió Sindical dels
Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de
juny de 1914 en va
ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de
febrer de 1914 en Le Libertaire
l'article «Un conflit
syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
mobilitzat, inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914
com a torner al
taller de precisió de la Secció
Tècnica d'Artilleria, a la plaça
Saint-Thomas-d'Aquin,
del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel
director del
taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat
sota vigilància, sense cap
resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels«Amis du Libertaire», del
periòdic Ce qu'il faut
diré i dels
exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El
28 de juliol de 1916 s'adherí
al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals
(CRRI) i era membre
del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El
març de 1919
signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys
(Jean-Sellenet Boudoux,
Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una
protesta
contra els escorcolls a la seu de Le
Libertaire, arran de l'atemptat comès per
Louis-Émile Cottin contra Georges
Clémenceau, president del Consell de Ministres
francès. Després de la guerra
fou un dels principals animadors de la minoria
revolucionària de la Federació dels
Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del
Sindicat
dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR). Després
de l'escissió confederal, participà en la
creació i la posada al punt de la
Federació Unitària dels Metalls. Durant el I
Congrés Federal, celebrat entre el
24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne
(Arpitània), s'oposà amb èxit a
Théo
Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la
Federació s'establís a
Lió (Arpitània). Consagrà els seus
esforços a la reorganització dels sindicats
del departament del sena, però no va ser elegit secretari
federal sinó Lucien
Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a
portar l'oposició
a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls
d'Alsàcia-Lorena, i va ser també
nomenat tresorer de la Federació Unitària dels
Metalls. Durant el I Congrés de
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), celebrat entre el 25 de
juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne,
votà, amb Jean-Louis Berrar, la
moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la
independència del
sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit
membre de la
Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923
intervingué freqüentment a
París i en províncies en les reunions sindicals i
en les vagues, i sobretot en
la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923
assistí, com a
delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia,
Alemanya), a un míting
contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè
d'Acció Contra l'Imperialisme
i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser
detingut a Saint-Quentin
(Picardia, França) i inculpat per «atemptat contra
la seguretat interior i
exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la
presó parisenca de la Santé,
tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre
orientació sindical i
prengué consciència que aquest, a partir d'aquell
moment, seria favorable a
l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU.
Alliberat el 7 de maig, el seu cas
va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol
d'aquell
any va ser delegat en el II Congrés de la
Federació Unitària dels Metalls, on
s'arrenglerà
amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott,
Benoît Broutchoux i
Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la
infiltració de les«comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en
acabar el congrés, la
minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva
Federal. L'octubre de
1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges
(Centre, França), els
Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva
llista de
candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27
d'octubre de 1923,
durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara
al
congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de
novembre de 1923
fou delegat en el Congrés de la CGTU que se
celebrà a Bourges; arrenglerat fins
el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats
i entrà a formar part
dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS) i
votà les seves mocions. Després de
Congrés de Bourges, va pertànyer a la
Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava
els GSR i els CDS.
Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet,
l'11 de gener de 1924,
nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell,
però, resta en la
CGTU i continuà militant durant un any. No obstant
això, després del Congrés de
Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de
març de 1924, se sentí insultat,
abandonà
el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va
tornar a parlar d'ell. El juny
de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué
la creació del
Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el
secretari del qual
fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor
Labonne i Charles Salembier,
en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la
Metal·lúrgica, grup
format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la
solidaritat
entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet
fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser
esborrat
del «Carnet B». En 1936 es casà a
Champigny-sur-Marne amb Marie Vigneulle. Després
d'això
deixà la
militància i les activitat polítiques. Jules
Massot va morir el 5 d'abril de
1952 a Champigny-sur-Marne (Illa de França,
França).
***
Benoît
Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres
del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de
1937)
- Benoît Delorme:
El 9 de març de 1881 neix a Montchanin-les-Mines (Borgonya,
França) –alguns fonts
citen erròniament Montceau-les-Mines (Borgonya.
França)–
el miner
anarquista i anarcosindicalista,
i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Sos pares es
deien
Jean Delorme, fuster, i Claudine Vindiolet. Membre del grup
anarquista de
Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al
company Benoît
Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la
segona identitat de
Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del
segle XX
fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers
Miners del
Pas-de-Calais, «jove sindicat»
encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17
d'octubre de 1902, durant la vaga de la
conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat
Benoît Broutchoux)
va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc
a les mines de
Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 29
d'agost
de 1903 es casà a Montceau-les-Mines amb Marie Doufou. El 14
de
juny de 1908
presidí el Congrés Regional Extraordinari de la
Federació Sindical dels Obrers
Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després
d'un Congrés Regional
de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais,
França), participà en una
conferència pública contradictòria amb
Eugène Fallot i François Plouvier. Entre
1909 i 1910 col·laborà en L'Action
Syndicale, òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la
reunificació socialista,
s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) i esdevingué un
dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais.
Després de la Gran
Guerra, s'encarregà especialment dels serveis
jurídics del citat sindicat.
Secretari de la Secció Sindical dels Miners de
Liévin, en 1919 va ser nomenat
regidor municipal en la llista encapçalada per
Léon Degréaux d'aquesta
població, però en 1925 no va ser renovat en el
càrrec. Fidel a la CGT després
de l'escissió, continuà servint a la
comissió administrativa del Sindicat de
Miners. L'octubre de 1933 signà, amb
Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i
Kléber Legay, un manifest de protesta contra la
concessió del grau de cavaller
de la Legió d'Honor de la República francesa al
militant socialista Henri
Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat
Reunificat de
Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental
d'Unitat. El 10 de
setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem,
Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd
Duparcq i François Delartre, representants de la classe
obrera del
Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a
Léon Blum. El 29 de juliol
de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran
míting socialista a
Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions cantonals de
Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant
l'Ocupació formà
part de la delegació especial encarregada d'administrar
Liévin arran de la
detenció del seu alcalde comunista Henri
Thiébaut. El juny de 1943 va ser
nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais.
Després de la II
Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local
de l'SFIO de Liévin. Benoît
Delorme va morir el 6 de febrer de 1956 a Liévin
(Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
Foto
antropomètrica d'Umberto Tommasini (23 de desembre de 1925)
- Umberto
Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro
(Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina,
obrers
no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En
1902
quedà orfe de mare i amb 13 anys
començà a treballar com a aprenent en un obrador
de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva
primera manifestació,
una protesta contra l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo,
freqüentà els grups
socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare,
també assidu
del CES, recuperà vells llibres socialistes i
muntà a la seva llar de Vivaro
una Biblioteca Popular, que serà la primera de la
regió. Quan esclatà la Gran
Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el
conflicte bèl·lic duraria poc
temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en
una
acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en
la derrota de
Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser
llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la
seva feina de ferrer i
freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En
1920 seguí intensament el
debat sorgit en el moviment socialista, però
quedà profundament decebut del
vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu
carnet socialista ni s'afilià al
nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava
excessivament
jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista,
seguint les passes del seu germà
major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de
Trieste
que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra.
Durant la
postguerra participà en totes les iniciatives
polítiques i sindicals que es
desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa
contra els
escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que
havien
irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix
any participà en
una «expedició punitiva» contra membres
d'un escamot feixista que retornaven
d'una acció contra el «barri roig» de
San Giacomo, de la qual resultaren ferits
una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba;
son pare, que no
suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota
relació amb son fill. En
1925 assistí al congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a
Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi,
amb els qui entaulà una estreta
amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent
d'atemptat contra
Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a
aquest els
explosius, encara que sembla que no estava al corrent de
l'ús que se li havia
de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les
autoritats feixistes
el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes
que va
ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a
Ponça. Durant el seu
confinament es mostrà indisciplinat i lluità
contra els abusos per part dels
vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris
i
l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931
retornà a Trieste i
setmanes després, el gener de1932, passà
clandestinament a França després d'una
breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a
Ginebra, on Luigi
Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, li recomanà
marxar a París a causa de les dificultats
polítiques i econòmiques de romandre
a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita
antifeixista portada a terme
pels exiliats italians, encara que no tenia una situació
legal estable. Amb
Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de
portar accions
antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es
posà a viure en parella amb la
triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato).
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville, a prop de París;
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El
juliol de
1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona
(Catalunya) a fer
costat la Revolució i s'adherí a la
Secció Italiana de la Columna Ascaso de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936
lluità a la batalla
de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar. Ocupà càrrecs de
responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara
que es mostrà força crític amb
la militarització de les milícies. El febrer de
1937, durant una temptativa de
sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va
ser
detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori
i
Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament
interrogat per la
policia estalinista. Aconseguí fugí,
però es va veure obligat a retornar a la
presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre
de Justícia,
l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat
tot el comando –finalment,
resultà que Cimadori era un confident de la policia
feixista. A finals d'abril
de 1937, després de patir un simulacre
d'execució, va ser alliberat. En un
carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser
assassinat pels
estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a
França i
es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini,
però les autoritats
feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la
delació de Mario Buda,
anarquista confident de la policia. En 1940, com a
conseqüència de l'esclat de
la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va
ser extradit a Itàlia. Entre
1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va
fer
càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa
tirrena conegué
Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat
Berneri. El 25
de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser
alliberats, però ell i
altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després
va ser traslladat
al camp de concentració de Renicci,
a Anghiari
(Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al
8 de
setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre
molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es
negà a causa del control
que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i
marxà als
Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els
companys anarquistes i
ajudà els refugiats. Després de la guerra
retornà a Trieste, on amb altres
companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de
l'exili i
de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic
homònim,
que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions
assenyalades. En 1945
assistí a Carrara al congrés constitutiu de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra
s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes
i socialistes dels
partits polítics italians. Després de reprendre
la seva feina de ferrer, va ser
elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc
de
treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig,
conferència
commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser
condemnat a presó pel
govern militar d'ocupació angloamericà, que
aleshores administrava Trieste, per
propaganda il·legal anarquista. En aquests anys
ajudà alguns anarquistes
búlgars a fugir del règim comunista i a passar
clandestinament a França. En
1965 acceptà el «pacte associatiu» de la
FAI, però entrà a formar part del
sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Durant
els anys setanta va ser un punt de referència per a les
noves generacions
d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot
sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre
1971 i 1979, en substitució
de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità
Nova i patí una condemna arran d'un article
publicat contra un «capellà mafiós
calabrès». En 1973 un informe policíac
el qualificava com a «element de
caràcter impulsiu i bregós, constantment
insatisfet i obertament intolerant amb
l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari,
participà en marxes
antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives
contra
les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar
a la seva
localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto
Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el
seu funeral al
cementiri de la localitat dos dies després fou una gran
manifestació de condol
del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza
publicà en llengua vèneta
la llarga entrevista autobiogràfica Umberto
Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a
l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra
Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la
traducció al
català (L'anarquista de Trieste. Un
indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari
(CSL, Centre
d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca
Social «Umberto
Tommasini».
Umberto Tommasini (1896-1980)
***
Notícia
orgànica de Victor Nan apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 14 d'agost de 1931
- Victor Nan: El 9 de març de 1903 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Victor Marie Nan. Sos pares es deien Joseph Nan, baster, i Marie Gabrielle Rougé, modista. Es guanyava la vida com a obrer metal·lúrgic. El 26 de març de 1921 es casà a Tolosa amb Germaine Charles. En 1926 era secretari del grup anarquista tolosà «Bien-Être et Liberté» (Chartris, Galy, Membrado, Mirande, Teulé, Tricheux, etc.) i el 14 de novembre assistí al Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que se celebrà a Tolosa. En 1929 s'encarregà del tresoreria del Sindicat de la Construcció i d'Obres Públiques de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de la regió tolosana que havia estat fundat tres anys abans per Michel Llaty. En aquesta època treballava en l'empresa de marbre«Delonga». En el Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa, defensà la CGTSR. En una carta del 20 de novembre de 1931, publicada en Le Libertaire del 27 de novembre, es declarà objector de consciència i notificà que havia enviat la seva documentació militar al Ministeri de la Guerra. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Cany de Tolosa. En 1932 fou el secretari de correspondència del Grup Anarcocomunista de Tolosa, que es reunia tots els dissabtes al domicili d'Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 fou delegat al IV Congrés de la CGTSR celebrat a Tolosa. En les eleccions legislatives de 1932 figurà amb Louis Boué i Alphonse Tricheux en la llista abstencionista. L'estiu de 1935 era responsable local de la «Gilde des Amis du Livre» de Tolosa i les reunions se'n feien a casa seva; aquesta associació va ser creada a Barcelona (Catalunya) amb la finalitat de difondre dels llibres llibertaris. En 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Francesa (FAF) acabada de crear. Com a secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), fou delegat en el Comitè de Vaga que el 18 de juny de 1936 organitzà una manifestació unitària amb els marxistes. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Dufaur de Pibrac. Durant l'estiu i la tardor de 1936 va anar i tornar en diferents ocasions de Tolosa a la Barcelona revolucionària. En 1937 treballava en l'empresa «Fougerolles», encarregada de la restauració del Pont-Neuf. Durant la vaga d'octubre de 1937, que animà amb el delegat de la CGTSR Bonnet, guanyà un augment de salari i altres reivindicacions, però no va poder aconseguir la prohibició per part de l'empresa de no acomiadar els obres sindicats. En 1940, denunciat com «comunista», va ser detingut i tancat unes setmanes. El juny de 1942 va ser detingut en possessió de documentació i de tampons falsos; internat al camp de concentració de Récébédou de Tolosa amb els exiliats espanyols, va ser jutjat i condemnat a un any de presó i a 1.000 francs de multa. En 1943 sembla que va ser internat al camp de concentració de Noé. Després de la II Guerra Mundial, participà en el Congrés del 2 de desembre de 1945, on representà Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el grup anarquista de Narbona. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), representà aquest sindicat en un gran míting celebrat a la Salle des Jacobins de Tolosa i en 1949 participa en una gira propagandística que va fer parada a Sent Lari e Sola (Gascunya, Occitània). En 1950, amb Allios, representà la CNTF en el buró local del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ). Parlà, en representació de la CNTF, en el míting del «Primer de Maig» de 1950 de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Victor Nan va morir el 10 de novembre de 1989 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
---
